SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 8:

QUIN VIATGET EN VELER!

- Xènia; compto amb tu per al nostre petit viatge!
- Quin petit viatge? - eren les deu del matí del dijous 22 de Juny i jo estava treballant a la cinquena planta de la clínica "Sant Novell" quan em va trucar la Raquel al mòbil. Estava mig adormida perquè aquell vespre m'havia vingut la regla i no havia pogut aclucar ull ni amb pastilles.
- Sortirem amb el veler del Marc demà per la tarda. Tenim previst salpar des de Sant Feliu de Guíxols i arribar fins a Mallorca.
- Estàs boja? Saps que no m'agrada navegar. Em marejo i se'm fa pesat.
- No remuguis! Ens divertirem. Hem de ser sis persones i ens en manca una, que ets tu.
- Ah, sí? I per què jo, precisament?
- Doncs perquè no tens parella i el Carles portarà un amic que es veu que està per a sucar-hi pa.
- Vols dir?
- T'ho garanteixo: la informació ve de fonts fiables.
- Ja... de qui no me'n refio és de tu.
- Au, no pateixis i prepara't perquè demà a dos quarts de cinc et passaré a buscar per casa. Ah... no cal que agafis Biodramina: jo ja en portaré.
- I quina mena de roba haig de portar?
- Ben sexy i també d'abric perquè al vespre fa un fred que pela enmig del mar.
- Ben sexy i d'abric, dius? Com es menja, això?
- Vinga, guapa; un petonet i fins demà.
I la molt desaprensiva em va deixar penjada parlant amb un interlocutor imaginari. Menys mal que en aquells moments no hi havia ningú més a recepció.
Val a dir que la Raquel és una més de les meves tantes amistats; en tinc molts d'amics però ja es sap que els vertaders es poden comptar amb els dits. Aquesta és una tia que sempre ha estat una mica neuròtica: ens coneixem des de que anàvem a pàrvuls i tot i que sé del cert que és bona noia, també m'és familiar la seva faceta excèntrica.
No se m'antullava gens anar de veler i passar la nit del divendres i del dissabte ficada en un camarot de metre quadrat, però la biodramina promesa i la gent que hi anava, més l'afegit factor "personatge misteriós", em van acabar de decantar pel sí.
I quin sí de merda.
Em vaig entaforar a la bossa, dos pantalons curts d'aquells que deixen albirar l'entrecuix sense donar massa detalls, dos tops i un parell de xancles de purpurina rosa. El meu millor bikini, que ja em va resultar prou difícil d'escollir perquè tots em senten com un guant: finalment, vaig optar per una jaqueta de ploma, color verd fosc i, no va faltar el meu pijama de seda granat, molt, molt extremat... acompanyat tot dels meus conjunts de roba interior més immoderats, per descomptat. Una sempre ha de ser previsora per si l'ocasió ho requereix.

En venir-me a buscar la Raquel l'endemà; anòmalament amb el que és costum a la resta del món; mitja hora abans del previst, no va parar de tamborinar-me el cervell durant tot l'itinerari que vam recórrer des de Barna fins a St. Feliu, amb les seves històries fantàstiques sobre viatges exòtics ( la major part en estat de Nirvana, és clar ) i bestieses per l'estil. Vaig arribar al moll amb el cap destrossat i un xiulet permanent a l'oïda esquerra, la pròpia del copilot. Quina tortura; no sé com vaig ser tan estúpida de no captar la senyal que allò era l'inici d'una pesantor...
Vam saludar al Marc que ja ho tenia tot preparat; vam enfilar-nos al veler ( guapíssim, no diré el contrari: d'uns dotze metres de longitud "El Bergant", segons el seu poc original propietari - en realitat, el pare del Marc - ) i vam deixar les viandes i les begudes que havíem portat la Raquel i jo a la nevereta moníssima del camarot principal. D'entrada, em va semblar que, en contra dels meus pronòstics derrotistes, allò prometia: augurava que el St. Joan podia ser divertit i original: ja que havia donat porta a l'Andreu i refusat una nit de pirotècnia ben sonada, la cosa havia de compensar.
