CAPÍTOL 7:
I, COM NO: VA SUCCEIR...
Efectivament. Com no anava a topar-me amb la parella de flatulents tenint en compte que ella havia estat una de les meves millors amigues i que per una lògica de calaix, freqüentava els mateixos ambients que jo? I ell? El tanoca que la devia seguir per tot arreu...
Imagino que l'Elena pensava de mi que com ja feia quatre mesos que havia partit peres amb el seu nou amor ( no tant nou! ) i que com segurament estaria profundament destrossada, ja no tindria ganes de sortir ni per anar a comprar el pa. Pobra burra capfluixa, com es va equivocar.
La va pifiar fent-se a la idea que la desventurada Xènia anava plorant pels racons de tota la capital i conjeturant que no sortia de caseta, víctima d'una profunda crisi personal anomenada Xavier Santís.
A primera instància, quan estava asseguda a la taula del restaurant "PatíPamí" amb la Montse al meu davant parlant-me de les seves psicosis amb el Jaume mentre ens posàvem les botes amb unes tapetes de calamars a la planxa, pop a la gallega, croquetes de pernil i salpicó de marisc i vaig veure aparèixer a la seva esquena, l'Elena amb els seus pantalonets i camisa, entallats i amb aquell oratge de neneta ingènua que tant m'havia enredat, vaig sentir que la sang em pujava de cop i volta a la cara: estava segura de que m'anava a esclatar, inclús vaig témer esquitxar a la pobra Montsina i tacar-li la brusa blanca de llinet tan bufona que portava. La tia, es va quedar parada a l'entrada, agafada a un bolset vermell que feia joc amb les seves horteres sabates de taló. I, indubtablement, als pocs segons va treure el nas pel seu darrera, el bo d'en Xavi: el tio massís que ara em feia venir arcades.
El meu primer reflex, va ser deixar d'endrapar com una marrana, amb la qual cosa la Montse se'm va quedar mirant fixament i amb el seu sisè sentit brollant-li de dintre, va preguntar quasi sense moure els llavis:
- Són aquí, oi?
- Ahà... - ara era jo la que quasi no movia el cap per afirmar.
- Merdosos... mira que hi ha restaurants, collons!
La poca-pena de l'Elena, va donar un cop d'ull d'un costat a l'altre del local... i és clar, a "l'altre", hi érem les seves dues ex-amigues maleint-la en veu baixa. Però la sang que quasi havia estat a punt de rajar-me per tots els orificis del cap, va baixar als peus sobtadament quan vaig detectar amb un estupend plaer, que era ella la que prenia el color del seu calçat. Mentrestant, el totxo del Xavier no s'havia adonat que érem allà i parlava amb un cambrer que se'ls havia apropat.
Per qüestió de mil·lèsimes de segon, ella i jo ens vam mirar: amb desafiament per la meva part i temor per la seva.
Va aixecar el cap lleugerament en signe de salutació i un mig somriure de cretina als llavis i jo no em vaig immutar: la Montse ho seguia tot amb la vista clavada en mi i utilitzant la seva creativitat per a endevinar les reaccions de l'altra.
Quan el Xavier va deixar de parlar amb el bàrman, va girar el rostre cap a l'Elena que aleshores també l'estava mirant a ell i per tant jo només li veia el clatell amb el seu ros i sedós cabell clar com la llum del sol, recollit en una pinça en forma d'estrella. No va caler ser vident per entendre que ella l'estava posant al corrent perquè el molt brètol va desviar els ulls cap a la nostra taula i es va quedar blanc com un llençol d'hotel.
- Tu tranquil·la, nena - em va calmar la Montse.
- Crec que vénen cap a nosaltres - i així era. Tots dos s'apropaven amb cara de gos estomacat.
- Seran imbècils... per què cony han de venir cap aquí? De què volen parlar, ara? Del temps?... Potser la molt bandarra vol saber si la sípia a la planxa va bé pel cutis. Sempre feia preguntes estúpides, aquesta.
Se'm va escapar una rialleta nerviosa.
Vaig centrar la vista en la meva copa de vi d'agulla i abans de poder reaccionar, vaig sentir un "hola" pèrfid, amagat en una veu de sirena que em va fer petà el timpà. Vaig alçar la mirada i allà els tenia a tots dos: el pep i la pepa, observant-nos a la Montse i a mi com si fóssim dos rars espècimens...
- Ah, hola! - la veu de la Montse va sortir lleugera i neta com un raig d'aigua fresca. Relament semblava que l'haguessin enxampat per sorpresa - Com els va a la parelleta de l'any? - jo mateixa me la vaig quedar mirant esbalaïda. Tenia un somriure a la cara que li anava d'orella a orella.
- ... Doncs, bé... anem fent.
- Això és bo, macos; anar fent - de cop i volta es va quedar mirant a l'Elena amb una expressió encuriosida - Ostres, Elena... et veig diferent... estàs més grassa, oi?
- Sí, potser una mica...
- Ui, una mica no: has agafat uns quants quilets... no estaràs prenyada, ehhh... - li va donar un copet a la panxa com si piqués a la porta amb els artells.
- No, no... - un somrís neguitós li va fer tremolar les galtes.
- Millor... sempre he pensat que el teu cos no portaria amb massa estil un embaràs: tens un organisme fràgil... oi que ho havíem parlat algunes vegades, Xènia? - em va sorprendre contemplant l'escena des de fora, com el públic d'una obra de teatre: igual que el Xavier, que no obria la boca per si li entraven mosques.
- Sí, sí... alguna vegada havíem tret el tema.
- Veus? En canvi, el teu cos és diferent - i la Montse em va mirar com si em sospesés per a fer de model - no sé... més àgil, menys feixuc... - vaig veure-li en els ulls tal sorna que em va fer venir ganes d'una riallada però em vaig reprimir.
- Bé, potser tens raó. El fet és que no estic en estat i veig que vosaltres tampoc. Me n'alegro de que estigueu en plena forma... - a l'Elena se la començava a notar molesta: cal esmentar que a ella sempre l'ha amoïnat molt més que a nosaltres sentir-se fantàstica i mantenir la línia i, sobretot, l'embogia la idea de tenir un fill.
- Uf... no crec que tinguis ganes de que el Manel et faci mare, veritat, Xeni? Ni jo tampoc de que me'n faci el Jaume... encara som joves i vitals... ji, ji - i es va tapar la boca en un gest de finesa cursi. Ara resultava que jo tenia una parella que s'anomenava Manel.
