SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 10:

CONVERSA ENTRE AMIGUES:

-I no et va fer un petó?
-Dona, la cosa no va donar com per això. De fet, vam anar a prendre quelcom i ja està.
-Mira, Xeni; ets molt innocent, maca: un home, mai, sota cap concepte, et convida a fer unes cerveses sense interessos de per mig: i sinó; o està guillat o és gay.
-És el meu cap. El paio estava aclaparat i va tenir ganes d’esbargir-se una mica. A més, no estic en posició de muntar-m’ho amb ell.
-Que no estàs en posició de muntar-t’ho amb ell, dius?- em va posar una mà al front- Nena, tu tens febre.
Aquesta essencial conversa la manteníem la Montse i jo, assentades sobre la catifa del seu menjador, deglutint pipes de carabassa i bevent tònica, en la nit d’una xafogor tremenda l’endemà d’haver sortit amb el Joan.
El Jaume va aparèixer de la cuina amb uns bòxers espantosos a quadrets blaus.
-Montse, tia: més valdrà que canviïs els gustos horteres del teu home: porta uns calçotets que esparveren.
-Què collons passa amb els meus calçotets?
-Per començar, et vénen grans...
-És que jo tinc els ous enormes i necessito gran espai per guardar-los. Vols que me’ls tregui?- i va fer el gest de baixar-se’ls, en broma, naturalment: encara no tinc edat per a patir del cor. La Montsina no feia ni cas i el Jaume es va fondre per la porta del passadís.
-A veure; deixem-nos d’hòsties: jo et dic que si el Dr. Espinell et va demanar de prendre unes copes..
-Un cafè- vaig interrompre.
-Bé, és igual; una cervesa o un cafè...
-No; no és el mateix; una cervesa implica que vol gatzara: un cafè simbolitza llarga conversa i tranquil.litat.
-Deixa’t de romanços, xata; està clar, aleshores que erets tu la que buscava moguda, després de tres birres, doncs.
-Caram... no...
-Sí! I ara em véns amb la ximpleria de que és el teu cap i no estàs en condicions de follar-hi...- va fer una cara de tòtila, arreplegant les mans com si pregués- Però si vas mullar les calces i tot!!!
-No per res; l’alcohol em posa alegre... no sé. D’acord: és cert que em va mirar de forma especial però tampoc com per tirar-se’m al damunt.
-Em sembla, estimada meva, que el xoc post - traumàtic del Xavier t’ha fet perdre la perspectiva d’algunes situacions.
-No, però aquesta vegada haig d’anar amb peus de plom perquè amb aquest tio m’hi hauré de veure la cara cada dia i no estic disposada a tenir una mala experiència i haver-me’l d’empassar amb patates.
-Au, va, Xènia: què curta de mires ets: et va deixar anar que li encanten els caramel.lets i gens les aventures opressores: estava cridant desesperadament “vull mullar el meu xurro en tu”!
-Creus?
-És clar!... pfff- es va ficar un grapat de pipes a la vegada dintre de la boca- Jo ho veig nítid com la llum del dia, filla. Ara; sembla que tu, darrerament tens certs problemes per a pescar les indirectes.
-No és just... em deixes amb el dubte. No sabré quina cara posar el dilluns. Avui no li he donat voltes a l’assumpte en tot el dia i ara va i m’omples l’olla de pardals.
-Bonica; els pardals els tens sempre... jo intento, simplement, fer-te entrar en raó. Si dius que aquest tio està tan aprofitable i ell sembla ser que et troba útil a tu... què més vols? Només cal un llit i mooolt de fervor... la resta; un orgasme que t’hi cagues i un plaer, infinits...
-O no...
-Hòstia, Xeni; sembles la compuesta y sin novio. Visca la vida, recordes? No tens parella fixa, oi? Aleshores, aprofita les oportunitats, tu que pots!
-Tu que pots, què? Tens alguna queixa?- de nou, sortia el Jaume amb un entrepà de xoriço. Després diuen que les ties som xafarderes...
-Calla i tanca’t al lavabo!- li ho va dir la Montse, amb la boca plena.
-Quina barra! Què bé que viviu les dones- va desaparèixer, remugant entre dents com un vell.
-En fi, amiga meva; solament et puc dir una cosa amb seguretat clínica: si et fots al llit amb ell, ben segur que no patiràs de fongs a la figa!!
Vam esclafir a riure tot i que jo no vaig acabar d’entendre la brometa... és que els ginecòlegs són de segon ofici, caçadors de bolets?

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 9:

LOVE IS IN THE AIR...


Les coses succeeixen sense que una les esperi. Fas la teva feina, tens els teus amics, passes els caps de setmana com pots, et fas algun regal al cos de tant en tant, et compres roba cara i maca i quan comences a creure que els éssers humans virils són pura comèdia en la major part dels casos, n’apareix un, el més improvís i et deixa de pasta de moniato.
I això em va passar a mi, el dijous.
Nou pacients vaig atendre a recepció només jo, aquella tarda; cinc prenyades, tres amb trastorns hormonals que impedien les seves menstruacions amb periodicitat i una altra pobra dona de la que, es sospita, té un càncer de mama.
Tenia un mal de cap horrorós i em vaig haver de prendre una aspirina a mitja jornada perquè no aguantava més la veuerrrota d’una de les senyores que esperava ser visitada pel doctor. Era alta i semblava un elefant sortit del zoo amb un ventre que encara la feia més atroç. Estava en el seu cinquè mes d’embaràs i ja era mare de quatre nenes; en venia una altra. Xerrava amb la dona que tenia al costat, també en estat però molt més discreta i li explicava no sé quina mena de contes sobre la seva facilitat per quedar-se “inseminada” i l’orgull del seu marit de tenir una fauna a la seva casa del Tibidabo. La dona del costat ( més bé una noia ), no sabia cap a on mirar perquè l’altre fotia uns crits que jo crec que s’escoltaven des de les tres consultes situades en el pis de tres - cents metres quadrats i suposo que igualment des del replà de la vivenda.
Si m’haguessin dit que era camionera i no pas dona mestressa de llar de milionari, m’ho hagués cregut sense dubtar ni un moment.

En fi: que el dijous jo estava extenuada i molt escalfada perquè al migdia mentre dinava, em va trucar l’Andreu, que ja començava a ser més pesadet que un número atòmic 82 i fora de les seves brometes acostumades, es va dedicar a desenvolupar una tesi sobre la nostra “relació?” i a menjar-me el cap intentant de convèncer-me per tal que visquéssim plegats; quan va pronunciar els mots següents: “crec que hauríem de formalitzar el nostre lligam i conviure sota el mateix sostre” em vaig ennuegar amb una cullerada de cigrons que m’estava posant a la boca en aquells precisos instants: van sortir volant; un, va quedar esclafat al mòbil i en vaig veure un altre rodolar fins desaparèixer sota el moble de l’equip de música. Un més, va quedar pansit i erm al bell mig de la taula del saló quasi a tocar del gerro de flors tropicals inorgàniques.
-Però, Andreu; què t’estàs enfilant, ara? No podem viure junts.
-Per què? Jo t’estimo... és que tu a mi no?
-Bé... mm... sí.... mm... no... coi, és tot massa complicat, ara per ara... m’estàs fent ballar el cap.
-No és normal, això nostre, Xènia: només ens podem veure els caps de setmana a hores comptades.
-Tots dos treballem: no tenim altre horari.
-Au, vinga; saps que no és del tot cert. Quan t’interessa, surts amb les teves amigues i prescindeixes de mi. Per tant, tens més temps lliure del que parles, no et sembla? Jo, estic disposat a fer el lloc que calgui per tal de que tu hi càpigues.
-No en necessitaràs gaire... no estic grassa- va ser una manera barroera de trencar el gel, ho reconec.
-No te’n fotis dels meus sentiments, vols? Sembla que només em necessites per fer l’amor..
Què delicat és, vaig pensar: jo més bé n’hagués dit fer una rebolcada. Menys mal que no podia veure la ganyota que em sortia en aquells moments. Em vaig sentir dolenta, dolenta com el pebre. Una mena de Xavier en versió femenina però amb més categoria, és clar.
-Ostres, Andreuet, no et posis així...- ara em sortia la vena melosa, previ amor fraternal- Mira: jo crec que tal i com estem, anem fent... cohabitar suposa moltes coses que poden complicar-nos una mica l’existència, no et sembla? I a més, fa molt poc que mantenim aquest rotllo: tres mesos...
-Ah... aquí està la paraula clau: “rotllo”. Tu i jo solament tenim un rotllo, no?
-És que tu ho veies d’una altra manera?
-Sí, Xeni, sí: jo ho veia com una relació de parella normal i corrent; com la de dues persones que s’estimen i que volen anar més enllà...- a on? A l’Àfrica? La Xènia cínica actuava per comesa pròpia.
-Ho sento, Andreu: no era la meva intenció provocar mals enteniments, t’ho juro.
-Ja...
-Ho dic de debò: ets molt bon noi; et mereixes algú que sàpiga valorar les teves emocions.
-I tu no pots fer un esforç?
-No... no; ni en sé ni puc valorar-les.
-Aleshores, no hi ha res més a dir, oi?
-No...
Després d’aquest darrer vocable, vaig sentir el “clic” a l’altre costat de la línia i em vaig posar a plorar. Però no plorava per l’Andreu, sincerament: plorava perquè se m’acabaven els bons polvos allà mateix, perquè em sentia més puta que les gallines i alhora, tan cabronassa com el meu “ex”. Quin fàstic de vida.

Així que vaig anar a la consulta capmoixa i sense ganes de bravates.
Seguidament d’untar-me el cap amb els esgarips del proboscidi escandalós a la sala d’espera i quan ja plegava ordinador, agendes i carpetes a les vuit i mitja del vespre, va sortir el Joan del seu despatx amb cara de pocs amics i més atractiu que mai. La seva expressió una mica sorruda li conferia un esguard que per uns segons em va regirar el desig.
-Noi... quina merda de tarda- es va recolzar sobre el meu mostrador, tocant-se els cabells de forma distreta, amb una mà i amb la mirada verda transparent perduda, mentre jo el guaitava mig excitada- Em temo que la senyora Montclòs té càncer de pit. L’he manat fer-se una mamografia però no en tinc cap dubte... Li he hagut de dir el que em figurava i se m’ha posat a plorar. Hòstia: aquestes situacions encara em resulten depriments.
Va aixecar els ulls i em va mirar tan fixament que em vaig notar fogots com si tingués la menopausa i això no m’ho perdono. El cor se’m va fer mantega... tenia sentiments! Dintre d’aquest cos i d’aquest rostre perfectes, hi havia caritat i emotivitat... no se’m va caure la baba de miracle.
-Ostres, què dur... no m’he fixat que cap de les teves pacients sortís plorant.
-Perquè l’he calmat a dintre del despatx. La Rosa- la seva infermera- s’ha assegut al seu costat i entre tots dos hem intentat de fer-li entendre que actualment un tumor al pit, ni és mortal ni tampoc requereix de l’extirpació de la mama: a no ser que estigui molt avançat i tampoc no serà el seu cas.
-Ah.
Va picar tres vegades sobre el taulell i la seva serietat va donar pas a un somriure enèrgic que quasi em tomba de la cadira... cal tenir en compte que em sentia molt tocada per la meva conversa amb l’Andreu i en conseqüència, extremadament sensibilitzada amb el concepte “d’activitat sexual”.
-En fi... estic fet pols. No aniré cap a casa directament... – i canviant la veu en un to alegre, va dir- Fa un cafè?
-No...- el somriure se li va quedar glaçat i jo vaig gaudir per unes fraccions mínimes de temps, del seu atordiment- Fa una cerveseta...- ara era jo la que somreia.
-Collons, quasi m’has fet sentir com un cretí- uf; quina dentadura de nacre, el tio- Doncs, vinga; aprofita que convida la casa.

