SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 13:

NOVA CONVERSA AMB LA VEU DE LA CONSCIÈNCIA:


-Guenyo!?- la veu de perplexitat de la Montse.
Aquesta vegada estàvem assegudes en una terrasseta de la Rambla, amb un granissat de llimona entre les mans.
-Sí; es posa guenyo quan arriba a l’orgasme.
-Hòsties, Xènia; és collonut. Darrerament tot el que et passa s’apropa a l’abstracte.
-Apa, no exageris, Montserrat: segueix estant guapíssim malgrat aquest petit “defecte”.
-Petit, dius...- va mirar cap a un altre costat fent un ganyot de compromís- No hi ha res més important que un home et miri als ulls quan està en ple èxtasi per certificar-te que tu n’ets la causant, neneta meva. Aquest bon xicot, en canvi, no deu tenir les idees massa clares...
-Pobrissó... ell no pot fer-hi res.
-Almenys, podria posar-se un pegat.
-Què dius... em semblaria que ho estic fent amb un pirata... encara seria pitjor el remei que l’enfermetat, tia.
-Ai, què vols què et digui... a mi, em desconcentraria està cardant amb un tio al que se li en va l’ull a la virolé cada vegada que hi arriba, noia.
-Doncs a mi no, mira: no em va trencar gens el rotllo; al contrari... el divendres vaig anar a treballar més fresca que una rosa i les seves miradetes ( amb l’ull dret al seu lloc!! ), van ser molt significatives.
-D’acord, Xeni. Ja veig que me l’hauràs de presentar aquest Dr. Espinell. Demanaré hora a la seva consulta i de pas li faré un repàs mentre tinc les cames been separades...- es va posar a riure i jo també.
-Quina mala peça que ets!
Rèiem com dues tarades; crec que per l’efecte de les calors sufocants d’aquella tarda de dissabte del mes de Juliol.
-Tu el que has de procurar és tenir a la doctora “tifa” ben a ratlla: ja saps com són les d’aquesta mena... vampiresses que acaben clavant queixalada i portant al seu territori als pobres il.lusos: els tios.
-Crec que el Joan està prou escarmentat.
-Què?? Els homes, carinyo, no escarmenten; són els únics animals que entrebanquen dues vegades amb la mateixa pedra. T’asseguro que una sola neurona voltant-los pel cervell, no fa gaire per ells.
-Montse; la meuca de l’Elena és la única que me la va fotre i perquè em va agafar amb la guàrdia baixa: confiava en ella. No t’amoïnis per mi: me l’han jugat una vegada però ha estat la darrera... ho garanteixo, com que m’anomeno Xènia Genovell Prat.
La Montsina va assentir satisfeta; segur que va pensar: “aquesta és la meva Xènia”.

SEER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 12è:

ARA QUE ELS NENS DORMEN...


Sí, ja ho sé, ja... l’escena era d’allò més sentimental però això no és pas un conte de fades ni jo sóc la Blancaneus o la Bella Dorment, de manera que hi va haver una segona part.
Quan encara no havia acabat el sopar- convit- festa, el Joan em va proposar d’anar a moure l’esquelet a una altra banda i jo no vaig tenir inconvenient per tal de desfer-me’n d’aquella paperina que no desistia en el seu empeny de perseguir-nos per tota la sala controlant els nostres moviments de manera compulsiva.
Un cop aposentats en el seu vehicle, amb el que em començava a familiaritzar i quan havia posat la clau al contacte, sense mirar-me, va dir:
-Vols venir a casa?
-A la teva?
-No... a la del meu cosí...
Vaig parpellejar a un mode molt meu que sé que causa sensacions indescriptibles en els mascles sense disfuncions erèctils. I amb ell tampoc no va fallar, clar.
-Si promets tractar-me bé...
-El millor que sàpiga.
Amb un altre home, en altres temps i en diferents condicions, segurament només pel fet de bescanviar aquest joc de vocables amb trampa amagada, ja m’hagués tirat com una gata rabiosa a sobre seu i de pas el tio m’hagués arrencat la vestimenta d’una revolada: aleshores, el seu formós Pathfinder negre, hagués iniciat un sotragueig al ritme de Rock and Roll.
Però amb el doctor Espinell, la cosa no podia ser tan bèstia: pressentia que era un tio considerat, al cap i a la fi. Hagués quedat molt brut i molt desesperat, llençar-s’hi en pla lleona.
Vaig fer una veueta de fil i vaig pronunciar amb claredat:
-Si és així, anem-hi.
Per uns segons, sí que va mirar-me amb aquell verd tan diàfan... la mare que el va parir; sempre havia estat tan bo? I on havia estat perduda, jo, hòstia?

La més de mitja hora de viatge cap a casa seva, vam passar-la escoltant la ràdio i sense dirigir-nos la paraula; com dos nens que s’han empipat a l’hora de l’esbarjo i no volen saber-ne res l’un de l’altre... jo, anava mirant per la finestreta les llums somortes dels pobles que deixàvem enrere... però al cap només hi tenia un pensament i ara no em dóna la gana de plasmar-lo... qui sigui lleugerament perspicaç, ja sabrà de què anava.

