SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 11:

LA XÈNIA, TRIOMFA!

Em pregunto per què la Montse sempre ha de tenir raó. Jo crec que vertaderament és clarivident. No és pas allò de “si l’encerto l’endevino”, no.
Just una setmana després del nostre apassionant diàleg; és a dir, el divendres següent, que vaig treballar a la consulta per la tarda, quan ja plegava paradeta, el Dr. Joan Espinell, va sortir del seu despatx tot mudadet i arreglat. Semblava que volia dir-me quelcom però alhora, se’l veia una mica absent. Jo, traginava amb quatre paperots que tenia per damunt de la taula, encara que estava més pendent d’ell que del que feia.
Finalment, se’m va apropar i amb un somriure retret, ensenyant tota la dentadura de cavall com per presumir-ne, digué:
-Molta feina, avui, eh!
-No em puc queixar; hi ha hagut divendres pitjors.
-Sí, sí és cert...- es va gratar el cap en un posat quasi còmic- D’això... escolta, et volia demanar... bé; resulta que el proper dijous tenim el sopar d’estiu amb companys de l’hospital: més ginecòlegs!- va fer una passa enrere i es va posar les mans al davant de la cara amb els palmells cap a mi, com si s’esgarrifés. Vaig riure-... i, en fi, em demanava si et vindria de gust acompanyar-m’hi. No t’ensopiràs, t’ho asseguro; els de la meva espècie també sabem divertir-nos i dir ximpleries- s’estava posant vermell! Sorprenent!!- Què respons? Sense compromís, eh: si no en tens ganes, no passa res.
-Hauré de mirar-m’ho a l’agenda perquè em sona que la propera setmana tinc alguns galimaties- aquí actuava la Xènia astuta: un sí a corre-cuita és sinònim d’exasperació. I jo, no n’estava pas d’exasperada... o sí?
-Llavors, ja me’n diràs alguna cosa quan et vagi bé.
-T’ho confirmo.

Avancem arenga. El dilluns quasi vaig perbocar el “sí” quan vaig veure al Joan allà a la clínica a les vuit del matí, amb aquella cara d’adormit tan bufona. Vaig estar tot el cap de setmana esperant-lo per poder confirmar la cita abans no li demanés a la Mireia. El diumenge al vespre ja n’estava fins el capdamunt de mi mateixa i de la meva manca d’autocontrol i em vaig plantejar com un greu problema psicològic el que m’havia insinuat la meva amiga; que el trauma post – abandó de l’inútil del Xavi, m’havia trastocat el seny.
-Sí!!.
-Sí a què?- el pobre a aquelles primerenques hores, encara no estava del tot amb els peus a la terra... i ja havia de portar al món a quatre infants... més als imprevists... m’encantava la idea...
-Que comptis amb mi el dijous per al sopar.
-Ah!... és clar. Gràcies- uuiiixxx....
Em circumdava una mena d’entusiasme estúpid que em va tenir tot el matí i part de la tarda, obsessionada. Per què punyetes m’havia de sentir tan encantada de sortir amb un home, a tocar de la madurès, quan jo ja n’estava farta de trobades de caire amorós? Això, de fet, era un simple sopar de treball i punt. Ok, és cert que durant l’etapa que m’he tirat al costat de la nafra del Xavier, no he tastat la confraternització amb els meus semblants de l’altre sexe però qui té talent per a destacar, sobresurt sempre, inclús després d’un incís de tres anys. No era hora de sentir-se com una insatisfeta que està a punt de perdre la virginitat; per favor; si tinc la vagina més ample que el canal de la Manxa!

