SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 3:

SI AIXÒ ÉS UNA MARE...

Podeu creure que la persona que menys m'ha recolzat i la que més m'ha atabalat durant aquest mes i pico, ha estat la meva pròpia mare?
No es suposa que les marones estan per a consolar a les filles, per amanyagar-les quan es senten tristes i per a cuinar-les-hi pastissos de poma?... Nooo: la meva dissol tot estereotip de mare conciliadora i dolça. La meva mare és, senzillament, LA MARE.
L'endemà d'haver trencat amb en Xavi, és clar, la vaig trucar tota dolguda per a explicar-li el meu pesar. El primer que em va dir:
- Bufona... no m'estranya que t'hagi deixat per una altra amb la fila que fas darrerament...
- La fila que faig? Quina fila faig?
- Veus? Ni tan sols t'adones. Mira, Xènia: quan estàs amb un home, no pots baixar la guàrdia ni un segon perquè aleshores és quan passa una altra mossa i se l'emporta.
- Què vols dir? Per què he baixat la guàrdia, jo? - i a sobre ho vaig dir amb una tremolor a la veu que ara em fa emprenyar quan hi penso.
- Doncs perquè te n'has refiat, reina. Un noi de l'edat del Xavier, necessita vitalitat, varietat, sorpresa... per què creus que el teu pare i jo encara som junts després de quasi quaranta anys? Perquè no he permès que l'encant es perdés, estimada meva.
- Mare... el pare és un pallús i ho saps.
- Sí, una mica gamarús és però hi ha coses d'ell que tu com a filla coneixes: com a dona, no. I saber conservar les petites "flors" que una relació et dóna, és molt important.
- No entenc res del que em dius.
- Filla meva, ets ben curteta... la sexualitat és la flor de la vida; ho entens?
- Sí, però no tot es basa en el sexe, oi? - quan vaig dir això, em vaig detestar jo mateixa; em vaig veure vestideta de blanc fins al coll i resant-li a la Verge.
- Sembla mentida que portis la meva sang: està clar que te'n va rajar més del teu pare. Veus? La Laia en canvi, és ben bé com jo.
- Sí, d'acord; això ja m'ho conec però no t'he trucat perquè, prou malament com estic, m'esbronquis i a sobre tornis a comparar-me per milionèsima vegada amb la meva germana. No estic d'humor.
- Nena, no t'enfadis. Sí, ja sé que ho estàs passant nefastament. Au, vine el diumenge a dinar i així et distrauràs una mica de cabòries, d'acord?

I malgrat no tenir-les totes, vaig accedir a dinar amb ells aquell diumenge. Quina mala idea.