Ens vam aposentar en un bar que hi ha tot just a la cantonada de l’avinguda on està ubicada la consulta. En principi, quan vàrem asseure’ns un al davant de l’altre en una petita taula quadrada de color de xocolata amb les vores negres, no sabíem exactament de què coi parlar. Ens miràvem de retruc i somrèiem com dos obtusos i tafanejàvem ( bé, una servidora ho feia veure ), els veïns del costat com si ens interessessin les seves converses que jo, personalment, no seguia per a res.
En un moment donat, va aixecar la vista de la seva tassa de cafè i va emetre amb el seu somrís ordenat:
-Em sap greu; et dec semblar un idiota però és que de fet, encara que treballem junts a diari un merdé d’hores, no en sé res de tu i no sé de què parlar. La feina és massa avorrida, no?
-Je, je... sí, suposo. No t’amoïnis: a mi em passa el mateix. Em sento una mica estranya- li vaig dedicar el meu somriure més sensual, tot i que pels nervis de la situació, em va sortir una ganyota.
-Bé... com va la vida?
-Anar fent: però sempre estic disposada a que vagi millor.
Quan va arquejar els llavis cap amunt, vaig saber; vaig intuir que ens anàvem a caure força bé després de tot un any de veure’ns a tothora amb l’escut pel mig.

Conya a conya vam estar en aquella taverna tres hores seguides, escatainant sense descansar ni per agafar aire. Semblava que ens coneguéssim de tota la vida. Em va explicar que estava solter perquè, increïblement encara no havia trobat a la dona dels seus somnis però que això no li causava entrebanc, al contrari, perquè anar de flor en flor li garantia una vida lliure de compromisos i una autonomia de moviment que no menyspreava en absolut. Això, durant la primera hora; durant la segona, va reconèixer que certa vegada sí que havia estat totalment enamorat d’una tia que es veu que el va portar pel camí de l’amargura; era una dona encara més independent que ell i al seu costat es sentia com un ocell al que li volen tallar les ales i al final el va deixar. Es va tirar quasi un any sencer fet una pena fins que va remuntar i va dir un prou amb lletres majúscules. A partir d’aleshores, va seguir assaborint els delits del fadrinatge.
Per la meva banda i per tema de fatuïtat, no em vaig atrevir a dir-li que el meu ex - nuvi m’havia deixat per una de les meves millors amigues: hagués esdevingut tot un deshonor per a la meva imatge. No només és el fet que t’abandonin, sinó que et fotin unes banyes que ratllin les parets per allà a on passes. Una acció anava seguida de l’altra; i ja que hauria d’haver-les esmentat totes dues, vaig decidir no contar-ne cap.
Més bé em vaig dedicar a desfigurar una micona la realitat i adjudicant-me l’indesitjable do de ma mare, vaig dir tot el contrari; que no me n’havia pogut estar d’embolicar-me amb el millor col.lega del meu xicot i que l’havia acabat abandonant. Inclús hi vaig afegir l’emocionant component “baralla de galls”.
El Joan m’observava amb un aire de pur interès mentre li explicava el meu film de ficció i jo m’anava sentint cada vegada més farsant: ell m’havia explicat la veritat i jo mentia com una condemnada. Però què coi; ningú ha dit que sigui bo posar totes les cartes sobre la taula a la primera volta, oi? Després te la juguen i tu perds la partida... HA!
És clar, 180 minuts van donar per parlar de les nostres vides familiars: aquesta vegada no el vaig enganyar però vaig ometre que ma mare fos una dictadora, mon pare un sumís i ma germana una drogata. Per descomptat no va caler excloure que els meus progenitors tenien peles i prestigi.
Ell em va informar que tenia dos germans més; un de més gran i una altra de més jove i que provenia de família humil; els seus pares havien estat simples treballadors. Que sempre l’havia atret la branca de ginecologia perquè considerava tot un miracle el naixement d’una nova vida i que volia veure-ho de prop i col.laborar en el seu origen. Ho deia amb tanta passió que em quedava absorta... quin tros d’home!
Des d’un principi havia destacat a l’equip del Dr. Racó; vaja, que era un noi espavilat. I per això es guanyava tan bé la vida: de consulta en consulta i de congrés en congrés.

A les dotze en punt vam mirar el rellotge del local; ens vam fer una ullada i vam riure.
-Quina xerrera, no? Juraria que en ma vida he gastat tanta saliva seguida.
-No puc dir el mateix... jo sóc de les que enraona.
-Aleshores ja hi estàs acostumada.
-Més o menys...
-Has vingut amb cotxe? Et porto a casa?
-No tinc carnet de conduir- era denigrant que una dona de la meva edat no portés cotxe? Potser hauria d’haver callat la boqueta.
-Llavors t’hi acompanyo!

Va pagar les TRES cerveses que jo m’havia liquidat i els seus quatre cafès i com si m’hagués llegit el pensament, en sortir al carrer, moll d’una fina pluja d’estiu, va preguntar:
-Li dones bastant a la birra, oi?
-No, no creguis... depèn del dia.
-Avui n’és un d’ells?- va ensenyar tota la seva dentadura Profident.
-I què passa amb tu, eh? T’agrada col.locar-te a base de cafeïna o què?
-És el meu únic vici, t’ho prometo- i va aixecar la mà esquerra com si estigués jurant en un judici.
-I m’ho haig de creure?
-No!... En realitat sóc tot un transgressor... però inofensiu.
Vaig riure tontament perquè em notava els efectes de l’alcohol intentant malmetre la meva cita fortuïta. Alhora, em notava aquella mena de joc precedent a la conquesta: em començava a sortir el flirteig de forma involuntària perquè les Estrella-Damm feien tota la tasca per mi.
Vam entrar en el seu Pathfinder de color negre, brillant i net com una patena. Bé, jo m’hi vaig encaixonar perquè les meves passes eren irregulars i havia de dissimular els meus moviments tal.losos. Al asseure’m vaig picar de cap contra la part de dalt de la meva porteta i vaig veure pampallugues. Estic segura de que al Joan no li va passar desapercebuda la meva ridícula patacada però va fer cas omís. Mentre em col.locava correctament a la meva plaça i feia una rialleta agradable quan ell m’examinava, notava que em bategava la coroneta.
Durant el curt recorregut fins al meu portal, em va dir que ell vivia a Sant Cugat, en una mena de loft.
Es va aturar al davant del número 58 del meu carrer i se’m va quedar mirant sense pronunciar-se i això, una vegada més, em va intimidar. Em sentia incòmode: no n’estic acostumada a ser la part acoquinada; en tot cas, sóc jo la que usualment acovarda als homes.
-En fi... he passat distret aquesta estona amb tu... ho sento; no pretenia que s’allargués tant.
-I ara! Ja ha estat bé, ja. Jo també l’he passat entretinguda...- em vaig quedar en blanc, és clar.
-Doncs, res: ens veurem demà allà a la clínica. Ja es sap; la rutina. Miraré de no sotmetre’t gaire.
Va deixar anar un “je, je” encisador i jo el vaig imitar amb un jjjee que va semblar d’addicte a la beguda.
El millor és que ell estava content i somreia tota l’estona amb certa modèstia. Em contemplava com si fos el quadre “Mujer Joven” de Sandro Botticelli.
Vaig baixar del cotxe amb compte de no tornar a xocar de cap perquè aquesta vegada ja no m’hagués excusat de la meva imbecil.litat i en posar el peu dret al terra encara humit, vaig sentir que deia a la meva esquena:
-Per cert; estàs molt maca, Xènia.
Què va succeir aleshores? Res més enllà que quan em vaig girar per donar-li les gràcies pel compliment, vaig posar un peu entre la vorera i l’asfalt i vaig estar a punt de matar-me: però gràcies als Déus grecs, ell no es va adonar. Jo crec que el dijous tenia la negra perquè m’havia trobat alacaiguda i estava mancada de reflexes.
Un adéu suau i vaig sentir el motor accelerar i allunyar-se carreró avall.
Quan vaig entrar al pis, vaig córrer cap al lavabo: tenia les calces xopes. Què llardosa!

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 8:

QUIN VIATGET EN VELER!

- Xènia; compto amb tu per al nostre petit viatge!
- Quin petit viatge? - eren les deu del matí del dijous 22 de Juny i jo estava treballant a la cinquena planta de la clínica "Sant Novell" quan em va trucar la Raquel al mòbil. Estava mig adormida perquè aquell vespre m'havia vingut la regla i no havia pogut aclucar ull ni amb pastilles.
- Sortirem amb el veler del Marc demà per la tarda. Tenim previst salpar des de Sant Feliu de Guíxols i arribar fins a Mallorca.
- Estàs boja? Saps que no m'agrada navegar. Em marejo i se'm fa pesat.
- No remuguis! Ens divertirem. Hem de ser sis persones i ens en manca una, que ets tu.
- Ah, sí? I per què jo, precisament?
- Doncs perquè no tens parella i el Carles portarà un amic que es veu que està per a sucar-hi pa.
- Vols dir?
- T'ho garanteixo: la informació ve de fonts fiables.
- Ja... de qui no me'n refio és de tu.
- Au, no pateixis i prepara't perquè demà a dos quarts de cinc et passaré a buscar per casa. Ah... no cal que agafis Biodramina: jo ja en portaré.
- I quina mena de roba haig de portar?
- Ben sexy i també d'abric perquè al vespre fa un fred que pela enmig del mar.
- Ben sexy i d'abric, dius? Com es menja, això?
- Vinga, guapa; un petonet i fins demà.
I la molt desaprensiva em va deixar penjada parlant amb un interlocutor imaginari. Menys mal que en aquells moments no hi havia ningú més a recepció.
Val a dir que la Raquel és una més de les meves tantes amistats; en tinc molts d'amics però ja es sap que els vertaders es poden comptar amb els dits. Aquesta és una tia que sempre ha estat una mica neuròtica: ens coneixem des de que anàvem a pàrvuls i tot i que sé del cert que és bona noia, també m'és familiar la seva faceta excèntrica.
No se m'antullava gens anar de veler i passar la nit del divendres i del dissabte ficada en un camarot de metre quadrat, però la biodramina promesa i la gent que hi anava, més l'afegit factor "personatge misteriós", em van acabar de decantar pel sí.
I quin sí de merda.
Em vaig entaforar a la bossa, dos pantalons curts d'aquells que deixen albirar l'entrecuix sense donar massa detalls, dos tops i un parell de xancles de purpurina rosa. El meu millor bikini, que ja em va resultar prou difícil d'escollir perquè tots em senten com un guant: finalment, vaig optar per una jaqueta de ploma, color verd fosc i, no va faltar el meu pijama de seda granat, molt, molt extremat... acompanyat tot dels meus conjunts de roba interior més immoderats, per descomptat. Una sempre ha de ser previsora per si l'ocasió ho requereix.

