SEER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 12è:

ARA QUE ELS NENS DORMEN...


Sí, ja ho sé, ja... l’escena era d’allò més sentimental però això no és pas un conte de fades ni jo sóc la Blancaneus o la Bella Dorment, de manera que hi va haver una segona part.
Quan encara no havia acabat el sopar- convit- festa, el Joan em va proposar d’anar a moure l’esquelet a una altra banda i jo no vaig tenir inconvenient per tal de desfer-me’n d’aquella paperina que no desistia en el seu empeny de perseguir-nos per tota la sala controlant els nostres moviments de manera compulsiva.
Un cop aposentats en el seu vehicle, amb el que em començava a familiaritzar i quan havia posat la clau al contacte, sense mirar-me, va dir:
-Vols venir a casa?
-A la teva?
-No... a la del meu cosí...
Vaig parpellejar a un mode molt meu que sé que causa sensacions indescriptibles en els mascles sense disfuncions erèctils. I amb ell tampoc no va fallar, clar.
-Si promets tractar-me bé...
-El millor que sàpiga.
Amb un altre home, en altres temps i en diferents condicions, segurament només pel fet de bescanviar aquest joc de vocables amb trampa amagada, ja m’hagués tirat com una gata rabiosa a sobre seu i de pas el tio m’hagués arrencat la vestimenta d’una revolada: aleshores, el seu formós Pathfinder negre, hagués iniciat un sotragueig al ritme de Rock and Roll.
Però amb el doctor Espinell, la cosa no podia ser tan bèstia: pressentia que era un tio considerat, al cap i a la fi. Hagués quedat molt brut i molt desesperat, llençar-s’hi en pla lleona.
Vaig fer una veueta de fil i vaig pronunciar amb claredat:
-Si és així, anem-hi.
Per uns segons, sí que va mirar-me amb aquell verd tan diàfan... la mare que el va parir; sempre havia estat tan bo? I on havia estat perduda, jo, hòstia?

La més de mitja hora de viatge cap a casa seva, vam passar-la escoltant la ràdio i sense dirigir-nos la paraula; com dos nens que s’han empipat a l’hora de l’esbarjo i no volen saber-ne res l’un de l’altre... jo, anava mirant per la finestreta les llums somortes dels pobles que deixàvem enrere... però al cap només hi tenia un pensament i ara no em dóna la gana de plasmar-lo... qui sigui lleugerament perspicaç, ja sabrà de què anava.

Vivia pels confins del poble; tirant a la muntanya i quan vaig veure la seva casa vaig quedar petrificada i això que jo ja n’estic acostumada a l’altisonància, viscuda a les meves pròpies carns.
-Vius en un palau o què?
Ell no va dir res però va fer un somrís lleu i vam enfilar la rampa vorejada d’un jardí molt vast ple de flors i arbusts de tota mena. Va deixar el cotxe fora del pàrking i una vegada apagat el motor, vaig seguir immòbil en el meu lloc. Ell es descordava el cinturó quan em va mirar fixament i va conferir amb una veu sarcàstica i assenyalant-me la porteta:
-Pots sortir si vols, saps?
-Ah... sí, és clar.
Tot i que la nit era molt tancada, s’hi veia força bé perquè hi havia encesos uns graciosos fanals no massa alts que envoltaven tota la perifèria del domicili. Quan vaig posar els meus talonets a terra no sabia cap a on collons tirar perquè estava absolutament desorientada.
-L’entrada és per allà- va tornar a indicar, aquesta vegada cap a un caminet de pedra.
Dit caminet donava a una gran esplanada on hi havia una piscina amb les llums obertes i més enllà un frondós avet. Tot es veia molt cuidat i això em va fer el pes; bon principi... era un paio curós.
