SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 16:

I AQUESTA PRECIOSITAT, QUI ÉS?

Bé; massa, massa gelós, el Joan no era. Va oblidar molt ràpidament l’incident amb el Xavi, i això no em va acabar de satisfer... hi veia dues opcions: o que el noi passés de mi més del que aparentava o bé que fos així sempre, per regla general: la qual cosa li treia punts perquè no m’agraden els homes summament desencadenats: una petita porció de gelosia és benvinguda en una relació... o no? En canvi, el tio va fer com si realment no l’hagués inquietat més del que vam parlar aquella tarda: i l’endemà i el següent i l’altre, tot va seguir igual. Ni retrets, ni mals humors fora d’hora... res: somriures, bona sintonia i posa-t’hi flors, Xènia. Collons: jo volia males cares, reprovacions, insinuacions escortades per mirades de fúria irrefrenable... puaj!
En part millor perquè vam seguir fent la nostra com si res.
Sí que vaig notar un cert canvi en la seva forma d’actuar; però ben bé tres setmanes després de l’encontre.
Es passejava per la consulta amb aire desatent i amb un comportament sospitós. Quan érem plegats, feia el mateix: és a dir: no existir. Com si habités un altre planeta i amb mi només hi fos el seu cos. Aparentment, semblava que es tractés del que es tractés allò que li succeïa, no anava amb mi però d’altre banda, tenia la impressió que jo hi pintava alguna cosa en aquella conducta misteriosa... em preguntava si estaria mutant. Alguns paios ho fan quan porten cert tempet al costat de la mateixa dona... si en sabré d’aquestes coses... s’esgoten i aleshores, sofreixen una mena de metamorfosi infecte i llavors és quan el penis se’ls en va cap a tot arreu per inèrcia, a favor de la seva subsistència.
En principi vaig mirar de no donar-hi importància; al cap i a la fi, tots podem patir una temporada maldada però quan vaig observar que la cosa semblava allargar-se més del que calia, em vaig començar a tornar una mica paranoica. Contemplava a les meves condeixebles cada vegada que ell els passava pel davant per tal de detectar alguna mena de mínima senyal, que pogués tenir un embolic amb qualsevol d’elles: especialment, amb la Mireia, que era la més afavorida. Per contra, no trobava que hi hagués quelcom d’anormal entre ells. I això, naturalment, em desconcertava perquè no tenia a on agafar-me.

A darrera hora d’una tarda de dimecres de poca feina, mentre estava a la recepció, navegant per Internet per tal de no avorrir-me excessivament, es va obrir la porta i van entrar una xicota, d’uns vint-i-pocs anys amb una nena que n’aparentava set o vuit: la primera idea que em va voltar el cap va ser que aquella noia era massa jove per tenir una cria de tal edat. Susdita senyoreta, se’m va apropar i amb una positura apocada i molts bons modals va preguntar pel senyor Espinell:
-Tenia hora concertada amb ell?
-No, no... en realitat no venia a visitar-me; venia per ella- i va assenyalar a la neneta que em mirava amb uns enormes ulls rodons d’un color blau fosc, fantàstics.
-I aquesta preciositat, qui és?- “quina nebodeta més bufona”, se’m va acudir, alhora que m’abocava per sobre del taulell per tal de veure-la millor i oferir-li la meva màxima amabilitat.
-La Cindy- el seu accent va sonar estrany; un català d’aquells de nyigui-nyogui que es barrejava, indubtablement, amb un altre idioma.
-Oh, quin nom més bonic, Cindy. Que vens a veure al teu oncle, potser?
La nena se’m va quedar mirant amb un gest que no vaig saber interpretar si era una insinuació de “ets idiota o ho fas veure?” o de certa perplexitat enfront les meves paraules.
-No... que va!- la noia va somriure àmpliament- és la seva filla...