En breu d'haver arribat nosaltres al port, va aparèixer la Dariana, un altre component del club d'amistats de la infància i més tard, van comparèixer el Carles i... el seu estupend amic; el Nil. En veure'l de lluny, vaig clavar la meva mirada assassina en la Raquel que va fer l'orni i es va posar a xerrar amb la Dari. El Nil... el Nessi; el monstre del llac Ness! Ni els peloses amb els que ma germana s'embolicava no podien haver estat més horripilants que aquell energumen que s'apropava a nosaltres amb un nas punxegut i corbat com el d'una cotorra: se'm va caure l'ànima als peus... per això havia sacrificat un bon clau amb l'Andreu? Per a fer-me a bord amb un paio que, tret de tenir un cos ferm no valia més de mitja moneda d'euro i que tenia un ull a l'est i l'altre a l'oest? Ahhhh!
No vaig ni intentar dissimular: em vaig apropar ben enganxadeta a la Raquel i li vaig fotre una pessigada al cul que el crit va sortir de la seva gola com una veu diabòlica de dintre de les catacumbes.
Amb una mala baba increïble i amb un inicial mal rotllo amb la que es suposava, era la cap de relacions de les "fonts d'informació fiable", vam tornar a pujar, aquesta vegada tots, al veler i així va donar peu el nostre idíl·lic trajecte, per a algunes, el calvari. El meu mal humor va anar en augment quan, al llarg d'una bona estoneta de salpar i de mala gana, em vaig tornar a apropar a la Raquel, la qual va apartar el seu pompis amb un gest veloç i li vaig demanar una píndola de biodramina: els seus ulls tigrens es van fer tan petits de cop que vaig haver de tocar els meus per si estava patint un efecte òptic o m'estava quedant cega de la impressió soferta.
- ... Ho... Ho sento, Xeni; me les he deixat a casa...
- Què?! - els altres, que es belluguejaven per la borda, tafanejant les aigües blaves i quietes de moment, em van mirar esgarrifats - Què coi vol dir que te les has deixat a casa? Em vas dir que tu te'n faries càrrec... o no?
- Sí, bé, tia: no et posis així, segur que algú més en porta: ei, algú ha dut biodramina per al mareig? - silenci total. Es va girar cap a mi amb una expressió de còmic dramatisme - Doncs es veu que no.
- No t'amoïnis, Xènia: ja veuràs com et distrauràs i se't passarà la fòbia dels marejos - ho deia el Carles des de la proa, amb el seu simpàtic somriure als llavis i amb l'estaquirot de l'altre, el seu estimat "Nil-el-lleig" al costat que, penso jo, em mirava amb intencions prematurament fallides.
- No és cap fòbia, d'acord? Aquesta burra d'aquí - i vaig assenyalar amb el meu dit índex dictador a la Raquel, que ara adoptava una expressió llastimera - em va assegurar que portaria les pastilles perquè els meus marejos són autèntics, no pas un tret induït per alguna mena de malaltia mental. I ara resulta que no hi ha ningú en aquest maleït veler que en porti, d'aquestes capsuletes indesitjables!! Resulta que ningú més no es mareja, hòstia!
- Pren-t'ho amb calma; com la mar... les previsions del temps indicaven que tindrem un vent fantàstic, un sol esplèndid i unes aigües pacífiques, així que A NAVEGAR! - aquestes paraules van sortir de la boca del sòmines d'en Marc que devia creure's el capità Hernán Cortés, allà agafat al timó.
- Sí, és clar... facilíssim per a vosaltres, que no patiu d'ànsies com jo...
Em vaig emmurriar i vaig aïllar-me a la popa des d'on, per a la meva sopresa, vaig començar a enamorar-me'n de les onades més depressa del què havia imaginat.
Al meu darrera, tots van passar del meu enuig i es van posar a parlar del pla per a la nit; aquest consistia a formar un parell de grups de tres per tal de fer dos torns durant la matinada i a mi em va tocar amb el Marc i el Carles de quatre a vuit... quan em van preguntar si hi estava d'acord vaig respondre que m'importava un rave i aleshores la Dari em va demanar que no m'enfadés i em va fotre una ratllada sobre el significat de l'amistat i tota la parafernàlia que per a mi, es pot comptar, ja no té cap sentit i quan va veure que em quedava en blanc i me la mirava amb indiferència, va desistir: llavors, el Carles va proferir uns gens amables mots de desacord amb la meva negativitat enfront la situació i la història va quedar aquí perquè els vaig deturar el carro prometent-los que faria un esforç per a oblidar que estava navegant per les aigües d'una mar que, en qüestió d'hores estaria totalment a les fosques a mercè d'un firmament ple d'estels que em mirarien amb mofa, xiuxiuejant-me quasi a cau d'orella... "no hi ha folladaaa". Com a mínim, sí podria assaborir una mitja nit de focs artificials perquè el "prodigi" d'en Nil, havia portat quatre petardets de colors, d'aquells que m'agraden tant.