La façana de casa seva tenia una pinta més bé d’estil psicodèlic: com amb forma de polígon irregular i amb una elevada pendent que faria uns disset metres amb grans vidrieres que tenien pinta de minimitzar les fronteres entre l’interior i l’exterior de la vivenda. No vaig trigar a comprovar que l’interior seguia la mateixa línea moderna. Quan va obrir l’entrada i vaig fer una passa endavant, tot de llums es van encendre automàticament per deixar-me veure una sala colossal: més de dos cents metres es desplegaven al meu davant. Ni una sola columna: només una paret blanca com la seva camisa que partia l’habitació per fer-ne, suposo, dos ambients: el saló- menjador i la cuina office. Una porteta ridícula s’amagava en un racó, al costat de l’esmentada paret. Al davant d’aquesta, hi havia una escalinata de graons obscurs que desembocava a un altre pis la meitat de gran que la planta baixa. Els mobles eren escassos; els necessaris: el baix del televisor d’almenys cinquanta polsades, un altre per col.locar-hi la cadena, el sofà Chester de pell natural de tres places amb reposa- cames, una taula de vidre amb quatre cadires del model Mr. Imposible i dos tamborets franquejant la barra americana de la cuina. Vaig suposar que també devia tenir llit...
Els meus ulls no donaven cabuda a tantes mesures:
-Què hi tens a dalt?
-L’estudi, el dormitori i un lavabo amb yacutsi.
-No patiràs de claustrofòbia...- vaig arronsar el nas, graciosament.
-És un loft. No n’havies vist mai cap?
-La veritat és que no. Estic acostumada a les grans propietats però una casa tan gegantina per a una sola persona, se’m fa increïble...
-No sempre n’és una...- va passar pel meu costat arrufant les celles i fent-ne dels seus ulls una meravella cristal.lina- Et ve de gust una copa de vi? O qualsevol altra cosa?
-Ja que ho has dit tu... qualsevol altra cosa m’estaria bé...- es va girar de cop i les seves dents d’anunci es van deixar veure en tota plenitud.
-Vaja: t’agrada deixar-te de preliminars, eh?
-La gent ho té mal entès: els preliminars, són per a les postres.
-Ah, sí?
-Ahà...
Em començava a posar calenta mentre em tocava el vestit fent-me la despistada: ja me l’imaginava apropant-se a mi lentament, prenent-me pels malucs i baixant-me les calces de forma frenètica...
-Ja... però una copeta de vi blanc, no anirà pas malament per a escalfar l’ambient una mica més, no?
Escalfar l’ambient? Però si jo sola provocava un incendi!
Per uns moments vaig estar segura que se’n burlava de mi; que de cop em diria: “vinga, maca: marxa cap al teu piset de quatre duros, tant que presumeixes de papes rics i ja ens veurem demà a la clínica: i si vols ja et deixo unes bragues d’alguna de les meves amants que encara dec tenir guardades a l’armari, perquè veig que tens certs problemes de retenció”.
-D’acord, doncs- sobtadament em sentia grotesca joguinejant amb el meu vestidet com una xicota de quinze anys i vaig deixar de tocar-me’l.
-I també un toc de música..- de camí a la cuina, va pitjar un botó de l’equip i va sonar jazz mentre ell es movia al ritme de la melodia.
-T’agrada el jazz?
-A tu no?
-... no està malament...
-Que no està malament? Aquest que sona ara és el millor: l’autèntic de Nova Orleans!
-Ah!... sí?- em vaig notar la cara de pàmfila. Per dissimular vaig iniciar un breu passeig per l'àmplia cambra, tafanejant bàsicament els quatre mobles i mirant pels finestrals que oferien unes vistes realment fantàstiques de Sant Cugat i, més enllà, insinuant-se la serra de Collserola.
Absorta en la visió d’aquell panorama, quasi no vaig percebre que els focus del sostre s’esmorteïen i ens deixaven a mitja penombra. Quan en vaig ser conscient, vaig restar quieta en aquella postura quasi artística. Per sobre de l’espatlla, una mà em va oferir una copa rectangular; en el seu interior, el vi daurat llampurnejava.
-No és molt millor així?
-Ja ho crec que sí- em vaig donar la volta de mica en mica fins a tenir-lo a ell de cara: ara els seus ulls claríssims, semblaven haver-se mudat d’una verdor més penetrant.