Tota contrariada, l'Elena va girar cua acomiadant-se de nosaltres amb una cara de mala hòstia, inusual en el seu fals-hipòcrita-aparent-bon-caràcter. El Xavier, només em va mirar per la cueta de l'ull i quan s'havien allunyat tres passes, la Montse va afegir:
- Adéu, Xavi: i posa't les piles, que a l'Elena li va el paper de mamà.
Van sortir per la porta del restaurant sense esperar taula. Segurament, se'ls havia passat la gana... a ell, de tota mena... perquè el Xavi, DETESTA els nens.
dissabte, 28 de març del 2009
dijous, 19 de març del 2009
SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE
CAPÍTOL 6:
A LLIGAR!
S'ha acabat el meu dol després de quasi dos mesos.
Evidentment, una dona de les meves característiques no es pot permetre el luxe de deixar passar les bones oportunitats que Déu, Alà o Mahoma li posa en safata pel camí. Seria un crim no prestar atenció al baró que, assegut a la taula del costat, et mira amb una intensitat entenedora, al pub on has anat a prendre una copa.
De forma que fa unes nits vaig decidir sortir de caça amb les tres companyes de la feina: bé, anàvem a caçar la Mireia i jo perquè les altres dues estan casades i amb fills ( pobretes... ); la Mariona té trenta-vuit tacos i la Sònia quaranta però estan conservades en cloroform. En canvi, la Mireia ja és més de la meva quinta; en té vint-i-nou.
Vam anar al "Performance" després d'un bon sopar en un italià d'élite. La veritat és que al principi m'hi vaig haver d'obligar perquè no tenia massa ganes de gresca; el Xavier voltava la meva ment a cada moment i me l'imaginava posant-li la mà al cul a l'Helena mentre ballaven tot amorosament sota la penombra d'una sala mig buida: però de mica en mica vaig anar agafant terreny i no em va costar fer-me'n propietària.
També reconec que com que estic una mica acomplexada des de que em vaig enfrontar amb aquest desaira tan repulsiu del Xavi, a l'inici de la nit, em sentia una mica desbancada: no sé... com l'amiga avorrida que no sap de què parlar i que té per costum ballar movent el cap i deixant quiet la resta del cos sense exhibir les seves dots majestuoses... ja se m'entén. Però és que aquell vespre anava exuberant: no va caler que m'ho diguessin les altres perquè jo mateixa em sentia sex-bomb: a la consulta ja vaig ser testimoni de les repassades fugaces que em feia el Joan. Inequívocament, estava feta una lleona.
Al bar, prenent uns gintònics fèiem gatzara totes quatre parlant de feina i dels nostres respectius capitosts i allà, tot just a l'alta tauleta rodona contigua a la nostra i amb un parell d'amics més, hi havia un paio que no parava de despullar-me amb la mirada grisenca que de seguida vaig trobar encisadora. Em vaig aixecar del tamboret, movent els malucs amb la meva llicència innata i remenant les natges sota la minifaldilla i em vaig dirigir al servei de senyores. En retocar-me els llavis i reforçar-me el rímel, vaig sortir de nou cap al meu grupet d'amigues i en passar al davant d'ell, vaig dedicar-li una mirada d'entre lasciva i sinuosa que el tio va captar sense indirectes: és curiós que, tan curts com solen ser els homes en general, alhora siguin capaços de pescar algunes situacions al vol. Sense dubte, el seu instint primitiu els guia pels camins de la perversió i de la sexualitat: fora d'això, no veuen més enllà dels seus nassos, per refinats que els tinguin.
No cal emmerdar-se en detallets previs sense importància; el fet és que vam acabar ficats al meu llit a les quatre de la matinada, cardant com a salvatges. Sincerament; no ha estat dels millors: d'altres m'han fet tocar els estels, però tampoc no em puc queixar. Quan vaig obrir la porta de casa amb prou esforços perquè les seves mans grapejaven tota la meva silueta, només vàrem emprar els minuts suficients per a desvestir-nos i deixar la roba tirada per terra en un reguerol de peces entrecreuades: ara uns calçotets, ara unes calces, ara uns mitjons negres, ara unes mitges... semblava que donéssim pistes a algun depravat, sobre quin rumb havia de seguir per arribar fins a la parella que s'enduia el premi i fer de voyeur.
Després de tres clímaxs consecutius, ens vam quedar estirats boca amunt, observant el sostre amb un interès científic, absurd.
Durant la vetllada, quan ell se m'havia acostat per a preguntar-me el meu nom i si em venia de gust prendre quelcom, vaig esbrinar que s'anomenava Andreu i que treballava de tècnic informàtic: quelcom que d'entrada em va espantar una mica perquè tinc entès que la major part d'aquests enginyers, estan com llums de petroli. Ell no ho estava: o almenys, no m'ho va semblar. Tenia vint-i-set anys i encara vivia amb els seus pares. Detalls totalment innecessaris. Jo, únicament em fixava en els seus ulls grisos ametllats que tenien una expressió molt romàntica i, de tant en tant, deixava anar un esguard dissimulat cap al seu paquet prominent i comprimit al pantaló.
La veritat és que no sé ni com va anar tot plegat; no recordo haver-me acomiadat de les col·legues ( sí tinc clar, no obstant, que la Mireia no es va menjar una rosca ). Em sembla que jo anava més alegre que unes pasqües perquè va ser l'únic detall que van remarcar les tres Maries quan el dilluns vaig aparèixer per la consulta.
Vaja, el que de debò importa és que ho vaig passar bé amb l'Andreu. Va marxar de casa meva cap a les dotze del migdia del dissabte. Un noi, veritablement entranyable però "de plantar paradeta ràpida i pim-pam-pum, fora".
La meva idea al principi, va ser la d'acomiadar-m'hi i no tornar-lo a veure però el paio se'm va presentar a casa el següent dissabte i, bé, tenint en compte que l'experiència no havia estat gens desagradable, no m'hi vaig poder negar. Així que, sembla que tenim una mena de "rotllo bonic" sense compromís: si més no, allò que jo penso perquè quan va marxar el diumenge per la tarda, em va demanar el número del mòbil, jo se'l vaig donar i ara em truca dia sí i dia no. No és que m'emprenyi perquè és un tio molt divertit i l'estona que xerrem es redueix a cinc minuts però resulta que m'ensumo un preludi de situació empallegosa que ara per ara i després de tot plegat, no em ve gens de gust així que, llastimosament, em fa l'efecte que més d'hora que tard, l'hauré d'engegar a pastar fang.
