SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 4:

I SI NO T'ACABES DE CONSOLAR, VÉS AL GINECÒLEG.

Treballo a la consulta de tres ginecòlegs. Tres homes, tres mascles que estan per a ensucrar i menjar, malgrat que portin marcada l'etiqueta de "prepotents" a la cara. Acostuma a passar entre els grans metges ( o els que es creuen que són grans i no pas per l'edat ); se'ls pugen els fums de seguida que ascendeixen dintre de la seva especialitat i es tornen vanitosos i presumits. Cal tenir en compte que aquests tres exemplars, són relativament joves. Jo sóc la secretària-recepcionista d'un d'ells: del Joan. Calculo que deu tenir poc més de quaranta anys; és ric, solter i famós. Un bon botí.
Fa uns sis anys que hi sóc en aquesta consulta: està situada en una zona molt aposentada i les dones que vénen porten bona classe ( i bones joies ), a sobre. A ell el conec des de fa relativament poc; cosa d'un any. Abans treballava per al Dr. Josep Racó; un bon home de quasi setanta anys que al final no distingia entre el cap d'un nen a punt de venir al món i una taronja. Es va retirar i al poc temps la va dinyar, pobre. Vaig entrar a treballar amb el Dr. Racó, gràcies a les influències del meu pare: eren bons amics i, bé: aquelles coses que succeeixen. Tampoc no és que sigui una gran feina, no penseu que sóc tan il·lusa però el cert és que s'hi està prou bé. Em tracten amb educació, cobro un relatiu bon sou i faig poques hores extres algun que d'altre divendres per la tarda; tot i que ara són d'agrair.
Els meus pares: en concret el meu progenitor, volia que estudiés medicina: vaig cursar tot el batxillerat amb unes notes excel·lents, em vaig treure de conya el COU però als exàmens d'accés no em vaig apropar ni en broma a la mitja suficient i em vaig quedar amb una carrera d'enginyeria fins al primer curs. Com que estudiar no m'agradava, vaig plegar veles i em vaig dedicar a viure la vida que els papes m'oferien a molt pesar seu. Entrava a treballar aquí i després allà, fins que em van encolomar a la consulta.
El doctor Joan Espinell, va venir en substitució del seu cap i mestre: el doctor Josep Racó: era un jove col·laborador del seu equip. Quan se'm va presentar el primer dia al despatx, ja havia escoltat rumors sobre la seva jerarquia de tio guapo i aquestes bestieses que sempre comentem entre les dones, rebaixant-nos a la sola de la sabata. Vaig quedar astorada i suposo que inclús em van pujar els colors; però allà ens trobàvem DUES condicions iguals però en sexe diferent i, per descomptat, no anava a permetre que la lívid em traís. Aleshores jo ja convivia amb el Xavi; i em faltava un any perquè el galifardeu em donés la pitjor i més eficient lliçó amb la que m'he topat al llarg del meu trajecte amorós: "la bellesa no dóna la felicitat però ajuda a aconseguir-la: ara bé; si te'n refies massa d'ella, se t'acaba girant en contra". Gràcies, Xavier!
En resum: que quan el vaig veure al meu davant amb aquells bonics ulls verds clars i amb un cos que més que de ginecòleg semblava de culturista, vaig prendre aire i em vaig revestir de la meva personalitat arrogant de dona trencadora. I ell, és clar, va fer igual. Així doncs, tots dos ens vam posar a l'alçada de la pressumpció: el Joan com a cap i la Xènia com a secretària; què coi, la petulància no la construeix allò que tens sinó allò que ets: o millor dit, allò que et sents. I per aquella època jo em sentia estupenda. Cadascú va delimitar el seu territori i va quedar clar que un no s'interposaria en el de l'altre. Des d'aleshores, aquests mesos no hem tingut cap mena de conflicte, ni quan alguna de les pacients psicosomàtiques ha vessat les seves frustracions de dona mediocre, pagant-les amb l'administrativa. Ell, inclús m'ha donat la raó, fixeu-vos.
Dotze mesos fan miracles i la veritat és que amb el Dr. Espinell he intercanviat bones relacions. Ens assemblem... i donades les tafaneries de les meves companyes respecte al seu caràcter, intueixo que això no m'afavoreix gaire. Però tant m'és perquè a la vida has d'aprendre a no guiar-te pels comentaris aliens i menys quan aquests no estan fets a la teva mida: quan t'escauen petits.