-Com veus... a mi sí que m’agraden els preliminars...- em va envoltar la cintura amb totes dues mans i vaig sentir els seus llavis enganxats als meus com ventoses... coi, si sabia besar!
Repentinament i quasi estampant-me contra la cristallera que tenia al darrera, es va enretirar d’una empenta i va començar a fregar-se el clatell com un tocat del bolet. Una idea em va assaltar la ment per iniciativa: aquell paio estava absolutament boig; era un esquizofrènic paranoide que havia patit una crisi just en un moment delicat i ara també començaria a patir deliris i a parlar-me de les cucaratxes que li sortien pel coll de la camisa i que veia en els endolls...
-Com m’he mullat la nuca?- es mirava les mans amb certa aversió i va alçar la vista cap al sostre, esperant veure-hi gotelleres ( que tant de bo no fossin provocades per la canonada de l’inodor... pel seu bé ).
Jo, seguia amb atenció el seu esguard amunt i avall per intentar de resoldre el misteri de la pluja indiscreta... aleshores, em va mirar arquejant les celles i sense pronunciar ni un mot va atansar el seu ditet cap a mi. Em vaig inspeccionar de dalt a baix sense entendre res, com de costum. Amb un gest d’interrogació vaig insinuar-li que no sabia què em volia dir i ell va moure l’índex cap a mi una i altra vegada com delatant-me malcaradament...
-La teva copa...
-Hòstia... – era buida- Ho sento, Joan; no m’he adonat que et vessava el vi al clatell quan t’he abraçat...- em vaig tapar la boca per reprimir una rialla.
-Ja pots riure, ja... per uns moments he pensat que algun graciós de per allà dalt se’m pixava a sobre. Bé; m’hauré de treure la camisa.
En un tres i no res, es desprenia de la peça, deixant a l’aire uns pectorals treballats... molt ben treballats...
-Vine aquí- mig rient, em va agafar suaument altra vegada, traient-me la copa de la mà i vam començar a ballar de nou, com durant el sopar... però ara, sols, íntimament, sense espectadors... lliurement per a fer toot el que volguéssim... – Pugem?
Al.leluia!
I vam pujar! Ell quasi arrossegant-me per les escales, cosa que hauria d’haver estat al revés atesa la meva desesperació gens disfressada. Va! A aquelles alçades, què importava que sabés de sobres que estava afamada de sexe? Al cap i a la fi, ell estava tan famèlic com jo.
El jaç era de dos per dos: japonès; d’aquells baixos, vull dir. A primera instància no vaig tenir temps de fixar-me en l’habitació que enllaçava amb l’estudi; estava a les fosques i l’esfera que hi havia sobre la seva tauleta de nit feia una llum entenebrida tot i que també molt confidencial.
Tal i com m’havia figurat, aquell home era tot un cavaller: em va treure la roba amb una delicadesa de cirurgià: primer em va acariciar els pits i va anar baixant les mans lentament a la mateixa vegada que em xiuxiuejava unes paraules a l’orella com per a desfer un bloc de gel del Pol Nord. Aquest tio estava més entrenat que jo!
Ens vam remenar copiosament ( com es sol fer en aquests casos, oi? ) i vam passar a l’acció que esperàvem amb delit tots dos: em va extasiar ser testimoni de la seva voluntat inaudita per aguantar-se l’orgasme fins acoblar-se al meu, perquè pocs paios en són capaços i menys a la seva edat, que estan ja mig atrotinats i amb prou gràcies, de fet, si aconsegueixen que se’ls aixequi. La “pitopàusia” és un símptoma, malauradament, molt estès entre els homes que passen dels quaranta; dramàtic... millor no esmentar-ho...
El Joan, per descomptat, amb els seus quaranta- dos anys, no en tenia cap de problema viril...