Vivia pels confins del poble; tirant a la muntanya i quan vaig veure la seva casa vaig quedar petrificada i això que jo ja n’estic acostumada a l’altisonància, viscuda a les meves pròpies carns.
-Vius en un palau o què?
Ell no va dir res però va fer un somrís lleu i vam enfilar la rampa vorejada d’un jardí molt vast ple de flors i arbusts de tota mena. Va deixar el cotxe fora del pàrking i una vegada apagat el motor, vaig seguir immòbil en el meu lloc. Ell es descordava el cinturó quan em va mirar fixament i va conferir amb una veu sarcàstica i assenyalant-me la porteta:
-Pots sortir si vols, saps?
-Ah... sí, és clar.
Tot i que la nit era molt tancada, s’hi veia força bé perquè hi havia encesos uns graciosos fanals no massa alts que envoltaven tota la perifèria del domicili. Quan vaig posar els meus talonets a terra no sabia cap a on collons tirar perquè estava absolutament desorientada.
-L’entrada és per allà- va tornar a indicar, aquesta vegada cap a un caminet de pedra.
Dit caminet donava a una gran esplanada on hi havia una piscina amb les llums obertes i més enllà un frondós avet. Tot es veia molt cuidat i això em va fer el pes; bon principi... era un paio curós.
La façana de casa seva tenia una pinta més bé d’estil psicodèlic: com amb forma de polígon irregular i amb una elevada pendent que faria uns disset metres amb grans vidrieres que tenien pinta de minimitzar les fronteres entre l’interior i l’exterior de la vivenda. No vaig trigar a comprovar que l’interior seguia la mateixa línea moderna. Quan va obrir l’entrada i vaig fer una passa endavant, tot de llums es van encendre automàticament per deixar-me veure una sala colossal: més de dos cents metres es desplegaven al meu davant. Ni una sola columna: només una paret blanca com la seva camisa que partia l’habitació per fer-ne, suposo, dos ambients: el saló- menjador i la cuina office. Una porteta ridícula s’amagava en un racó, al costat de l’esmentada paret. Al davant d’aquesta, hi havia una escalinata de graons obscurs que desembocava a un altre pis la meitat de gran que la planta baixa. Els mobles eren escassos; els necessaris: el baix del televisor d’almenys cinquanta polsades, un altre per col.locar-hi la cadena, el sofà Chester de pell natural de tres places amb reposa- cames, una taula de vidre amb quatre cadires del model Mr. Imposible i dos tamborets franquejant la barra americana de la cuina. Vaig suposar que també devia tenir llit...
Els meus ulls no donaven cabuda a tantes mesures:
-Què hi tens a dalt?
-L’estudi, el dormitori i un lavabo amb yacutsi.
-No patiràs de claustrofòbia...- vaig arronsar el nas, graciosament.
-És un loft. No n’havies vist mai cap?
-La veritat és que no. Estic acostumada a les grans propietats però una casa tan gegantina per a una sola persona, se’m fa increïble...
-No sempre n’és una...- va passar pel meu costat arrufant les celles i fent-ne dels seus ulls una meravella cristal.lina- Et ve de gust una copa de vi? O qualsevol altra cosa?
-Ja que ho has dit tu... qualsevol altra cosa m’estaria bé...- es va girar de cop i les seves dents d’anunci es van deixar veure en tota plenitud.
-Vaja: t’agrada deixar-te de preliminars, eh?
-La gent ho té mal entès: els preliminars, són per a les postres.
-Ah, sí?
-Ahà...
Em començava a posar calenta mentre em tocava el vestit fent-me la despistada: ja me l’imaginava apropant-se a mi lentament, prenent-me pels malucs i baixant-me les calces de forma frenètica...
-Ja... però una copeta de vi blanc, no anirà pas malament per a escalfar l’ambient una mica més, no?
Escalfar l’ambient? Però si jo sola provocava un incendi!
Per uns moments vaig estar segura que se’n burlava de mi; que de cop em diria: “vinga, maca: marxa cap al teu piset de quatre duros, tant que presumeixes de papes rics i ja ens veurem demà a la clínica: i si vols ja et deixo unes bragues d’alguna de les meves amants que encara dec tenir guardades a l’armari, perquè veig que tens certs problemes de retenció”.
-D’acord, doncs- sobtadament em sentia grotesca joguinejant amb el meu vestidet com una xicota de quinze anys i vaig deixar de tocar-me’l.
-I també un toc de música..- de camí a la cuina, va pitjar un botó de l’equip i va sonar jazz mentre ell es movia al ritme de la melodia.
-T’agrada el jazz?
-A tu no?
-... no està malament...
-Que no està malament? Aquest que sona ara és el millor: l’autèntic de Nova Orleans!
-Ah!... sí?- em vaig notar la cara de pàmfila. Per dissimular vaig iniciar un breu passeig per l'àmplia cambra, tafanejant bàsicament els quatre mobles i mirant pels finestrals que oferien unes vistes realment fantàstiques de Sant Cugat i, més enllà, insinuant-se la serra de Collserola.
Absorta en la visió d’aquell panorama, quasi no vaig percebre que els focus del sostre s’esmorteïen i ens deixaven a mitja penombra. Quan en vaig ser conscient, vaig restar quieta en aquella postura quasi artística. Per sobre de l’espatlla, una mà em va oferir una copa rectangular; en el seu interior, el vi daurat llampurnejava.
-No és molt millor així?
-Ja ho crec que sí- em vaig donar la volta de mica en mica fins a tenir-lo a ell de cara: ara els seus ulls claríssims, semblaven haver-se mudat d’una verdor més penetrant.
-Com veus... a mi sí que m’agraden els preliminars...- em va envoltar la cintura amb totes dues mans i vaig sentir els seus llavis enganxats als meus com ventoses... coi, si sabia besar!
Repentinament i quasi estampant-me contra la cristallera que tenia al darrera, es va enretirar d’una empenta i va començar a fregar-se el clatell com un tocat del bolet. Una idea em va assaltar la ment per iniciativa: aquell paio estava absolutament boig; era un esquizofrènic paranoide que havia patit una crisi just en un moment delicat i ara també començaria a patir deliris i a parlar-me de les cucaratxes que li sortien pel coll de la camisa i que veia en els endolls...
-Com m’he mullat la nuca?- es mirava les mans amb certa aversió i va alçar la vista cap al sostre, esperant veure-hi gotelleres ( que tant de bo no fossin provocades per la canonada de l’inodor... pel seu bé ).
Jo, seguia amb atenció el seu esguard amunt i avall per intentar de resoldre el misteri de la pluja indiscreta... aleshores, em va mirar arquejant les celles i sense pronunciar ni un mot va atansar el seu ditet cap a mi. Em vaig inspeccionar de dalt a baix sense entendre res, com de costum. Amb un gest d’interrogació vaig insinuar-li que no sabia què em volia dir i ell va moure l’índex cap a mi una i altra vegada com delatant-me malcaradament...
-La teva copa...
-Hòstia... – era buida- Ho sento, Joan; no m’he adonat que et vessava el vi al clatell quan t’he abraçat...- em vaig tapar la boca per reprimir una rialla.
-Ja pots riure, ja... per uns moments he pensat que algun graciós de per allà dalt se’m pixava a sobre. Bé; m’hauré de treure la camisa.
En un tres i no res, es desprenia de la peça, deixant a l’aire uns pectorals treballats... molt ben treballats...
-Vine aquí- mig rient, em va agafar suaument altra vegada, traient-me la copa de la mà i vam començar a ballar de nou, com durant el sopar... però ara, sols, íntimament, sense espectadors... lliurement per a fer toot el que volguéssim... – Pugem?
Al.leluia!
I vam pujar! Ell quasi arrossegant-me per les escales, cosa que hauria d’haver estat al revés atesa la meva desesperació gens disfressada. Va! A aquelles alçades, què importava que sabés de sobres que estava afamada de sexe? Al cap i a la fi, ell estava tan famèlic com jo.
El jaç era de dos per dos: japonès; d’aquells baixos, vull dir. A primera instància no vaig tenir temps de fixar-me en l’habitació que enllaçava amb l’estudi; estava a les fosques i l’esfera que hi havia sobre la seva tauleta de nit feia una llum entenebrida tot i que també molt confidencial.
Tal i com m’havia figurat, aquell home era tot un cavaller: em va treure la roba amb una delicadesa de cirurgià: primer em va acariciar els pits i va anar baixant les mans lentament a la mateixa vegada que em xiuxiuejava unes paraules a l’orella com per a desfer un bloc de gel del Pol Nord. Aquest tio estava més entrenat que jo!
Ens vam remenar copiosament ( com es sol fer en aquests casos, oi? ) i vam passar a l’acció que esperàvem amb delit tots dos: em va extasiar ser testimoni de la seva voluntat inaudita per aguantar-se l’orgasme fins acoblar-se al meu, perquè pocs paios en són capaços i menys a la seva edat, que estan ja mig atrotinats i amb prou gràcies, de fet, si aconsegueixen que se’ls aixequi. La “pitopàusia” és un símptoma, malauradament, molt estès entre els homes que passen dels quaranta; dramàtic... millor no esmentar-ho...
El Joan, per descomptat, amb els seus quaranta- dos anys, no en tenia cap de problema viril...
La veritat és que quan es va despullar ell, en veure-li certa part, quasi desisteixo de copular-hi; la tenia tant petita i arronsada que vaig fer una ullada a la tauleta per si hi acostumava a deixar una lupa per a les convidades. Aquest no devia presumir de minga, en edat adolescent: ben segur que era dels que s’amagava de pressa al darrera d’una tovallola al vestuari quan feia gimnàstica a l’institut... ah... però aquella dita que resa que “en el pot petit hi ha la bona confitura”... es complia de fit a fit. Renoi, quan la va tenir preparada... allò havia augmentat tres vegades el seu tamany original!
Increïble. Tot tio té quelcom: no existeix la perfecció; això són històries de poc pes que s’acostumen a inventar les noies que es troben a dieta, també al llit. Quan són guapos, simpàtics i amorosos, pateixen d’una denigrant precarietat de gènere masculí per a exercir les seves dots en espais reduïts... i quan són folladors excel.lents, fora del quadrilàter, no valen una merda.
Però el Joan Espinell; el doctor Joan Espinell, ho tenia tot... totes les propietats necessàries per a convèncer a qualsevol dona de la seva vàlua. Sí... ho tenia tot....inclús, després d’arribar al primer assalt...
Quan vam aconseguir el primer clímax, jo el tenia a sobre ( nota: durant la cardada inaugural, millor deixar que l’home adopti la postura tradicional, de manera que es senti més identificat amb el seu jo- mano, heretat dels seus ancestres. Un cop superat el primer set, una ja pot utilitzar la posició que més li escaigui ). La seva respiració, al començament, era apacible i les seves exhalacions amb olor a menta m’arribaven amb cada sospir; semblarà una exageració però puc constatar que m’he trobat amb homes que, ja d’entrada, només amb el seu alè pestilent, han ensorrat una bona trobada; i és que haver de girar el cap mentre ho fas amb un tio, per no poder explicar-li que caldria que es fes mirar l’halitosi, és més que impersonal i, això, inevitablement, finalitza en una esperada calamitat.
De mica en mica, com el llibre dels bons amants especifica amb pèls i senyals, el sacseig s’anava accentuant i per tant la respiració es tornava cada vegada més veloç i entretallada. Tot anava com la seda: la seva llengua havia fet meravelles ( i no em refereixo a vocalitzar mots, precisament ), les seves extremitats superiors havien localitzat tots els punts dèbils del meu cos i ara el seu penjoll, ja gens caigut, em feia col.locar-lo en el primer lloc del rànquing de paios amb titola laboriosa.
Quan les convulsions van picar a la porta del meu estómac per indicar-me que la correguda era maratoniana, vaig cridar:
-Sí, sí... ja, ja!!
Aleshores, ell es va posar tens com una barra de ferro i va escridassar al mateix temps:
-Sí... jo també, nena, jo també...
I va ocórrer...
El seu ull dret, tan bonic i verd com l’aigua d’un rierol, em va abandonar per enfocar cap al seu nas; només el dret, sí. Efectivament; mentre que el Dr. s’agitava involuntàriament per les sotragades que la seva pistola provocava a cada tret, es va posar guenyo... “Maledicció!”, va ser el meu primer pensament... i després, amb els dies, he anat raonant i, què punyetes, aquest noi és un autèntic crack.
Cada victòria aconseguida junts aquella nit, va ser degudament celebrada pel seu ull dret en direcció al seu nas hel.lènic.
Ara em pregunto si aquest “tic” estrany, deu ser quelcom semblant a l’efecte “polla-palanca-dispositiu-ull-dret”; no sé; com aquelles nines tan bufones a les que, quan els aixeques la maneta, tanquen els ullets; doncs igualment, al Joan li passa alguna cosa per l’estil: que quan el pito li entra en acció, posa en funcionament un mecanisme que afecta el nervi òptic- misteris de Déu nostre senyor- d’un sol ull. Encantador...
Deixant de banda aquest petit detall del que ell, per cert, no es va avergonyir i que ni tan sols va esmentar ( si és que n’és conscient el pobre ), quan vam esgotar les nostres provisions, ben entrada la matinada, ens vam estirar de costat, un enfront de l’altre, agafats de les mans com si esperéssim sentir el xiulet de la bomba d’Hiroshima sobre els nostres caps i així, morir plegats, tal qual a les novel.les de moc fàcil.
Tal i com estem avesats en aquestes ocasions, vam iniciar una conversa privada en la que vam treure a relluir temes prou íntims, d’aquells que només es xerren quan un acaba de conèixer les “cavitats” i/o “protuberàncies” del company.
Ell va revelar part de les seves relacions i jo, una porció de les meves.
Vam finalitzar la parlada tot just en el punt de partida; el sopar d’aquell capvespre... i... naturalment, la doctora Magsalin Tae, va ser la protagonista principal.
-Què ho ha fet, que la teva col.lega, la doctora Tae fos tan esquerpa amb mi?
-Ho ha estat?
-I tant que sí. És que no has sentit l’únic diàleg que hem mantingut? Quasi que li he hagut de demanar disculpes per estar present en un sopar de “doctors privilegiats”...
Va somriure:
-No; no era un sopar per a metges amb privilegi; hi podia anar qui volgués... – es va quedar pensatiu per uns instants- Sí; us he sentit parlar... et defenses prou bé- em va fer un petó- M’agraden les dones de resposta ràpida- un altre petó- Bé; potser estava molesta; segurament per això ha estat una mica adusta amb tu.
-Adusta no, Joan: estúpida, més bé diria jo... I... per què havia d’estar molesta, si es pot saber?
-Més que molesta, suposo que dolguda... em vaig ficar al llit amb ella unes quantes vegades.
-Podrit; ja m’ho ensumava... te les busques espectaculars, oi?
-Per això estic ara aquí amb una tal Xènia- se’m va quedar mirant amb l’expressió de murri i de pas jo em vaig posar vermella com un semàfor.
-Sí, ja... però la doctora Tae ja es perfila una tia amb classe.
-I la té, sense dubte. Però, no et deixis enganyar per les aparences; és una dona molt intel.ligent, culte, preciosa, que sap seduir als homes ja només amb la seva veu dolça i amb les seves formes refinades ... però quan la coneixes una mica més; quan vas més enllà del llindar de la medicina que t’hi uneix, no resulta tan encantadora; és molt possessiva. A mi em va agafar desprevingut. Pensava que teníem un afer i quasi sense adonar-me, em vaig veure lligat de peus i mans i a ella al meu davant amb un fuet a les mans a punt d’espetegar-me a sobre. Vaig haver de dir que prou...
Ja sé que això sonarà idiota, però el fet és que alhora que m’explicava de la Magsalin, em notava una mena de gelosia que anava recorreguent les meves venes com si fossin un circuit de MotoCross... Per què punyetes havia d’experimentar aquella sensació horrible? L’enveja o la insinuació d’aquesta, era una senyal inequívoca que alguna cosa em fallava, per variar: no és normal sentir-se gelosa d’una paia que s’ha embolicat amb un tio al que acabes de conèixer-li les pilotes.
La veu del Joan em va arrencar de la meva abstracció:
-... és filipina... Vols que et faci còmplice d’una coseta que em va dir una de les primeres vegades que ho vam fer?- “No!”, vaig escridassar per dintre- Saps què significa el seu cognom traduït a la nostra llengua?- se’m va despertar l’interès, vés per on- “Excrement”.
-Què? Si, home: em prens el pèl...
-No; és cert. Magsalin Tae és l’equivalent de Magsalin Excrement.
-Ostres, pobra: quina creu, no?
-Per què? Nosaltres no en fem pas la traducció.
Vaig somriure maliciosament i alterant la veu vaig pronunciar:
-“Hola, bona tarda: tenia hora de visita per a fer-me una sitologia amb la doctora Excrement”... ji, ji....
Era bo recrear-se en el mal dels altres. I millor encara, observar que el Dr. Espinell reia amb mi.
Parlant de la senyora cagalló, ens vam adormir.
Evidentment, l’endemà tots dos vam arribar tard a l’hospital després de dues miserables hores de son... però la resta... van valdre la pena!