Resumint i anant de cara al gra: l’esmentat dia del sopar, vaig quedar amb el doctor, que passaria per casa a buscar-me cap allà a les nou i mitja. L’esdeveniment es faria en un hotel de cinc estrelles on acostumaven a celebrar les convencions sobre ginecologia quan venien a la ciutat els especialistes d’arreu del món.
Des del dissabte anterior, ja estava penjada al galant de nit, la vestimenta que tenia en ment de posar-me aquell vespre. Si amb aquesta no m’omplia de gloria, ja podia plegar!
Vaig sortir corrent com una esperitada cap a casa, em vaig fer una dutxa rapideta, em vaig posar tot el repertori de cremes; hidratants, reafirmants, anti-arrugues, em vaig fer uns quants tirabuixons al cabell admirablement sedós, valgui a recalcar; em vaig maquillar discreta però ostensiblement i per acabar, vaig esmunyir-me dintre del meu vestidet sense tirants i amb l’esquena oberta, ajustat i curt fins els genolls a joc amb la bossa de mà i també amb les sabates de taló d’agulla que anaven lligades als turmells. I a sobre del meu perfum predilecte DKNY Be Delicious, em vaig ajustar un mocadoret granat.
El mirall del rebedor em va tornar un reflexa de puntuació deu.

Abans de que arribés el Joan, jo ja l’esperava a l’entrada del portal. Cinc minuts més tard, ell ja hi era plantat. Vaig obrir el portaló amb certa delicadesa deliberada i em vaig apropar al cotxe, tant impol.lut com quan m’havia deixat allà mateix feia dues setmanes. En agafar la maneta de la meva porta i mirar endintre, em vaig estavellar contra dos ulls esplendorosos que somreien per sí sols. Quan el vaig veure mig de costat, amb una mà al volant i amb aquella camisa clara que deixava entreveure un pit poc poblat de pèl i morè, quasi m’agafa un síncope. Però m’havia proposat, fermament, no quedar en evidència ni una sola vegada, al llarg del vespre. Al sopar hi hauria altres dones; infermeres però també grans ginecòlogues, potser algunes boniques i radiants a les que altres homes escoltarien i admirarien en silenci. Jo només era una recepcionista però això no tenia per què suposar un obstacle.
Així que el Dr. Espinell em va mirar satisfet:
-Uau!... al teu costat sóc un drap.
No vaig respondre i vaig deixar anar un posat sibarític.
Vam trigar cosa de mitja hora en arribar a l’hotel. Un jove vestit de grum, va agafar les claus de l’automòbil i se’l va emportar. El Joan em va passar la mà per l’esquena ( i de pas, se’m va eriçar el pèl ) i vam pujar els quatre graons per entrar al vestíbul: rectifico; a l’impressionant vestíbul! Era un hotel que jo coneixia però de veus; no hi havia estat mai en el seu interior. Un cop a dintre del Hall, hi havia tres graons de marbre per a baixar a la recepció que es trobava a uns cinc metres de distància d’on érem nosaltres. Columnes, també de marbre groc, envoltaven el gran saló i tot de grans poltrones de cuir marró estaven disposades al voltant de taules baixes del mateix color que les parets que centellejaven amb les vives llums al.lògenes instal.lades en un sostre a dos nivells d’uns sis i vuit metres d’alçada. A mà esquerra, una llarga escalinata bordejada per llumetes blanques, enfilava fins al pis de dalt, de dimensions descomunals.