A LLIGAR!
S'ha acabat el meu dol després de quasi dos mesos.
Evidentment, una dona de les meves característiques no es pot permetre el luxe de deixar passar les bones oportunitats que Déu, Alà o Mahoma li posa en safata pel camí. Seria un crim no prestar atenció al baró que, assegut a la taula del costat, et mira amb una intensitat entenedora, al pub on has anat a prendre una copa.
De forma que fa unes nits vaig decidir sortir de caça amb les tres companyes de la feina: bé, anàvem a caçar la Mireia i jo perquè les altres dues estan casades i amb fills ( pobretes... ); la Mariona té trenta-vuit tacos i la Sònia quaranta però estan conservades en cloroform. En canvi, la Mireia ja és més de la meva quinta; en té vint-i-nou.
Vam anar al "Performance" després d'un bon sopar en un italià d'élite. La veritat és que al principi m'hi vaig haver d'obligar perquè no tenia massa ganes de gresca; el Xavier voltava la meva ment a cada moment i me l'imaginava posant-li la mà al cul a l'Helena mentre ballaven tot amorosament sota la penombra d'una sala mig buida: però de mica en mica vaig anar agafant terreny i no em va costar fer-me'n propietària.
També reconec que com que estic una mica acomplexada des de que em vaig enfrontar amb aquest desaira tan repulsiu del Xavi, a l'inici de la nit, em sentia una mica desbancada: no sé... com l'amiga avorrida que no sap de què parlar i que té per costum ballar movent el cap i deixant quiet la resta del cos sense exhibir les seves dots majestuoses... ja se m'entén. Però és que aquell vespre anava exuberant: no va caler que m'ho diguessin les altres perquè jo mateixa em sentia sex-bomb: a la consulta ja vaig ser testimoni de les repassades fugaces que em feia el Joan. Inequívocament, estava feta una lleona.
Al bar, prenent uns gintònics fèiem gatzara totes quatre parlant de feina i dels nostres respectius capitosts i allà, tot just a l'alta tauleta rodona contigua a la nostra i amb un parell d'amics més, hi havia un paio que no parava de despullar-me amb la mirada grisenca que de seguida vaig trobar encisadora. Em vaig aixecar del tamboret, movent els malucs amb la meva llicència innata i remenant les natges sota la minifaldilla i em vaig dirigir al servei de senyores. En retocar-me els llavis i reforçar-me el rímel, vaig sortir de nou cap al meu grupet d'amigues i en passar al davant d'ell, vaig dedicar-li una mirada d'entre lasciva i sinuosa que el tio va captar sense indirectes: és curiós que, tan curts com solen ser els homes en general, alhora siguin capaços de pescar algunes situacions al vol. Sense dubte, el seu instint primitiu els guia pels camins de la perversió i de la sexualitat: fora d'això, no veuen més enllà dels seus nassos, per refinats que els tinguin.
No cal emmerdar-se en detallets previs sense importància; el fet és que vam acabar ficats al meu llit a les quatre de la matinada, cardant com a salvatges. Sincerament; no ha estat dels millors: d'altres m'han fet tocar els estels, però tampoc no em puc queixar. Quan vaig obrir la porta de casa amb prou esforços perquè les seves mans grapejaven tota la meva silueta, només vàrem emprar els minuts suficients per a desvestir-nos i deixar la roba tirada per terra en un reguerol de peces entrecreuades: ara uns calçotets, ara unes calces, ara uns mitjons negres, ara unes mitges... semblava que donéssim pistes a algun depravat, sobre quin rumb havia de seguir per arribar fins a la parella que s'enduia el premi i fer de voyeur.
Després de tres clímaxs consecutius, ens vam quedar estirats boca amunt, observant el sostre amb un interès científic, absurd.
Durant la vetllada, quan ell se m'havia acostat per a preguntar-me el meu nom i si em venia de gust prendre quelcom, vaig esbrinar que s'anomenava Andreu i que treballava de tècnic informàtic: quelcom que d'entrada em va espantar una mica perquè tinc entès que la major part d'aquests enginyers, estan com llums de petroli. Ell no ho estava: o almenys, no m'ho va semblar. Tenia vint-i-set anys i encara vivia amb els seus pares. Detalls totalment innecessaris. Jo, únicament em fixava en els seus ulls grisos ametllats que tenien una expressió molt romàntica i, de tant en tant, deixava anar un esguard dissimulat cap al seu paquet prominent i comprimit al pantaló.
La veritat és que no sé ni com va anar tot plegat; no recordo haver-me acomiadat de les col·legues ( sí tinc clar, no obstant, que la Mireia no es va menjar una rosca ). Em sembla que jo anava més alegre que unes pasqües perquè va ser l'únic detall que van remarcar les tres Maries quan el dilluns vaig aparèixer per la consulta.
Vaja, el que de debò importa és que ho vaig passar bé amb l'Andreu. Va marxar de casa meva cap a les dotze del migdia del dissabte. Un noi, veritablement entranyable però "de plantar paradeta ràpida i pim-pam-pum, fora".
La meva idea al principi, va ser la d'acomiadar-m'hi i no tornar-lo a veure però el paio se'm va presentar a casa el següent dissabte i, bé, tenint en compte que l'experiència no havia estat gens desagradable, no m'hi vaig poder negar. Així que, sembla que tenim una mena de "rotllo bonic" sense compromís: si més no, allò que jo penso perquè quan va marxar el diumenge per la tarda, em va demanar el número del mòbil, jo se'l vaig donar i ara em truca dia sí i dia no. No és que m'emprenyi perquè és un tio molt divertit i l'estona que xerrem es redueix a cinc minuts però resulta que m'ensumo un preludi de situació empallegosa que ara per ara i després de tot plegat, no em ve gens de gust així que, llastimosament, em fa l'efecte que més d'hora que tard, l'hauré d'engegar a pastar fang.
divendres, 13 de març del 2009
SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE
CAPÍTOL 5:
LA BONA DE LA LAIA.