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 11:

LA XÈNIA, TRIOMFA!

Em pregunto per què la Montse sempre ha de tenir raó. Jo crec que vertaderament és clarivident. No és pas allò de “si l’encerto l’endevino”, no.
Just una setmana després del nostre apassionant diàleg; és a dir, el divendres següent, que vaig treballar a la consulta per la tarda, quan ja plegava paradeta, el Dr. Joan Espinell, va sortir del seu despatx tot mudadet i arreglat. Semblava que volia dir-me quelcom però alhora, se’l veia una mica absent. Jo, traginava amb quatre paperots que tenia per damunt de la taula, encara que estava més pendent d’ell que del que feia.
Finalment, se’m va apropar i amb un somriure retret, ensenyant tota la dentadura de cavall com per presumir-ne, digué:
-Molta feina, avui, eh!
-No em puc queixar; hi ha hagut divendres pitjors.
-Sí, sí és cert...- es va gratar el cap en un posat quasi còmic- D’això... escolta, et volia demanar... bé; resulta que el proper dijous tenim el sopar d’estiu amb companys de l’hospital: més ginecòlegs!- va fer una passa enrere i es va posar les mans al davant de la cara amb els palmells cap a mi, com si s’esgarrifés. Vaig riure-... i, en fi, em demanava si et vindria de gust acompanyar-m’hi. No t’ensopiràs, t’ho asseguro; els de la meva espècie també sabem divertir-nos i dir ximpleries- s’estava posant vermell! Sorprenent!!- Què respons? Sense compromís, eh: si no en tens ganes, no passa res.
-Hauré de mirar-m’ho a l’agenda perquè em sona que la propera setmana tinc alguns galimaties- aquí actuava la Xènia astuta: un sí a corre-cuita és sinònim d’exasperació. I jo, no n’estava pas d’exasperada... o sí?
-Llavors, ja me’n diràs alguna cosa quan et vagi bé.
-T’ho confirmo.

Avancem arenga. El dilluns quasi vaig perbocar el “sí” quan vaig veure al Joan allà a la clínica a les vuit del matí, amb aquella cara d’adormit tan bufona. Vaig estar tot el cap de setmana esperant-lo per poder confirmar la cita abans no li demanés a la Mireia. El diumenge al vespre ja n’estava fins el capdamunt de mi mateixa i de la meva manca d’autocontrol i em vaig plantejar com un greu problema psicològic el que m’havia insinuat la meva amiga; que el trauma post – abandó de l’inútil del Xavi, m’havia trastocat el seny.
-Sí!!.
-Sí a què?- el pobre a aquelles primerenques hores, encara no estava del tot amb els peus a la terra... i ja havia de portar al món a quatre infants... més als imprevists... m’encantava la idea...
-Que comptis amb mi el dijous per al sopar.
-Ah!... és clar. Gràcies- uuiiixxx....
Em circumdava una mena d’entusiasme estúpid que em va tenir tot el matí i part de la tarda, obsessionada. Per què punyetes m’havia de sentir tan encantada de sortir amb un home, a tocar de la madurès, quan jo ja n’estava farta de trobades de caire amorós? Això, de fet, era un simple sopar de treball i punt. Ok, és cert que durant l’etapa que m’he tirat al costat de la nafra del Xavier, no he tastat la confraternització amb els meus semblants de l’altre sexe però qui té talent per a destacar, sobresurt sempre, inclús després d’un incís de tres anys. No era hora de sentir-se com una insatisfeta que està a punt de perdre la virginitat; per favor; si tinc la vagina més ample que el canal de la Manxa!

Resumint i anant de cara al gra: l’esmentat dia del sopar, vaig quedar amb el doctor, que passaria per casa a buscar-me cap allà a les nou i mitja. L’esdeveniment es faria en un hotel de cinc estrelles on acostumaven a celebrar les convencions sobre ginecologia quan venien a la ciutat els especialistes d’arreu del món.
Des del dissabte anterior, ja estava penjada al galant de nit, la vestimenta que tenia en ment de posar-me aquell vespre. Si amb aquesta no m’omplia de gloria, ja podia plegar!
Vaig sortir corrent com una esperitada cap a casa, em vaig fer una dutxa rapideta, em vaig posar tot el repertori de cremes; hidratants, reafirmants, anti-arrugues, em vaig fer uns quants tirabuixons al cabell admirablement sedós, valgui a recalcar; em vaig maquillar discreta però ostensiblement i per acabar, vaig esmunyir-me dintre del meu vestidet sense tirants i amb l’esquena oberta, ajustat i curt fins els genolls a joc amb la bossa de mà i també amb les sabates de taló d’agulla que anaven lligades als turmells. I a sobre del meu perfum predilecte DKNY Be Delicious, em vaig ajustar un mocadoret granat.
El mirall del rebedor em va tornar un reflexa de puntuació deu.

Abans de que arribés el Joan, jo ja l’esperava a l’entrada del portal. Cinc minuts més tard, ell ja hi era plantat. Vaig obrir el portaló amb certa delicadesa deliberada i em vaig apropar al cotxe, tant impol.lut com quan m’havia deixat allà mateix feia dues setmanes. En agafar la maneta de la meva porta i mirar endintre, em vaig estavellar contra dos ulls esplendorosos que somreien per sí sols. Quan el vaig veure mig de costat, amb una mà al volant i amb aquella camisa clara que deixava entreveure un pit poc poblat de pèl i morè, quasi m’agafa un síncope. Però m’havia proposat, fermament, no quedar en evidència ni una sola vegada, al llarg del vespre. Al sopar hi hauria altres dones; infermeres però també grans ginecòlogues, potser algunes boniques i radiants a les que altres homes escoltarien i admirarien en silenci. Jo només era una recepcionista però això no tenia per què suposar un obstacle.
Així que el Dr. Espinell em va mirar satisfet:
-Uau!... al teu costat sóc un drap.
No vaig respondre i vaig deixar anar un posat sibarític.
Vam trigar cosa de mitja hora en arribar a l’hotel. Un jove vestit de grum, va agafar les claus de l’automòbil i se’l va emportar. El Joan em va passar la mà per l’esquena ( i de pas, se’m va eriçar el pèl ) i vam pujar els quatre graons per entrar al vestíbul: rectifico; a l’impressionant vestíbul! Era un hotel que jo coneixia però de veus; no hi havia estat mai en el seu interior. Un cop a dintre del Hall, hi havia tres graons de marbre per a baixar a la recepció que es trobava a uns cinc metres de distància d’on érem nosaltres. Columnes, també de marbre groc, envoltaven el gran saló i tot de grans poltrones de cuir marró estaven disposades al voltant de taules baixes del mateix color que les parets que centellejaven amb les vives llums al.lògenes instal.lades en un sostre a dos nivells d’uns sis i vuit metres d’alçada. A mà esquerra, una llarga escalinata bordejada per llumetes blanques, enfilava fins al pis de dalt, de dimensions descomunals.
Sense preguntar a ningú i encara envoltada pel braç del Joan que em feia pessigolles a la pell nua amb la màniga de la seva camisa, vam travessar el vestíbul i vam deixar-lo enrere a través d’una porta de fusta enorme que va donar pas a un corredor de poca extensió que finalitzava en una gran sala on ja s’hi veia gent i s’escoltaven els mormols.
-Preparada?
-No en faig cara?
Un llarg somriure al seu rostre....
En posar el peu dintre de la gran cambra que jo crec que faria uns cinc-cents metres quadrats, tot d’homes se’ns van apropar per a saludar al Joan i aprofitar l’avinentesa per a observar-me amb discreció.
Allà hi havia una pila de gentada.
-Pensava que seríem deu o quinze persones...- quasi li vaig xiuxiuejar a l’oïda mentre ell baixava una mica el cap per escoltar-me. Aleshores vaig adonar-me que era altíssim perquè jo portava uns bons tacons amb els quals devia superar el metre vuitanta- cinc i encara ell em sobrepassava tres dits, ben bé.
-No... som unes cent- trenta persones.
-Déu meu: això sembla un convit més que no pas un sopar entre metges del mateix departament... tants n’hi ha a la clínica? No m’ho semblava pas.
-Ens hem arreplegat especialistes de diversos hospitals i policlíniques; cada any ho fem així.
Mentre em donava explicacions, es va acostar una dona: tenia pinta de cinquantenària i ja de lluny vaig percebre un no- sé- què especial en la seva forma de mirar-me de dalt a baix que vaig detestar d’entrada.
-Joan?- se li va apropar i li va fer dos petons. La seva veu va sonar repel.lent. Ell em va treure el braç de la cintura, llastimosament per a mi i va correspondre a la seva salutació, apropant-s’hi- I?...- els seus ulls tan estirats que semblaven orientals i d’una profunditat tan negre com la nit més fosca que mai el firmament hagués tingut, em van explorar amb una barreja de curiositat i de disgust. Era guapa la pútrida: tenia unes faccions suaus però pronunciades; llavis molsuts i un nas més bé amplot que li conferien un encant especial. Se la veia una senyora distingida. Portava un vestit llarg de color canyella que li esqueia de mort.
-Aquesta és la Xènia... la meva ajudant- “Ajudant”... em va agradar que no escollís la paraula “secretaria” o “administrativa”... mentre no triés aquest mot per no sentir-se mortificat per la meva nímia representació...- Xènia: et presento a la doctora Tae: Magsalin Tae.
-Encantada- una mà de canell més esquelètic que els meus, es va allargar amb uns dits llargaruts d’ungles molt pulcres pintades de color carn.
-Igualment- la meva mà, a relació, em va semblar basta i desmesurada: merda, un punt menys!
Passant olímpicament de mi, va tornar a referir-se al meu company:
-Joan, t’asseuràs amb nosaltres, espero, oi?... Tenim molt a parlar- quin pendó: de manera intencionada em descartava a mi singularitzant el verb asseure.
-Per descomptat.
Vam dirigir-nos a la taula rodona on ja hi havia asseguts vuit comensals; encara quedaven tres cadires lliures. Érem set homes i tres dones: malauradament, l’altra fèmina era aliada directe de la tal Magsalin perquè es van correspondre amb una mirada còmplice que no em va passar desapercebuda. Com que sóc idiota a mitges, vaig entendre suficient el que succeïa: la doctora Tae perdia la rereguarda pel meu acompanyant... i la seva amiga, camarada, col.lega o el que fos, n'estava al corrent... fantàstic... dues contra una!!
Vam seure de forma tal que vaig col.locar-me entre el meu cabdill i la doctoreta. Si tenia ganes de sarau, amb mi l’anava a trobar.