La veritat és que quan es va despullar ell, en veure-li certa part, quasi desisteixo de copular-hi; la tenia tant petita i arronsada que vaig fer una ullada a la tauleta per si hi acostumava a deixar una lupa per a les convidades. Aquest no devia presumir de minga, en edat adolescent: ben segur que era dels que s’amagava de pressa al darrera d’una tovallola al vestuari quan feia gimnàstica a l’institut... ah... però aquella dita que resa que “en el pot petit hi ha la bona confitura”... es complia de fit a fit. Renoi, quan la va tenir preparada... allò havia augmentat tres vegades el seu tamany original!
Increïble. Tot tio té quelcom: no existeix la perfecció; això són històries de poc pes que s’acostumen a inventar les noies que es troben a dieta, també al llit. Quan són guapos, simpàtics i amorosos, pateixen d’una denigrant precarietat de gènere masculí per a exercir les seves dots en espais reduïts... i quan són folladors excel.lents, fora del quadrilàter, no valen una merda.
Però el Joan Espinell; el doctor Joan Espinell, ho tenia tot... totes les propietats necessàries per a convèncer a qualsevol dona de la seva vàlua. Sí... ho tenia tot....inclús, després d’arribar al primer assalt...
Quan vam aconseguir el primer clímax, jo el tenia a sobre ( nota: durant la cardada inaugural, millor deixar que l’home adopti la postura tradicional, de manera que es senti més identificat amb el seu jo- mano, heretat dels seus ancestres. Un cop superat el primer set, una ja pot utilitzar la posició que més li escaigui ). La seva respiració, al començament, era apacible i les seves exhalacions amb olor a menta m’arribaven amb cada sospir; semblarà una exageració però puc constatar que m’he trobat amb homes que, ja d’entrada, només amb el seu alè pestilent, han ensorrat una bona trobada; i és que haver de girar el cap mentre ho fas amb un tio, per no poder explicar-li que caldria que es fes mirar l’halitosi, és més que impersonal i, això, inevitablement, finalitza en una esperada calamitat.
De mica en mica, com el llibre dels bons amants especifica amb pèls i senyals, el sacseig s’anava accentuant i per tant la respiració es tornava cada vegada més veloç i entretallada. Tot anava com la seda: la seva llengua havia fet meravelles ( i no em refereixo a vocalitzar mots, precisament ), les seves extremitats superiors havien localitzat tots els punts dèbils del meu cos i ara el seu penjoll, ja gens caigut, em feia col.locar-lo en el primer lloc del rànquing de paios amb titola laboriosa.
Quan les convulsions van picar a la porta del meu estómac per indicar-me que la correguda era maratoniana, vaig cridar:
-Sí, sí... ja, ja!!
Aleshores, ell es va posar tens com una barra de ferro i va escridassar al mateix temps:
-Sí... jo també, nena, jo també...
I va ocórrer...
El seu ull dret, tan bonic i verd com l’aigua d’un rierol, em va abandonar per enfocar cap al seu nas; només el dret, sí. Efectivament; mentre que el Dr. s’agitava involuntàriament per les sotragades que la seva pistola provocava a cada tret, es va posar guenyo... “Maledicció!”, va ser el meu primer pensament... i després, amb els dies, he anat raonant i, què punyetes, aquest noi és un autèntic crack.
Cada victòria aconseguida junts aquella nit, va ser degudament celebrada pel seu ull dret en direcció al seu nas hel.lènic.
Ara em pregunto si aquest “tic” estrany, deu ser quelcom semblant a l’efecte “polla-palanca-dispositiu-ull-dret”; no sé; com aquelles nines tan bufones a les que, quan els aixeques la maneta, tanquen els ullets; doncs igualment, al Joan li passa alguna cosa per l’estil: que quan el pito li entra en acció, posa en funcionament un mecanisme que afecta el nervi òptic- misteris de Déu nostre senyor- d’un sol ull. Encantador...
Deixant de banda aquest petit detall del que ell, per cert, no es va avergonyir i que ni tan sols va esmentar ( si és que n’és conscient el pobre ), quan vam esgotar les nostres provisions, ben entrada la matinada, ens vam estirar de costat, un enfront de l’altre, agafats de les mans com si esperéssim sentir el xiulet de la bomba d’Hiroshima sobre els nostres caps i així, morir plegats, tal qual a les novel.les de moc fàcil.