La Laia és la meva germana petita i té vint-i-cinc anys. Diuen que ens assemblem i alhora que no. Contradictori però possible perquè a vegades les persones que som familiars tenim aquella retirada que ens fa quelcom de comparable sense posseir, aparentment, res en comú. La forma de moure's, de parlar... qui sap.
Bé; el fet és que si sóc jo la que ha d'opinar, puc dir que no ens relaciona res més que un pare i una mare ( sempre i quan l'amor manifestadament fidel de ma mare, sigui sincer ).
Començant per allò més trascendental, el físic, cal puntualitzar que som com la nit i el dia: fem més o menys la mateixa alçada i gastem idèntica talla però la seva indumentària i la meva no tenen res a veure. La Laia és absolutament malgirbada i deixada; una d'aquestes hipies riques que estudia medicina ( ella sí! ) i que vesteixen aquells jerseiots enormes que arriben més avall dels genoll... bé; quasi a tocar del turmell i uns pantalons acampanats amb una pota d'elefant treta dels anys seixanta. Els seus amics estudiants fan la mateixa fatxa de descurosos. Ma germana sempre porta els cabells obscurs, llargs i despentinats per sobre de les espatlles i els seus enormes ulls blaus adopten unes dimensions monstruoses amb les ullerotes negres gens fashion, per cert, que s'encasta al nas. Existeixen les lents de contacte, oi? Que et fan el rostre més suau i agraciat... doncs ella no en vol ni sentir a parlar del tema i quan l'insinuo que podria estar molt més afavorida mostrant la seva mirada sense uns vidres que s'entelen a l'hivern i a l'estiu també, posa cara de gos i m'engega a fer punyetes amb una mena de sorna com:
- Hi ha qui necessita tota la vida per a maquillar el seu careto i aparentar allò que no és. Jo prefereixo la senzillesa i la naturalitat.
Desagraïda, la pobra...
Crec que és important remarcar, ara que he tret el tema, que la meva mare confon que la Laia se li assembli amb el fenomen que, estranyament, venint de la seva sang, hagi engendrat una filla que probablement algun dia sigui una gran neurocirugiana perquè no és de menysprear el talent que la noia té. Aleshores, succeeix que la Júlia veu en la seva filla petita tot allò que ella no serà mai i es vol sentir identificada i responsable de les seves virtuts: per això, la Laia és tan bonica, tan intel·ligent, tan sincera, tan... tant! Simplement perquè la seva nena petita té carrera i un gran futur per davant i la gran, no. A totes les famílies copioses els agrada lluir de descendents amb intel·lecte 150. Sembla que els diners ho puguin tot: inclús dotar de psique privilegiada: i en part, així és perquè a l'escola privada a on estudia ma germana: una d'aquestes que enllaça el parvulari amb la universitat, hi ha molts nens de son papà que arriben a tenir cara de vertaders idiotes i una carrera, per descomptat, molt més enllà de les seves possibilitats mentals. I quan els veus amb aquestes pintes de pallussos i els escoltes parlar i expressar-se com uns autèntics deficients, t'adones de que el mèrit d'haver arribat fins a on són, no és de la seva capacitat, sinó dels xecs que cada mes ha deixat anar el progenitor des de que tenien tres anys. Mira, inútils n'hi ha per tot arreu.
Tot això, sense ànim d'ofendre perquè queda bastant clar que en el cas de pretendre criticar a despit, m'estaria tirant pedres a la teulada. Només expresso una realitat.
La Laia és menys innocent del que a casa volen aparentar; n'estic segura de que ha tastat més sexe que jo. És d'aquelles que té un munt de col·legues amb els que tot és vàlid: fumar porros i fornicar en grup. No sé què ho fa que aquests estudiants de la ciència mèdica siguin tan aficionats als petards. Alguns divendres, quan jo encara vivia al domicili dels meus pares, la veia sortir amb els amics que la passaven a recollir i feien una aparent actitud de passotisme integral que esgarrifava; ells, els nois, amb unes grenyes que els cobrien tot el rostre, la majoria alts com sant paus i mig encorbats: com el Neil i el seu "què passa tioos!" de la famosa sèrie anglesa "Els Joves". I elles, les ties, en tenien tant de femenines com jo de monja de clausura. Depriment.
Quan en algunes ocasions, ma mare i jo l'espiàvem, des de darrere de les cortines de la gran cristallera del menjador, impregnant-la amb l'alè, mentre desapareixia per la portalada del jardí, l'observava de reüll i li veia una ganyota d'horror al semblant; se li contreien les galtes i semblava que estigués fent de ventre. Aleshores, quan la Laia ja havia abandonat la casa i marxava amb els seus despenjats coneguts, jo mirava a la meva mare, cara a cara; se li relaxaven els pòmuls garratibats i amb un somrís hipòcrita em deia, desviant els ulls: "Es veuen macos, els amics de ta germana" i s'allunyava fent veure que tot anava sobre rodes.
Amb el temps, he arribat a pensar que la Laia infon un gran respecte cap als meus pares, basat principalment, en el temor: perquè té un caràcter del diantre. Jo, sóc més mansa i això ha valgut perquè la meva mare en tragués profit. També hi ha jugat la cançoneta de sempre: la menuda és la més mimada per tothom i això, a la llarga, malcria més que no pas educa.
Vaig passar una temporada crítca rumiant i arribant quasi a la determinació de que la meva germana era bollera: certesa que d'haver-se confirmat, hagués ocasionat una hecatombe a nivell familiar que hauria requerit de tractament a base d'antidepressius i tingut possibles repercussions d'alcoholisme per la part materna dels Genovell Prat. Gràcies a Déu, tot va quedar en una minsa sospita quan va presentar mig formalment, al seu primer nuvi... i millor no fer comentaris al respecte, només insinuar que tots vàrem patir d'una paràlisi facial en veure'l, pobre subjecte. Bon nano i tal... deixem-ho així.
Des de sempre, la Laia s'ha buscat els amants, a quin més lleig. Si el primer ens va deixar sense respiració, això no va ser res comparat amb la tropa que el va seguir. Recoi, el meu gust és molt més refinat i qui em coneix, ho sap.
En resum: que malauradament, ningú no pot escollir als seus germans o pares; cadascú s'ha de conformar amb els que té i boca tancada. Si la meva germana es deixés assessorar per mi en comptes de prendre constantment la contra, tot aniria molt millor entre nosaltres però què hi farem: diuen que hi ha d'haver de tot a la vinya del senyor. Menys mal que existeixen persones com jo que en fan de la vulgaritat tot glamour, quan trepitgen per sobre d'aquesta.
