SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

BENVINGUTS A LA MEVA BLOG!! SI LLEGIU AQUEST INTENT DE LLIBRE, ESPERO QUE US AGRADI. LA MEVA INTENCIÓ NO HA ESTAT ALTRA QUE LA DE FER PASSAR UNA BONA ESTONA AL LECTOR, UTILITZANT COM A MITJÀ DE DISTRACCIÓ, A LA DESVENTURADA XÈNIA, AMB LA QUE ESPERO, US DIVERTIU UNA MICA, GAUDINT DELS SEUS ABSURDS INFORTUNIS, DE MANERA QUE OBLIDEU ELS MALS DE LA CRISI QUE ENS ACOSA.
ESTARÉ DISPOSADA A REBRE TOTES LES VOSTRES CRÍTIQUES I, SI US FA EL PES, EM SENTIRÉ SATISFETA DE QUE EM RECOMANEU ALS VOSTRES AMICS I CONEGUTS. GRÀCIES A TOTS! VANESSA.

CAPÍTOL 1:

BYE-BYE, BABY:

Avui el Xavi m'ha deixat. Ha fotut un cop de porta i m'ha palplantat enmig del menjador tot just quan jo acabava d'arribar de la consulta, a dos quarts de set.
Ha estat com un intercanvi: un "jo surto i tu entres". Quasi m'ha semblat que en obrir la porta, m'anava a saludar amb el cap en un gest simpàtic tal i com fem quan ens topem dos coneguts pel carrer i somriem amables dient "bona tardaaa" amb aquella darrera "a" arrossegada i solidària.
Però ell no ha estat ni amable ni solidari; ha estat un simple cabró que m'ha abandonat amb una senzilla i precisa explicació ràpida i telegràfica: "Ho sento, Xènia: estic enamorat de l'Elena. Ja fa temps que mantenim un rotllo i feia setmanes que em vetllava pel coco la idea d'abandonar aquest pis - ( ídem, deixar-te, és clar però ha jugat amb la seva subtilesa ) - No és la meva intenció fer-te mal i per tant és millor marxar ara que allargar-ho tot".
Aquestes frases insusbstancials i rocambolesques, han entrat per les meves oïdes d'una manera absolutament incongruent: per uns moments he dubtat si és que estava sorda o més bé m'havia tornat imbècil perquè no entenia res. La meva pobra ment, ja de per si una mica espessa, cal dir, ha intenta en va, processar la informació que a una velocitat indescriptible, potser comparable i adequada a la velocitat del so i de manera més bé subliminal, em metrellava sense compassió. Primerament; l'Elena? Quina Elena? La meva Elena? Aquella noia rossa, d'ulls blaus profunds, carinyosa i afable que es deia la meva amiga i que havia passat tants vespres al meu pis, fent-nos companyia mútua, xerrrant com dues descosides, rient com a boges, intercanviant material íntim, criticant als homes i a la que havia explicat amb pèls i senyals les meves relacions sexuals amb el Xavier? Aquesta Elena era de la que ara ell em parlava? D'ella se n'havia enamorat? De la que deia pudors de clavegueram i anomenava fleuma, exposant-se als meus esclats de mala llet per ser tan poc delicat i comprensiu amb la naturalesa fràgil d'algunes persones?... No podia ser; no es tractava de la mateixa noia. Ni tant sols m'ha donat l'oportunitat d'aclarir el dubte perquè la seva marxa precipitada no ha donat cabuda a res més que a un "PLAM" de pel·lícula.
En segon lloc: a partir de quin moment havia estat que jo, pobra de mi, hagués badat tant com per a no adonar-me que el meu estimat xicot: aquell tio guapo que encantava a quasi totes les dones de trenta, amb els seus ullassos foscos de llargues pestanyes negres com els seus cabells curts, musculat i morenàs, intel·ligent, adorable i enginyós, havia començat a follar amb una altra que no fos jo mateixa? I aleshores, des de quan pensava en aquesta "altra" mentre ho fèiem, tòtila de mi, creient que les seves expressions de plaer portaven el meu nom escrit a la cara d'idiota que ara començava a veure-li només en tancar la porta a la seva esquena?
Aquests dos replantejaments, se m'han passat pel cap en qüestió de pocs minuts, després de veure'l desaparèixer del meu davant amb la seva bossa del DIR. Hi devia haver guardat quatre calçotets, quatre mitjons i quatre samarretes. Potser aquesta tal Elena ja l'havia anat equipant de roba si realment feia un tempet que em fotia les banyes. Potser aquesta tal Elena també havia acceptat d'acollir-lo a casa seva: d'obrir-li les portes igual que les cames... mala pècora...
Aleshores, no se m'ha acudit altra cosa que telefonar a l'Elena que esperava que no fos l'Elena i, lògicament, després de cinc trucs, ha saltat el contestador i la seva veuta fina i prudent, ha pronunciat els mots que ja em coneixia de moltes altres vegades: "Hola, sóc l'Elena: en aquests precisos instants, no puc atendre la vostra trucada però si sou amables i pacients, us correspondré de seguida que trobi un moment. Gràcies". De cop i volta m'ha semblat el missatge més estúpid que mai he escoltat i la seva veu m'ha fet venir basques. He estat a punt de deixar-li un bonic encàrrec: "Mira, mala bèstia; sóc la Xènia: sí, la teva amiga: aquella amb la que has passat grans bones estones i a la que, de pas, li has tret el "maromo"... si tens ovaris, truca'm, quedem i en parlem i si no en tens, ja passaré jo per casa teva en una visita sorpresa i et portaré uns quants records". En canvi, he penjat, m'he tirat al sofà i m'he posat a plorar com una magdalena durant llarga estona. Ha estat patètic.
Llavors, quan se m'ha passat la plorera, l'he trucat a ell. No ha trigat gens a contestar:
- Hola, Xènia.
- Hola...
- ...
- Què... vull dir... què ha passat entre nosaltres, eh? Què m'he perdut?
