SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 6:

A LLIGAR!

S'ha acabat el meu dol després de quasi dos mesos.
Evidentment, una dona de les meves característiques no es pot permetre el luxe de deixar passar les bones oportunitats que Déu, Alà o Mahoma li posa en safata pel camí. Seria un crim no prestar atenció al baró que, assegut a la taula del costat, et mira amb una intensitat entenedora, al pub on has anat a prendre una copa.
De forma que fa unes nits vaig decidir sortir de caça amb les tres companyes de la feina: bé, anàvem a caçar la Mireia i jo perquè les altres dues estan casades i amb fills ( pobretes... ); la Mariona té trenta-vuit tacos i la Sònia quaranta però estan conservades en cloroform. En canvi, la Mireia ja és més de la meva quinta; en té vint-i-nou.
Vam anar al "Performance" després d'un bon sopar en un italià d'élite. La veritat és que al principi m'hi vaig haver d'obligar perquè no tenia massa ganes de gresca; el Xavier voltava la meva ment a cada moment i me l'imaginava posant-li la mà al cul a l'Helena mentre ballaven tot amorosament sota la penombra d'una sala mig buida: però de mica en mica vaig anar agafant terreny i no em va costar fer-me'n propietària.
També reconec que com que estic una mica acomplexada des de que em vaig enfrontar amb aquest desaira tan repulsiu del Xavi, a l'inici de la nit, em sentia una mica desbancada: no sé... com l'amiga avorrida que no sap de què parlar i que té per costum ballar movent el cap i deixant quiet la resta del cos sense exhibir les seves dots majestuoses... ja se m'entén. Però és que aquell vespre anava exuberant: no va caler que m'ho diguessin les altres perquè jo mateixa em sentia sex-bomb: a la consulta ja vaig ser testimoni de les repassades fugaces que em feia el Joan. Inequívocament, estava feta una lleona.
Al bar, prenent uns gintònics fèiem gatzara totes quatre parlant de feina i dels nostres respectius capitosts i allà, tot just a l'alta tauleta rodona contigua a la nostra i amb un parell d'amics més, hi havia un paio que no parava de despullar-me amb la mirada grisenca que de seguida vaig trobar encisadora. Em vaig aixecar del tamboret, movent els malucs amb la meva llicència innata i remenant les natges sota la minifaldilla i em vaig dirigir al servei de senyores. En retocar-me els llavis i reforçar-me el rímel, vaig sortir de nou cap al meu grupet d'amigues i en passar al davant d'ell, vaig dedicar-li una mirada d'entre lasciva i sinuosa que el tio va captar sense indirectes: és curiós que, tan curts com solen ser els homes en general, alhora siguin capaços de pescar algunes situacions al vol. Sense dubte, el seu instint primitiu els guia pels camins de la perversió i de la sexualitat: fora d'això, no veuen més enllà dels seus nassos, per refinats que els tinguin.
No cal emmerdar-se en detallets previs sense importància; el fet és que vam acabar ficats al meu llit a les quatre de la matinada, cardant com a salvatges. Sincerament; no ha estat dels millors: d'altres m'han fet tocar els estels, però tampoc no em puc queixar. Quan vaig obrir la porta de casa amb prou esforços perquè les seves mans grapejaven tota la meva silueta, només vàrem emprar els minuts suficients per a desvestir-nos i deixar la roba tirada per terra en un reguerol de peces entrecreuades: ara uns calçotets, ara unes calces, ara uns mitjons negres, ara unes mitges... semblava que donéssim pistes a algun depravat, sobre quin rumb havia de seguir per arribar fins a la parella que s'enduia el premi i fer de voyeur.
Després de tres clímaxs consecutius, ens vam quedar estirats boca amunt, observant el sostre amb un interès científic, absurd.
Durant la vetllada, quan ell se m'havia acostat per a preguntar-me el meu nom i si em venia de gust prendre quelcom, vaig esbrinar que s'anomenava Andreu i que treballava de tècnic informàtic: quelcom que d'entrada em va espantar una mica perquè tinc entès que la major part d'aquests enginyers, estan com llums de petroli. Ell no ho estava: o almenys, no m'ho va semblar. Tenia vint-i-set anys i encara vivia amb els seus pares. Detalls totalment innecessaris. Jo, únicament em fixava en els seus ulls grisos ametllats que tenien una expressió molt romàntica i, de tant en tant, deixava anar un esguard dissimulat cap al seu paquet prominent i comprimit al pantaló.
La veritat és que no sé ni com va anar tot plegat; no recordo haver-me acomiadat de les col·legues ( sí tinc clar, no obstant, que la Mireia no es va menjar una rosca ). Em sembla que jo anava més alegre que unes pasqües perquè va ser l'únic detall que van remarcar les tres Maries quan el dilluns vaig aparèixer per la consulta.
Vaja, el que de debò importa és que ho vaig passar bé amb l'Andreu. Va marxar de casa meva cap a les dotze del migdia del dissabte. Un noi, veritablement entranyable però "de plantar paradeta ràpida i pim-pam-pum, fora".
La meva idea al principi, va ser la d'acomiadar-m'hi i no tornar-lo a veure però el paio se'm va presentar a casa el següent dissabte i, bé, tenint en compte que l'experiència no havia estat gens desagradable, no m'hi vaig poder negar. Així que, sembla que tenim una mena de "rotllo bonic" sense compromís: si més no, allò que jo penso perquè quan va marxar el diumenge per la tarda, em va demanar el número del mòbil, jo se'l vaig donar i ara em truca dia sí i dia no. No és que m'emprenyi perquè és un tio molt divertit i l'estona que xerrem es redueix a cinc minuts però resulta que m'ensumo un preludi de situació empallegosa que ara per ara i després de tot plegat, no em ve gens de gust així que, llastimosament, em fa l'efecte que més d'hora que tard, l'hauré d'engegar a pastar fang.