SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 13:

NOVA CONVERSA AMB LA VEU DE LA CONSCIÈNCIA:


-Guenyo!?- la veu de perplexitat de la Montse.
Aquesta vegada estàvem assegudes en una terrasseta de la Rambla, amb un granissat de llimona entre les mans.
-Sí; es posa guenyo quan arriba a l’orgasme.
-Hòsties, Xènia; és collonut. Darrerament tot el que et passa s’apropa a l’abstracte.
-Apa, no exageris, Montserrat: segueix estant guapíssim malgrat aquest petit “defecte”.
-Petit, dius...- va mirar cap a un altre costat fent un ganyot de compromís- No hi ha res més important que un home et miri als ulls quan està en ple èxtasi per certificar-te que tu n’ets la causant, neneta meva. Aquest bon xicot, en canvi, no deu tenir les idees massa clares...
-Pobrissó... ell no pot fer-hi res.
-Almenys, podria posar-se un pegat.
-Què dius... em semblaria que ho estic fent amb un pirata... encara seria pitjor el remei que l’enfermetat, tia.
-Ai, què vols què et digui... a mi, em desconcentraria està cardant amb un tio al que se li en va l’ull a la virolé cada vegada que hi arriba, noia.
-Doncs a mi no, mira: no em va trencar gens el rotllo; al contrari... el divendres vaig anar a treballar més fresca que una rosa i les seves miradetes ( amb l’ull dret al seu lloc!! ), van ser molt significatives.
-D’acord, Xeni. Ja veig que me l’hauràs de presentar aquest Dr. Espinell. Demanaré hora a la seva consulta i de pas li faré un repàs mentre tinc les cames been separades...- es va posar a riure i jo també.
-Quina mala peça que ets!
Rèiem com dues tarades; crec que per l’efecte de les calors sufocants d’aquella tarda de dissabte del mes de Juliol.
-Tu el que has de procurar és tenir a la doctora “tifa” ben a ratlla: ja saps com són les d’aquesta mena... vampiresses que acaben clavant queixalada i portant al seu territori als pobres il.lusos: els tios.
-Crec que el Joan està prou escarmentat.
-Què?? Els homes, carinyo, no escarmenten; són els únics animals que entrebanquen dues vegades amb la mateixa pedra. T’asseguro que una sola neurona voltant-los pel cervell, no fa gaire per ells.
-Montse; la meuca de l’Elena és la única que me la va fotre i perquè em va agafar amb la guàrdia baixa: confiava en ella. No t’amoïnis per mi: me l’han jugat una vegada però ha estat la darrera... ho garanteixo, com que m’anomeno Xènia Genovell Prat.
La Montsina va assentir satisfeta; segur que va pensar: “aquesta és la meva Xènia”.