Tal i com estem avesats en aquestes ocasions, vam iniciar una conversa privada en la que vam treure a relluir temes prou íntims, d’aquells que només es xerren quan un acaba de conèixer les “cavitats” i/o “protuberàncies” del company.
Ell va revelar part de les seves relacions i jo, una porció de les meves.
Vam finalitzar la parlada tot just en el punt de partida; el sopar d’aquell capvespre... i... naturalment, la doctora Magsalin Tae, va ser la protagonista principal.
-Què ho ha fet, que la teva col.lega, la doctora Tae fos tan esquerpa amb mi?
-Ho ha estat?
-I tant que sí. És que no has sentit l’únic diàleg que hem mantingut? Quasi que li he hagut de demanar disculpes per estar present en un sopar de “doctors privilegiats”...
Va somriure:
-No; no era un sopar per a metges amb privilegi; hi podia anar qui volgués... – es va quedar pensatiu per uns instants- Sí; us he sentit parlar... et defenses prou bé- em va fer un petó- M’agraden les dones de resposta ràpida- un altre petó- Bé; potser estava molesta; segurament per això ha estat una mica adusta amb tu.
-Adusta no, Joan: estúpida, més bé diria jo... I... per què havia d’estar molesta, si es pot saber?
-Més que molesta, suposo que dolguda... em vaig ficar al llit amb ella unes quantes vegades.
-Podrit; ja m’ho ensumava... te les busques espectaculars, oi?
-Per això estic ara aquí amb una tal Xènia- se’m va quedar mirant amb l’expressió de murri i de pas jo em vaig posar vermella com un semàfor.
-Sí, ja... però la doctora Tae ja es perfila una tia amb classe.
-I la té, sense dubte. Però, no et deixis enganyar per les aparences; és una dona molt intel.ligent, culte, preciosa, que sap seduir als homes ja només amb la seva veu dolça i amb les seves formes refinades ... però quan la coneixes una mica més; quan vas més enllà del llindar de la medicina que t’hi uneix, no resulta tan encantadora; és molt possessiva. A mi em va agafar desprevingut. Pensava que teníem un afer i quasi sense adonar-me, em vaig veure lligat de peus i mans i a ella al meu davant amb un fuet a les mans a punt d’espetegar-me a sobre. Vaig haver de dir que prou...
Ja sé que això sonarà idiota, però el fet és que alhora que m’explicava de la Magsalin, em notava una mena de gelosia que anava recorreguent les meves venes com si fossin un circuit de MotoCross... Per què punyetes havia d’experimentar aquella sensació horrible? L’enveja o la insinuació d’aquesta, era una senyal inequívoca que alguna cosa em fallava, per variar: no és normal sentir-se gelosa d’una paia que s’ha embolicat amb un tio al que acabes de conèixer-li les pilotes.
La veu del Joan em va arrencar de la meva abstracció:
-... és filipina... Vols que et faci còmplice d’una coseta que em va dir una de les primeres vegades que ho vam fer?- “No!”, vaig escridassar per dintre- Saps què significa el seu cognom traduït a la nostra llengua?- se’m va despertar l’interès, vés per on- “Excrement”.
-Què? Si, home: em prens el pèl...
-No; és cert. Magsalin Tae és l’equivalent de Magsalin Excrement.
-Ostres, pobra: quina creu, no?
-Per què? Nosaltres no en fem pas la traducció.
Vaig somriure maliciosament i alterant la veu vaig pronunciar:
-“Hola, bona tarda: tenia hora de visita per a fer-me una sitologia amb la doctora Excrement”... ji, ji....
Era bo recrear-se en el mal dels altres. I millor encara, observar que el Dr. Espinell reia amb mi.
Parlant de la senyora cagalló, ens vam adormir.
Evidentment, l’endemà tots dos vam arribar tard a l’hospital després de dues miserables hores de son... però la resta... van valdre la pena!