Per les noies com la Laia hem de sentir compassió perquè són ànimes desorientades que no tenen coneixement d'on són ni de quin és el seu paper. És jove, encara: donem-li un vot de confiança i potser algun dia entendrà que les "aparences" que tant detesta, valen més que mil petes dels que ella es fuma.
LA BONA DE LA LAIA.
La Laia és la meva germana petita i té vint-i-cinc anys. Diuen que ens assemblem i alhora que no. Contradictori però possible perquè a vegades les persones que som familiars tenim aquella retirada que ens fa quelcom de comparable sense posseir, aparentment, res en comú. La forma de moure's, de parlar... qui sap.
Bé; el fet és que si sóc jo la que ha d'opinar, puc dir que no ens relaciona res més que un pare i una mare ( sempre i quan l'amor manifestadament fidel de ma mare, sigui sincer ).
Començant per allò més trascendental, el físic, cal puntualitzar que som com la nit i el dia: fem més o menys la mateixa alçada i gastem idèntica talla però la seva indumentària i la meva no tenen res a veure. La Laia és absolutament malgirbada i deixada; una d'aquestes hipies riques que estudia medicina ( ella sí! ) i que vesteixen aquells jerseiots enormes que arriben més avall dels genoll... bé; quasi a tocar del turmell i uns pantalons acampanats amb una pota d'elefant treta dels anys seixanta. Els seus amics estudiants fan la mateixa fatxa de descurosos. Ma germana sempre porta els cabells obscurs, llargs i despentinats per sobre de les espatlles i els seus enormes ulls blaus adopten unes dimensions monstruoses amb les ullerotes negres gens fashion, per cert, que s'encasta al nas. Existeixen les lents de contacte, oi? Que et fan el rostre més suau i agraciat... doncs ella no en vol ni sentir a parlar del tema i quan l'insinuo que podria estar molt més afavorida mostrant la seva mirada sense uns vidres que s'entelen a l'hivern i a l'estiu també, posa cara de gos i m'engega a fer punyetes amb una mena de sorna com:
- Hi ha qui necessita tota la vida per a maquillar el seu careto i aparentar allò que no és. Jo prefereixo la senzillesa i la naturalitat.
Desagraïda, la pobra...
Crec que és important remarcar, ara que he tret el tema, que la meva mare confon que la Laia se li assembli amb el fenomen que, estranyament, venint de la seva sang, hagi engendrat una filla que probablement algun dia sigui una gran neurocirugiana perquè no és de menysprear el talent que la noia té. Aleshores, succeeix que la Júlia veu en la seva filla petita tot allò que ella no serà mai i es vol sentir identificada i responsable de les seves virtuts: per això, la Laia és tan bonica, tan intel·ligent, tan sincera, tan... tant! Simplement perquè la seva nena petita té carrera i un gran futur per davant i la gran, no. A totes les famílies copioses els agrada lluir de descendents amb intel·lecte 150. Sembla que els diners ho puguin tot: inclús dotar de psique privilegiada: i en part, així és perquè a l'escola privada a on estudia ma germana: una d'aquestes que enllaça el parvulari amb la universitat, hi ha molts nens de son papà que arriben a tenir cara de vertaders idiotes i una carrera, per descomptat, molt més enllà de les seves possibilitats mentals. I quan els veus amb aquestes pintes de pallussos i els escoltes parlar i expressar-se com uns autèntics deficients, t'adones de que el mèrit d'haver arribat fins a on són, no és de la seva capacitat, sinó dels xecs que cada mes ha deixat anar el progenitor des de que tenien tres anys. Mira, inútils n'hi ha per tot arreu.
Tot això, sense ànim d'ofendre perquè queda bastant clar que en el cas de pretendre criticar a despit, m'estaria tirant pedres a la teulada. Només expresso una realitat.
La Laia és menys innocent del que a casa volen aparentar; n'estic segura de que ha tastat més sexe que jo. És d'aquelles que té un munt de col·legues amb els que tot és vàlid: fumar porros i fornicar en grup. No sé què ho fa que aquests estudiants de la ciència mèdica siguin tan aficionats als petards. Alguns divendres, quan jo encara vivia al domicili dels meus pares, la veia sortir amb els amics que la passaven a recollir i feien una aparent actitud de passotisme integral que esgarrifava; ells, els nois, amb unes grenyes que els cobrien tot el rostre, la majoria alts com sant paus i mig encorbats: com el Neil i el seu "què passa tioos!" de la famosa sèrie anglesa "Els Joves". I elles, les ties, en tenien tant de femenines com jo de monja de clausura. Depriment.
Quan en algunes ocasions, ma mare i jo l'espiàvem, des de darrere de les cortines de la gran cristallera del menjador, impregnant-la amb l'alè, mentre desapareixia per la portalada del jardí, l'observava de reüll i li veia una ganyota d'horror al semblant; se li contreien les galtes i semblava que estigués fent de ventre. Aleshores, quan la Laia ja havia abandonat la casa i marxava amb els seus despenjats coneguts, jo mirava a la meva mare, cara a cara; se li relaxaven els pòmuls garratibats i amb un somrís hipòcrita em deia, desviant els ulls: "Es veuen macos, els amics de ta germana" i s'allunyava fent veure que tot anava sobre rodes.
Amb el temps, he arribat a pensar que la Laia infon un gran respecte cap als meus pares, basat principalment, en el temor: perquè té un caràcter del diantre. Jo, sóc més mansa i això ha valgut perquè la meva mare en tragués profit. També hi ha jugat la cançoneta de sempre: la menuda és la més mimada per tothom i això, a la llarga, malcria més que no pas educa.
Vaig passar una temporada crítca rumiant i arribant quasi a la determinació de que la meva germana era bollera: certesa que d'haver-se confirmat, hagués ocasionat una hecatombe a nivell familiar que hauria requerit de tractament a base d'antidepressius i tingut possibles repercussions d'alcoholisme per la part materna dels Genovell Prat. Gràcies a Déu, tot va quedar en una minsa sospita quan va presentar mig formalment, al seu primer nuvi... i millor no fer comentaris al respecte, només insinuar que tots vàrem patir d'una paràlisi facial en veure'l, pobre subjecte. Bon nano i tal... deixem-ho així.