En venir-me a buscar la Raquel l'endemà; anòmalament amb el que és costum a la resta del món; mitja hora abans del previst, no va parar de tamborinar-me el cervell durant tot l'itinerari que vam recórrer des de Barna fins a St. Feliu, amb les seves històries fantàstiques sobre viatges exòtics ( la major part en estat de Nirvana, és clar ) i bestieses per l'estil. Vaig arribar al moll amb el cap destrossat i un xiulet permanent a l'oïda esquerra, la pròpia del copilot. Quina tortura; no sé com vaig ser tan estúpida de no captar la senyal que allò era l'inici d'una pesantor...
Vam saludar al Marc que ja ho tenia tot preparat; vam enfilar-nos al veler ( guapíssim, no diré el contrari: d'uns dotze metres de longitud "El Bergant", segons el seu poc original propietari - en realitat, el pare del Marc - ) i vam deixar les viandes i les begudes que havíem portat la Raquel i jo a la nevereta moníssima del camarot principal. D'entrada, em va semblar que, en contra dels meus pronòstics derrotistes, allò prometia: augurava que el St. Joan podia ser divertit i original: ja que havia donat porta a l'Andreu i refusat una nit de pirotècnia ben sonada, la cosa havia de compensar.
En breu d'haver arribat nosaltres al port, va aparèixer la Dariana, un altre component del club d'amistats de la infància i més tard, van comparèixer el Carles i... el seu estupend amic; el Nil. En veure'l de lluny, vaig clavar la meva mirada assassina en la Raquel que va fer l'orni i es va posar a xerrar amb la Dari. El Nil... el Nessi; el monstre del llac Ness! Ni els peloses amb els que ma germana s'embolicava no podien haver estat més horripilants que aquell energumen que s'apropava a nosaltres amb un nas punxegut i corbat com el d'una cotorra: se'm va caure l'ànima als peus... per això havia sacrificat un bon clau amb l'Andreu? Per a fer-me a bord amb un paio que, tret de tenir un cos ferm no valia més de mitja moneda d'euro i que tenia un ull a l'est i l'altre a l'oest? Ahhhh!
No vaig ni intentar dissimular: em vaig apropar ben enganxadeta a la Raquel i li vaig fotre una pessigada al cul que el crit va sortir de la seva gola com una veu diabòlica de dintre de les catacumbes.
Amb una mala baba increïble i amb un inicial mal rotllo amb la que es suposava, era la cap de relacions de les "fonts d'informació fiable", vam tornar a pujar, aquesta vegada tots, al veler i així va donar peu el nostre idíl·lic trajecte, per a algunes, el calvari. El meu mal humor va anar en augment quan, al llarg d'una bona estoneta de salpar i de mala gana, em vaig tornar a apropar a la Raquel, la qual va apartar el seu pompis amb un gest veloç i li vaig demanar una píndola de biodramina: els seus ulls tigrens es van fer tan petits de cop que vaig haver de tocar els meus per si estava patint un efecte òptic o m'estava quedant cega de la impressió soferta.
- ... Ho... Ho sento, Xeni; me les he deixat a casa...
- Què?! - els altres, que es belluguejaven per la borda, tafanejant les aigües blaves i quietes de moment, em van mirar esgarrifats - Què coi vol dir que te les has deixat a casa? Em vas dir que tu te'n faries càrrec... o no?
- Sí, bé, tia: no et posis així, segur que algú més en porta: ei, algú ha dut biodramina per al mareig? - silenci total. Es va girar cap a mi amb una expressió de còmic dramatisme - Doncs es veu que no.
- No t'amoïnis, Xènia: ja veuràs com et distrauràs i se't passarà la fòbia dels marejos - ho deia el Carles des de la proa, amb el seu simpàtic somriure als llavis i amb l'estaquirot de l'altre, el seu estimat "Nil-el-lleig" al costat que, penso jo, em mirava amb intencions prematurament fallides.
- No és cap fòbia, d'acord? Aquesta burra d'aquí - i vaig assenyalar amb el meu dit índex dictador a la Raquel, que ara adoptava una expressió llastimera - em va assegurar que portaria les pastilles perquè els meus marejos són autèntics, no pas un tret induït per alguna mena de malaltia mental. I ara resulta que no hi ha ningú en aquest maleït veler que en porti, d'aquestes capsuletes indesitjables!! Resulta que ningú més no es mareja, hòstia!
- Pren-t'ho amb calma; com la mar... les previsions del temps indicaven que tindrem un vent fantàstic, un sol esplèndid i unes aigües pacífiques, així que A NAVEGAR! - aquestes paraules van sortir de la boca del sòmines d'en Marc que devia creure's el capità Hernán Cortés, allà agafat al timó.
- Sí, és clar... facilíssim per a vosaltres, que no patiu d'ànsies com jo...
Em vaig emmurriar i vaig aïllar-me a la popa des d'on, per a la meva sopresa, vaig començar a enamorar-me'n de les onades més depressa del què havia imaginat.
Al meu darrera, tots van passar del meu enuig i es van posar a parlar del pla per a la nit; aquest consistia a formar un parell de grups de tres per tal de fer dos torns durant la matinada i a mi em va tocar amb el Marc i el Carles de quatre a vuit... quan em van preguntar si hi estava d'acord vaig respondre que m'importava un rave i aleshores la Dari em va demanar que no m'enfadés i em va fotre una ratllada sobre el significat de l'amistat i tota la parafernàlia que per a mi, es pot comptar, ja no té cap sentit i quan va veure que em quedava en blanc i me la mirava amb indiferència, va desistir: llavors, el Carles va proferir uns gens amables mots de desacord amb la meva negativitat enfront la situació i la història va quedar aquí perquè els vaig deturar el carro prometent-los que faria un esforç per a oblidar que estava navegant per les aigües d'una mar que, en qüestió d'hores estaria totalment a les fosques a mercè d'un firmament ple d'estels que em mirarien amb mofa, xiuxiuejant-me quasi a cau d'orella... "no hi ha folladaaa". Com a mínim, sí podria assaborir una mitja nit de focs artificials perquè el "prodigi" d'en Nil, havia portat quatre petardets de colors, d'aquells que m'agraden tant.
Se'm va passar l'empipada de mica en mica, veient que el meu organisme anava suportant amb heroïcitat la mala jugada i que inclús els budells se'm removien mentre la Raquel, la Dari i jo, preparàvem els àpats per a sopar: unes mongetes verdes amb pastanaga i patates, bullidetes i pollastre a la planxa ( menys mal que vam concórrer amb el menú! ). El veler quasi no es movia; realment l'oceà estava calm: semblava que volgués fer-se el meu aliat, després de tot...
Vàrem sopar, vam fer conya; es van mofar dels meus marejos hipocondríacs, vam petar la xerrada i quan jo ja em sentia agraïda a Déu per haver-me fet decidir que valia la pena aquella petita aventureta ( deixant de banda que el període em burxava el sota-ventre, que em faltaven els comprimits contra el mareig i que el suposat possible "ligue" havia sortit amb cara de granota ), cap a les onze del vespre, la barca va principiar un balanceig que no predeia res de bo. A tres quarts de dotze, treia el cap per la borda, vomitant el sopar del dia anterior i l'esmorzar, el dinar i el sopar del dia de Sant Joan, més el fetge. Sentia veus que em parlaven però no escoltava res, només m'avocava tan enfora que em van haver d'agafar dels peus per tal que no caigués a l'aigua. Vaig descendir a un estat de somnambulisme i encara no entenc com vaig ser capaç de canviar-me el tampó del cony o, en paraules refinades, de "l'artèria vaginal". Devia ser en els escassos moments de lucidès.
Recordo, que, tirada al llit del meu camarot, la Dari va entrar i em va preguntar com em trobava: vergonyosament, vaig contestar amb un pet perquè es veu que les mongetes, a sobre, se'm van indigestar. Mentrestant i com si estigués enmig d'un malson d'èxtasi, anava veient des de la finestreta rodona que tenia a l'esquerra del jaç, unes coloraines que em va semblar, provenien de l'infern, acompanyades d'uns sorolls tronadors.
Aquella primera nit no vaig fer ni guàrdies ni hòsties. Em vaig quedar clapada fins a les deu del matí i em vaig llevar com si tingués una bomba de rellotgeria a l'encèfal; com després d'un vespre de xerinola i trompera: igual, igual...
Sí que és cert que quan vaig treure els ulls per damunt de la porta del camarot principal i que un sol d'una brillantor espetegant va fuetejar amb crueltat com la llum del dia que fulmina a un vampir, tots em miraven amb una expressió compassiva bastant patètica.
- Xènia, tia: quina mala experiència, no? - el Carles, em guaitava amb l'inseparable monstre del llac Ness cementat al seu costat: seria homosexual, al cap i a la fi?
- Sí; he pensat escriure'n una crònica - malgrat tot, estava de bon humor.
- Doncs no t'oblidis de fer-hi constar les teves ventositats - el Marc, tan simpàtic com sempre. Vaig mirar a la Dariana i un raig va sortir de les meves pupil·les.
- Au, vinga: ja podeu riure de mi altra vegada. Em trobava fatal. No acostumo a fer aquestes coses: els meus pares em van inculcar allò que s'anomena "bons modals".
- No t'amoïnis, maca: qudarà com a secret de sumari.
- Sí, no en tinc cap dubte... - cal dir que tot va acabar en una riallada general?... o, millor, en una burla generalitzada.
El dissabte va transcórrer mitjanament potable però també vaig passar grans estones en companyia de les meves regurgitacions.
Per manca de temps, no vam poder desembarcar a l'Illa de Mallorca: quelcom que em va deprimir d'una manera il·limitada perquè el meu consol s'enfocava a trepitjar terra ferma.
Durant la ruta per les aigües del mar Mediterrani del dia 24, sota un cel blau cristal·lí i un ventet suau que m'amanyagava els cabells i em feia pessigolles a la cara, vaig sentir durant certs instants, inclús, una emoció semblant a l'entusiasme: aquella mena d'excitació que et corre per les venes atorgant-te la seguretat de que ets la dona més feliç del món mundial. I aquesta impressió acostuma a durar tant com un parpelleig.
Tot i el meu gran desengany en veure el Nil i conscienciació immediata que aquell cap de setmana no mullaria el pa que la Raquel m'havia promès, vaig fardar de cosset fi al davant dels nois. La Dariana i la Raquel estan primes però tenen unes corbes tan mal traçades que sembla que les hagi delineat un nen de guarderia.
Al migdia vam decidir donar-nos un bany. A mi em feia il·lusió però alhora, sentia cert temor: enfonsar el meu cos enmig d'un oceà buit de costa propera i sense saber exactament què tenia més avall, a les profunditats, no m'acabava de fer el pes. De tota forma, em vaig adherir el bikini model niger de color molsa que el sexe masculí va repassar amb els ulls fora de les cavitats oculars. Amb el meu acostumat estil de dona que ignora els homes però a la que no li passa desapercebut el seu èxit entre ells, vaig ser la primera en capbussar-me en una fredor inesperada.
Sota la contemplació d'unes mirades embovades i mentre les noies feien un esforç per a remullar-se els dits grossos dels peus, jo presumia del meu estil de crol, acompanyat d'una delicadesa arrelada a la nostra classe social.
Sobtadament, vaig sentir al Marc des de l'altra punta de la barca, escridassar: no entenia el què deia però de cop, la Dari i la Raquel es van aixecar, van pujar els graons i van dirigir-se a la popa, de forma que vaig quedar-me allà sola fent brassades. Com que trigaven massa, vaig alçar la veu:
- Eii! Què feu? Què passa? És que ningú no es vol banyar? L'aigua està de conya un cop a dintre!! - no hi havia resposta.
Aleshores, a uns vuit metres de distància a la dreta d'on jo estava, em va semblar veure que el mar es movia en petits cercles... una aleta gris va emergir del fons. Un tauró!!... Vaig moure els peus a la velocitat d'un hèlix, cridant mentre m'entrava aigua pel nas i per la boca:
- Socors!! Socors, un tauró!! Ajudeu-me!!
Em vaig apropar a les escales a un ritme de nedador professional tal, que a part d'haver pogut guanyar unes olimpíades, vaig xocar-hi de boca i un dels cordills de la part de dalt del bikini, se'm va quedar a la barana en enfilar-m'hi i el vaig estripar, deixant enlaire els meus petits i ben col·locats pits.
Vaig pujar a bord, cobrint-me les metes amb les mans i corrent com una posseïda i quan m'apropava al grup que estava bocabadat mirant cap a l'horitzó, vaig relliscar i vaig caure espatarrada amb les cames ben obertes i mostrant les mamelles tal i com van venir al món. El Carles es va girar i també els altres:
- Xènia... què fots? - el porc em mirava la pitrera amb un desvergonyiment impressionant, igual que l'altre parell però jo estava tan espantada que no vaig dir res al respecte.
- Hi ha... hi ha taurons!!
- Taurons? - preguntava la Dari amb cara de sorpresa.
- Sí... n'he vist un... quan m'heu deixat sola a proa! - ho deia assenyalant cap enrere com una criatura atemorida mentre em tremolava la barbeta.
- Tia: no són taurons... són dofins!! - el Marc va pronunciar aquests sis mots amb el riure entre dents, el molt retardat.
- Dofins, dius?
- Sí... i són preciosos: guaita'ls.
Em vaig aixecar de la borda ajudada per la mà agermanada del Carles i vaig mirar cap a la direcció que el dit torçat de la Raquel, assenyalava... sí, eren dofins; hi havia quatre o cinc i semblava que ens contemplaven... Déu meu... no sé descriure la percepció que vaig tenir de mi mateixa en aquells horribles instants: no sabia si tirar-me a l'aigua i mirar de convertir-me en sirena per tal de desaparèixer de la visió dels demés, si ficar-me al camarot, llançar-me al llit i trencar a plorar com les nenes bledes de les pelis cutres o si fotre'm a riure i partir d'una vegada per totes la tibantor d'unes circumstàncies més bé... penoses.
- Xeni, tens uns pits preciosos - el Carles em va dedicar un petó a l'aire i el Nil va esclafir en una riota inaguantable que amb molt de gust hagués esquinçat amb un cop de puny. Vaig agafar la primera tovallola que tenia a l'abast i em vaig tapar les ignomínies.
- Vaffanculo...
Vaig donar mitja volta i els vaig deixar allà rient com uns babaus. Les dones a vegades som insuportables però val a dir que els tios també guanyen molts punts.
La resta del camí en barca no mereix ni de ser esmentada... més del mateix.
Una cosa em va quedar ben clara; era la segona i darrera vegada que posava els peus en una embarcació i més, amb aquella colla d'ingrats.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 7:

I, COM NO: VA SUCCEIR...

Efectivament. Com no anava a topar-me amb la parella de flatulents tenint en compte que ella havia estat una de les meves millors amigues i que per una lògica de calaix, freqüentava els mateixos ambients que jo? I ell? El tanoca que la devia seguir per tot arreu...
Imagino que l'Elena pensava de mi que com ja feia quatre mesos que havia partit peres amb el seu nou amor ( no tant nou! ) i que com segurament estaria profundament destrossada, ja no tindria ganes de sortir ni per anar a comprar el pa. Pobra burra capfluixa, com es va equivocar.
La va pifiar fent-se a la idea que la desventurada Xènia anava plorant pels racons de tota la capital i conjeturant que no sortia de caseta, víctima d'una profunda crisi personal anomenada Xavier Santís.
A primera instància, quan estava asseguda a la taula del restaurant "PatíPamí" amb la Montse al meu davant parlant-me de les seves psicosis amb el Jaume mentre ens posàvem les botes amb unes tapetes de calamars a la planxa, pop a la gallega, croquetes de pernil i salpicó de marisc i vaig veure aparèixer a la seva esquena, l'Elena amb els seus pantalonets i camisa, entallats i amb aquell oratge de neneta ingènua que tant m'havia enredat, vaig sentir que la sang em pujava de cop i volta a la cara: estava segura de que m'anava a esclatar, inclús vaig témer esquitxar a la pobra Montsina i tacar-li la brusa blanca de llinet tan bufona que portava. La tia, es va quedar parada a l'entrada, agafada a un bolset vermell que feia joc amb les seves horteres sabates de taló. I, indubtablement, als pocs segons va treure el nas pel seu darrera, el bo d'en Xavi: el tio massís que ara em feia venir arcades.
El meu primer reflex, va ser deixar d'endrapar com una marrana, amb la qual cosa la Montse se'm va quedar mirant fixament i amb el seu sisè sentit brollant-li de dintre, va preguntar quasi sense moure els llavis:
- Són aquí, oi?
- Ahà... - ara era jo la que quasi no movia el cap per afirmar.
- Merdosos... mira que hi ha restaurants, collons!
La poca-pena de l'Elena, va donar un cop d'ull d'un costat a l'altre del local... i és clar, a "l'altre", hi érem les seves dues ex-amigues maleint-la en veu baixa. Però la sang que quasi havia estat a punt de rajar-me per tots els orificis del cap, va baixar als peus sobtadament quan vaig detectar amb un estupend plaer, que era ella la que prenia el color del seu calçat. Mentrestant, el totxo del Xavier no s'havia adonat que érem allà i parlava amb un cambrer que se'ls havia apropat.
Per qüestió de mil·lèsimes de segon, ella i jo ens vam mirar: amb desafiament per la meva part i temor per la seva.
Va aixecar el cap lleugerament en signe de salutació i un mig somriure de cretina als llavis i jo no em vaig immutar: la Montse ho seguia tot amb la vista clavada en mi i utilitzant la seva creativitat per a endevinar les reaccions de l'altra.
Quan el Xavier va deixar de parlar amb el bàrman, va girar el rostre cap a l'Elena que aleshores també l'estava mirant a ell i per tant jo només li veia el clatell amb el seu ros i sedós cabell clar com la llum del sol, recollit en una pinça en forma d'estrella. No va caler ser vident per entendre que ella l'estava posant al corrent perquè el molt brètol va desviar els ulls cap a la nostra taula i es va quedar blanc com un llençol d'hotel.
- Tu tranquil·la, nena - em va calmar la Montse.
- Crec que vénen cap a nosaltres - i així era. Tots dos s'apropaven amb cara de gos estomacat.
- Seran imbècils... per què cony han de venir cap aquí? De què volen parlar, ara? Del temps?... Potser la molt bandarra vol saber si la sípia a la planxa va bé pel cutis. Sempre feia preguntes estúpides, aquesta.
Se'm va escapar una rialleta nerviosa.
Vaig centrar la vista en la meva copa de vi d'agulla i abans de poder reaccionar, vaig sentir un "hola" pèrfid, amagat en una veu de sirena que em va fer petà el timpà. Vaig alçar la mirada i allà els tenia a tots dos: el pep i la pepa, observant-nos a la Montse i a mi com si fóssim dos rars espècimens...
- Ah, hola! - la veu de la Montse va sortir lleugera i neta com un raig d'aigua fresca. Relament semblava que l'haguessin enxampat per sorpresa - Com els va a la parelleta de l'any? - jo mateixa me la vaig quedar mirant esbalaïda. Tenia un somriure a la cara que li anava d'orella a orella.
- ... Doncs, bé... anem fent.
- Això és bo, macos; anar fent - de cop i volta es va quedar mirant a l'Elena amb una expressió encuriosida - Ostres, Elena... et veig diferent... estàs més grassa, oi?
- Sí, potser una mica...
- Ui, una mica no: has agafat uns quants quilets... no estaràs prenyada, ehhh... - li va donar un copet a la panxa com si piqués a la porta amb els artells.
- No, no... - un somrís neguitós li va fer tremolar les galtes.
- Millor... sempre he pensat que el teu cos no portaria amb massa estil un embaràs: tens un organisme fràgil... oi que ho havíem parlat algunes vegades, Xènia? - em va sorprendre contemplant l'escena des de fora, com el públic d'una obra de teatre: igual que el Xavier, que no obria la boca per si li entraven mosques.
- Sí, sí... alguna vegada havíem tret el tema.
- Veus? En canvi, el teu cos és diferent - i la Montse em va mirar com si em sospesés per a fer de model - no sé... més àgil, menys feixuc... - vaig veure-li en els ulls tal sorna que em va fer venir ganes d'una riallada però em vaig reprimir.
- Bé, potser tens raó. El fet és que no estic en estat i veig que vosaltres tampoc. Me n'alegro de que estigueu en plena forma... - a l'Elena se la començava a notar molesta: cal esmentar que a ella sempre l'ha amoïnat molt més que a nosaltres sentir-se fantàstica i mantenir la línia i, sobretot, l'embogia la idea de tenir un fill.
- Uf... no crec que tinguis ganes de que el Manel et faci mare, veritat, Xeni? Ni jo tampoc de que me'n faci el Jaume... encara som joves i vitals... ji, ji - i es va tapar la boca en un gest de finesa cursi. Ara resultava que jo tenia una parella que s'anomenava Manel.
Tota contrariada, l'Elena va girar cua acomiadant-se de nosaltres amb una cara de mala hòstia, inusual en el seu fals-hipòcrita-aparent-bon-caràcter. El Xavier, només em va mirar per la cueta de l'ull i quan s'havien allunyat tres passes, la Montse va afegir:
- Adéu, Xavi: i posa't les piles, que a l'Elena li va el paper de mamà.
Van sortir per la porta del restaurant sense esperar taula. Segurament, se'ls havia passat la gana... a ell, de tota mena... perquè el Xavi, DETESTA els nens.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 6:

A LLIGAR!