Se'm va passar l'empipada de mica en mica, veient que el meu organisme anava suportant amb heroïcitat la mala jugada i que inclús els budells se'm removien mentre la Raquel, la Dari i jo, preparàvem els àpats per a sopar: unes mongetes verdes amb pastanaga i patates, bullidetes i pollastre a la planxa ( menys mal que vam concórrer amb el menú! ). El veler quasi no es movia; realment l'oceà estava calm: semblava que volgués fer-se el meu aliat, després de tot...
Vàrem sopar, vam fer conya; es van mofar dels meus marejos hipocondríacs, vam petar la xerrada i quan jo ja em sentia agraïda a Déu per haver-me fet decidir que valia la pena aquella petita aventureta ( deixant de banda que el període em burxava el sota-ventre, que em faltaven els comprimits contra el mareig i que el suposat possible "ligue" havia sortit amb cara de granota ), cap a les onze del vespre, la barca va principiar un balanceig que no predeia res de bo. A tres quarts de dotze, treia el cap per la borda, vomitant el sopar del dia anterior i l'esmorzar, el dinar i el sopar del dia de Sant Joan, més el fetge. Sentia veus que em parlaven però no escoltava res, només m'avocava tan enfora que em van haver d'agafar dels peus per tal que no caigués a l'aigua. Vaig descendir a un estat de somnambulisme i encara no entenc com vaig ser capaç de canviar-me el tampó del cony o, en paraules refinades, de "l'artèria vaginal". Devia ser en els escassos moments de lucidès.
Recordo, que, tirada al llit del meu camarot, la Dari va entrar i em va preguntar com em trobava: vergonyosament, vaig contestar amb un pet perquè es veu que les mongetes, a sobre, se'm van indigestar. Mentrestant i com si estigués enmig d'un malson d'èxtasi, anava veient des de la finestreta rodona que tenia a l'esquerra del jaç, unes coloraines que em va semblar, provenien de l'infern, acompanyades d'uns sorolls tronadors.
Aquella primera nit no vaig fer ni guàrdies ni hòsties. Em vaig quedar clapada fins a les deu del matí i em vaig llevar com si tingués una bomba de rellotgeria a l'encèfal; com després d'un vespre de xerinola i trompera: igual, igual...
Sí que és cert que quan vaig treure els ulls per damunt de la porta del camarot principal i que un sol d'una brillantor espetegant va fuetejar amb crueltat com la llum del dia que fulmina a un vampir, tots em miraven amb una expressió compassiva bastant patètica.
- Xènia, tia: quina mala experiència, no? - el Carles, em guaitava amb l'inseparable monstre del llac Ness cementat al seu costat: seria homosexual, al cap i a la fi?
- Sí; he pensat escriure'n una crònica - malgrat tot, estava de bon humor.
- Doncs no t'oblidis de fer-hi constar les teves ventositats - el Marc, tan simpàtic com sempre. Vaig mirar a la Dariana i un raig va sortir de les meves pupil·les.
- Au, vinga: ja podeu riure de mi altra vegada. Em trobava fatal. No acostumo a fer aquestes coses: els meus pares em van inculcar allò que s'anomena "bons modals".
- No t'amoïnis, maca: qudarà com a secret de sumari.
- Sí, no en tinc cap dubte... - cal dir que tot va acabar en una riallada general?... o, millor, en una burla generalitzada.
El dissabte va transcórrer mitjanament potable però també vaig passar grans estones en companyia de les meves regurgitacions.
Per manca de temps, no vam poder desembarcar a l'Illa de Mallorca: quelcom que em va deprimir d'una manera il·limitada perquè el meu consol s'enfocava a trepitjar terra ferma.
Durant la ruta per les aigües del mar Mediterrani del dia 24, sota un cel blau cristal·lí i un ventet suau que m'amanyagava els cabells i em feia pessigolles a la cara, vaig sentir durant certs instants, inclús, una emoció semblant a l'entusiasme: aquella mena d'excitació que et corre per les venes atorgant-te la seguretat de que ets la dona més feliç del món mundial. I aquesta impressió acostuma a durar tant com un parpelleig.
Tot i el meu gran desengany en veure el Nil i conscienciació immediata que aquell cap de setmana no mullaria el pa que la Raquel m'havia promès, vaig fardar de cosset fi al davant dels nois. La Dariana i la Raquel estan primes però tenen unes corbes tan mal traçades que sembla que les hagi delineat un nen de guarderia.
