SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 5:

LA BONA DE LA LAIA.

La Laia és la meva germana petita i té vint-i-cinc anys. Diuen que ens assemblem i alhora que no. Contradictori però possible perquè a vegades les persones que som familiars tenim aquella retirada que ens fa quelcom de comparable sense posseir, aparentment, res en comú. La forma de moure's, de parlar... qui sap.
Bé; el fet és que si sóc jo la que ha d'opinar, puc dir que no ens relaciona res més que un pare i una mare ( sempre i quan l'amor manifestadament fidel de ma mare, sigui sincer ).
Començant per allò més trascendental, el físic, cal puntualitzar que som com la nit i el dia: fem més o menys la mateixa alçada i gastem idèntica talla però la seva indumentària i la meva no tenen res a veure. La Laia és absolutament malgirbada i deixada; una d'aquestes hipies riques que estudia medicina ( ella sí! ) i que vesteixen aquells jerseiots enormes que arriben més avall dels genoll... bé; quasi a tocar del turmell i uns pantalons acampanats amb una pota d'elefant treta dels anys seixanta. Els seus amics estudiants fan la mateixa fatxa de descurosos. Ma germana sempre porta els cabells obscurs, llargs i despentinats per sobre de les espatlles i els seus enormes ulls blaus adopten unes dimensions monstruoses amb les ullerotes negres gens fashion, per cert, que s'encasta al nas. Existeixen les lents de contacte, oi? Que et fan el rostre més suau i agraciat... doncs ella no en vol ni sentir a parlar del tema i quan l'insinuo que podria estar molt més afavorida mostrant la seva mirada sense uns vidres que s'entelen a l'hivern i a l'estiu també, posa cara de gos i m'engega a fer punyetes amb una mena de sorna com:
- Hi ha qui necessita tota la vida per a maquillar el seu careto i aparentar allò que no és. Jo prefereixo la senzillesa i la naturalitat.
Desagraïda, la pobra...
Crec que és important remarcar, ara que he tret el tema, que la meva mare confon que la Laia se li assembli amb el fenomen que, estranyament, venint de la seva sang, hagi engendrat una filla que probablement algun dia sigui una gran neurocirugiana perquè no és de menysprear el talent que la noia té. Aleshores, succeeix que la Júlia veu en la seva filla petita tot allò que ella no serà mai i es vol sentir identificada i responsable de les seves virtuts: per això, la Laia és tan bonica, tan intel·ligent, tan sincera, tan... tant! Simplement perquè la seva nena petita té carrera i un gran futur per davant i la gran, no. A totes les famílies copioses els agrada lluir de descendents amb intel·lecte 150. Sembla que els diners ho puguin tot: inclús dotar de psique privilegiada: i en part, així és perquè a l'escola privada a on estudia ma germana: una d'aquestes que enllaça el parvulari amb la universitat, hi ha molts nens de son papà que arriben a tenir cara de vertaders idiotes i una carrera, per descomptat, molt més enllà de les seves possibilitats mentals. I quan els veus amb aquestes pintes de pallussos i els escoltes parlar i expressar-se com uns autèntics deficients, t'adones de que el mèrit d'haver arribat fins a on són, no és de la seva capacitat, sinó dels xecs que cada mes ha deixat anar el progenitor des de que tenien tres anys. Mira, inútils n'hi ha per tot arreu.
Tot això, sense ànim d'ofendre perquè queda bastant clar que en el cas de pretendre criticar a despit, m'estaria tirant pedres a la teulada. Només expresso una realitat.
La Laia és menys innocent del que a casa volen aparentar; n'estic segura de que ha tastat més sexe que jo. És d'aquelles que té un munt de col·legues amb els que tot és vàlid: fumar porros i fornicar en grup. No sé què ho fa que aquests estudiants de la ciència mèdica siguin tan aficionats als petards. Alguns divendres, quan jo encara vivia al domicili dels meus pares, la veia sortir amb els amics que la passaven a recollir i feien una aparent actitud de passotisme integral que esgarrifava; ells, els nois, amb unes grenyes que els cobrien tot el rostre, la majoria alts com sant paus i mig encorbats: com el Neil i el seu "què passa tioos!" de la famosa sèrie anglesa "Els Joves". I elles, les ties, en tenien tant de femenines com jo de monja de clausura. Depriment.
Quan en algunes ocasions, ma mare i jo l'espiàvem, des de darrere de les cortines de la gran cristallera del menjador, impregnant-la amb l'alè, mentre desapareixia per la portalada del jardí, l'observava de reüll i li veia una ganyota d'horror al semblant; se li contreien les galtes i semblava que estigués fent de ventre. Aleshores, quan la Laia ja havia abandonat la casa i marxava amb els seus despenjats coneguts, jo mirava a la meva mare, cara a cara; se li relaxaven els pòmuls garratibats i amb un somrís hipòcrita em deia, desviant els ulls: "Es veuen macos, els amics de ta germana" i s'allunyava fent veure que tot anava sobre rodes.
Amb el temps, he arribat a pensar que la Laia infon un gran respecte cap als meus pares, basat principalment, en el temor: perquè té un caràcter del diantre. Jo, sóc més mansa i això ha valgut perquè la meva mare en tragués profit. També hi ha jugat la cançoneta de sempre: la menuda és la més mimada per tothom i això, a la llarga, malcria més que no pas educa.
Vaig passar una temporada crítca rumiant i arribant quasi a la determinació de que la meva germana era bollera: certesa que d'haver-se confirmat, hagués ocasionat una hecatombe a nivell familiar que hauria requerit de tractament a base d'antidepressius i tingut possibles repercussions d'alcoholisme per la part materna dels Genovell Prat. Gràcies a Déu, tot va quedar en una minsa sospita quan va presentar mig formalment, al seu primer nuvi... i millor no fer comentaris al respecte, només insinuar que tots vàrem patir d'una paràlisi facial en veure'l, pobre subjecte. Bon nano i tal... deixem-ho així.
Des de sempre, la Laia s'ha buscat els amants, a quin més lleig. Si el primer ens va deixar sense respiració, això no va ser res comparat amb la tropa que el va seguir. Recoi, el meu gust és molt més refinat i qui em coneix, ho sap.

En resum: que malauradament, ningú no pot escollir als seus germans o pares; cadascú s'ha de conformar amb els que té i boca tancada. Si la meva germana es deixés assessorar per mi en comptes de prendre constantment la contra, tot aniria molt millor entre nosaltres però què hi farem: diuen que hi ha d'haver de tot a la vinya del senyor. Menys mal que existeixen persones com jo que en fan de la vulgaritat tot glamour, quan trepitgen per sobre d'aquesta.
Per les noies com la Laia hem de sentir compassió perquè són ànimes desorientades que no tenen coneixement d'on són ni de quin és el seu paper. És jove, encara: donem-li un vot de confiança i potser algun dia entendrà que les "aparences" que tant detesta, valen més que mil petes dels que ella es fuma.