SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 7:

I, COM NO: VA SUCCEIR...

Efectivament. Com no anava a topar-me amb la parella de flatulents tenint en compte que ella havia estat una de les meves millors amigues i que per una lògica de calaix, freqüentava els mateixos ambients que jo? I ell? El tanoca que la devia seguir per tot arreu...
Imagino que l'Elena pensava de mi que com ja feia quatre mesos que havia partit peres amb el seu nou amor ( no tant nou! ) i que com segurament estaria profundament destrossada, ja no tindria ganes de sortir ni per anar a comprar el pa. Pobra burra capfluixa, com es va equivocar.
La va pifiar fent-se a la idea que la desventurada Xènia anava plorant pels racons de tota la capital i conjeturant que no sortia de caseta, víctima d'una profunda crisi personal anomenada Xavier Santís.
A primera instància, quan estava asseguda a la taula del restaurant "PatíPamí" amb la Montse al meu davant parlant-me de les seves psicosis amb el Jaume mentre ens posàvem les botes amb unes tapetes de calamars a la planxa, pop a la gallega, croquetes de pernil i salpicó de marisc i vaig veure aparèixer a la seva esquena, l'Elena amb els seus pantalonets i camisa, entallats i amb aquell oratge de neneta ingènua que tant m'havia enredat, vaig sentir que la sang em pujava de cop i volta a la cara: estava segura de que m'anava a esclatar, inclús vaig témer esquitxar a la pobra Montsina i tacar-li la brusa blanca de llinet tan bufona que portava. La tia, es va quedar parada a l'entrada, agafada a un bolset vermell que feia joc amb les seves horteres sabates de taló. I, indubtablement, als pocs segons va treure el nas pel seu darrera, el bo d'en Xavi: el tio massís que ara em feia venir arcades.
El meu primer reflex, va ser deixar d'endrapar com una marrana, amb la qual cosa la Montse se'm va quedar mirant fixament i amb el seu sisè sentit brollant-li de dintre, va preguntar quasi sense moure els llavis:
- Són aquí, oi?
- Ahà... - ara era jo la que quasi no movia el cap per afirmar.
- Merdosos... mira que hi ha restaurants, collons!
La poca-pena de l'Elena, va donar un cop d'ull d'un costat a l'altre del local... i és clar, a "l'altre", hi érem les seves dues ex-amigues maleint-la en veu baixa. Però la sang que quasi havia estat a punt de rajar-me per tots els orificis del cap, va baixar als peus sobtadament quan vaig detectar amb un estupend plaer, que era ella la que prenia el color del seu calçat. Mentrestant, el totxo del Xavier no s'havia adonat que érem allà i parlava amb un cambrer que se'ls havia apropat.
Per qüestió de mil·lèsimes de segon, ella i jo ens vam mirar: amb desafiament per la meva part i temor per la seva.
Va aixecar el cap lleugerament en signe de salutació i un mig somriure de cretina als llavis i jo no em vaig immutar: la Montse ho seguia tot amb la vista clavada en mi i utilitzant la seva creativitat per a endevinar les reaccions de l'altra.
Quan el Xavier va deixar de parlar amb el bàrman, va girar el rostre cap a l'Elena que aleshores també l'estava mirant a ell i per tant jo només li veia el clatell amb el seu ros i sedós cabell clar com la llum del sol, recollit en una pinça en forma d'estrella. No va caler ser vident per entendre que ella l'estava posant al corrent perquè el molt brètol va desviar els ulls cap a la nostra taula i es va quedar blanc com un llençol d'hotel.
- Tu tranquil·la, nena - em va calmar la Montse.
- Crec que vénen cap a nosaltres - i així era. Tots dos s'apropaven amb cara de gos estomacat.
- Seran imbècils... per què cony han de venir cap aquí? De què volen parlar, ara? Del temps?... Potser la molt bandarra vol saber si la sípia a la planxa va bé pel cutis. Sempre feia preguntes estúpides, aquesta.
Se'm va escapar una rialleta nerviosa.
Vaig centrar la vista en la meva copa de vi d'agulla i abans de poder reaccionar, vaig sentir un "hola" pèrfid, amagat en una veu de sirena que em va fer petà el timpà. Vaig alçar la mirada i allà els tenia a tots dos: el pep i la pepa, observant-nos a la Montse i a mi com si fóssim dos rars espècimens...
- Ah, hola! - la veu de la Montse va sortir lleugera i neta com un raig d'aigua fresca. Relament semblava que l'haguessin enxampat per sorpresa - Com els va a la parelleta de l'any? - jo mateixa me la vaig quedar mirant esbalaïda. Tenia un somriure a la cara que li anava d'orella a orella.
- ... Doncs, bé... anem fent.
- Això és bo, macos; anar fent - de cop i volta es va quedar mirant a l'Elena amb una expressió encuriosida - Ostres, Elena... et veig diferent... estàs més grassa, oi?
- Sí, potser una mica...
- Ui, una mica no: has agafat uns quants quilets... no estaràs prenyada, ehhh... - li va donar un copet a la panxa com si piqués a la porta amb els artells.
- No, no... - un somrís neguitós li va fer tremolar les galtes.
- Millor... sempre he pensat que el teu cos no portaria amb massa estil un embaràs: tens un organisme fràgil... oi que ho havíem parlat algunes vegades, Xènia? - em va sorprendre contemplant l'escena des de fora, com el públic d'una obra de teatre: igual que el Xavier, que no obria la boca per si li entraven mosques.
- Sí, sí... alguna vegada havíem tret el tema.
- Veus? En canvi, el teu cos és diferent - i la Montse em va mirar com si em sospesés per a fer de model - no sé... més àgil, menys feixuc... - vaig veure-li en els ulls tal sorna que em va fer venir ganes d'una riallada però em vaig reprimir.
- Bé, potser tens raó. El fet és que no estic en estat i veig que vosaltres tampoc. Me n'alegro de que estigueu en plena forma... - a l'Elena se la començava a notar molesta: cal esmentar que a ella sempre l'ha amoïnat molt més que a nosaltres sentir-se fantàstica i mantenir la línia i, sobretot, l'embogia la idea de tenir un fill.
- Uf... no crec que tinguis ganes de que el Manel et faci mare, veritat, Xeni? Ni jo tampoc de que me'n faci el Jaume... encara som joves i vitals... ji, ji - i es va tapar la boca en un gest de finesa cursi. Ara resultava que jo tenia una parella que s'anomenava Manel.
Tota contrariada, l'Elena va girar cua acomiadant-se de nosaltres amb una cara de mala hòstia, inusual en el seu fals-hipòcrita-aparent-bon-caràcter. El Xavier, només em va mirar per la cueta de l'ull i quan s'havien allunyat tres passes, la Montse va afegir:
- Adéu, Xavi: i posa't les piles, que a l'Elena li va el paper de mamà.
Van sortir per la porta del restaurant sense esperar taula. Segurament, se'ls havia passat la gana... a ell, de tota mena... perquè el Xavi, DETESTA els nens.