SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 2:

A PARTIR DELS 30, JA NO ETS "BELLA"; ETS "VELLA"

La setmana passada vaig complir els 31, de manera que ja he superat la trentena: ara ja puc dir que tinc trenta "i"... és horrible pensar que els anys aniran avançant i no hi ha cap mètode infalible per retenir-los; això m'horroritza.
A partir dels trenta, fas un petit canvi ortogràfic substituint la "b" de bella, de bellesa, per la "v" de vella, de molta edat que, tot i aparentment no modificar gran cosa la paraula, sí que altera completament el seu significat perquè vol dir que passes de ser bonica a convertir-te en una mena de mòmia de museu.
Fins que em va deixar el Xavier fa un mes, jo era una noia com Déu mana: alta, prima, guapa: morena, cabell curt a mitja melena, ulls castanys, moderna, eficient a la seva feina, espavilada... ara em sento com la nena lletja de la classe. De cop i volta, és com si hagués perdut tot l'encant que abans em caracteritzava. I és que mai, el que es diu MAI, un tio m'ha deixat a mi i menys per una altra tia... i menys per una altra tia tan propera a mi que gasta les mateixes bones referències que jo, si no millors. Des de que el molt imbècil va fotre cop de porta, no he tornat a ser la d'abans... quan vaig pel carrer em fa l'efecte que els homes no em miren, que les altres dones no m'envegen i quan passo per davant dels aparadors, inclús em fa vergonya mirar-me. Naturalmet, segueixo mudant-me igual, perquè una no pot perdre la seva dignitat, no almenys, de cara a la galeria, encara que per dintre estigui feta un nyap; però ja no camino amb fermesa i això em fot.
A més, m'ha agafat la paranoia que puc trobar-me amb l'adúlter i la seva figa-flor, al darrera de qualsevol cantonada, tan gran com és la ciutat mira i més bé vaig amb el cap cot, de forma que algun dia m'estamparé contra un fanal o pitjor encara, xocaré amb algun desgraciat o desgraciada que me dirà una bajanada i em ridiculitzarà.
Des de que sóc "soltera" a la força, els sopars amb els amics ja no són com setmanes ençà. Em fa l'efecte que tothom em mira de reüll quan jo estic rient, prenent-me el cubata i dissimulant la meva derrota i pensen: " Mira-te-la ella, pobreta: l'ha deixat el Xavier i la criatura fa esforços al nostre davant perquè no notem que es sent com una cacona. Haurem de seguir-li la corrent i fer veure que no hem observat cap canvi... renoi, quina mala cara que fa: serà que avui no s'ha maquillat?". I, Déu meu, això és el pitjor que a una dona pot succeir-li després d'un desengany amorós: que els amics l'espiïn amb pena; quelcom que em resulta nauseabund.
Caram: ja no sóc el centre d'atenció; la gent ja no diu allò de: " Xènia, com t'ho fas per anar sempre a la moda? On has comprat aquests pantalons ajustats de pitillo tan xulos?" o... " Nena, com t'ho fas per tenir constantment la darrera paraula i deixar als altres amb la seva a la boca?"... coses que pensava que al meu nuvi el feien tornar boig de vanitat de tenir a una tiarrona com jo al costat i que, llastimosament, aquests darrers llargs dies, he conclòs que, més bé el devien fastiguejar. Ara, les col·legues se m'apropen, em posen el seu garfi ple d'ungles pintades de carmí sobre el braç i em pregunten amb un to greu: " Què, Xènia, bufona: com estàs?". I jo només faig un gest, tot arronsant-me com dient: " Què vols que respongui?" i elles em remiren amb una falsa complicitat que m'omple d'una mala hòstia impressionant.
Perquè cal dir que, el fet que et deixin tirada com un fuet, també comporta les seves avantatges, no penseu: quan esdevé un fet com aquest, comences a fixar-te més en el teu entorn ( perquè fins aleshores, tu erets el centre de l'univers, per què enganyar-nos )i inicies una mena de teràpia d'auto-reconeixement a partir dels demés; de la seva forma d'actura i de dirigir-se a tu. Et tornes més aguda, més perspicaç; les orelles es transformen en radars de llarga distància i a més, sempre trobes a alguna idiota d'aquelles que es passa la vida especulant i xerrant més del compte i que té per norma explicar tot el que sap que pot tocar els collons a la veïna.
I m'he adonat de que hi ha molta harpia solta: moltes d'aquestes paparres que et vénen al darrera, daurant-te la píndola i que després a les teves esquenes, quan et veuen vulnerable i feble, et claven punyalada. Mira; haig de reconèixer que potser sóc una "pija" , però bon cor, no me n'ha mancat mai. Ja és amb raó aquella dita que resa que l'enveja és molt dolenta.
A mi no m'agrada criticar a ningú i si ho faig, consti que és amb motius més que justificats.

Una dona de la meva edat ja no està per a certes punyetes. Trenta anys són més que suficients en experiència adquirida per tal de saber mantenir l'endreç al davant de qualsevol situació espinosa i no perdre els papers. En tots els àmbits: tant en el personal com en el laboral. Si algú et veu flaquejar, ets presa fàcil. Per tant, és importantíssim, saber-se'n estar de fer la paperina al davant dels altres amb llagrimetes i disbarats d'aquesta mena. Jo, ploro a casa i ja està. Molts dies, quan arribo al pis, sigui l'hora que sigui i hagi fet el què hagi fet, em poso a llagrimejar durant una estona i quan se m'ha passat la tonteria, segueixo amb la meva com si res. Reconec que encara mantinc els àlbums de fotos en parella però almenys he tingut prou esma com per treure el retrat d'ell que tenia a la seva tauleta de nit: a la banda esquerra del llit. Ben mirat, hi feia una cara de babau que no s'aguantava. Per cada jorn que passa, em pregunto què cony li devia veure... sí, realment era guapo però tenia un d'aquells atractius de plastilina: i poc caràcter, tot sigui dit.