S'ha acabat el meu dol després de quasi dos mesos.
Evidentment, una dona de les meves característiques no es pot permetre el luxe de deixar passar les bones oportunitats que Déu, Alà o Mahoma li posa en safata pel camí. Seria un crim no prestar atenció al baró que, assegut a la taula del costat, et mira amb una intensitat entenedora, al pub on has anat a prendre una copa.
De forma que fa unes nits vaig decidir sortir de caça amb les tres companyes de la feina: bé, anàvem a caçar la Mireia i jo perquè les altres dues estan casades i amb fills ( pobretes... ); la Mariona té trenta-vuit tacos i la Sònia quaranta però estan conservades en cloroform. En canvi, la Mireia ja és més de la meva quinta; en té vint-i-nou.
Vam anar al "Performance" després d'un bon sopar en un italià d'élite. La veritat és que al principi m'hi vaig haver d'obligar perquè no tenia massa ganes de gresca; el Xavier voltava la meva ment a cada moment i me l'imaginava posant-li la mà al cul a l'Helena mentre ballaven tot amorosament sota la penombra d'una sala mig buida: però de mica en mica vaig anar agafant terreny i no em va costar fer-me'n propietària.
També reconec que com que estic una mica acomplexada des de que em vaig enfrontar amb aquest desaira tan repulsiu del Xavi, a l'inici de la nit, em sentia una mica desbancada: no sé... com l'amiga avorrida que no sap de què parlar i que té per costum ballar movent el cap i deixant quiet la resta del cos sense exhibir les seves dots majestuoses... ja se m'entén. Però és que aquell vespre anava exuberant: no va caler que m'ho diguessin les altres perquè jo mateixa em sentia sex-bomb: a la consulta ja vaig ser testimoni de les repassades fugaces que em feia el Joan. Inequívocament, estava feta una lleona.
Al bar, prenent uns gintònics fèiem gatzara totes quatre parlant de feina i dels nostres respectius capitosts i allà, tot just a l'alta tauleta rodona contigua a la nostra i amb un parell d'amics més, hi havia un paio que no parava de despullar-me amb la mirada grisenca que de seguida vaig trobar encisadora. Em vaig aixecar del tamboret, movent els malucs amb la meva llicència innata i remenant les natges sota la minifaldilla i em vaig dirigir al servei de senyores. En retocar-me els llavis i reforçar-me el rímel, vaig sortir de nou cap al meu grupet d'amigues i en passar al davant d'ell, vaig dedicar-li una mirada d'entre lasciva i sinuosa que el tio va captar sense indirectes: és curiós que, tan curts com solen ser els homes en general, alhora siguin capaços de pescar algunes situacions al vol. Sense dubte, el seu instint primitiu els guia pels camins de la perversió i de la sexualitat: fora d'això, no veuen més enllà dels seus nassos, per refinats que els tinguin.
No cal emmerdar-se en detallets previs sense importància; el fet és que vam acabar ficats al meu llit a les quatre de la matinada, cardant com a salvatges. Sincerament; no ha estat dels millors: d'altres m'han fet tocar els estels, però tampoc no em puc queixar. Quan vaig obrir la porta de casa amb prou esforços perquè les seves mans grapejaven tota la meva silueta, només vàrem emprar els minuts suficients per a desvestir-nos i deixar la roba tirada per terra en un reguerol de peces entrecreuades: ara uns calçotets, ara unes calces, ara uns mitjons negres, ara unes mitges... semblava que donéssim pistes a algun depravat, sobre quin rumb havia de seguir per arribar fins a la parella que s'enduia el premi i fer de voyeur.
Després de tres clímaxs consecutius, ens vam quedar estirats boca amunt, observant el sostre amb un interès científic, absurd.
Durant la vetllada, quan ell se m'havia acostat per a preguntar-me el meu nom i si em venia de gust prendre quelcom, vaig esbrinar que s'anomenava Andreu i que treballava de tècnic informàtic: quelcom que d'entrada em va espantar una mica perquè tinc entès que la major part d'aquests enginyers, estan com llums de petroli. Ell no ho estava: o almenys, no m'ho va semblar. Tenia vint-i-set anys i encara vivia amb els seus pares. Detalls totalment innecessaris. Jo, únicament em fixava en els seus ulls grisos ametllats que tenien una expressió molt romàntica i, de tant en tant, deixava anar un esguard dissimulat cap al seu paquet prominent i comprimit al pantaló.
La veritat és que no sé ni com va anar tot plegat; no recordo haver-me acomiadat de les col·legues ( sí tinc clar, no obstant, que la Mireia no es va menjar una rosca ). Em sembla que jo anava més alegre que unes pasqües perquè va ser l'únic detall que van remarcar les tres Maries quan el dilluns vaig aparèixer per la consulta.
Vaja, el que de debò importa és que ho vaig passar bé amb l'Andreu. Va marxar de casa meva cap a les dotze del migdia del dissabte. Un noi, veritablement entranyable però "de plantar paradeta ràpida i pim-pam-pum, fora".
La meva idea al principi, va ser la d'acomiadar-m'hi i no tornar-lo a veure però el paio se'm va presentar a casa el següent dissabte i, bé, tenint en compte que l'experiència no havia estat gens desagradable, no m'hi vaig poder negar. Així que, sembla que tenim una mena de "rotllo bonic" sense compromís: si més no, allò que jo penso perquè quan va marxar el diumenge per la tarda, em va demanar el número del mòbil, jo se'l vaig donar i ara em truca dia sí i dia no. No és que m'emprenyi perquè és un tio molt divertit i l'estona que xerrem es redueix a cinc minuts però resulta que m'ensumo un preludi de situació empallegosa que ara per ara i després de tot plegat, no em ve gens de gust així que, llastimosament, em fa l'efecte que més d'hora que tard, l'hauré d'engegar a pastar fang.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 5:

LA BONA DE LA LAIA.

La Laia és la meva germana petita i té vint-i-cinc anys. Diuen que ens assemblem i alhora que no. Contradictori però possible perquè a vegades les persones que som familiars tenim aquella retirada que ens fa quelcom de comparable sense posseir, aparentment, res en comú. La forma de moure's, de parlar... qui sap.
Bé; el fet és que si sóc jo la que ha d'opinar, puc dir que no ens relaciona res més que un pare i una mare ( sempre i quan l'amor manifestadament fidel de ma mare, sigui sincer ).
Començant per allò més trascendental, el físic, cal puntualitzar que som com la nit i el dia: fem més o menys la mateixa alçada i gastem idèntica talla però la seva indumentària i la meva no tenen res a veure. La Laia és absolutament malgirbada i deixada; una d'aquestes hipies riques que estudia medicina ( ella sí! ) i que vesteixen aquells jerseiots enormes que arriben més avall dels genoll... bé; quasi a tocar del turmell i uns pantalons acampanats amb una pota d'elefant treta dels anys seixanta. Els seus amics estudiants fan la mateixa fatxa de descurosos. Ma germana sempre porta els cabells obscurs, llargs i despentinats per sobre de les espatlles i els seus enormes ulls blaus adopten unes dimensions monstruoses amb les ullerotes negres gens fashion, per cert, que s'encasta al nas. Existeixen les lents de contacte, oi? Que et fan el rostre més suau i agraciat... doncs ella no en vol ni sentir a parlar del tema i quan l'insinuo que podria estar molt més afavorida mostrant la seva mirada sense uns vidres que s'entelen a l'hivern i a l'estiu també, posa cara de gos i m'engega a fer punyetes amb una mena de sorna com:
- Hi ha qui necessita tota la vida per a maquillar el seu careto i aparentar allò que no és. Jo prefereixo la senzillesa i la naturalitat.
Desagraïda, la pobra...
Crec que és important remarcar, ara que he tret el tema, que la meva mare confon que la Laia se li assembli amb el fenomen que, estranyament, venint de la seva sang, hagi engendrat una filla que probablement algun dia sigui una gran neurocirugiana perquè no és de menysprear el talent que la noia té. Aleshores, succeeix que la Júlia veu en la seva filla petita tot allò que ella no serà mai i es vol sentir identificada i responsable de les seves virtuts: per això, la Laia és tan bonica, tan intel·ligent, tan sincera, tan... tant! Simplement perquè la seva nena petita té carrera i un gran futur per davant i la gran, no. A totes les famílies copioses els agrada lluir de descendents amb intel·lecte 150. Sembla que els diners ho puguin tot: inclús dotar de psique privilegiada: i en part, així és perquè a l'escola privada a on estudia ma germana: una d'aquestes que enllaça el parvulari amb la universitat, hi ha molts nens de son papà que arriben a tenir cara de vertaders idiotes i una carrera, per descomptat, molt més enllà de les seves possibilitats mentals. I quan els veus amb aquestes pintes de pallussos i els escoltes parlar i expressar-se com uns autèntics deficients, t'adones de que el mèrit d'haver arribat fins a on són, no és de la seva capacitat, sinó dels xecs que cada mes ha deixat anar el progenitor des de que tenien tres anys. Mira, inútils n'hi ha per tot arreu.
Tot això, sense ànim d'ofendre perquè queda bastant clar que en el cas de pretendre criticar a despit, m'estaria tirant pedres a la teulada. Només expresso una realitat.
La Laia és menys innocent del que a casa volen aparentar; n'estic segura de que ha tastat més sexe que jo. És d'aquelles que té un munt de col·legues amb els que tot és vàlid: fumar porros i fornicar en grup. No sé què ho fa que aquests estudiants de la ciència mèdica siguin tan aficionats als petards. Alguns divendres, quan jo encara vivia al domicili dels meus pares, la veia sortir amb els amics que la passaven a recollir i feien una aparent actitud de passotisme integral que esgarrifava; ells, els nois, amb unes grenyes que els cobrien tot el rostre, la majoria alts com sant paus i mig encorbats: com el Neil i el seu "què passa tioos!" de la famosa sèrie anglesa "Els Joves". I elles, les ties, en tenien tant de femenines com jo de monja de clausura. Depriment.
Quan en algunes ocasions, ma mare i jo l'espiàvem, des de darrere de les cortines de la gran cristallera del menjador, impregnant-la amb l'alè, mentre desapareixia per la portalada del jardí, l'observava de reüll i li veia una ganyota d'horror al semblant; se li contreien les galtes i semblava que estigués fent de ventre. Aleshores, quan la Laia ja havia abandonat la casa i marxava amb els seus despenjats coneguts, jo mirava a la meva mare, cara a cara; se li relaxaven els pòmuls garratibats i amb un somrís hipòcrita em deia, desviant els ulls: "Es veuen macos, els amics de ta germana" i s'allunyava fent veure que tot anava sobre rodes.
Amb el temps, he arribat a pensar que la Laia infon un gran respecte cap als meus pares, basat principalment, en el temor: perquè té un caràcter del diantre. Jo, sóc més mansa i això ha valgut perquè la meva mare en tragués profit. També hi ha jugat la cançoneta de sempre: la menuda és la més mimada per tothom i això, a la llarga, malcria més que no pas educa.
Vaig passar una temporada crítca rumiant i arribant quasi a la determinació de que la meva germana era bollera: certesa que d'haver-se confirmat, hagués ocasionat una hecatombe a nivell familiar que hauria requerit de tractament a base d'antidepressius i tingut possibles repercussions d'alcoholisme per la part materna dels Genovell Prat. Gràcies a Déu, tot va quedar en una minsa sospita quan va presentar mig formalment, al seu primer nuvi... i millor no fer comentaris al respecte, només insinuar que tots vàrem patir d'una paràlisi facial en veure'l, pobre subjecte. Bon nano i tal... deixem-ho així.
Des de sempre, la Laia s'ha buscat els amants, a quin més lleig. Si el primer ens va deixar sense respiració, això no va ser res comparat amb la tropa que el va seguir. Recoi, el meu gust és molt més refinat i qui em coneix, ho sap.

En resum: que malauradament, ningú no pot escollir als seus germans o pares; cadascú s'ha de conformar amb els que té i boca tancada. Si la meva germana es deixés assessorar per mi en comptes de prendre constantment la contra, tot aniria molt millor entre nosaltres però què hi farem: diuen que hi ha d'haver de tot a la vinya del senyor. Menys mal que existeixen persones com jo que en fan de la vulgaritat tot glamour, quan trepitgen per sobre d'aquesta.
Per les noies com la Laia hem de sentir compassió perquè són ànimes desorientades que no tenen coneixement d'on són ni de quin és el seu paper. És jove, encara: donem-li un vot de confiança i potser algun dia entendrà que les "aparences" que tant detesta, valen més que mil petes dels que ella es fuma.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 4:

I SI NO T'ACABES DE CONSOLAR, VÉS AL GINECÒLEG.