Des de sempre, la Laia s'ha buscat els amants, a quin més lleig. Si el primer ens va deixar sense respiració, això no va ser res comparat amb la tropa que el va seguir. Recoi, el meu gust és molt més refinat i qui em coneix, ho sap.
En resum: que malauradament, ningú no pot escollir als seus germans o pares; cadascú s'ha de conformar amb els que té i boca tancada. Si la meva germana es deixés assessorar per mi en comptes de prendre constantment la contra, tot aniria molt millor entre nosaltres però què hi farem: diuen que hi ha d'haver de tot a la vinya del senyor. Menys mal que existeixen persones com jo que en fan de la vulgaritat tot glamour, quan trepitgen per sobre d'aquesta.
Per les noies com la Laia hem de sentir compassió perquè són ànimes desorientades que no tenen coneixement d'on són ni de quin és el seu paper. És jove, encara: donem-li un vot de confiança i potser algun dia entendrà que les "aparences" que tant detesta, valen més que mil petes dels que ella es fuma.
dissabte, 7 de març del 2009
SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE
CAPÍTOL 4:
I SI NO T'ACABES DE CONSOLAR, VÉS AL GINECÒLEG.
Treballo a la consulta de tres ginecòlegs. Tres homes, tres mascles que estan per a ensucrar i menjar, malgrat que portin marcada l'etiqueta de "prepotents" a la cara. Acostuma a passar entre els grans metges ( o els que es creuen que són grans i no pas per l'edat ); se'ls pugen els fums de seguida que ascendeixen dintre de la seva especialitat i es tornen vanitosos i presumits. Cal tenir en compte que aquests tres exemplars, són relativament joves. Jo sóc la secretària-recepcionista d'un d'ells: del Joan. Calculo que deu tenir poc més de quaranta anys; és ric, solter i famós. Un bon botí.
Fa uns sis anys que hi sóc en aquesta consulta: està situada en una zona molt aposentada i les dones que vénen porten bona classe ( i bones joies ), a sobre. A ell el conec des de fa relativament poc; cosa d'un any. Abans treballava per al Dr. Josep Racó; un bon home de quasi setanta anys que al final no distingia entre el cap d'un nen a punt de venir al món i una taronja. Es va retirar i al poc temps la va dinyar, pobre. Vaig entrar a treballar amb el Dr. Racó, gràcies a les influències del meu pare: eren bons amics i, bé: aquelles coses que succeeixen. Tampoc no és que sigui una gran feina, no penseu que sóc tan il·lusa però el cert és que s'hi està prou bé. Em tracten amb educació, cobro un relatiu bon sou i faig poques hores extres algun que d'altre divendres per la tarda; tot i que ara són d'agrair.
Els meus pares: en concret el meu progenitor, volia que estudiés medicina: vaig cursar tot el batxillerat amb unes notes excel·lents, em vaig treure de conya el COU però als exàmens d'accés no em vaig apropar ni en broma a la mitja suficient i em vaig quedar amb una carrera d'enginyeria fins al primer curs. Com que estudiar no m'agradava, vaig plegar veles i em vaig dedicar a viure la vida que els papes m'oferien a molt pesar seu. Entrava a treballar aquí i després allà, fins que em van encolomar a la consulta.
El doctor Joan Espinell, va venir en substitució del seu cap i mestre: el doctor Josep Racó: era un jove col·laborador del seu equip. Quan se'm va presentar el primer dia al despatx, ja havia escoltat rumors sobre la seva jerarquia de tio guapo i aquestes bestieses que sempre comentem entre les dones, rebaixant-nos a la sola de la sabata. Vaig quedar astorada i suposo que inclús em van pujar els colors; però allà ens trobàvem DUES condicions iguals però en sexe diferent i, per descomptat, no anava a permetre que la lívid em traís. Aleshores jo ja convivia amb el Xavi; i em faltava un any perquè el galifardeu em donés la pitjor i més eficient lliçó amb la que m'he topat al llarg del meu trajecte amorós: "la bellesa no dóna la felicitat però ajuda a aconseguir-la: ara bé; si te'n refies massa d'ella, se t'acaba girant en contra". Gràcies, Xavier!
En resum: que quan el vaig veure al meu davant amb aquells bonics ulls verds clars i amb un cos que més que de ginecòleg semblava de culturista, vaig prendre aire i em vaig revestir de la meva personalitat arrogant de dona trencadora. I ell, és clar, va fer igual. Així doncs, tots dos ens vam posar a l'alçada de la pressumpció: el Joan com a cap i la Xènia com a secretària; què coi, la petulància no la construeix allò que tens sinó allò que ets: o millor dit, allò que et sents. I per aquella època jo em sentia estupenda. Cadascú va delimitar el seu territori i va quedar clar que un no s'interposaria en el de l'altre. Des d'aleshores, aquests mesos no hem tingut cap mena de conflicte, ni quan alguna de les pacients psicosomàtiques ha vessat les seves frustracions de dona mediocre, pagant-les amb l'administrativa. Ell, inclús m'ha donat la raó, fixeu-vos.
Dotze mesos fan miracles i la veritat és que amb el Dr. Espinell he intercanviat bones relacions. Ens assemblem... i donades les tafaneries de les meves companyes respecte al seu caràcter, intueixo que això no m'afavoreix gaire. Però tant m'és perquè a la vida has d'aprendre a no guiar-te pels comentaris aliens i menys quan aquests no estan fets a la teva mida: quan t'escauen petits.
Ho deia el Luís Aguilé a la seva cançoneta que de petita havia escoltat per casa: "Es una lata el trabajar, todos los días te tenés que levantar"... abans de la meva trencadissa de cor ho pensava però ara, per la gràcia del meu esperit valent i fort, penso que no hi ha res com anar a la feina i entretenir-te veient passar les hores. Pels matins, em trasllado a la clínica privadíssima on treballa el doctor Espinell i per les tardes, a la consulta i així vaig fent... observo a les dones que vénen amb les seves panxotes crescudes i els seus marits polivalents, probablement plens de negocis entre mans ( potser, uns quants tèrbols perquè és evident que a vegades l'adquisició de tants béns materials no ve pel costat de la legalitat... ). Alguns d'aquests tipus són tan toies com les seves esposes nyonyes: se m'apropen al taulell amb cara de pomes agres i de preocupació i pronuncien amb veus insípides:
- Hola, bona tarda: la meva senyora ha vingut perquè està destrossada, no pot suportar més les patades de la criatura: no descansa i té unes ulleres que no és capaç de dissimular ni amb cremes... a veure si el doctor Espinell hi pot fer quelcom perquè un dia d'aquests el nen me la mata.