Sense preguntar a ningú i encara envoltada pel braç del Joan que em feia pessigolles a la pell nua amb la màniga de la seva camisa, vam travessar el vestíbul i vam deixar-lo enrere a través d’una porta de fusta enorme que va donar pas a un corredor de poca extensió que finalitzava en una gran sala on ja s’hi veia gent i s’escoltaven els mormols.
-Preparada?
-No en faig cara?
Un llarg somriure al seu rostre....
En posar el peu dintre de la gran cambra que jo crec que faria uns cinc-cents metres quadrats, tot d’homes se’ns van apropar per a saludar al Joan i aprofitar l’avinentesa per a observar-me amb discreció.
Allà hi havia una pila de gentada.
-Pensava que seríem deu o quinze persones...- quasi li vaig xiuxiuejar a l’oïda mentre ell baixava una mica el cap per escoltar-me. Aleshores vaig adonar-me que era altíssim perquè jo portava uns bons tacons amb els quals devia superar el metre vuitanta- cinc i encara ell em sobrepassava tres dits, ben bé.
-No... som unes cent- trenta persones.
-Déu meu: això sembla un convit més que no pas un sopar entre metges del mateix departament... tants n’hi ha a la clínica? No m’ho semblava pas.
-Ens hem arreplegat especialistes de diversos hospitals i policlíniques; cada any ho fem així.
Mentre em donava explicacions, es va acostar una dona: tenia pinta de cinquantenària i ja de lluny vaig percebre un no- sé- què especial en la seva forma de mirar-me de dalt a baix que vaig detestar d’entrada.
-Joan?- se li va apropar i li va fer dos petons. La seva veu va sonar repel.lent. Ell em va treure el braç de la cintura, llastimosament per a mi i va correspondre a la seva salutació, apropant-s’hi- I?...- els seus ulls tan estirats que semblaven orientals i d’una profunditat tan negre com la nit més fosca que mai el firmament hagués tingut, em van explorar amb una barreja de curiositat i de disgust. Era guapa la pútrida: tenia unes faccions suaus però pronunciades; llavis molsuts i un nas més bé amplot que li conferien un encant especial. Se la veia una senyora distingida. Portava un vestit llarg de color canyella que li esqueia de mort.
-Aquesta és la Xènia... la meva ajudant- “Ajudant”... em va agradar que no escollís la paraula “secretaria” o “administrativa”... mentre no triés aquest mot per no sentir-se mortificat per la meva nímia representació...- Xènia: et presento a la doctora Tae: Magsalin Tae.
-Encantada- una mà de canell més esquelètic que els meus, es va allargar amb uns dits llargaruts d’ungles molt pulcres pintades de color carn.
-Igualment- la meva mà, a relació, em va semblar basta i desmesurada: merda, un punt menys!
Passant olímpicament de mi, va tornar a referir-se al meu company:
-Joan, t’asseuràs amb nosaltres, espero, oi?... Tenim molt a parlar- quin pendó: de manera intencionada em descartava a mi singularitzant el verb asseure.
-Per descomptat.
Vam dirigir-nos a la taula rodona on ja hi havia asseguts vuit comensals; encara quedaven tres cadires lliures. Érem set homes i tres dones: malauradament, l’altra fèmina era aliada directe de la tal Magsalin perquè es van correspondre amb una mirada còmplice que no em va passar desapercebuda. Com que sóc idiota a mitges, vaig entendre suficient el que succeïa: la doctora Tae perdia la rereguarda pel meu acompanyant... i la seva amiga, camarada, col.lega o el que fos, n'estava al corrent... fantàstic... dues contra una!!
Vam seure de forma tal que vaig col.locar-me entre el meu cabdill i la doctoreta. Si tenia ganes de sarau, amb mi l’anava a trobar.