Els paios que seien amb nosaltres eren prou distrets; entre ells i el Joan no paraven de dir animalades de tot tipus i d’explicar anècdotes d’allò més tontes amb les que s’havien enfrontat al llarg de les seves llargues o curtes carreres. Tots, sense dubte, tenien més edat que jo: m’atreviria a dir que el doctor Espinell era el metge més jove... i més atractiu, és clar: la doctora - ginecòloga Magsalin Tae, també n’era conscient d’aquesta característica trivial.
A la poca estona de servir-nos el sopar: una mena de crema d’alls, bastant suculenta malgrat la repulsiva aparença, va començar a sonar música de fons: un blues. Aleshores, el Joan estava distret xerrant amb el senyor que tenia a l’altre costat; un home molt amè que semblava, era el més gran i ja de pas el que més barbaritats esbombava amb una tremenda desimboltura. Jo estava callada, miraculosament, tot i que m’havia adaptat de seguida a la conversa genèrica que es tractava sobre aquelles estovalles de color blau cel i no m’havia passat inadvertit l’afany obsés que la meva veïna de taula a banda esquerra tenia per cotorrejar amb el meu veí de taula a banda dreta, intentant tractar amb ell temàtiques massa complexes per a mi. Encara que estava molt concentrada en la meva cullera i el meu caldo saborós i la manera de no vessar el seu contingut sobre el meu vestit abans d’arribar-me a la boca, percebia que la simpàtica facultativa m’analitzava d’amagat.
Quan ets una noia de bon bressol com jo, sempre has de tenir present la instrucció que t’ha format i per tant has de controlar qualsevol petit detall: per exemple; si estava menjant una sopeta, no podia consentir que per mantenir l’equilibri del cobert en agafar el líquid del plat sense tombar aquest ( que és de molta mala educació! ), em tremolés el cap durant el procés d’atansar-lo fins a mi i d’empassar-me el seu contingut; això resulta tan lleig com caminar amb sabates altes i anar perdent l’estabilitat.
La metgessa Tae, es veu que admirava la meva impassibilitat per menjar-me la deliciosa crema sense fer trontollar el meu coll com una marioneta.
En el camí de la tercera o quarta cullerada, va interrompre amb la seva veu, encara més insolent que la primera vegada:
-Així que ets l’ajudant del doctor Espinell?... Treballes en el seu equip? Ets especialista? Infermera? No em sembla recordar-te.
-No... no ben bé: sóc la seva recepcionista.
La gesticulació beguínament amable, va obrir teló a una carassa d’irrefrenable repèl.
-La seva recepcionista, dius?
-Sí...
-I... perdona la pregunta: no t’ofenguis, però... què hi fas aquí?
-Aquí?- vaig mirar al meu voltant, estranyada; aquí, a on?: en aquella cadira, en aquella taula, en aquella sala, en aquella ciutat, en aquell planeta? A on?
-Sí; en aquest sopar...
-Ah... bé; el Joan em va demanar que l’acompanyés.
-Ja veig...- no m’hagués entrat la còlera de no haver captat la lleu però significativa mirada que intercanviava amb la seva gran amiga, la doctora Fontenosa, per cert, com fotent-se’n de mi. Aquella pixa - plantes no sabia amb qui tractava.
-Hi ha quelcom d’estrany?- el meu to ara, s’equiparava al seu.
-No, no... ni molt menys.
-Ah; és que m’ha semblat que no es trobava conforme amb la meva presència en aquest simple soparet d’estiu. No cal ser doctora especialitzada, oi, per venir-hi? Bé, vull dir, a l’entrada no m’ha fet l’efecte que vetessin el pas a secretaries administratives...- vaig fer una rialleta d’aquelles a l’estil injuriós.
-No, naturalment.
Ara, així de cop i volta, no donava la impressió de sentir-se massa còmoda amb la situació que ella mateixa, havia encetat. D’altra banda, la seva amiga no sabia cap a on mirar.
La doctora Tae va emmudir uns instants i el millor del cas era que tots havien silenciat per a escoltar el nostre intercanvi d’adulacions.
-No era pas la meva intenció ofendre’t.
-Oh, per favor... i ara... qualsevol no em pot tocar la fibra, no s’amoïni. Un comentari desafortunat d’algú desconegut no és suficient per a fer-me treure el pitjor de dintre...
-Bé: me n’alegro perquè no pretenia...
-Sí, ha quedat clar, doctora Magsalin- notava que el Joan tenia la vista clavada en mi... allò era rodó!

Què explicar de més sinó que la resta del sopar va ser relaxadíssim i agradable ?
Després de les copetes de sobretaula i experimentant-me de nou el goig al cos, gràcies al vinet i al cava i sabent-me admirada per uns quants homes que se m’apropaven per parlar mentre el doctor Espinell em controlava a distància, tertuliant amb alguns dels seus socis i a la mateixa vegada que la Magsalin el controlava a ell alhora que altres doctors l’acaparaven per força i en contra del que ella hagués volgut, pobreta, a la fi, enmig d’un esclat del famós “Words” versionat per la Soraya, que sonava per tota la sala, se’m va apropar el meu capitost i em va demanar si tenia ganes de ballar. Per què no? No és que la cançó en si, donés per a un ball precisament romàntic, però crec que la qüestió era que els nostres cossos entressin en contacte...
Al recolzar el meu cap sobre el seu pit i escoltar el batec del seu cor, em vaig sentir poc menys que triomfadora.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 10:

CONVERSA ENTRE AMIGUES:

-I no et va fer un petó?
-Dona, la cosa no va donar com per això. De fet, vam anar a prendre quelcom i ja està.
-Mira, Xeni; ets molt innocent, maca: un home, mai, sota cap concepte, et convida a fer unes cerveses sense interessos de per mig: i sinó; o està guillat o és gay.
-És el meu cap. El paio estava aclaparat i va tenir ganes d’esbargir-se una mica. A més, no estic en posició de muntar-m’ho amb ell.
-Que no estàs en posició de muntar-t’ho amb ell, dius?- em va posar una mà al front- Nena, tu tens febre.
Aquesta essencial conversa la manteníem la Montse i jo, assentades sobre la catifa del seu menjador, deglutint pipes de carabassa i bevent tònica, en la nit d’una xafogor tremenda l’endemà d’haver sortit amb el Joan.
El Jaume va aparèixer de la cuina amb uns bòxers espantosos a quadrets blaus.
-Montse, tia: més valdrà que canviïs els gustos horteres del teu home: porta uns calçotets que esparveren.
-Què collons passa amb els meus calçotets?
-Per començar, et vénen grans...
-És que jo tinc els ous enormes i necessito gran espai per guardar-los. Vols que me’ls tregui?- i va fer el gest de baixar-se’ls, en broma, naturalment: encara no tinc edat per a patir del cor. La Montsina no feia ni cas i el Jaume es va fondre per la porta del passadís.
-A veure; deixem-nos d’hòsties: jo et dic que si el Dr. Espinell et va demanar de prendre unes copes..
-Un cafè- vaig interrompre.
-Bé, és igual; una cervesa o un cafè...
-No; no és el mateix; una cervesa implica que vol gatzara: un cafè simbolitza llarga conversa i tranquil.litat.
-Deixa’t de romanços, xata; està clar, aleshores que erets tu la que buscava moguda, després de tres birres, doncs.
-Caram... no...
-Sí! I ara em véns amb la ximpleria de que és el teu cap i no estàs en condicions de follar-hi...- va fer una cara de tòtila, arreplegant les mans com si pregués- Però si vas mullar les calces i tot!!!
-No per res; l’alcohol em posa alegre... no sé. D’acord: és cert que em va mirar de forma especial però tampoc com per tirar-se’m al damunt.
-Em sembla, estimada meva, que el xoc post - traumàtic del Xavier t’ha fet perdre la perspectiva d’algunes situacions.
-No, però aquesta vegada haig d’anar amb peus de plom perquè amb aquest tio m’hi hauré de veure la cara cada dia i no estic disposada a tenir una mala experiència i haver-me’l d’empassar amb patates.
-Au, va, Xènia: què curta de mires ets: et va deixar anar que li encanten els caramel.lets i gens les aventures opressores: estava cridant desesperadament “vull mullar el meu xurro en tu”!
-Creus?
-És clar!... pfff- es va ficar un grapat de pipes a la vegada dintre de la boca- Jo ho veig nítid com la llum del dia, filla. Ara; sembla que tu, darrerament tens certs problemes per a pescar les indirectes.
-No és just... em deixes amb el dubte. No sabré quina cara posar el dilluns. Avui no li he donat voltes a l’assumpte en tot el dia i ara va i m’omples l’olla de pardals.
-Bonica; els pardals els tens sempre... jo intento, simplement, fer-te entrar en raó. Si dius que aquest tio està tan aprofitable i ell sembla ser que et troba útil a tu... què més vols? Només cal un llit i mooolt de fervor... la resta; un orgasme que t’hi cagues i un plaer, infinits...
-O no...
-Hòstia, Xeni; sembles la compuesta y sin novio. Visca la vida, recordes? No tens parella fixa, oi? Aleshores, aprofita les oportunitats, tu que pots!
-Tu que pots, què? Tens alguna queixa?- de nou, sortia el Jaume amb un entrepà de xoriço. Després diuen que les ties som xafarderes...
-Calla i tanca’t al lavabo!- li ho va dir la Montse, amb la boca plena.
-Quina barra! Què bé que viviu les dones- va desaparèixer, remugant entre dents com un vell.
-En fi, amiga meva; solament et puc dir una cosa amb seguretat clínica: si et fots al llit amb ell, ben segur que no patiràs de fongs a la figa!!
Vam esclafir a riure tot i que jo no vaig acabar d’entendre la brometa... és que els ginecòlegs són de segon ofici, caçadors de bolets?