- No ho sé, bonica. A vegades aquestes coses van així. L'amor ho és tot i no-res alhora.
- Què vol dir això? Que ho és tot i no-res a la vegada? És absurd. O és o no i punt.
- D'acord, doncs no és.
- Com pots ser tan capullo?
- Xènia...
- No, de debò: com has pogut deixar-me d'aquesta manera tan cretina i a sobre per anar-te'n amb una de les meves millors amigues? És la cosa més bruta i fastigosa que un tio li pot fer a la seva parella.
- Sí, potser és cert...
- No: potser, no; rotundament inqüestionable. És una PUTADA, Xavi!
- Sí, bé... mira, la veritat és que no tinc massa ganes de parlar del tema. La situació és aquesta i ja està. De mica en mica ho anirem superant, no et sembla?
- "Ho anirem?" Voldràs dir que ja ho aniré superant jo amb el temps i una canya, oi?... No només em deixa el nuvi sinó que a més, he perdut a una de les que creia, millor persona de la faç de la terra.
- I ho segueix essent...
- Ja pots ben dir-ho, bandarra... a tu ara sí que et sembla la millor dona del planeta... suposo que foteu bones cardades...
- Xènia, ho sento: haig de penjar.
- Tens pressa o és que et toca els pebrots que et truqui després de dues hores i mitja d'haver-me plantat sense més, per demanar-te una explicació decent que justifiqui l'abandó de tres anys de relació?
- Tinc pressa i prou. Cuida't... i quan tot es calmi, si vols una tarda podem fer un cafè i en parlem.
- Vés a la merda i la mala peça que ara mateix deus tenir al teu costat, que també se n'hi vagi!
I he pressionat la tecla de penjar el mòbil amb tanta força que quasi el forado.
No sé exactament quanta estona m'he quedat allà asseguda al sofà del menjador. Només puc dir que el meu cervell ha començat a fumejar de la quantitat de pensaments opacs i projectes de venjança que l'han turmentat.
Al final i per una inèrcia estúpida, he engegat la tele, m'he fet una bossa de crispetes, he obert una coca-cola light, he tret un gelat de vainilla del congelador que tenia de la setmana passada i després de posar-me el pijama i les plantofes, m'he empassat tots els programes de TV3 sense fixar-me en cap d'ells i menjant com una porca fins a les 2h de la matinada, hora en la que, amb els mocs penjats del nas, els ulls com dues botes, les llàgrimes enganxades al careto i regalimant el rímel que encara no m'havia tret, he trucat a la Montse; una altra de les meves amigues ( que si me l'ha fumut alguna vegada i d'amagat, almenys no serà havent-se ficat al llit amb el meu xicot ).
- Com pot ser tan petarda la tia aquesta?!
M'he sentit una mica millor quan la Montsina ha escridassat per telèfon amb una determinació pròpia del seu caràcter, aquesta frase. Val a dir que totes tres: la Montse, l'Elena i jo, fins avui, érem el trio perfecte. Les tres magnífiques o quelcom per l'estil; per què no? Tres ties bones que porten als paios de cul. En pensar això, he esclafit en un plor d'adolescent traumada perquè m'he adonat de que elles dues seguien el seu rol però via tàndem perquè la tercera del grup, s'havia esconyat pel camí de ser la tia guapa que es menja el món amb un parell d'ulls de color mel.
- No ploris, Xènia. No s'ho valen aquest parell de mal parits. En tot cas, espera que el Xavier es penedeixi i vulgui tornar amb tu.
- De debò creus que voldrà tornar?
- Bé... la veritat és que, per ara no...
- Arg! Ostres, Montse... quina merda. I ara què faré sense ell?
- Buscar-te'n un altre que es mereixi a una tia tan digna com tu. El Xavi ja es pot confitar a la tros de bleda aquesta. Per la meva part, compta que ja no penso tornar a dirigir-li la paraula pel que em resti de vida. És una creu al meu calendari: pitjor que la de la menstruació, creu-me.
- Gràcies, maca. Em sento tan feta merda que seria capaç de ficar el cap a la tassa del vàter i tirar de la cadena.
- Doncs per contra, més bé el que pots fer és ficar el cul sobre la tassa del vàter i cagar-los a ells.
M'he posat a riure en una mena d'histerisme barrejat amb frustració. Hem quedat que demà per la tarda ens veurem una estona i farem una cerveseta per xerrar de tot menys dels amorfs aquests que es deien parella i amiga: que ens burlarem de tot i de tots i que si cal, ella passarà del Jaume, allargarem la tarda fins al vespre per anar a sopar i després sortirem de marxa. Tot mentida, ho sé. Ens trobarem, ens mirarem als ulls de forma compungida, la Montse m'abraçarà i dirà: "Ho sento, carinyo", tornaré a gemegar com una tanoca i ens quedarem tota la santa tarda assegudes al bareto, jo prenent una canya rere l'altre mentre li explico els meus bonics records i em lamento de les banyotes que el Xavi m'ha posat amb tanta traça. I diré, entre somics: "És un mitja merda, un miserable, un desgraciat, un podrit... i estava de tan bon veure!!".
Malgrat la desídia que m'arrossega en aquests moments i la manca de ganes de tot, la única cosa positiva que puc rescatar d'entre tanta inmundícia i injustícia repugnant, és que, encara que algunes amigues et fallin, sempre n'hi ha d'altres amb les que pots comptar incondicionalment encara que les hagis de treure del llit a les dues de la matinada per explicar-les-hi els teus drapets bruts. T'estimo, Montse!