-Ah??- sabeu allò quan t’adones perfectament que se t’està quedant la cara d’autista profunda i que els demés te la miren adonant-se’n clarament de la teva severa carència? Em notava el llavi inferior, immòbil: com si tot d’una hagués patit una embòlia que em dificultés la parla. Quasi vaig creure, per unes dècimes de segon, que em queia la baba. La gesticulació va anar acompanyada d’un to de veu agut i beneitó- La... seva filla?
-Sí; té sis anyets. No parla massa bé el català perquè viu a Anglaterra.
-Ja...
Estava segura de que anava desmaiar-me per qualsevol racó a partir del moment que m’aixequés de la cadira. Vaig agafar l’auricular i vaig trucar al despatx del Joan. Ell va respondre amb un fil de veu:
-Diga’m, Xeni.
-Aquí hi ha... - vaig alçar la vista cap a la dona...
-La Miranda.
-Aquí hi ha la Miranda amb la Cindy; la teva FILLA- i vaig remarcar les lletres, especialment recalcant la “ll”- que t’esperen.
-Ah. Sí; surto- i em va penjar secament.
Va sortir tot despentinat i amb una pinta de llunàtic, increïble. S’havia estat remenant els cabells en el seu escriptori? I això, per què? Potser es sentia una mica cabró?
El primer que va fer va ser llançar-me una miradeta d’aquelles que guarden tots els homes quan es senten acovardats i són plenament conscients que l’han pifiat ben grossa. Jo, evidentment, vaig fer com si no l’advertís.
En segon lloc, es va dirigir a la petita amb els braços oberts:
-Oh, my darling...
La Cindy el va abraçar amb molta tendresa i em vaig sentir una mica desplaçada, sincerament ( a part d’absurda, és clar ). Una altra vegada m’havia deixat enredar? Ara resultava que el meu nuvi tenia una filla secreta de la que no m’havia esmentat res en els cinc mesos que portàvem sortint.
-D’això... Xènia; et presento a la meva filla: la Cindy- ho va dir mirant-me l’orella, interessadíssim en el meu lòbul d’on, excepcionalment, no hi penjava cap arracada.
-Sí; ja hem fet les presentacions... oi, bonica?- vaig picar l’ullet a la nena que es va quedar impassible. La pobra entenia tant de català com jo de cantonès. El meu somriure hipòcrita i retingut, no m’abandonava- És encantadora... la veritat és que no s’assembla gaire a tu- el vaig fitar amb les venetes bategant-me als ulls.
-No... no, ni molt menys: ha sortit a sa mare.
El vaig acabar d’enclastar, fulminant-lo amb una mirada d’odi privat i ell es va moure una mica alarmat, acariciant els cabells rossos lligats en dues trenes de la seva filla; “l’apareguda”.
-Bé; vull dir... la seva mare no és massa agraciada però la Cindy ha heretat els seus trets facials, en versió reformada, ej...- se li va quedar travada la rialleta tonta que no venia al cas.
-El Dr. Espinell em va explicar que ell mateix va portar al món a la seva pròpia filla... –la pobra noieta que havia vingut de mainadera i que estava ficant la pota d’una forma fastigosament innocent, va posar cara de novel.la rosa i em van venir temptacions d’encaixar-li una pilota de bàsquet a la boca.
-Oh... encisador...- hi havia una destral a prop?
-Who’s that girl?- la criatura tornava a parlar... i tots tres la vam mirar com si Jesucrist en versió femenina, decidís delectar-nos amb uns mots bíblics i celestials.
-She’s the secretary of your dad, love- va respondre en un anglès curadíssim, la Miranda que, per cert i curiosament, semblava la germana bessona de la dona del Julio Iglésias: un factor més per odiar a mort al Joan.
-Auh...- les galtones se li van ruboritzar a la cria i un somriure tímid va sortir dels seus llavis amples i infantils i de sobte, vaig sentir un afecte maternal, commovedor.