A veure: jo m'estimo molt als meus pares però no puc evitar culpar-los a tots dos de les meves decepcions, manies i defectes: i, sincerament, el deu en mèrits és per a mi soleta.
De ma mare i en poques paraules, quasi que ho he dit tot; solament explicant part de la conversa que vaig mantenir amb ella, ja un es pot formar un concepte de com és: primerament i perquè després no es digui que tot sembla negatiu; és una dona que, tot i la seva edat, 60 anys, es manté jove i estupenda: és bonica, té uns traços facials fins, uns ulls de gata del color de les fulles a la primavera: està súper estilitzada ( és clar: cada dia dues hores de gimnàs i els caps de setmana, partit de tenis amb les barbis ) i és tremendíssimament sexy. Seria una maleïda hipòcrita si no reconegués que he arribat a sentir-me gelosa dels seus atributs: però això era abans; quan totes les meves amistats femenines l'admiraven: quan jo encara sortia els dissabtes a la tarda de festa i tornava a les deu i mitja: ni un minut més tard.
Amb els anys i gràcies als meus esforços i a base de prescinidir dels seus comentaris ofenedors i comparatius, m'he anat llaurant una cuirassa. En part, mal que em dolgui, sóc el que sóc mercès a ella: un dia vaig decidir que no volia ser el cigró negre de casa i vaig començar a canviar els meus hàbits de nena pàmfila, pels de noia elemental i, lògicament - arg - la vaig prendre a ella com a referència.
El negatiu: és una dona autoritària i capritxosa que sempre ha obtingut allò que ha volgut a base de cuixa, pitrera i d'encant personal. Tot i que no prové de família benestant, va aconseguir entabanar a mon pare que sí que tenia renom i el va fer caure rendit als seus peus com les mosques a al me... rda. Als meus avis ( vull dir als pares del meu pare ), no els va escaure gaire bé aquest nuviatge i és que la meva àvia, la Maragda, no en tenia un pèl de tonta i va copsar a ma mare d'una hora lluny. I com que la Júlia era una jove molt llesta, la van tenir tota la vida, fins el dia que la sogra va morir. I quan la sogra va morir, al poc temps va tenir una nena lletja de cabell obscur i ulls terriblement saltirons, a la que va anomenar Xènia i amb la que va poder continuar, anys endavant, durant l'adolescència entrebancada d'aquesta pobra mortal, la seva lluita incansable d'alta competició.
I si la meva àvia va morir abans de que jo naixés, us preguntareu: com coi puc saber que es portava tan malament amb la meva mare? Doncs perquè ella mateixa m'ho ha explicat milions de vegades: només que segons la seva versió, la meva àvia Maragda era una bruixa infecte sense fons que pretenia apartar-la del seu fill i, és clar, coneixent-la com la conec, cal tergiversar-ho tot i arribar a la conclusió de que la Bona de la Júlia era la que enfastijava constantment a la Dolenta de la Maragda.
Després de la faceta "mare com a fons d'inspiració" i en una època no massa tardana de la meva vida, vaig proposar-me que no seria com ella; no volia mirar-me al mirall i veure-hi el seu reflex i ara que en tinc trenta, em miro a l'espill... i la veig a ella... quin fracàs.
Ara bé; una cosa que tinc molt clara és que si algun dia he de ser mare d'una nena ( i a aquest pas el pare serà l'Esperit Sant ), no vull que quan s'apropi a certa edat, es senti tan avergonyida de mi com jo de la seva àvia. Abans, que se m'emporti el dimoni o que Déu em faci estèril sense probabilitat cap de fecundació ni mitjançant les noves tècniques... i d'això hi entenc força.
En fi, que la Júlia Prat és una dona que sap caure bé a tothom i que també sap condemnar a aquest "tothom" amb un somriure dels seus, als llavis llargs i rosats. És la number one entre les seves amigues riques i sempre, sempre, sap quedar com una estupenda amfitriona. Quina sort que té la podrida.
I què dir del meu pare? En Rafael Genovell és un tros de pa i alhora, un enze que viu encisat amb els embruixaments ( perquè no té altre nom ) de la seva esposa: jo crec que faria qualsevol cosa per ella; és més, si ma mare li demanés que es tirés daltabaix del Empaire State, no s'ho rumiaria ni un segon; hi aniria com un sonàmbul i adéu-siau. A aquestes alçades de les nostres existències i quan ells ja n'haurien d'estar fastiguejats l'un de l'altre com passa a quasi tots els matrimonis: que la dona es torna una queixiques i el paio un deixat, en canvi, viuen el seu amor com el primer any de nuvis. És alarmant la devoció malaltissa que aquest bon home li té a la seva senyora i mestressa.
Es van conèixer quan ella tenia vint anys i mon pare dinou: ell estudiava direcció d'empreses i ma mare vagarejava fent veure que estudiava Belles Arts. Un tio ben plantat: alt, prim: més que guapo, sobretot gallard: ulls castanys a to amb el color del seu cabell curt i d'inclinacions ondulades... No estava malament, vaja.
Es van veure per primera vegada en una discoteca de les altes tendències de la ciutat. En aquella època, no es portaven les discos; més bé es feien "guateques" però els "nens bé" també sortien de festa. La Júlia, per aquells temps que corrien, ja tenia aquest afany de grandesa inusitada en les noies del seu estrat social i va convèncer a dues papallones més perquè esgotessin la seva paga setmanal i l'acompanyessin a cercar bona mercaderia, tal i com textualment ha remarcat les múltiples vegades que ens ha explicat la seva història d'amor a ma germana i a mi. Tot el que sé és per ella: i, naturalment, de tootes aquelles coses que narra, en faig la meitat i ho giro al revés: llavors, encaixa millor. Mon pare no en parla mai, del seu romanç.
Sigui com sigui, el fet és que es van conèixer un vespre de dissabte: com que la meva mare estava molt bona, va entaforar al Rafael Genovell Junior i així... amb uns quants anys de per mig, vaig venir jo a acabar d'adobar la família feliç: si més no, era el que la senyora Genovell esperava de la seva filla. Quina decepció: menys mal que després va treure cap la Laia i tot va anar millor.
En definitiva, els meus pares són una parella adinerada i pomposa com qualsevol altra, dintre de la seva normalitat i quotidianitat. Viuen en una bona casa amb jardí, font, piscina i servei i quan ell no viatja, que és la major part del temps, organitzen sopars i esdeveniments de tot tipus per a tenir la mansió plena de supèrbia i egolatria: perquè tots els amics són crême de la crême. A vegades entenc per què en ocasions, em resulta tan fàcil ser frívola.
Sigui com sigui i obviat que ma mare i jo ens avenim tant com en Tom i Jerry, el cas és que no puc queixar-me ja que mai no he tingut mancances de cap tipus, excepte d'amor, comprensió i tolerància maternes... però això és purament circumstancial...