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 9:

LOVE IS IN THE AIR...


Les coses succeeixen sense que una les esperi. Fas la teva feina, tens els teus amics, passes els caps de setmana com pots, et fas algun regal al cos de tant en tant, et compres roba cara i maca i quan comences a creure que els éssers humans virils són pura comèdia en la major part dels casos, n’apareix un, el més improvís i et deixa de pasta de moniato.
I això em va passar a mi, el dijous.
Nou pacients vaig atendre a recepció només jo, aquella tarda; cinc prenyades, tres amb trastorns hormonals que impedien les seves menstruacions amb periodicitat i una altra pobra dona de la que, es sospita, té un càncer de mama.
Tenia un mal de cap horrorós i em vaig haver de prendre una aspirina a mitja jornada perquè no aguantava més la veuerrrota d’una de les senyores que esperava ser visitada pel doctor. Era alta i semblava un elefant sortit del zoo amb un ventre que encara la feia més atroç. Estava en el seu cinquè mes d’embaràs i ja era mare de quatre nenes; en venia una altra. Xerrava amb la dona que tenia al costat, també en estat però molt més discreta i li explicava no sé quina mena de contes sobre la seva facilitat per quedar-se “inseminada” i l’orgull del seu marit de tenir una fauna a la seva casa del Tibidabo. La dona del costat ( més bé una noia ), no sabia cap a on mirar perquè l’altre fotia uns crits que jo crec que s’escoltaven des de les tres consultes situades en el pis de tres - cents metres quadrats i suposo que igualment des del replà de la vivenda.
Si m’haguessin dit que era camionera i no pas dona mestressa de llar de milionari, m’ho hagués cregut sense dubtar ni un moment.

En fi: que el dijous jo estava extenuada i molt escalfada perquè al migdia mentre dinava, em va trucar l’Andreu, que ja començava a ser més pesadet que un número atòmic 82 i fora de les seves brometes acostumades, es va dedicar a desenvolupar una tesi sobre la nostra “relació?” i a menjar-me el cap intentant de convèncer-me per tal que visquéssim plegats; quan va pronunciar els mots següents: “crec que hauríem de formalitzar el nostre lligam i conviure sota el mateix sostre” em vaig ennuegar amb una cullerada de cigrons que m’estava posant a la boca en aquells precisos instants: van sortir volant; un, va quedar esclafat al mòbil i en vaig veure un altre rodolar fins desaparèixer sota el moble de l’equip de música. Un més, va quedar pansit i erm al bell mig de la taula del saló quasi a tocar del gerro de flors tropicals inorgàniques.
-Però, Andreu; què t’estàs enfilant, ara? No podem viure junts.
-Per què? Jo t’estimo... és que tu a mi no?
-Bé... mm... sí.... mm... no... coi, és tot massa complicat, ara per ara... m’estàs fent ballar el cap.
-No és normal, això nostre, Xènia: només ens podem veure els caps de setmana a hores comptades.
-Tots dos treballem: no tenim altre horari.
-Au, vinga; saps que no és del tot cert. Quan t’interessa, surts amb les teves amigues i prescindeixes de mi. Per tant, tens més temps lliure del que parles, no et sembla? Jo, estic disposat a fer el lloc que calgui per tal de que tu hi càpigues.
-No en necessitaràs gaire... no estic grassa- va ser una manera barroera de trencar el gel, ho reconec.
-No te’n fotis dels meus sentiments, vols? Sembla que només em necessites per fer l’amor..
Què delicat és, vaig pensar: jo més bé n’hagués dit fer una rebolcada. Menys mal que no podia veure la ganyota que em sortia en aquells moments. Em vaig sentir dolenta, dolenta com el pebre. Una mena de Xavier en versió femenina però amb més categoria, és clar.
-Ostres, Andreuet, no et posis així...- ara em sortia la vena melosa, previ amor fraternal- Mira: jo crec que tal i com estem, anem fent... cohabitar suposa moltes coses que poden complicar-nos una mica l’existència, no et sembla? I a més, fa molt poc que mantenim aquest rotllo: tres mesos...
-Ah... aquí està la paraula clau: “rotllo”. Tu i jo solament tenim un rotllo, no?
-És que tu ho veies d’una altra manera?
-Sí, Xeni, sí: jo ho veia com una relació de parella normal i corrent; com la de dues persones que s’estimen i que volen anar més enllà...- a on? A l’Àfrica? La Xènia cínica actuava per comesa pròpia.
-Ho sento, Andreu: no era la meva intenció provocar mals enteniments, t’ho juro.
-Ja...
-Ho dic de debò: ets molt bon noi; et mereixes algú que sàpiga valorar les teves emocions.
-I tu no pots fer un esforç?
-No... no; ni en sé ni puc valorar-les.
-Aleshores, no hi ha res més a dir, oi?
-No...
Després d’aquest darrer vocable, vaig sentir el “clic” a l’altre costat de la línia i em vaig posar a plorar. Però no plorava per l’Andreu, sincerament: plorava perquè se m’acabaven els bons polvos allà mateix, perquè em sentia més puta que les gallines i alhora, tan cabronassa com el meu “ex”. Quin fàstic de vida.

Així que vaig anar a la consulta capmoixa i sense ganes de bravates.
Seguidament d’untar-me el cap amb els esgarips del proboscidi escandalós a la sala d’espera i quan ja plegava ordinador, agendes i carpetes a les vuit i mitja del vespre, va sortir el Joan del seu despatx amb cara de pocs amics i més atractiu que mai. La seva expressió una mica sorruda li conferia un esguard que per uns segons em va regirar el desig.
-Noi... quina merda de tarda- es va recolzar sobre el meu mostrador, tocant-se els cabells de forma distreta, amb una mà i amb la mirada verda transparent perduda, mentre jo el guaitava mig excitada- Em temo que la senyora Montclòs té càncer de pit. L’he manat fer-se una mamografia però no en tinc cap dubte... Li he hagut de dir el que em figurava i se m’ha posat a plorar. Hòstia: aquestes situacions encara em resulten depriments.
Va aixecar els ulls i em va mirar tan fixament que em vaig notar fogots com si tingués la menopausa i això no m’ho perdono. El cor se’m va fer mantega... tenia sentiments! Dintre d’aquest cos i d’aquest rostre perfectes, hi havia caritat i emotivitat... no se’m va caure la baba de miracle.
-Ostres, què dur... no m’he fixat que cap de les teves pacients sortís plorant.
-Perquè l’he calmat a dintre del despatx. La Rosa- la seva infermera- s’ha assegut al seu costat i entre tots dos hem intentat de fer-li entendre que actualment un tumor al pit, ni és mortal ni tampoc requereix de l’extirpació de la mama: a no ser que estigui molt avançat i tampoc no serà el seu cas.
-Ah.
Va picar tres vegades sobre el taulell i la seva serietat va donar pas a un somriure enèrgic que quasi em tomba de la cadira... cal tenir en compte que em sentia molt tocada per la meva conversa amb l’Andreu i en conseqüència, extremadament sensibilitzada amb el concepte “d’activitat sexual”.
-En fi... estic fet pols. No aniré cap a casa directament... – i canviant la veu en un to alegre, va dir- Fa un cafè?
-No...- el somriure se li va quedar glaçat i jo vaig gaudir per unes fraccions mínimes de temps, del seu atordiment- Fa una cerveseta...- ara era jo la que somreia.
-Collons, quasi m’has fet sentir com un cretí- uf; quina dentadura de nacre, el tio- Doncs, vinga; aprofita que convida la casa.

Ens vam aposentar en un bar que hi ha tot just a la cantonada de l’avinguda on està ubicada la consulta. En principi, quan vàrem asseure’ns un al davant de l’altre en una petita taula quadrada de color de xocolata amb les vores negres, no sabíem exactament de què coi parlar. Ens miràvem de retruc i somrèiem com dos obtusos i tafanejàvem ( bé, una servidora ho feia veure ), els veïns del costat com si ens interessessin les seves converses que jo, personalment, no seguia per a res.
En un moment donat, va aixecar la vista de la seva tassa de cafè i va emetre amb el seu somrís ordenat:
-Em sap greu; et dec semblar un idiota però és que de fet, encara que treballem junts a diari un merdé d’hores, no en sé res de tu i no sé de què parlar. La feina és massa avorrida, no?
-Je, je... sí, suposo. No t’amoïnis: a mi em passa el mateix. Em sento una mica estranya- li vaig dedicar el meu somriure més sensual, tot i que pels nervis de la situació, em va sortir una ganyota.
-Bé... com va la vida?
-Anar fent: però sempre estic disposada a que vagi millor.
Quan va arquejar els llavis cap amunt, vaig saber; vaig intuir que ens anàvem a caure força bé després de tot un any de veure’ns a tothora amb l’escut pel mig.