Els tres adults ens vam quedar callats i aleshores, la Miranda ens va mirar al Joan i a mi ( no tenia pinta de ser idiota, de manera que segurament devia detectar certa tibantor entre nosaltres ) i va exclamar, amb la seva melòdica veu:
-Bé: me’n vaig que encara haig d’agafar els ferrocarrils i he quedat amb un col.lega.
-Vols que t’hi apropi?
-No, no cal, Sr. Espinell: merci- va fer una ullada a la criatura i situant-se a la seva alçada, li va fer un petó molt suau- Bye, Cindy, dear.
-Bye- la nena se la va mirar amb cara de “no em deixis aquí tirada, si us plau”.
-Adéu... Xènia?- em va oferir una maneta menuda i ossuda però de llargs dits com tentacles.
-Sí; correcte. Encantada, Miranda- la vaig correspondre amb el braç tant estirat com un tronc d’aquells que et foten un caminet de muntanya, enlaire.
Va desaparèixer rere la porta de la consulta, ondejant la seva cabellera sedosa i platina.
Em vaig quedar mirant cap a la direcció per on ella s’havia esvaït, com si hi veiés alguna figura fantasmal que m’estigués explicant alguna batalleta de la guerra civil. I de mentre, sabia a ciència certa, que el Joan em fitava de reüll amb un semblant de culpabilitat que em posava a cent.
Quan vaig tornar a reaccionar, la Cindy tenia els seus ullassos blavosos, perforant els meus. De debò que, i sense ànim de ser perversa, en aquells moments em recordava a la nena del “Exorcista”, poc abans de la transformació. Era bufoníssima però tenia una expressió molt buida al rostre.
Em vaig posar a endreçar sense mirar al Dr. Espinell que estava allà petrificat espiant-me amb l’esguard baix.
-Anem a sopar alguna cosa: vols venir?
Vaig trigar una estona a respondre: com si no el sentís:
-No, gràcies. La teva filla i tu tindreu moltes coses de les que xerrar i donat que el meu anglès és tan pur com les fulanes de la Rambla Catalunya, prefereixo no participar-hi. D’altra banda, imagino que la nena tindrà ganes d’estar amb el seu PARE a soles- vaig subratllar el vocable sense mirar-lo ni una sola vegada, alhora que trastejava absurdament amb una carpeta que anava col.locant d’un calaix, a l’arxivador i de l’arxivador, a l’armari...
-Estàs emprenyada, oi?
-Nooooooooo.... què t’ho fa pensar? Si és d’allò més normal sortir amb un tio i no assabentar-te’n fins al cap de quasi mig any, que té una filla... Succeeix cada dia, tranquil. És que m’ha de venir la menstruació i estic de mala lluna, ja saps... cosa de dones...
-Xènia...
-Deixa-ho córrer, d’acord?
Vaig sortir de darrera del taulell amb la meva bossa marró penjada de l’espatlla, tota indignada i em vaig clavar una topada al maluc contra el moble, mentre intentava esquivar la seva mà que mirava de prendre’m pel braç.
-Au, Xènia, carinyo... permet-me que t’expliqui, dona....
-Fes-ho per sms!!
Vaig marxar corrents passant per davant dels mostradors darrera dels quals hi sobresortien els seients deserts de les meves companyes que havien plegat durant l’estona que havíem estat intercanviant estupideses allà a la sala d’espera, el Joan, la Miranda i jo amb una nena de sis anys que, ben segur, no ballava sardanes.
Tenia els ulls plens de llàgrimes quan vaig sortir al carrer i un fred glacial em va recórrer des dels dits dels peus fins a la punta del nas. Em vaig penedir de no haver-me acomiadat de la criatura: pobreta; al cap i a la fi, ella no en tenia cap culpa. També em vaig penedir de no haver permès que el Joan m’apropés fins a casa... cago en Déu, la rasca que fotia!!!