Em parlen a mi com si fos jo la doctora. Me'ls quedo mirant amb un somriure a mitges tintes entre l'amabilitat i la repugnància i després per darrera d'ells guaito a les seves dones que acostumen a fer un posat de pobres desvalgudes amb els seus vestits prenatals, caríssims i amb la cara de pastanaga pansida, com si més que un embaràs estiguessin passant un càncer.
- Tenien cita amb el doctor?
- No... hem vingut sense hora concertada perquè la Lluïsa no aguantava més. El doctor Espinell ens va dir que vinguéssim sempre que ella ho necessités.
És fàcil d'entendre que en una consulta de la categoria del mestre Espinell and Company, els privilegis sempre estan a l'ordre del dia... o, millor a l'ordre de la targeta, que acostuma a ser la platí. Per més feina que hi hagi, mai està de més posar-se'n de postres.
- Seguin, de seguida que pugui l'atendrà.
I aleshores els marits solen fer una reverència a l'estil japonès ( tal vegada, vaig tenir un paio d'aquests que abaixant tant el cap per donar-me les gràcies, va xocar sobre el mostrador que és força alt: no sé com vaig poder guardar les formes perquè em va entrar un atac de riure d'aquells que et fa tantes pessigolles a l'estómac. L'home va dissimular i va girar cua i a la poca estona vaig haver d'anar al lavabo a corre-cuita i em vaig tapar la boca amb la tovallola de les mans. No em vaig pixar a sobre, de miracle. Sí; ja sé que és una reacció infantil però quan veus a aquesta gent tan primmirada fer el ridícul de forma tan escandalosa, no tens pietat. I a sobre, quan vaig tornar a la sala, el vaig veure allà assegut al costat de la seva senyora amb una taca rodona en forma de sol vermell al bell mig del front: ho vaig passar fatal ).
Un cop surt el doctor per a rebre a les pobres dones tan adolorides, veus que els marits s'aixequen de la butaca amb aire solemne, propi d'enterrament, tal i com estan acostumats a fer a diari. I elles, totes delicades i esmorteïdes fan com si no poguessin aixecar el cul de la cadira i tant el Joan com els seus marits, han d'ajudar-les a aguantar-se quasi dempeus. Desolant. Cal remarcar que això sol passar a les primerenques acabalades i no per regla general tot i que sí sovint. Llavors penso que ma mare devia ser igual d'insuportable.
També hi ha l'altre costat dramàtic. El cas de les dones que perden la criatura: i en aquesta ocasió no hi ha distinció entre rics i pobres, noi. Les llàgrimes són les mateixes i l'aflicció, també.
Al principi de treballar aquí, quan encara estava amb el Dr. Racó, em vaig trobar amb el cas d'una noia que tenia la meva edat actual. Una persona molt maca. El fet és que estava embarassada per primera vegada i entusiasmada amb la idea. Se la veia molt noble: una dona amb les idees molt clares. Sempre es presentava sola a la consulta.
Va patir un avortament quan esava de sis mesos i mig. Després d'això, apareixia pel ginecòleg com una ànima en pena... ja quasi no parlàvem i no se la veia igual... Passat un temps, una tarda plujosa d'hivern, el doctor Racó em va confessar que s'havia suïcidat. Em vaig quedar de pedra i no vaig saber fer altra cosa que posar-me a plorar.
Sembla mentida que una es mentalitzi tant del seu paper com a mare, abans inclús, d'arribar a veure la cara del seu fill...
I SI NO T'ACABES DE CONSOLAR, VÉS AL GINECÒLEG.
Treballo a la consulta de tres ginecòlegs. Tres homes, tres mascles que estan per a ensucrar i menjar, malgrat que portin marcada l'etiqueta de "prepotents" a la cara. Acostuma a passar entre els grans metges ( o els que es creuen que són grans i no pas per l'edat ); se'ls pugen els fums de seguida que ascendeixen dintre de la seva especialitat i es tornen vanitosos i presumits. Cal tenir en compte que aquests tres exemplars, són relativament joves. Jo sóc la secretària-recepcionista d'un d'ells: del Joan. Calculo que deu tenir poc més de quaranta anys; és ric, solter i famós. Un bon botí.
Fa uns sis anys que hi sóc en aquesta consulta: està situada en una zona molt aposentada i les dones que vénen porten bona classe ( i bones joies ), a sobre. A ell el conec des de fa relativament poc; cosa d'un any. Abans treballava per al Dr. Josep Racó; un bon home de quasi setanta anys que al final no distingia entre el cap d'un nen a punt de venir al món i una taronja. Es va retirar i al poc temps la va dinyar, pobre. Vaig entrar a treballar amb el Dr. Racó, gràcies a les influències del meu pare: eren bons amics i, bé: aquelles coses que succeeixen. Tampoc no és que sigui una gran feina, no penseu que sóc tan il·lusa però el cert és que s'hi està prou bé. Em tracten amb educació, cobro un relatiu bon sou i faig poques hores extres algun que d'altre divendres per la tarda; tot i que ara són d'agrair.
Els meus pares: en concret el meu progenitor, volia que estudiés medicina: vaig cursar tot el batxillerat amb unes notes excel·lents, em vaig treure de conya el COU però als exàmens d'accés no em vaig apropar ni en broma a la mitja suficient i em vaig quedar amb una carrera d'enginyeria fins al primer curs. Com que estudiar no m'agradava, vaig plegar veles i em vaig dedicar a viure la vida que els papes m'oferien a molt pesar seu. Entrava a treballar aquí i després allà, fins que em van encolomar a la consulta.
El doctor Joan Espinell, va venir en substitució del seu cap i mestre: el doctor Josep Racó: era un jove col·laborador del seu equip. Quan se'm va presentar el primer dia al despatx, ja havia escoltat rumors sobre la seva jerarquia de tio guapo i aquestes bestieses que sempre comentem entre les dones, rebaixant-nos a la sola de la sabata. Vaig quedar astorada i suposo que inclús em van pujar els colors; però allà ens trobàvem DUES condicions iguals però en sexe diferent i, per descomptat, no anava a permetre que la lívid em traís. Aleshores jo ja convivia amb el Xavi; i em faltava un any perquè el galifardeu em donés la pitjor i més eficient lliçó amb la que m'he topat al llarg del meu trajecte amorós: "la bellesa no dóna la felicitat però ajuda a aconseguir-la: ara bé; si te'n refies massa d'ella, se t'acaba girant en contra". Gràcies, Xavier!