Conya a conya vam estar en aquella taverna tres hores seguides, escatainant sense descansar ni per agafar aire. Semblava que ens coneguéssim de tota la vida. Em va explicar que estava solter perquè, increïblement encara no havia trobat a la dona dels seus somnis però que això no li causava entrebanc, al contrari, perquè anar de flor en flor li garantia una vida lliure de compromisos i una autonomia de moviment que no menyspreava en absolut. Això, durant la primera hora; durant la segona, va reconèixer que certa vegada sí que havia estat totalment enamorat d’una tia que es veu que el va portar pel camí de l’amargura; era una dona encara més independent que ell i al seu costat es sentia com un ocell al que li volen tallar les ales i al final el va deixar. Es va tirar quasi un any sencer fet una pena fins que va remuntar i va dir un prou amb lletres majúscules. A partir d’aleshores, va seguir assaborint els delits del fadrinatge.
Per la meva banda i per tema de fatuïtat, no em vaig atrevir a dir-li que el meu ex - nuvi m’havia deixat per una de les meves millors amigues: hagués esdevingut tot un deshonor per a la meva imatge. No només és el fet que t’abandonin, sinó que et fotin unes banyes que ratllin les parets per allà a on passes. Una acció anava seguida de l’altra; i ja que hauria d’haver-les esmentat totes dues, vaig decidir no contar-ne cap.
Més bé em vaig dedicar a desfigurar una micona la realitat i adjudicant-me l’indesitjable do de ma mare, vaig dir tot el contrari; que no me n’havia pogut estar d’embolicar-me amb el millor col.lega del meu xicot i que l’havia acabat abandonant. Inclús hi vaig afegir l’emocionant component “baralla de galls”.
El Joan m’observava amb un aire de pur interès mentre li explicava el meu film de ficció i jo m’anava sentint cada vegada més farsant: ell m’havia explicat la veritat i jo mentia com una condemnada. Però què coi; ningú ha dit que sigui bo posar totes les cartes sobre la taula a la primera volta, oi? Després te la juguen i tu perds la partida... HA!
És clar, 180 minuts van donar per parlar de les nostres vides familiars: aquesta vegada no el vaig enganyar però vaig ometre que ma mare fos una dictadora, mon pare un sumís i ma germana una drogata. Per descomptat no va caler excloure que els meus progenitors tenien peles i prestigi.
Ell em va informar que tenia dos germans més; un de més gran i una altra de més jove i que provenia de família humil; els seus pares havien estat simples treballadors. Que sempre l’havia atret la branca de ginecologia perquè considerava tot un miracle el naixement d’una nova vida i que volia veure-ho de prop i col.laborar en el seu origen. Ho deia amb tanta passió que em quedava absorta... quin tros d’home!
Des d’un principi havia destacat a l’equip del Dr. Racó; vaja, que era un noi espavilat. I per això es guanyava tan bé la vida: de consulta en consulta i de congrés en congrés.

A les dotze en punt vam mirar el rellotge del local; ens vam fer una ullada i vam riure.
-Quina xerrera, no? Juraria que en ma vida he gastat tanta saliva seguida.
-No puc dir el mateix... jo sóc de les que enraona.
-Aleshores ja hi estàs acostumada.
-Més o menys...
-Has vingut amb cotxe? Et porto a casa?
-No tinc carnet de conduir- era denigrant que una dona de la meva edat no portés cotxe? Potser hauria d’haver callat la boqueta.
-Llavors t’hi acompanyo!

Va pagar les TRES cerveses que jo m’havia liquidat i els seus quatre cafès i com si m’hagués llegit el pensament, en sortir al carrer, moll d’una fina pluja d’estiu, va preguntar:
-Li dones bastant a la birra, oi?
-No, no creguis... depèn del dia.
-Avui n’és un d’ells?- va ensenyar tota la seva dentadura Profident.
-I què passa amb tu, eh? T’agrada col.locar-te a base de cafeïna o què?
-És el meu únic vici, t’ho prometo- i va aixecar la mà esquerra com si estigués jurant en un judici.
-I m’ho haig de creure?
-No!... En realitat sóc tot un transgressor... però inofensiu.
Vaig riure tontament perquè em notava els efectes de l’alcohol intentant malmetre la meva cita fortuïta. Alhora, em notava aquella mena de joc precedent a la conquesta: em començava a sortir el flirteig de forma involuntària perquè les Estrella-Damm feien tota la tasca per mi.
Vam entrar en el seu Pathfinder de color negre, brillant i net com una patena. Bé, jo m’hi vaig encaixonar perquè les meves passes eren irregulars i havia de dissimular els meus moviments tal.losos. Al asseure’m vaig picar de cap contra la part de dalt de la meva porteta i vaig veure pampallugues. Estic segura de que al Joan no li va passar desapercebuda la meva ridícula patacada però va fer cas omís. Mentre em col.locava correctament a la meva plaça i feia una rialleta agradable quan ell m’examinava, notava que em bategava la coroneta.
Durant el curt recorregut fins al meu portal, em va dir que ell vivia a Sant Cugat, en una mena de loft.
Es va aturar al davant del número 58 del meu carrer i se’m va quedar mirant sense pronunciar-se i això, una vegada més, em va intimidar. Em sentia incòmode: no n’estic acostumada a ser la part acoquinada; en tot cas, sóc jo la que usualment acovarda als homes.
-En fi... he passat distret aquesta estona amb tu... ho sento; no pretenia que s’allargués tant.
-I ara! Ja ha estat bé, ja. Jo també l’he passat entretinguda...- em vaig quedar en blanc, és clar.
-Doncs, res: ens veurem demà allà a la clínica. Ja es sap; la rutina. Miraré de no sotmetre’t gaire.
Va deixar anar un “je, je” encisador i jo el vaig imitar amb un jjjee que va semblar d’addicte a la beguda.
El millor és que ell estava content i somreia tota l’estona amb certa modèstia. Em contemplava com si fos el quadre “Mujer Joven” de Sandro Botticelli.
Vaig baixar del cotxe amb compte de no tornar a xocar de cap perquè aquesta vegada ja no m’hagués excusat de la meva imbecil.litat i en posar el peu dret al terra encara humit, vaig sentir que deia a la meva esquena:
-Per cert; estàs molt maca, Xènia.
Què va succeir aleshores? Res més enllà que quan em vaig girar per donar-li les gràcies pel compliment, vaig posar un peu entre la vorera i l’asfalt i vaig estar a punt de matar-me: però gràcies als Déus grecs, ell no es va adonar. Jo crec que el dijous tenia la negra perquè m’havia trobat alacaiguda i estava mancada de reflexes.
Un adéu suau i vaig sentir el motor accelerar i allunyar-se carreró avall.
Quan vaig entrar al pis, vaig córrer cap al lavabo: tenia les calces xopes. Què llardosa!

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 8:

QUIN VIATGET EN VELER!

- Xènia; compto amb tu per al nostre petit viatge!
- Quin petit viatge? - eren les deu del matí del dijous 22 de Juny i jo estava treballant a la cinquena planta de la clínica "Sant Novell" quan em va trucar la Raquel al mòbil. Estava mig adormida perquè aquell vespre m'havia vingut la regla i no havia pogut aclucar ull ni amb pastilles.
- Sortirem amb el veler del Marc demà per la tarda. Tenim previst salpar des de Sant Feliu de Guíxols i arribar fins a Mallorca.
- Estàs boja? Saps que no m'agrada navegar. Em marejo i se'm fa pesat.
- No remuguis! Ens divertirem. Hem de ser sis persones i ens en manca una, que ets tu.
- Ah, sí? I per què jo, precisament?
- Doncs perquè no tens parella i el Carles portarà un amic que es veu que està per a sucar-hi pa.
- Vols dir?
- T'ho garanteixo: la informació ve de fonts fiables.
- Ja... de qui no me'n refio és de tu.
- Au, no pateixis i prepara't perquè demà a dos quarts de cinc et passaré a buscar per casa. Ah... no cal que agafis Biodramina: jo ja en portaré.
- I quina mena de roba haig de portar?
- Ben sexy i també d'abric perquè al vespre fa un fred que pela enmig del mar.
- Ben sexy i d'abric, dius? Com es menja, això?
- Vinga, guapa; un petonet i fins demà.
I la molt desaprensiva em va deixar penjada parlant amb un interlocutor imaginari. Menys mal que en aquells moments no hi havia ningú més a recepció.
Val a dir que la Raquel és una més de les meves tantes amistats; en tinc molts d'amics però ja es sap que els vertaders es poden comptar amb els dits. Aquesta és una tia que sempre ha estat una mica neuròtica: ens coneixem des de que anàvem a pàrvuls i tot i que sé del cert que és bona noia, també m'és familiar la seva faceta excèntrica.
No se m'antullava gens anar de veler i passar la nit del divendres i del dissabte ficada en un camarot de metre quadrat, però la biodramina promesa i la gent que hi anava, més l'afegit factor "personatge misteriós", em van acabar de decantar pel sí.
I quin sí de merda.
Em vaig entaforar a la bossa, dos pantalons curts d'aquells que deixen albirar l'entrecuix sense donar massa detalls, dos tops i un parell de xancles de purpurina rosa. El meu millor bikini, que ja em va resultar prou difícil d'escollir perquè tots em senten com un guant: finalment, vaig optar per una jaqueta de ploma, color verd fosc i, no va faltar el meu pijama de seda granat, molt, molt extremat... acompanyat tot dels meus conjunts de roba interior més immoderats, per descomptat. Una sempre ha de ser previsora per si l'ocasió ho requereix.