Treballo a la consulta de tres ginecòlegs. Tres homes, tres mascles que estan per a ensucrar i menjar, malgrat que portin marcada l'etiqueta de "prepotents" a la cara. Acostuma a passar entre els grans metges ( o els que es creuen que són grans i no pas per l'edat ); se'ls pugen els fums de seguida que ascendeixen dintre de la seva especialitat i es tornen vanitosos i presumits. Cal tenir en compte que aquests tres exemplars, són relativament joves. Jo sóc la secretària-recepcionista d'un d'ells: del Joan. Calculo que deu tenir poc més de quaranta anys; és ric, solter i famós. Un bon botí.
Fa uns sis anys que hi sóc en aquesta consulta: està situada en una zona molt aposentada i les dones que vénen porten bona classe ( i bones joies ), a sobre. A ell el conec des de fa relativament poc; cosa d'un any. Abans treballava per al Dr. Josep Racó; un bon home de quasi setanta anys que al final no distingia entre el cap d'un nen a punt de venir al món i una taronja. Es va retirar i al poc temps la va dinyar, pobre. Vaig entrar a treballar amb el Dr. Racó, gràcies a les influències del meu pare: eren bons amics i, bé: aquelles coses que succeeixen. Tampoc no és que sigui una gran feina, no penseu que sóc tan il·lusa però el cert és que s'hi està prou bé. Em tracten amb educació, cobro un relatiu bon sou i faig poques hores extres algun que d'altre divendres per la tarda; tot i que ara són d'agrair.
Els meus pares: en concret el meu progenitor, volia que estudiés medicina: vaig cursar tot el batxillerat amb unes notes excel·lents, em vaig treure de conya el COU però als exàmens d'accés no em vaig apropar ni en broma a la mitja suficient i em vaig quedar amb una carrera d'enginyeria fins al primer curs. Com que estudiar no m'agradava, vaig plegar veles i em vaig dedicar a viure la vida que els papes m'oferien a molt pesar seu. Entrava a treballar aquí i després allà, fins que em van encolomar a la consulta.
El doctor Joan Espinell, va venir en substitució del seu cap i mestre: el doctor Josep Racó: era un jove col·laborador del seu equip. Quan se'm va presentar el primer dia al despatx, ja havia escoltat rumors sobre la seva jerarquia de tio guapo i aquestes bestieses que sempre comentem entre les dones, rebaixant-nos a la sola de la sabata. Vaig quedar astorada i suposo que inclús em van pujar els colors; però allà ens trobàvem DUES condicions iguals però en sexe diferent i, per descomptat, no anava a permetre que la lívid em traís. Aleshores jo ja convivia amb el Xavi; i em faltava un any perquè el galifardeu em donés la pitjor i més eficient lliçó amb la que m'he topat al llarg del meu trajecte amorós: "la bellesa no dóna la felicitat però ajuda a aconseguir-la: ara bé; si te'n refies massa d'ella, se t'acaba girant en contra". Gràcies, Xavier!
En resum: que quan el vaig veure al meu davant amb aquells bonics ulls verds clars i amb un cos que més que de ginecòleg semblava de culturista, vaig prendre aire i em vaig revestir de la meva personalitat arrogant de dona trencadora. I ell, és clar, va fer igual. Així doncs, tots dos ens vam posar a l'alçada de la pressumpció: el Joan com a cap i la Xènia com a secretària; què coi, la petulància no la construeix allò que tens sinó allò que ets: o millor dit, allò que et sents. I per aquella època jo em sentia estupenda. Cadascú va delimitar el seu territori i va quedar clar que un no s'interposaria en el de l'altre. Des d'aleshores, aquests mesos no hem tingut cap mena de conflicte, ni quan alguna de les pacients psicosomàtiques ha vessat les seves frustracions de dona mediocre, pagant-les amb l'administrativa. Ell, inclús m'ha donat la raó, fixeu-vos.
Dotze mesos fan miracles i la veritat és que amb el Dr. Espinell he intercanviat bones relacions. Ens assemblem... i donades les tafaneries de les meves companyes respecte al seu caràcter, intueixo que això no m'afavoreix gaire. Però tant m'és perquè a la vida has d'aprendre a no guiar-te pels comentaris aliens i menys quan aquests no estan fets a la teva mida: quan t'escauen petits.

Ho deia el Luís Aguilé a la seva cançoneta que de petita havia escoltat per casa: "Es una lata el trabajar, todos los días te tenés que levantar"... abans de la meva trencadissa de cor ho pensava però ara, per la gràcia del meu esperit valent i fort, penso que no hi ha res com anar a la feina i entretenir-te veient passar les hores. Pels matins, em trasllado a la clínica privadíssima on treballa el doctor Espinell i per les tardes, a la consulta i així vaig fent... observo a les dones que vénen amb les seves panxotes crescudes i els seus marits polivalents, probablement plens de negocis entre mans ( potser, uns quants tèrbols perquè és evident que a vegades l'adquisició de tants béns materials no ve pel costat de la legalitat... ). Alguns d'aquests tipus són tan toies com les seves esposes nyonyes: se m'apropen al taulell amb cara de pomes agres i de preocupació i pronuncien amb veus insípides:
- Hola, bona tarda: la meva senyora ha vingut perquè està destrossada, no pot suportar més les patades de la criatura: no descansa i té unes ulleres que no és capaç de dissimular ni amb cremes... a veure si el doctor Espinell hi pot fer quelcom perquè un dia d'aquests el nen me la mata.

Em parlen a mi com si fos jo la doctora. Me'ls quedo mirant amb un somriure a mitges tintes entre l'amabilitat i la repugnància i després per darrera d'ells guaito a les seves dones que acostumen a fer un posat de pobres desvalgudes amb els seus vestits prenatals, caríssims i amb la cara de pastanaga pansida, com si més que un embaràs estiguessin passant un càncer.

- Tenien cita amb el doctor?
- No... hem vingut sense hora concertada perquè la Lluïsa no aguantava més. El doctor Espinell ens va dir que vinguéssim sempre que ella ho necessités.

És fàcil d'entendre que en una consulta de la categoria del mestre Espinell and Company, els privilegis sempre estan a l'ordre del dia... o, millor a l'ordre de la targeta, que acostuma a ser la platí. Per més feina que hi hagi, mai està de més posar-se'n de postres.

- Seguin, de seguida que pugui l'atendrà.

I aleshores els marits solen fer una reverència a l'estil japonès ( tal vegada, vaig tenir un paio d'aquests que abaixant tant el cap per donar-me les gràcies, va xocar sobre el mostrador que és força alt: no sé com vaig poder guardar les formes perquè em va entrar un atac de riure d'aquells que et fa tantes pessigolles a l'estómac. L'home va dissimular i va girar cua i a la poca estona vaig haver d'anar al lavabo a corre-cuita i em vaig tapar la boca amb la tovallola de les mans. No em vaig pixar a sobre, de miracle. Sí; ja sé que és una reacció infantil però quan veus a aquesta gent tan primmirada fer el ridícul de forma tan escandalosa, no tens pietat. I a sobre, quan vaig tornar a la sala, el vaig veure allà assegut al costat de la seva senyora amb una taca rodona en forma de sol vermell al bell mig del front: ho vaig passar fatal ).
Un cop surt el doctor per a rebre a les pobres dones tan adolorides, veus que els marits s'aixequen de la butaca amb aire solemne, propi d'enterrament, tal i com estan acostumats a fer a diari. I elles, totes delicades i esmorteïdes fan com si no poguessin aixecar el cul de la cadira i tant el Joan com els seus marits, han d'ajudar-les a aguantar-se quasi dempeus. Desolant. Cal remarcar que això sol passar a les primerenques acabalades i no per regla general tot i que sí sovint. Llavors penso que ma mare devia ser igual d'insuportable.

També hi ha l'altre costat dramàtic. El cas de les dones que perden la criatura: i en aquesta ocasió no hi ha distinció entre rics i pobres, noi. Les llàgrimes són les mateixes i l'aflicció, també.
Al principi de treballar aquí, quan encara estava amb el Dr. Racó, em vaig trobar amb el cas d'una noia que tenia la meva edat actual. Una persona molt maca. El fet és que estava embarassada per primera vegada i entusiasmada amb la idea. Se la veia molt noble: una dona amb les idees molt clares. Sempre es presentava sola a la consulta.
Va patir un avortament quan esava de sis mesos i mig. Després d'això, apareixia pel ginecòleg com una ànima en pena... ja quasi no parlàvem i no se la veia igual... Passat un temps, una tarda plujosa d'hivern, el doctor Racó em va confessar que s'havia suïcidat. Em vaig quedar de pedra i no vaig saber fer altra cosa que posar-me a plorar.
Sembla mentida que una es mentalitzi tant del seu paper com a mare, abans inclús, d'arribar a veure la cara del seu fill...

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 3:

SI AIXÒ ÉS UNA MARE...

Podeu creure que la persona que menys m'ha recolzat i la que més m'ha atabalat durant aquest mes i pico, ha estat la meva pròpia mare?
No es suposa que les marones estan per a consolar a les filles, per amanyagar-les quan es senten tristes i per a cuinar-les-hi pastissos de poma?... Nooo: la meva dissol tot estereotip de mare conciliadora i dolça. La meva mare és, senzillament, LA MARE.
L'endemà d'haver trencat amb en Xavi, és clar, la vaig trucar tota dolguda per a explicar-li el meu pesar. El primer que em va dir:
- Bufona... no m'estranya que t'hagi deixat per una altra amb la fila que fas darrerament...
- La fila que faig? Quina fila faig?
- Veus? Ni tan sols t'adones. Mira, Xènia: quan estàs amb un home, no pots baixar la guàrdia ni un segon perquè aleshores és quan passa una altra mossa i se l'emporta.
- Què vols dir? Per què he baixat la guàrdia, jo? - i a sobre ho vaig dir amb una tremolor a la veu que ara em fa emprenyar quan hi penso.
- Doncs perquè te n'has refiat, reina. Un noi de l'edat del Xavier, necessita vitalitat, varietat, sorpresa... per què creus que el teu pare i jo encara som junts després de quasi quaranta anys? Perquè no he permès que l'encant es perdés, estimada meva.
- Mare... el pare és un pallús i ho saps.
- Sí, una mica gamarús és però hi ha coses d'ell que tu com a filla coneixes: com a dona, no. I saber conservar les petites "flors" que una relació et dóna, és molt important.
- No entenc res del que em dius.
- Filla meva, ets ben curteta... la sexualitat és la flor de la vida; ho entens?
- Sí, però no tot es basa en el sexe, oi? - quan vaig dir això, em vaig detestar jo mateixa; em vaig veure vestideta de blanc fins al coll i resant-li a la Verge.
- Sembla mentida que portis la meva sang: està clar que te'n va rajar més del teu pare. Veus? La Laia en canvi, és ben bé com jo.
- Sí, d'acord; això ja m'ho conec però no t'he trucat perquè, prou malament com estic, m'esbronquis i a sobre tornis a comparar-me per milionèsima vegada amb la meva germana. No estic d'humor.
- Nena, no t'enfadis. Sí, ja sé que ho estàs passant nefastament. Au, vine el diumenge a dinar i així et distrauràs una mica de cabòries, d'acord?

I malgrat no tenir-les totes, vaig accedir a dinar amb ells aquell diumenge. Quina mala idea.