Ho deia el Luís Aguilé a la seva cançoneta que de petita havia escoltat per casa: "Es una lata el trabajar, todos los días te tenés que levantar"... abans de la meva trencadissa de cor ho pensava però ara, per la gràcia del meu esperit valent i fort, penso que no hi ha res com anar a la feina i entretenir-te veient passar les hores. Pels matins, em trasllado a la clínica privadíssima on treballa el doctor Espinell i per les tardes, a la consulta i així vaig fent... observo a les dones que vénen amb les seves panxotes crescudes i els seus marits polivalents, probablement plens de negocis entre mans ( potser, uns quants tèrbols perquè és evident que a vegades l'adquisició de tants béns materials no ve pel costat de la legalitat... ). Alguns d'aquests tipus són tan toies com les seves esposes nyonyes: se m'apropen al taulell amb cara de pomes agres i de preocupació i pronuncien amb veus insípides:
- Hola, bona tarda: la meva senyora ha vingut perquè està destrossada, no pot suportar més les patades de la criatura: no descansa i té unes ulleres que no és capaç de dissimular ni amb cremes... a veure si el doctor Espinell hi pot fer quelcom perquè un dia d'aquests el nen me la mata.

Em parlen a mi com si fos jo la doctora. Me'ls quedo mirant amb un somriure a mitges tintes entre l'amabilitat i la repugnància i després per darrera d'ells guaito a les seves dones que acostumen a fer un posat de pobres desvalgudes amb els seus vestits prenatals, caríssims i amb la cara de pastanaga pansida, com si més que un embaràs estiguessin passant un càncer.

- Tenien cita amb el doctor?
- No... hem vingut sense hora concertada perquè la Lluïsa no aguantava més. El doctor Espinell ens va dir que vinguéssim sempre que ella ho necessités.

És fàcil d'entendre que en una consulta de la categoria del mestre Espinell and Company, els privilegis sempre estan a l'ordre del dia... o, millor a l'ordre de la targeta, que acostuma a ser la platí. Per més feina que hi hagi, mai està de més posar-se'n de postres.

- Seguin, de seguida que pugui l'atendrà.

I aleshores els marits solen fer una reverència a l'estil japonès ( tal vegada, vaig tenir un paio d'aquests que abaixant tant el cap per donar-me les gràcies, va xocar sobre el mostrador que és força alt: no sé com vaig poder guardar les formes perquè em va entrar un atac de riure d'aquells que et fa tantes pessigolles a l'estómac. L'home va dissimular i va girar cua i a la poca estona vaig haver d'anar al lavabo a corre-cuita i em vaig tapar la boca amb la tovallola de les mans. No em vaig pixar a sobre, de miracle. Sí; ja sé que és una reacció infantil però quan veus a aquesta gent tan primmirada fer el ridícul de forma tan escandalosa, no tens pietat. I a sobre, quan vaig tornar a la sala, el vaig veure allà assegut al costat de la seva senyora amb una taca rodona en forma de sol vermell al bell mig del front: ho vaig passar fatal ).
Un cop surt el doctor per a rebre a les pobres dones tan adolorides, veus que els marits s'aixequen de la butaca amb aire solemne, propi d'enterrament, tal i com estan acostumats a fer a diari. I elles, totes delicades i esmorteïdes fan com si no poguessin aixecar el cul de la cadira i tant el Joan com els seus marits, han d'ajudar-les a aguantar-se quasi dempeus. Desolant. Cal remarcar que això sol passar a les primerenques acabalades i no per regla general tot i que sí sovint. Llavors penso que ma mare devia ser igual d'insuportable.

També hi ha l'altre costat dramàtic. El cas de les dones que perden la criatura: i en aquesta ocasió no hi ha distinció entre rics i pobres, noi. Les llàgrimes són les mateixes i l'aflicció, també.
Al principi de treballar aquí, quan encara estava amb el Dr. Racó, em vaig trobar amb el cas d'una noia que tenia la meva edat actual. Una persona molt maca. El fet és que estava embarassada per primera vegada i entusiasmada amb la idea. Se la veia molt noble: una dona amb les idees molt clares. Sempre es presentava sola a la consulta.
Va patir un avortament quan esava de sis mesos i mig. Després d'això, apareixia pel ginecòleg com una ànima en pena... ja quasi no parlàvem i no se la veia igual... Passat un temps, una tarda plujosa d'hivern, el doctor Racó em va confessar que s'havia suïcidat. Em vaig quedar de pedra i no vaig saber fer altra cosa que posar-me a plorar.
Sembla mentida que una es mentalitzi tant del seu paper com a mare, abans inclús, d'arribar a veure la cara del seu fill...