Al migdia vam decidir donar-nos un bany. A mi em feia il·lusió però alhora, sentia cert temor: enfonsar el meu cos enmig d'un oceà buit de costa propera i sense saber exactament què tenia més avall, a les profunditats, no m'acabava de fer el pes. De tota forma, em vaig adherir el bikini model niger de color molsa que el sexe masculí va repassar amb els ulls fora de les cavitats oculars. Amb el meu acostumat estil de dona que ignora els homes però a la que no li passa desapercebut el seu èxit entre ells, vaig ser la primera en capbussar-me en una fredor inesperada.
Sota la contemplació d'unes mirades embovades i mentre les noies feien un esforç per a remullar-se els dits grossos dels peus, jo presumia del meu estil de crol, acompanyat d'una delicadesa arrelada a la nostra classe social.
Sobtadament, vaig sentir al Marc des de l'altra punta de la barca, escridassar: no entenia el què deia però de cop, la Dari i la Raquel es van aixecar, van pujar els graons i van dirigir-se a la popa, de forma que vaig quedar-me allà sola fent brassades. Com que trigaven massa, vaig alçar la veu:
- Eii! Què feu? Què passa? És que ningú no es vol banyar? L'aigua està de conya un cop a dintre!! - no hi havia resposta.
Aleshores, a uns vuit metres de distància a la dreta d'on jo estava, em va semblar veure que el mar es movia en petits cercles... una aleta gris va emergir del fons. Un tauró!!... Vaig moure els peus a la velocitat d'un hèlix, cridant mentre m'entrava aigua pel nas i per la boca:
- Socors!! Socors, un tauró!! Ajudeu-me!!
Em vaig apropar a les escales a un ritme de nedador professional tal, que a part d'haver pogut guanyar unes olimpíades, vaig xocar-hi de boca i un dels cordills de la part de dalt del bikini, se'm va quedar a la barana en enfilar-m'hi i el vaig estripar, deixant enlaire els meus petits i ben col·locats pits.
Vaig pujar a bord, cobrint-me les metes amb les mans i corrent com una posseïda i quan m'apropava al grup que estava bocabadat mirant cap a l'horitzó, vaig relliscar i vaig caure espatarrada amb les cames ben obertes i mostrant les mamelles tal i com van venir al món. El Carles es va girar i també els altres:
- Xènia... què fots? - el porc em mirava la pitrera amb un desvergonyiment impressionant, igual que l'altre parell però jo estava tan espantada que no vaig dir res al respecte.
- Hi ha... hi ha taurons!!
- Taurons? - preguntava la Dari amb cara de sorpresa.
- Sí... n'he vist un... quan m'heu deixat sola a proa! - ho deia assenyalant cap enrere com una criatura atemorida mentre em tremolava la barbeta.
- Tia: no són taurons... són dofins!! - el Marc va pronunciar aquests sis mots amb el riure entre dents, el molt retardat.
- Dofins, dius?
- Sí... i són preciosos: guaita'ls.
Em vaig aixecar de la borda ajudada per la mà agermanada del Carles i vaig mirar cap a la direcció que el dit torçat de la Raquel, assenyalava... sí, eren dofins; hi havia quatre o cinc i semblava que ens contemplaven... Déu meu... no sé descriure la percepció que vaig tenir de mi mateixa en aquells horribles instants: no sabia si tirar-me a l'aigua i mirar de convertir-me en sirena per tal de desaparèixer de la visió dels demés, si ficar-me al camarot, llançar-me al llit i trencar a plorar com les nenes bledes de les pelis cutres o si fotre'm a riure i partir d'una vegada per totes la tibantor d'unes circumstàncies més bé... penoses.
- Xeni, tens uns pits preciosos - el Carles em va dedicar un petó a l'aire i el Nil va esclafir en una riota inaguantable que amb molt de gust hagués esquinçat amb un cop de puny. Vaig agafar la primera tovallola que tenia a l'abast i em vaig tapar les ignomínies.
- Vaffanculo...
Vaig donar mitja volta i els vaig deixar allà rient com uns babaus. Les dones a vegades som insuportables però val a dir que els tios també guanyen molts punts.
La resta del camí en barca no mereix ni de ser esmentada... més del mateix.
Una cosa em va quedar ben clara; era la segona i darrera vegada que posava els peus en una embarcació i més, amb aquella colla d'ingrats.