A veure: jo m'estimo molt als meus pares però no puc evitar culpar-los a tots dos de les meves decepcions, manies i defectes: i, sincerament, el deu en mèrits és per a mi soleta.
De ma mare i en poques paraules, quasi que ho he dit tot; solament explicant part de la conversa que vaig mantenir amb ella, ja un es pot formar un concepte de com és: primerament i perquè després no es digui que tot sembla negatiu; és una dona que, tot i la seva edat, 60 anys, es manté jove i estupenda: és bonica, té uns traços facials fins, uns ulls de gata del color de les fulles a la primavera: està súper estilitzada ( és clar: cada dia dues hores de gimnàs i els caps de setmana, partit de tenis amb les barbis ) i és tremendíssimament sexy. Seria una maleïda hipòcrita si no reconegués que he arribat a sentir-me gelosa dels seus atributs: però això era abans; quan totes les meves amistats femenines l'admiraven: quan jo encara sortia els dissabtes a la tarda de festa i tornava a les deu i mitja: ni un minut més tard.
Amb els anys i gràcies als meus esforços i a base de prescinidir dels seus comentaris ofenedors i comparatius, m'he anat llaurant una cuirassa. En part, mal que em dolgui, sóc el que sóc mercès a ella: un dia vaig decidir que no volia ser el cigró negre de casa i vaig començar a canviar els meus hàbits de nena pàmfila, pels de noia elemental i, lògicament - arg - la vaig prendre a ella com a referència.
El negatiu: és una dona autoritària i capritxosa que sempre ha obtingut allò que ha volgut a base de cuixa, pitrera i d'encant personal. Tot i que no prové de família benestant, va aconseguir entabanar a mon pare que sí que tenia renom i el va fer caure rendit als seus peus com les mosques a al me... rda. Als meus avis ( vull dir als pares del meu pare ), no els va escaure gaire bé aquest nuviatge i és que la meva àvia, la Maragda, no en tenia un pèl de tonta i va copsar a ma mare d'una hora lluny. I com que la Júlia era una jove molt llesta, la van tenir tota la vida, fins el dia que la sogra va morir. I quan la sogra va morir, al poc temps va tenir una nena lletja de cabell obscur i ulls terriblement saltirons, a la que va anomenar Xènia i amb la que va poder continuar, anys endavant, durant l'adolescència entrebancada d'aquesta pobra mortal, la seva lluita incansable d'alta competició.
I si la meva àvia va morir abans de que jo naixés, us preguntareu: com coi puc saber que es portava tan malament amb la meva mare? Doncs perquè ella mateixa m'ho ha explicat milions de vegades: només que segons la seva versió, la meva àvia Maragda era una bruixa infecte sense fons que pretenia apartar-la del seu fill i, és clar, coneixent-la com la conec, cal tergiversar-ho tot i arribar a la conclusió de que la Bona de la Júlia era la que enfastijava constantment a la Dolenta de la Maragda.
Després de la faceta "mare com a fons d'inspiració" i en una època no massa tardana de la meva vida, vaig proposar-me que no seria com ella; no volia mirar-me al mirall i veure-hi el seu reflex i ara que en tinc trenta, em miro a l'espill... i la veig a ella... quin fracàs.
Ara bé; una cosa que tinc molt clara és que si algun dia he de ser mare d'una nena ( i a aquest pas el pare serà l'Esperit Sant ), no vull que quan s'apropi a certa edat, es senti tan avergonyida de mi com jo de la seva àvia. Abans, que se m'emporti el dimoni o que Déu em faci estèril sense probabilitat cap de fecundació ni mitjançant les noves tècniques... i d'això hi entenc força.
En fi, que la Júlia Prat és una dona que sap caure bé a tothom i que també sap condemnar a aquest "tothom" amb un somriure dels seus, als llavis llargs i rosats. És la number one entre les seves amigues riques i sempre, sempre, sap quedar com una estupenda amfitriona. Quina sort que té la podrida.
I què dir del meu pare? En Rafael Genovell és un tros de pa i alhora, un enze que viu encisat amb els embruixaments ( perquè no té altre nom ) de la seva esposa: jo crec que faria qualsevol cosa per ella; és més, si ma mare li demanés que es tirés daltabaix del Empaire State, no s'ho rumiaria ni un segon; hi aniria com un sonàmbul i adéu-siau. A aquestes alçades de les nostres existències i quan ells ja n'haurien d'estar fastiguejats l'un de l'altre com passa a quasi tots els matrimonis: que la dona es torna una queixiques i el paio un deixat, en canvi, viuen el seu amor com el primer any de nuvis. És alarmant la devoció malaltissa que aquest bon home li té a la seva senyora i mestressa.
Es van conèixer quan ella tenia vint anys i mon pare dinou: ell estudiava direcció d'empreses i ma mare vagarejava fent veure que estudiava Belles Arts. Un tio ben plantat: alt, prim: més que guapo, sobretot gallard: ulls castanys a to amb el color del seu cabell curt i d'inclinacions ondulades... No estava malament, vaja.
Es van veure per primera vegada en una discoteca de les altes tendències de la ciutat. En aquella època, no es portaven les discos; més bé es feien "guateques" però els "nens bé" també sortien de festa. La Júlia, per aquells temps que corrien, ja tenia aquest afany de grandesa inusitada en les noies del seu estrat social i va convèncer a dues papallones més perquè esgotessin la seva paga setmanal i l'acompanyessin a cercar bona mercaderia, tal i com textualment ha remarcat les múltiples vegades que ens ha explicat la seva història d'amor a ma germana i a mi. Tot el que sé és per ella: i, naturalment, de tootes aquelles coses que narra, en faig la meitat i ho giro al revés: llavors, encaixa millor. Mon pare no en parla mai, del seu romanç.
Sigui com sigui, el fet és que es van conèixer un vespre de dissabte: com que la meva mare estava molt bona, va entaforar al Rafael Genovell Junior i així... amb uns quants anys de per mig, vaig venir jo a acabar d'adobar la família feliç: si més no, era el que la senyora Genovell esperava de la seva filla. Quina decepció: menys mal que després va treure cap la Laia i tot va anar millor.
En definitiva, els meus pares són una parella adinerada i pomposa com qualsevol altra, dintre de la seva normalitat i quotidianitat. Viuen en una bona casa amb jardí, font, piscina i servei i quan ell no viatja, que és la major part del temps, organitzen sopars i esdeveniments de tot tipus per a tenir la mansió plena de supèrbia i egolatria: perquè tots els amics són crême de la crême. A vegades entenc per què en ocasions, em resulta tan fàcil ser frívola.
Sigui com sigui i obviat que ma mare i jo ens avenim tant com en Tom i Jerry, el cas és que no puc queixar-me ja que mai no he tingut mancances de cap tipus, excepte d'amor, comprensió i tolerància maternes... però això és purament circumstancial...

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 2:

A PARTIR DELS 30, JA NO ETS "BELLA"; ETS "VELLA"

La setmana passada vaig complir els 31, de manera que ja he superat la trentena: ara ja puc dir que tinc trenta "i"... és horrible pensar que els anys aniran avançant i no hi ha cap mètode infalible per retenir-los; això m'horroritza.
A partir dels trenta, fas un petit canvi ortogràfic substituint la "b" de bella, de bellesa, per la "v" de vella, de molta edat que, tot i aparentment no modificar gran cosa la paraula, sí que altera completament el seu significat perquè vol dir que passes de ser bonica a convertir-te en una mena de mòmia de museu.
Fins que em va deixar el Xavier fa un mes, jo era una noia com Déu mana: alta, prima, guapa: morena, cabell curt a mitja melena, ulls castanys, moderna, eficient a la seva feina, espavilada... ara em sento com la nena lletja de la classe. De cop i volta, és com si hagués perdut tot l'encant que abans em caracteritzava. I és que mai, el que es diu MAI, un tio m'ha deixat a mi i menys per una altra tia... i menys per una altra tia tan propera a mi que gasta les mateixes bones referències que jo, si no millors. Des de que el molt imbècil va fotre cop de porta, no he tornat a ser la d'abans... quan vaig pel carrer em fa l'efecte que els homes no em miren, que les altres dones no m'envegen i quan passo per davant dels aparadors, inclús em fa vergonya mirar-me. Naturalmet, segueixo mudant-me igual, perquè una no pot perdre la seva dignitat, no almenys, de cara a la galeria, encara que per dintre estigui feta un nyap; però ja no camino amb fermesa i això em fot.
A més, m'ha agafat la paranoia que puc trobar-me amb l'adúlter i la seva figa-flor, al darrera de qualsevol cantonada, tan gran com és la ciutat mira i més bé vaig amb el cap cot, de forma que algun dia m'estamparé contra un fanal o pitjor encara, xocaré amb algun desgraciat o desgraciada que me dirà una bajanada i em ridiculitzarà.
Des de que sóc "soltera" a la força, els sopars amb els amics ja no són com setmanes ençà. Em fa l'efecte que tothom em mira de reüll quan jo estic rient, prenent-me el cubata i dissimulant la meva derrota i pensen: " Mira-te-la ella, pobreta: l'ha deixat el Xavier i la criatura fa esforços al nostre davant perquè no notem que es sent com una cacona. Haurem de seguir-li la corrent i fer veure que no hem observat cap canvi... renoi, quina mala cara que fa: serà que avui no s'ha maquillat?". I, Déu meu, això és el pitjor que a una dona pot succeir-li després d'un desengany amorós: que els amics l'espiïn amb pena; quelcom que em resulta nauseabund.
Caram: ja no sóc el centre d'atenció; la gent ja no diu allò de: " Xènia, com t'ho fas per anar sempre a la moda? On has comprat aquests pantalons ajustats de pitillo tan xulos?" o... " Nena, com t'ho fas per tenir constantment la darrera paraula i deixar als altres amb la seva a la boca?"... coses que pensava que al meu nuvi el feien tornar boig de vanitat de tenir a una tiarrona com jo al costat i que, llastimosament, aquests darrers llargs dies, he conclòs que, més bé el devien fastiguejar. Ara, les col·legues se m'apropen, em posen el seu garfi ple d'ungles pintades de carmí sobre el braç i em pregunten amb un to greu: " Què, Xènia, bufona: com estàs?". I jo només faig un gest, tot arronsant-me com dient: " Què vols que respongui?" i elles em remiren amb una falsa complicitat que m'omple d'una mala hòstia impressionant.
Perquè cal dir que, el fet que et deixin tirada com un fuet, també comporta les seves avantatges, no penseu: quan esdevé un fet com aquest, comences a fixar-te més en el teu entorn ( perquè fins aleshores, tu erets el centre de l'univers, per què enganyar-nos )i inicies una mena de teràpia d'auto-reconeixement a partir dels demés; de la seva forma d'actura i de dirigir-se a tu. Et tornes més aguda, més perspicaç; les orelles es transformen en radars de llarga distància i a més, sempre trobes a alguna idiota d'aquelles que es passa la vida especulant i xerrant més del compte i que té per norma explicar tot el que sap que pot tocar els collons a la veïna.
I m'he adonat de que hi ha molta harpia solta: moltes d'aquestes paparres que et vénen al darrera, daurant-te la píndola i que després a les teves esquenes, quan et veuen vulnerable i feble, et claven punyalada. Mira; haig de reconèixer que potser sóc una "pija" , però bon cor, no me n'ha mancat mai. Ja és amb raó aquella dita que resa que l'enveja és molt dolenta.
A mi no m'agrada criticar a ningú i si ho faig, consti que és amb motius més que justificats.