En venir-me a buscar la Raquel l'endemà; anòmalament amb el que és costum a la resta del món; mitja hora abans del previst, no va parar de tamborinar-me el cervell durant tot l'itinerari que vam recórrer des de Barna fins a St. Feliu, amb les seves històries fantàstiques sobre viatges exòtics ( la major part en estat de Nirvana, és clar ) i bestieses per l'estil. Vaig arribar al moll amb el cap destrossat i un xiulet permanent a l'oïda esquerra, la pròpia del copilot. Quina tortura; no sé com vaig ser tan estúpida de no captar la senyal que allò era l'inici d'una pesantor...
Vam saludar al Marc que ja ho tenia tot preparat; vam enfilar-nos al veler ( guapíssim, no diré el contrari: d'uns dotze metres de longitud "El Bergant", segons el seu poc original propietari - en realitat, el pare del Marc - ) i vam deixar les viandes i les begudes que havíem portat la Raquel i jo a la nevereta moníssima del camarot principal. D'entrada, em va semblar que, en contra dels meus pronòstics derrotistes, allò prometia: augurava que el St. Joan podia ser divertit i original: ja que havia donat porta a l'Andreu i refusat una nit de pirotècnia ben sonada, la cosa havia de compensar.
En breu d'haver arribat nosaltres al port, va aparèixer la Dariana, un altre component del club d'amistats de la infància i més tard, van comparèixer el Carles i... el seu estupend amic; el Nil. En veure'l de lluny, vaig clavar la meva mirada assassina en la Raquel que va fer l'orni i es va posar a xerrar amb la Dari. El Nil... el Nessi; el monstre del llac Ness! Ni els peloses amb els que ma germana s'embolicava no podien haver estat més horripilants que aquell energumen que s'apropava a nosaltres amb un nas punxegut i corbat com el d'una cotorra: se'm va caure l'ànima als peus... per això havia sacrificat un bon clau amb l'Andreu? Per a fer-me a bord amb un paio que, tret de tenir un cos ferm no valia més de mitja moneda d'euro i que tenia un ull a l'est i l'altre a l'oest? Ahhhh!
No vaig ni intentar dissimular: em vaig apropar ben enganxadeta a la Raquel i li vaig fotre una pessigada al cul que el crit va sortir de la seva gola com una veu diabòlica de dintre de les catacumbes.
Amb una mala baba increïble i amb un inicial mal rotllo amb la que es suposava, era la cap de relacions de les "fonts d'informació fiable", vam tornar a pujar, aquesta vegada tots, al veler i així va donar peu el nostre idíl·lic trajecte, per a algunes, el calvari. El meu mal humor va anar en augment quan, al llarg d'una bona estoneta de salpar i de mala gana, em vaig tornar a apropar a la Raquel, la qual va apartar el seu pompis amb un gest veloç i li vaig demanar una píndola de biodramina: els seus ulls tigrens es van fer tan petits de cop que vaig haver de tocar els meus per si estava patint un efecte òptic o m'estava quedant cega de la impressió soferta.
- ... Ho... Ho sento, Xeni; me les he deixat a casa...
- Què?! - els altres, que es belluguejaven per la borda, tafanejant les aigües blaves i quietes de moment, em van mirar esgarrifats - Què coi vol dir que te les has deixat a casa? Em vas dir que tu te'n faries càrrec... o no?
- Sí, bé, tia: no et posis així, segur que algú més en porta: ei, algú ha dut biodramina per al mareig? - silenci total. Es va girar cap a mi amb una expressió de còmic dramatisme - Doncs es veu que no.
- No t'amoïnis, Xènia: ja veuràs com et distrauràs i se't passarà la fòbia dels marejos - ho deia el Carles des de la proa, amb el seu simpàtic somriure als llavis i amb l'estaquirot de l'altre, el seu estimat "Nil-el-lleig" al costat que, penso jo, em mirava amb intencions prematurament fallides.
- No és cap fòbia, d'acord? Aquesta burra d'aquí - i vaig assenyalar amb el meu dit índex dictador a la Raquel, que ara adoptava una expressió llastimera - em va assegurar que portaria les pastilles perquè els meus marejos són autèntics, no pas un tret induït per alguna mena de malaltia mental. I ara resulta que no hi ha ningú en aquest maleït veler que en porti, d'aquestes capsuletes indesitjables!! Resulta que ningú més no es mareja, hòstia!
- Pren-t'ho amb calma; com la mar... les previsions del temps indicaven que tindrem un vent fantàstic, un sol esplèndid i unes aigües pacífiques, així que A NAVEGAR! - aquestes paraules van sortir de la boca del sòmines d'en Marc que devia creure's el capità Hernán Cortés, allà agafat al timó.
- Sí, és clar... facilíssim per a vosaltres, que no patiu d'ànsies com jo...
Em vaig emmurriar i vaig aïllar-me a la popa des d'on, per a la meva sopresa, vaig començar a enamorar-me'n de les onades més depressa del què havia imaginat.
Al meu darrera, tots van passar del meu enuig i es van posar a parlar del pla per a la nit; aquest consistia a formar un parell de grups de tres per tal de fer dos torns durant la matinada i a mi em va tocar amb el Marc i el Carles de quatre a vuit... quan em van preguntar si hi estava d'acord vaig respondre que m'importava un rave i aleshores la Dari em va demanar que no m'enfadés i em va fotre una ratllada sobre el significat de l'amistat i tota la parafernàlia que per a mi, es pot comptar, ja no té cap sentit i quan va veure que em quedava en blanc i me la mirava amb indiferència, va desistir: llavors, el Carles va proferir uns gens amables mots de desacord amb la meva negativitat enfront la situació i la història va quedar aquí perquè els vaig deturar el carro prometent-los que faria un esforç per a oblidar que estava navegant per les aigües d'una mar que, en qüestió d'hores estaria totalment a les fosques a mercè d'un firmament ple d'estels que em mirarien amb mofa, xiuxiuejant-me quasi a cau d'orella... "no hi ha folladaaa". Com a mínim, sí podria assaborir una mitja nit de focs artificials perquè el "prodigi" d'en Nil, havia portat quatre petardets de colors, d'aquells que m'agraden tant.
Se'm va passar l'empipada de mica en mica, veient que el meu organisme anava suportant amb heroïcitat la mala jugada i que inclús els budells se'm removien mentre la Raquel, la Dari i jo, preparàvem els àpats per a sopar: unes mongetes verdes amb pastanaga i patates, bullidetes i pollastre a la planxa ( menys mal que vam concórrer amb el menú! ). El veler quasi no es movia; realment l'oceà estava calm: semblava que volgués fer-se el meu aliat, després de tot...
Vàrem sopar, vam fer conya; es van mofar dels meus marejos hipocondríacs, vam petar la xerrada i quan jo ja em sentia agraïda a Déu per haver-me fet decidir que valia la pena aquella petita aventureta ( deixant de banda que el període em burxava el sota-ventre, que em faltaven els comprimits contra el mareig i que el suposat possible "ligue" havia sortit amb cara de granota ), cap a les onze del vespre, la barca va principiar un balanceig que no predeia res de bo. A tres quarts de dotze, treia el cap per la borda, vomitant el sopar del dia anterior i l'esmorzar, el dinar i el sopar del dia de Sant Joan, més el fetge. Sentia veus que em parlaven però no escoltava res, només m'avocava tan enfora que em van haver d'agafar dels peus per tal que no caigués a l'aigua. Vaig descendir a un estat de somnambulisme i encara no entenc com vaig ser capaç de canviar-me el tampó del cony o, en paraules refinades, de "l'artèria vaginal". Devia ser en els escassos moments de lucidès.
Recordo, que, tirada al llit del meu camarot, la Dari va entrar i em va preguntar com em trobava: vergonyosament, vaig contestar amb un pet perquè es veu que les mongetes, a sobre, se'm van indigestar. Mentrestant i com si estigués enmig d'un malson d'èxtasi, anava veient des de la finestreta rodona que tenia a l'esquerra del jaç, unes coloraines que em va semblar, provenien de l'infern, acompanyades d'uns sorolls tronadors.
Aquella primera nit no vaig fer ni guàrdies ni hòsties. Em vaig quedar clapada fins a les deu del matí i em vaig llevar com si tingués una bomba de rellotgeria a l'encèfal; com després d'un vespre de xerinola i trompera: igual, igual...
Sí que és cert que quan vaig treure els ulls per damunt de la porta del camarot principal i que un sol d'una brillantor espetegant va fuetejar amb crueltat com la llum del dia que fulmina a un vampir, tots em miraven amb una expressió compassiva bastant patètica.
- Xènia, tia: quina mala experiència, no? - el Carles, em guaitava amb l'inseparable monstre del llac Ness cementat al seu costat: seria homosexual, al cap i a la fi?
- Sí; he pensat escriure'n una crònica - malgrat tot, estava de bon humor.
- Doncs no t'oblidis de fer-hi constar les teves ventositats - el Marc, tan simpàtic com sempre. Vaig mirar a la Dariana i un raig va sortir de les meves pupil·les.
- Au, vinga: ja podeu riure de mi altra vegada. Em trobava fatal. No acostumo a fer aquestes coses: els meus pares em van inculcar allò que s'anomena "bons modals".
- No t'amoïnis, maca: qudarà com a secret de sumari.
- Sí, no en tinc cap dubte... - cal dir que tot va acabar en una riallada general?... o, millor, en una burla generalitzada.
El dissabte va transcórrer mitjanament potable però també vaig passar grans estones en companyia de les meves regurgitacions.
Per manca de temps, no vam poder desembarcar a l'Illa de Mallorca: quelcom que em va deprimir d'una manera il·limitada perquè el meu consol s'enfocava a trepitjar terra ferma.
Durant la ruta per les aigües del mar Mediterrani del dia 24, sota un cel blau cristal·lí i un ventet suau que m'amanyagava els cabells i em feia pessigolles a la cara, vaig sentir durant certs instants, inclús, una emoció semblant a l'entusiasme: aquella mena d'excitació que et corre per les venes atorgant-te la seguretat de que ets la dona més feliç del món mundial. I aquesta impressió acostuma a durar tant com un parpelleig.
Tot i el meu gran desengany en veure el Nil i conscienciació immediata que aquell cap de setmana no mullaria el pa que la Raquel m'havia promès, vaig fardar de cosset fi al davant dels nois. La Dariana i la Raquel estan primes però tenen unes corbes tan mal traçades que sembla que les hagi delineat un nen de guarderia.
Al migdia vam decidir donar-nos un bany. A mi em feia il·lusió però alhora, sentia cert temor: enfonsar el meu cos enmig d'un oceà buit de costa propera i sense saber exactament què tenia més avall, a les profunditats, no m'acabava de fer el pes. De tota forma, em vaig adherir el bikini model niger de color molsa que el sexe masculí va repassar amb els ulls fora de les cavitats oculars. Amb el meu acostumat estil de dona que ignora els homes però a la que no li passa desapercebut el seu èxit entre ells, vaig ser la primera en capbussar-me en una fredor inesperada.
Sota la contemplació d'unes mirades embovades i mentre les noies feien un esforç per a remullar-se els dits grossos dels peus, jo presumia del meu estil de crol, acompanyat d'una delicadesa arrelada a la nostra classe social.
Sobtadament, vaig sentir al Marc des de l'altra punta de la barca, escridassar: no entenia el què deia però de cop, la Dari i la Raquel es van aixecar, van pujar els graons i van dirigir-se a la popa, de forma que vaig quedar-me allà sola fent brassades. Com que trigaven massa, vaig alçar la veu:
- Eii! Què feu? Què passa? És que ningú no es vol banyar? L'aigua està de conya un cop a dintre!! - no hi havia resposta.
Aleshores, a uns vuit metres de distància a la dreta d'on jo estava, em va semblar veure que el mar es movia en petits cercles... una aleta gris va emergir del fons. Un tauró!!... Vaig moure els peus a la velocitat d'un hèlix, cridant mentre m'entrava aigua pel nas i per la boca:
- Socors!! Socors, un tauró!! Ajudeu-me!!
Em vaig apropar a les escales a un ritme de nedador professional tal, que a part d'haver pogut guanyar unes olimpíades, vaig xocar-hi de boca i un dels cordills de la part de dalt del bikini, se'm va quedar a la barana en enfilar-m'hi i el vaig estripar, deixant enlaire els meus petits i ben col·locats pits.
Vaig pujar a bord, cobrint-me les metes amb les mans i corrent com una posseïda i quan m'apropava al grup que estava bocabadat mirant cap a l'horitzó, vaig relliscar i vaig caure espatarrada amb les cames ben obertes i mostrant les mamelles tal i com van venir al món. El Carles es va girar i també els altres:
- Xènia... què fots? - el porc em mirava la pitrera amb un desvergonyiment impressionant, igual que l'altre parell però jo estava tan espantada que no vaig dir res al respecte.
- Hi ha... hi ha taurons!!
- Taurons? - preguntava la Dari amb cara de sorpresa.
- Sí... n'he vist un... quan m'heu deixat sola a proa! - ho deia assenyalant cap enrere com una criatura atemorida mentre em tremolava la barbeta.
- Tia: no són taurons... són dofins!! - el Marc va pronunciar aquests sis mots amb el riure entre dents, el molt retardat.
- Dofins, dius?
- Sí... i són preciosos: guaita'ls.
Em vaig aixecar de la borda ajudada per la mà agermanada del Carles i vaig mirar cap a la direcció que el dit torçat de la Raquel, assenyalava... sí, eren dofins; hi havia quatre o cinc i semblava que ens contemplaven... Déu meu... no sé descriure la percepció que vaig tenir de mi mateixa en aquells horribles instants: no sabia si tirar-me a l'aigua i mirar de convertir-me en sirena per tal de desaparèixer de la visió dels demés, si ficar-me al camarot, llançar-me al llit i trencar a plorar com les nenes bledes de les pelis cutres o si fotre'm a riure i partir d'una vegada per totes la tibantor d'unes circumstàncies més bé... penoses.
- Xeni, tens uns pits preciosos - el Carles em va dedicar un petó a l'aire i el Nil va esclafir en una riota inaguantable que amb molt de gust hagués esquinçat amb un cop de puny. Vaig agafar la primera tovallola que tenia a l'abast i em vaig tapar les ignomínies.
- Vaffanculo...
Vaig donar mitja volta i els vaig deixar allà rient com uns babaus. Les dones a vegades som insuportables però val a dir que els tios també guanyen molts punts.
La resta del camí en barca no mereix ni de ser esmentada... més del mateix.
Una cosa em va quedar ben clara; era la segona i darrera vegada que posava els peus en una embarcació i més, amb aquella colla d'ingrats.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 7:

I, COM NO: VA SUCCEIR...

Efectivament. Com no anava a topar-me amb la parella de flatulents tenint en compte que ella havia estat una de les meves millors amigues i que per una lògica de calaix, freqüentava els mateixos ambients que jo? I ell? El tanoca que la devia seguir per tot arreu...
Imagino que l'Elena pensava de mi que com ja feia quatre mesos que havia partit peres amb el seu nou amor ( no tant nou! ) i que com segurament estaria profundament destrossada, ja no tindria ganes de sortir ni per anar a comprar el pa. Pobra burra capfluixa, com es va equivocar.
La va pifiar fent-se a la idea que la desventurada Xènia anava plorant pels racons de tota la capital i conjeturant que no sortia de caseta, víctima d'una profunda crisi personal anomenada Xavier Santís.
A primera instància, quan estava asseguda a la taula del restaurant "PatíPamí" amb la Montse al meu davant parlant-me de les seves psicosis amb el Jaume mentre ens posàvem les botes amb unes tapetes de calamars a la planxa, pop a la gallega, croquetes de pernil i salpicó de marisc i vaig veure aparèixer a la seva esquena, l'Elena amb els seus pantalonets i camisa, entallats i amb aquell oratge de neneta ingènua que tant m'havia enredat, vaig sentir que la sang em pujava de cop i volta a la cara: estava segura de que m'anava a esclatar, inclús vaig témer esquitxar a la pobra Montsina i tacar-li la brusa blanca de llinet tan bufona que portava. La tia, es va quedar parada a l'entrada, agafada a un bolset vermell que feia joc amb les seves horteres sabates de taló. I, indubtablement, als pocs segons va treure el nas pel seu darrera, el bo d'en Xavi: el tio massís que ara em feia venir arcades.
El meu primer reflex, va ser deixar d'endrapar com una marrana, amb la qual cosa la Montse se'm va quedar mirant fixament i amb el seu sisè sentit brollant-li de dintre, va preguntar quasi sense moure els llavis:
- Són aquí, oi?
- Ahà... - ara era jo la que quasi no movia el cap per afirmar.
- Merdosos... mira que hi ha restaurants, collons!
La poca-pena de l'Elena, va donar un cop d'ull d'un costat a l'altre del local... i és clar, a "l'altre", hi érem les seves dues ex-amigues maleint-la en veu baixa. Però la sang que quasi havia estat a punt de rajar-me per tots els orificis del cap, va baixar als peus sobtadament quan vaig detectar amb un estupend plaer, que era ella la que prenia el color del seu calçat. Mentrestant, el totxo del Xavier no s'havia adonat que érem allà i parlava amb un cambrer que se'ls havia apropat.
Per qüestió de mil·lèsimes de segon, ella i jo ens vam mirar: amb desafiament per la meva part i temor per la seva.
Va aixecar el cap lleugerament en signe de salutació i un mig somriure de cretina als llavis i jo no em vaig immutar: la Montse ho seguia tot amb la vista clavada en mi i utilitzant la seva creativitat per a endevinar les reaccions de l'altra.
Quan el Xavier va deixar de parlar amb el bàrman, va girar el rostre cap a l'Elena que aleshores també l'estava mirant a ell i per tant jo només li veia el clatell amb el seu ros i sedós cabell clar com la llum del sol, recollit en una pinça en forma d'estrella. No va caler ser vident per entendre que ella l'estava posant al corrent perquè el molt brètol va desviar els ulls cap a la nostra taula i es va quedar blanc com un llençol d'hotel.
- Tu tranquil·la, nena - em va calmar la Montse.
- Crec que vénen cap a nosaltres - i així era. Tots dos s'apropaven amb cara de gos estomacat.
- Seran imbècils... per què cony han de venir cap aquí? De què volen parlar, ara? Del temps?... Potser la molt bandarra vol saber si la sípia a la planxa va bé pel cutis. Sempre feia preguntes estúpides, aquesta.
Se'm va escapar una rialleta nerviosa.
Vaig centrar la vista en la meva copa de vi d'agulla i abans de poder reaccionar, vaig sentir un "hola" pèrfid, amagat en una veu de sirena que em va fer petà el timpà. Vaig alçar la mirada i allà els tenia a tots dos: el pep i la pepa, observant-nos a la Montse i a mi com si fóssim dos rars espècimens...
- Ah, hola! - la veu de la Montse va sortir lleugera i neta com un raig d'aigua fresca. Relament semblava que l'haguessin enxampat per sorpresa - Com els va a la parelleta de l'any? - jo mateixa me la vaig quedar mirant esbalaïda. Tenia un somriure a la cara que li anava d'orella a orella.
- ... Doncs, bé... anem fent.
- Això és bo, macos; anar fent - de cop i volta es va quedar mirant a l'Elena amb una expressió encuriosida - Ostres, Elena... et veig diferent... estàs més grassa, oi?
- Sí, potser una mica...
- Ui, una mica no: has agafat uns quants quilets... no estaràs prenyada, ehhh... - li va donar un copet a la panxa com si piqués a la porta amb els artells.
- No, no... - un somrís neguitós li va fer tremolar les galtes.
- Millor... sempre he pensat que el teu cos no portaria amb massa estil un embaràs: tens un organisme fràgil... oi que ho havíem parlat algunes vegades, Xènia? - em va sorprendre contemplant l'escena des de fora, com el públic d'una obra de teatre: igual que el Xavier, que no obria la boca per si li entraven mosques.
- Sí, sí... alguna vegada havíem tret el tema.
- Veus? En canvi, el teu cos és diferent - i la Montse em va mirar com si em sospesés per a fer de model - no sé... més àgil, menys feixuc... - vaig veure-li en els ulls tal sorna que em va fer venir ganes d'una riallada però em vaig reprimir.
- Bé, potser tens raó. El fet és que no estic en estat i veig que vosaltres tampoc. Me n'alegro de que estigueu en plena forma... - a l'Elena se la començava a notar molesta: cal esmentar que a ella sempre l'ha amoïnat molt més que a nosaltres sentir-se fantàstica i mantenir la línia i, sobretot, l'embogia la idea de tenir un fill.
- Uf... no crec que tinguis ganes de que el Manel et faci mare, veritat, Xeni? Ni jo tampoc de que me'n faci el Jaume... encara som joves i vitals... ji, ji - i es va tapar la boca en un gest de finesa cursi. Ara resultava que jo tenia una parella que s'anomenava Manel.
Tota contrariada, l'Elena va girar cua acomiadant-se de nosaltres amb una cara de mala hòstia, inusual en el seu fals-hipòcrita-aparent-bon-caràcter. El Xavier, només em va mirar per la cueta de l'ull i quan s'havien allunyat tres passes, la Montse va afegir:
- Adéu, Xavi: i posa't les piles, que a l'Elena li va el paper de mamà.
Van sortir per la porta del restaurant sense esperar taula. Segurament, se'ls havia passat la gana... a ell, de tota mena... perquè el Xavi, DETESTA els nens.