Els paios que seien amb nosaltres eren prou distrets; entre ells i el Joan no paraven de dir animalades de tot tipus i d’explicar anècdotes d’allò més tontes amb les que s’havien enfrontat al llarg de les seves llargues o curtes carreres. Tots, sense dubte, tenien més edat que jo: m’atreviria a dir que el doctor Espinell era el metge més jove... i més atractiu, és clar: la doctora - ginecòloga Magsalin Tae, també n’era conscient d’aquesta característica trivial.
A la poca estona de servir-nos el sopar: una mena de crema d’alls, bastant suculenta malgrat la repulsiva aparença, va començar a sonar música de fons: un blues. Aleshores, el Joan estava distret xerrant amb el senyor que tenia a l’altre costat; un home molt amè que semblava, era el més gran i ja de pas el que més barbaritats esbombava amb una tremenda desimboltura. Jo estava callada, miraculosament, tot i que m’havia adaptat de seguida a la conversa genèrica que es tractava sobre aquelles estovalles de color blau cel i no m’havia passat inadvertit l’afany obsés que la meva veïna de taula a banda esquerra tenia per cotorrejar amb el meu veí de taula a banda dreta, intentant tractar amb ell temàtiques massa complexes per a mi. Encara que estava molt concentrada en la meva cullera i el meu caldo saborós i la manera de no vessar el seu contingut sobre el meu vestit abans d’arribar-me a la boca, percebia que la simpàtica facultativa m’analitzava d’amagat.
Quan ets una noia de bon bressol com jo, sempre has de tenir present la instrucció que t’ha format i per tant has de controlar qualsevol petit detall: per exemple; si estava menjant una sopeta, no podia consentir que per mantenir l’equilibri del cobert en agafar el líquid del plat sense tombar aquest ( que és de molta mala educació! ), em tremolés el cap durant el procés d’atansar-lo fins a mi i d’empassar-me el seu contingut; això resulta tan lleig com caminar amb sabates altes i anar perdent l’estabilitat.
La metgessa Tae, es veu que admirava la meva impassibilitat per menjar-me la deliciosa crema sense fer trontollar el meu coll com una marioneta.
En el camí de la tercera o quarta cullerada, va interrompre amb la seva veu, encara més insolent que la primera vegada:
-Així que ets l’ajudant del doctor Espinell?... Treballes en el seu equip? Ets especialista? Infermera? No em sembla recordar-te.
-No... no ben bé: sóc la seva recepcionista.
La gesticulació beguínament amable, va obrir teló a una carassa d’irrefrenable repèl.
-La seva recepcionista, dius?
-Sí...
-I... perdona la pregunta: no t’ofenguis, però... què hi fas aquí?
-Aquí?- vaig mirar al meu voltant, estranyada; aquí, a on?: en aquella cadira, en aquella taula, en aquella sala, en aquella ciutat, en aquell planeta? A on?
-Sí; en aquest sopar...
-Ah... bé; el Joan em va demanar que l’acompanyés.
-Ja veig...- no m’hagués entrat la còlera de no haver captat la lleu però significativa mirada que intercanviava amb la seva gran amiga, la doctora Fontenosa, per cert, com fotent-se’n de mi. Aquella pixa - plantes no sabia amb qui tractava.
-Hi ha quelcom d’estrany?- el meu to ara, s’equiparava al seu.
-No, no... ni molt menys.
-Ah; és que m’ha semblat que no es trobava conforme amb la meva presència en aquest simple soparet d’estiu. No cal ser doctora especialitzada, oi, per venir-hi? Bé, vull dir, a l’entrada no m’ha fet l’efecte que vetessin el pas a secretaries administratives...- vaig fer una rialleta d’aquelles a l’estil injuriós.
-No, naturalment.
Ara, així de cop i volta, no donava la impressió de sentir-se massa còmoda amb la situació que ella mateixa, havia encetat. D’altra banda, la seva amiga no sabia cap a on mirar.
La doctora Tae va emmudir uns instants i el millor del cas era que tots havien silenciat per a escoltar el nostre intercanvi d’adulacions.
-No era pas la meva intenció ofendre’t.
-Oh, per favor... i ara... qualsevol no em pot tocar la fibra, no s’amoïni. Un comentari desafortunat d’algú desconegut no és suficient per a fer-me treure el pitjor de dintre...
-Bé: me n’alegro perquè no pretenia...
-Sí, ha quedat clar, doctora Magsalin- notava que el Joan tenia la vista clavada en mi... allò era rodó!

Què explicar de més sinó que la resta del sopar va ser relaxadíssim i agradable ?
Després de les copetes de sobretaula i experimentant-me de nou el goig al cos, gràcies al vinet i al cava i sabent-me admirada per uns quants homes que se m’apropaven per parlar mentre el doctor Espinell em controlava a distància, tertuliant amb alguns dels seus socis i a la mateixa vegada que la Magsalin el controlava a ell alhora que altres doctors l’acaparaven per força i en contra del que ella hagués volgut, pobreta, a la fi, enmig d’un esclat del famós “Words” versionat per la Soraya, que sonava per tota la sala, se’m va apropar el meu capitost i em va demanar si tenia ganes de ballar. Per què no? No és que la cançó en si, donés per a un ball precisament romàntic, però crec que la qüestió era que els nostres cossos entressin en contacte...
Al recolzar el meu cap sobre el seu pit i escoltar el batec del seu cor, em vaig sentir poc menys que triomfadora.