Una dona de la meva edat ja no està per a certes punyetes. Trenta anys són més que suficients en experiència adquirida per tal de saber mantenir l'endreç al davant de qualsevol situació espinosa i no perdre els papers. En tots els àmbits: tant en el personal com en el laboral. Si algú et veu flaquejar, ets presa fàcil. Per tant, és importantíssim, saber-se'n estar de fer la paperina al davant dels altres amb llagrimetes i disbarats d'aquesta mena. Jo, ploro a casa i ja està. Molts dies, quan arribo al pis, sigui l'hora que sigui i hagi fet el què hagi fet, em poso a llagrimejar durant una estona i quan se m'ha passat la tonteria, segueixo amb la meva com si res. Reconec que encara mantinc els àlbums de fotos en parella però almenys he tingut prou esma com per treure el retrat d'ell que tenia a la seva tauleta de nit: a la banda esquerra del llit. Ben mirat, hi feia una cara de babau que no s'aguantava. Per cada jorn que passa, em pregunto què cony li devia veure... sí, realment era guapo però tenia un d'aquells atractius de plastilina: i poc caràcter, tot sigui dit.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

BENVINGUTS A LA MEVA BLOG!! SI LLEGIU AQUEST INTENT DE LLIBRE, ESPERO QUE US AGRADI. LA MEVA INTENCIÓ NO HA ESTAT ALTRA QUE LA DE FER PASSAR UNA BONA ESTONA AL LECTOR, UTILITZANT COM A MITJÀ DE DISTRACCIÓ, A LA DESVENTURADA XÈNIA, AMB LA QUE ESPERO, US DIVERTIU UNA MICA, GAUDINT DELS SEUS ABSURDS INFORTUNIS, DE MANERA QUE OBLIDEU ELS MALS DE LA CRISI QUE ENS ACOSA.
ESTARÉ DISPOSADA A REBRE TOTES LES VOSTRES CRÍTIQUES I, SI US FA EL PES, EM SENTIRÉ SATISFETA DE QUE EM RECOMANEU ALS VOSTRES AMICS I CONEGUTS. GRÀCIES A TOTS! VANESSA.

CAPÍTOL 1:

BYE-BYE, BABY:

Avui el Xavi m'ha deixat. Ha fotut un cop de porta i m'ha palplantat enmig del menjador tot just quan jo acabava d'arribar de la consulta, a dos quarts de set.
Ha estat com un intercanvi: un "jo surto i tu entres". Quasi m'ha semblat que en obrir la porta, m'anava a saludar amb el cap en un gest simpàtic tal i com fem quan ens topem dos coneguts pel carrer i somriem amables dient "bona tardaaa" amb aquella darrera "a" arrossegada i solidària.
Però ell no ha estat ni amable ni solidari; ha estat un simple cabró que m'ha abandonat amb una senzilla i precisa explicació ràpida i telegràfica: "Ho sento, Xènia: estic enamorat de l'Elena. Ja fa temps que mantenim un rotllo i feia setmanes que em vetllava pel coco la idea d'abandonar aquest pis - ( ídem, deixar-te, és clar però ha jugat amb la seva subtilesa ) - No és la meva intenció fer-te mal i per tant és millor marxar ara que allargar-ho tot".
Aquestes frases insusbstancials i rocambolesques, han entrat per les meves oïdes d'una manera absolutament incongruent: per uns moments he dubtat si és que estava sorda o més bé m'havia tornat imbècil perquè no entenia res. La meva pobra ment, ja de per si una mica espessa, cal dir, ha intenta en va, processar la informació que a una velocitat indescriptible, potser comparable i adequada a la velocitat del so i de manera més bé subliminal, em metrellava sense compassió. Primerament; l'Elena? Quina Elena? La meva Elena? Aquella noia rossa, d'ulls blaus profunds, carinyosa i afable que es deia la meva amiga i que havia passat tants vespres al meu pis, fent-nos companyia mútua, xerrrant com dues descosides, rient com a boges, intercanviant material íntim, criticant als homes i a la que havia explicat amb pèls i senyals les meves relacions sexuals amb el Xavier? Aquesta Elena era de la que ara ell em parlava? D'ella se n'havia enamorat? De la que deia pudors de clavegueram i anomenava fleuma, exposant-se als meus esclats de mala llet per ser tan poc delicat i comprensiu amb la naturalesa fràgil d'algunes persones?... No podia ser; no es tractava de la mateixa noia. Ni tant sols m'ha donat l'oportunitat d'aclarir el dubte perquè la seva marxa precipitada no ha donat cabuda a res més que a un "PLAM" de pel·lícula.
En segon lloc: a partir de quin moment havia estat que jo, pobra de mi, hagués badat tant com per a no adonar-me que el meu estimat xicot: aquell tio guapo que encantava a quasi totes les dones de trenta, amb els seus ullassos foscos de llargues pestanyes negres com els seus cabells curts, musculat i morenàs, intel·ligent, adorable i enginyós, havia començat a follar amb una altra que no fos jo mateixa? I aleshores, des de quan pensava en aquesta "altra" mentre ho fèiem, tòtila de mi, creient que les seves expressions de plaer portaven el meu nom escrit a la cara d'idiota que ara començava a veure-li només en tancar la porta a la seva esquena?
Aquests dos replantejaments, se m'han passat pel cap en qüestió de pocs minuts, després de veure'l desaparèixer del meu davant amb la seva bossa del DIR. Hi devia haver guardat quatre calçotets, quatre mitjons i quatre samarretes. Potser aquesta tal Elena ja l'havia anat equipant de roba si realment feia un tempet que em fotia les banyes. Potser aquesta tal Elena també havia acceptat d'acollir-lo a casa seva: d'obrir-li les portes igual que les cames... mala pècora...
Aleshores, no se m'ha acudit altra cosa que telefonar a l'Elena que esperava que no fos l'Elena i, lògicament, després de cinc trucs, ha saltat el contestador i la seva veuta fina i prudent, ha pronunciat els mots que ja em coneixia de moltes altres vegades: "Hola, sóc l'Elena: en aquests precisos instants, no puc atendre la vostra trucada però si sou amables i pacients, us correspondré de seguida que trobi un moment. Gràcies". De cop i volta m'ha semblat el missatge més estúpid que mai he escoltat i la seva veu m'ha fet venir basques. He estat a punt de deixar-li un bonic encàrrec: "Mira, mala bèstia; sóc la Xènia: sí, la teva amiga: aquella amb la que has passat grans bones estones i a la que, de pas, li has tret el "maromo"... si tens ovaris, truca'm, quedem i en parlem i si no en tens, ja passaré jo per casa teva en una visita sorpresa i et portaré uns quants records". En canvi, he penjat, m'he tirat al sofà i m'he posat a plorar com una magdalena durant llarga estona. Ha estat patètic.
Llavors, quan se m'ha passat la plorera, l'he trucat a ell. No ha trigat gens a contestar:
- Hola, Xènia.
- Hola...
- ...
- Què... vull dir... què ha passat entre nosaltres, eh? Què m'he perdut?
- No ho sé, bonica. A vegades aquestes coses van així. L'amor ho és tot i no-res alhora.
- Què vol dir això? Que ho és tot i no-res a la vegada? És absurd. O és o no i punt.
- D'acord, doncs no és.
- Com pots ser tan capullo?
- Xènia...
- No, de debò: com has pogut deixar-me d'aquesta manera tan cretina i a sobre per anar-te'n amb una de les meves millors amigues? És la cosa més bruta i fastigosa que un tio li pot fer a la seva parella.
- Sí, potser és cert...
- No: potser, no; rotundament inqüestionable. És una PUTADA, Xavi!
- Sí, bé... mira, la veritat és que no tinc massa ganes de parlar del tema. La situació és aquesta i ja està. De mica en mica ho anirem superant, no et sembla?
- "Ho anirem?" Voldràs dir que ja ho aniré superant jo amb el temps i una canya, oi?... No només em deixa el nuvi sinó que a més, he perdut a una de les que creia, millor persona de la faç de la terra.
- I ho segueix essent...
- Ja pots ben dir-ho, bandarra... a tu ara sí que et sembla la millor dona del planeta... suposo que foteu bones cardades...
- Xènia, ho sento: haig de penjar.
- Tens pressa o és que et toca els pebrots que et truqui després de dues hores i mitja d'haver-me plantat sense més, per demanar-te una explicació decent que justifiqui l'abandó de tres anys de relació?
- Tinc pressa i prou. Cuida't... i quan tot es calmi, si vols una tarda podem fer un cafè i en parlem.
- Vés a la merda i la mala peça que ara mateix deus tenir al teu costat, que també se n'hi vagi!
I he pressionat la tecla de penjar el mòbil amb tanta força que quasi el forado.
No sé exactament quanta estona m'he quedat allà asseguda al sofà del menjador. Només puc dir que el meu cervell ha començat a fumejar de la quantitat de pensaments opacs i projectes de venjança que l'han turmentat.
Al final i per una inèrcia estúpida, he engegat la tele, m'he fet una bossa de crispetes, he obert una coca-cola light, he tret un gelat de vainilla del congelador que tenia de la setmana passada i després de posar-me el pijama i les plantofes, m'he empassat tots els programes de TV3 sense fixar-me en cap d'ells i menjant com una porca fins a les 2h de la matinada, hora en la que, amb els mocs penjats del nas, els ulls com dues botes, les llàgrimes enganxades al careto i regalimant el rímel que encara no m'havia tret, he trucat a la Montse; una altra de les meves amigues ( que si me l'ha fumut alguna vegada i d'amagat, almenys no serà havent-se ficat al llit amb el meu xicot ).
- Com pot ser tan petarda la tia aquesta?!
M'he sentit una mica millor quan la Montsina ha escridassat per telèfon amb una determinació pròpia del seu caràcter, aquesta frase. Val a dir que totes tres: la Montse, l'Elena i jo, fins avui, érem el trio perfecte. Les tres magnífiques o quelcom per l'estil; per què no? Tres ties bones que porten als paios de cul. En pensar això, he esclafit en un plor d'adolescent traumada perquè m'he adonat de que elles dues seguien el seu rol però via tàndem perquè la tercera del grup, s'havia esconyat pel camí de ser la tia guapa que es menja el món amb un parell d'ulls de color mel.
- No ploris, Xènia. No s'ho valen aquest parell de mal parits. En tot cas, espera que el Xavier es penedeixi i vulgui tornar amb tu.
- De debò creus que voldrà tornar?
- Bé... la veritat és que, per ara no...
- Arg! Ostres, Montse... quina merda. I ara què faré sense ell?
- Buscar-te'n un altre que es mereixi a una tia tan digna com tu. El Xavi ja es pot confitar a la tros de bleda aquesta. Per la meva part, compta que ja no penso tornar a dirigir-li la paraula pel que em resti de vida. És una creu al meu calendari: pitjor que la de la menstruació, creu-me.
- Gràcies, maca. Em sento tan feta merda que seria capaç de ficar el cap a la tassa del vàter i tirar de la cadena.
- Doncs per contra, més bé el que pots fer és ficar el cul sobre la tassa del vàter i cagar-los a ells.
M'he posat a riure en una mena d'histerisme barrejat amb frustració. Hem quedat que demà per la tarda ens veurem una estona i farem una cerveseta per xerrar de tot menys dels amorfs aquests que es deien parella i amiga: que ens burlarem de tot i de tots i que si cal, ella passarà del Jaume, allargarem la tarda fins al vespre per anar a sopar i després sortirem de marxa. Tot mentida, ho sé. Ens trobarem, ens mirarem als ulls de forma compungida, la Montse m'abraçarà i dirà: "Ho sento, carinyo", tornaré a gemegar com una tanoca i ens quedarem tota la santa tarda assegudes al bareto, jo prenent una canya rere l'altre mentre li explico els meus bonics records i em lamento de les banyotes que el Xavi m'ha posat amb tanta traça. I diré, entre somics: "És un mitja merda, un miserable, un desgraciat, un podrit... i estava de tan bon veure!!".
Malgrat la desídia que m'arrossega en aquests moments i la manca de ganes de tot, la única cosa positiva que puc rescatar d'entre tanta inmundícia i injustícia repugnant, és que, encara que algunes amigues et fallin, sempre n'hi ha d'altres amb les que pots comptar incondicionalment encara que les hagis de treure del llit a les dues de la matinada per explicar-les-hi els teus drapets bruts. T'estimo, Montse!