En resum: que quan el vaig veure al meu davant amb aquells bonics ulls verds clars i amb un cos que més que de ginecòleg semblava de culturista, vaig prendre aire i em vaig revestir de la meva personalitat arrogant de dona trencadora. I ell, és clar, va fer igual. Així doncs, tots dos ens vam posar a l'alçada de la pressumpció: el Joan com a cap i la Xènia com a secretària; què coi, la petulància no la construeix allò que tens sinó allò que ets: o millor dit, allò que et sents. I per aquella època jo em sentia estupenda. Cadascú va delimitar el seu territori i va quedar clar que un no s'interposaria en el de l'altre. Des d'aleshores, aquests mesos no hem tingut cap mena de conflicte, ni quan alguna de les pacients psicosomàtiques ha vessat les seves frustracions de dona mediocre, pagant-les amb l'administrativa. Ell, inclús m'ha donat la raó, fixeu-vos.
Dotze mesos fan miracles i la veritat és que amb el Dr. Espinell he intercanviat bones relacions. Ens assemblem... i donades les tafaneries de les meves companyes respecte al seu caràcter, intueixo que això no m'afavoreix gaire. Però tant m'és perquè a la vida has d'aprendre a no guiar-te pels comentaris aliens i menys quan aquests no estan fets a la teva mida: quan t'escauen petits.
Ho deia el Luís Aguilé a la seva cançoneta que de petita havia escoltat per casa: "Es una lata el trabajar, todos los días te tenés que levantar"... abans de la meva trencadissa de cor ho pensava però ara, per la gràcia del meu esperit valent i fort, penso que no hi ha res com anar a la feina i entretenir-te veient passar les hores. Pels matins, em trasllado a la clínica privadíssima on treballa el doctor Espinell i per les tardes, a la consulta i així vaig fent... observo a les dones que vénen amb les seves panxotes crescudes i els seus marits polivalents, probablement plens de negocis entre mans ( potser, uns quants tèrbols perquè és evident que a vegades l'adquisició de tants béns materials no ve pel costat de la legalitat... ). Alguns d'aquests tipus són tan toies com les seves esposes nyonyes: se m'apropen al taulell amb cara de pomes agres i de preocupació i pronuncien amb veus insípides:
- Hola, bona tarda: la meva senyora ha vingut perquè està destrossada, no pot suportar més les patades de la criatura: no descansa i té unes ulleres que no és capaç de dissimular ni amb cremes... a veure si el doctor Espinell hi pot fer quelcom perquè un dia d'aquests el nen me la mata.
Em parlen a mi com si fos jo la doctora. Me'ls quedo mirant amb un somriure a mitges tintes entre l'amabilitat i la repugnància i després per darrera d'ells guaito a les seves dones que acostumen a fer un posat de pobres desvalgudes amb els seus vestits prenatals, caríssims i amb la cara de pastanaga pansida, com si més que un embaràs estiguessin passant un càncer.
- Tenien cita amb el doctor?
- No... hem vingut sense hora concertada perquè la Lluïsa no aguantava més. El doctor Espinell ens va dir que vinguéssim sempre que ella ho necessités.
És fàcil d'entendre que en una consulta de la categoria del mestre Espinell and Company, els privilegis sempre estan a l'ordre del dia... o, millor a l'ordre de la targeta, que acostuma a ser la platí. Per més feina que hi hagi, mai està de més posar-se'n de postres.
- Seguin, de seguida que pugui l'atendrà.
I aleshores els marits solen fer una reverència a l'estil japonès ( tal vegada, vaig tenir un paio d'aquests que abaixant tant el cap per donar-me les gràcies, va xocar sobre el mostrador que és força alt: no sé com vaig poder guardar les formes perquè em va entrar un atac de riure d'aquells que et fa tantes pessigolles a l'estómac. L'home va dissimular i va girar cua i a la poca estona vaig haver d'anar al lavabo a corre-cuita i em vaig tapar la boca amb la tovallola de les mans. No em vaig pixar a sobre, de miracle. Sí; ja sé que és una reacció infantil però quan veus a aquesta gent tan primmirada fer el ridícul de forma tan escandalosa, no tens pietat. I a sobre, quan vaig tornar a la sala, el vaig veure allà assegut al costat de la seva senyora amb una taca rodona en forma de sol vermell al bell mig del front: ho vaig passar fatal ).
Un cop surt el doctor per a rebre a les pobres dones tan adolorides, veus que els marits s'aixequen de la butaca amb aire solemne, propi d'enterrament, tal i com estan acostumats a fer a diari. I elles, totes delicades i esmorteïdes fan com si no poguessin aixecar el cul de la cadira i tant el Joan com els seus marits, han d'ajudar-les a aguantar-se quasi dempeus. Desolant. Cal remarcar que això sol passar a les primerenques acabalades i no per regla general tot i que sí sovint. Llavors penso que ma mare devia ser igual d'insuportable.
També hi ha l'altre costat dramàtic. El cas de les dones que perden la criatura: i en aquesta ocasió no hi ha distinció entre rics i pobres, noi. Les llàgrimes són les mateixes i l'aflicció, també.
Al principi de treballar aquí, quan encara estava amb el Dr. Racó, em vaig trobar amb el cas d'una noia que tenia la meva edat actual. Una persona molt maca. El fet és que estava embarassada per primera vegada i entusiasmada amb la idea. Se la veia molt noble: una dona amb les idees molt clares. Sempre es presentava sola a la consulta.
Va patir un avortament quan esava de sis mesos i mig. Després d'això, apareixia pel ginecòleg com una ànima en pena... ja quasi no parlàvem i no se la veia igual... Passat un temps, una tarda plujosa d'hivern, el doctor Racó em va confessar que s'havia suïcidat. Em vaig quedar de pedra i no vaig saber fer altra cosa que posar-me a plorar.
Sembla mentida que una es mentalitzi tant del seu paper com a mare, abans inclús, d'arribar a veure la cara del seu fill...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
