SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 21:

A PA I AIGUA...


A l’hora de dinar, vaig sortir sola perquè segons ell, tenia massa feina i no podia perdre temps. Ni una trucada no vaig rebre i per la tarda, només em va dirigir quatre mots relacionats amb treball i més secs que el musclo de la Reina d’Anglaterra.
Era la primera vegada en els mesos que portàvem com a parella, que el veia tan enfurismat o, si més no, tan indiferent. Em sentia rara... i, de fet, no sabia com encarar-m’hi de nou perquè tenia cert temor.
Aquell mateix vespre, el vaig trucar, poc després d’arribar a casa. Ell encara anava de camí a la seva:
-Diga’m- renoi; ja no era temps de sequera, els pantans estaven a vessar.
-Joan, ho sento. Perdona’m...
-Està bé- ho va dir en un to dur que no em va convèncer.
-No: no està bé: ho noto en el teu to de veu... Em sap greu, de debò... no volia ofendre’t. És que aquesta senyora i la seva repel.lència m’han atordit.
-Em sembla que estàs una mica obsessionada amb la idea que la Magsalin et té mania o quelcom semblant- em va ferir la manera com ho va expressar i també el que deia.
-Penses que estic desvariejant? És això?
-Una micona, sí, Xènia... li tens una animositat infundada.
-Infundada? Per les calces de la meva àvia, Joan!!: si les dues vegades que ens hem vist no ha fet altra cosa que mirar de buscar-me les pessigolles...
-I pel que veig, te les ha trobat. Si tal i com dius, és això el que ella cerca, l’estàs afavorint amb la teva conducta sobrepassada.
M’estava acusant a mi d’exagerada?! No se’m van caure els pits a terra perquè els tinc petits i lleugers:
-Vols dir que sóc jo la culpable, doncs?
-La culpable de què? Aquí no hi ha ni culpables ni víctimes. Només persones que tenen ganes de complicar-se l’existència, d’acord? Et deixo perquè no m’agrada agafar el mòbil mentre condueixo. Ja et trucaré demà quan arribi a Madrid, ok?
-Sí...- estava profundament entristida i ben segur que ell ho va notar- Bon viatge, bona estada i bon discurs. Cuida’t.
-Gràcies: tu també- un clic.

Com algú que em conegui pot imaginar, em vaig passar hores i hores amb el cap botit de vagues pensaments i deliris de desamor. Quasi no vaig aclucar ull i quan ho vaig fer, tot de malsons van assaltar-me fent-me despertar a tardanes hores de la matinada, amb un esglai i el nom d’ell als llavis. En un d’aquests mals somnis, hi veia a la Doctora Tae en el jardí d’una caseta blanca, com el vestit que ella mateixa portava, tancada per un jardí superb del que hi recollia unes roses grogues grandioses. M’hi apropava des de l’altra banda de la tanca i ella alçava la mirada i em somreia de la mateixa manera maliciosa com ho havia fet a la clínica. Hi havia una mena de boirina lletosa entre nosaltres; com si l’acció tingués lloc, unes quantes dècades anteriors.
Intentava correspondre al seu gest amb generositat quan tot d’una, veia aparèixer al Joan pel porxo de la vivenda. Em guaitava de lluny i em saludava amb la mà. Alhora, tres nens mestissos i guapíssims d’entre dos i cinc anys, treien el nas al darrera de les seves cames: eren els seus fills!! Sentia que em bategava el cor a cent cinquanta pulsacions i començava a suar com una porca tot i ser-ne conscient de l’agradable temperatura d’aquell lloc.
Quasi en un esgarip, li preguntava a ella:
-Què hi fa el doctor Espinell aquí? És el meu nuvi!!
-No, bonica; “ho era”.
-Com pots ser tan.... tan...
-Ai, Xènia, relaxa’t, dona: no tartamudegis... sembles idiota...
S’allunyava àgilment, quasi com si portés ales als turmells, deixant caure les roses al seu pas i s’apropava al Joan que la prenia per la cintura i feia com si ja no em veiés. Ella es treia el vestit i es quedava en pilotes mentre ell l’acariciava de dalt a baix, embruixat per les corbes morenes del seu cos perfecte. Els nens corretejaven pel jardí, assenyalant-me amb el dit, entre rialles i exclamant el més gran d’ells:
-Aquesta senyora té cara d’escarola!!
Al seu darrera, la seva mare i el meu enamorat, que era el seu pare, estaven cardant sobre els graons de l’entrada...
Vaig despertar amb els ulls humits i espantada: em sentia immobilitzada i per uns moments vaig tenir la sensació que m’havien posat una camisa de força. A l’entrar en raó totalment, em vaig adonar que tenia tota la flassada lligada al meu cos, momificant-me. Un filet de veu, somort, em va sortir enmig de la fosca, encara embalsamada jo, entre els llençols:
-Joaan?

Tal i com preveia, no em va telefonar el dimecres al matí. Ni per la tarda: de manera que a tocar de les vuit del vespre, estava tan desesperada que quasi m’havia menjat totes les ungles de les mans i les del peu esquerre. Em vaig deixar d’hòsties i tota decidida vaig marcar el seu número. Dos trucs, tres, quatre i.... :
-Mani’m!- una veu femenina??? La veu que m’ensumava???
-Hola? Qui és? Que hi és el Joan?
-Sóc la Doctora Tae: en aquests moments el Doctor Espinell no es pot posar: s’està dutxant. Amb qui parlo, si us plau?
Vaig penjar sense respondre. La meva respiració era tan agitada com si hagués corregut la Marató i em manqués l’alè. Parlava en veu alta i no em sortien les paraules: com a una vella asmàtica:
-La... doctora... Tae... No pot ser.... ella... estic... delirant...
Amb les mans ballant la samba, vaig telefonar a la Montse:
-Altra vegada la mateixa història, Montsina!!!- ara era jo la que tornava a plorar tant que ni tant sols m’entenia a mi mateixa. Em ploraven inclús els conceptes.
-Què ha passat, Xeni?
-Ella... la doctora defecació!!
-La doctora defecació?... Ah! La doctora Magsalin!!
-Sí... aquesta esquelètica amb cuixes de pardal!!... Me l’ha pres, Montse: me l’ha pres amb tota la descaradura!!
-Calma’t, carinyo; segur que ha estat un error.
-No: no hi ha cap error. El Joan va marxar enfadat: ben segur que es va permetre el luxe d’ofendre’s, perquè no en volia res de mi... ja tenia en ment la pitrera d’aquesta barbi inflable!!
-Au, Xènia... no hi haurà per tant. Vinga, explica’m què ha succeït...
Sanglotant més que no pas parlant decentment, vaig contar-li el que tot just m’acabava de passar. Va callar uns segons que se’m van fer eterns...
-Mira... la ciència sempre troba una raó adient per a tot: no traiem les coses de context, val? Espera’t a xerrar amb ell...
-La única raó adient que la mare ciència pot donar en aquest cas, n’és una de molt coherent: el Joan està copulant amb la seva col.lega!
-Ella no ha dit que estiguessin cardant: ha dit que ell s’estava dutxant...
-I ben segur que estava a punt d’entrar a la dutxa per acompanyar-lo, tapada amb una mini tovallola i lluint unes cames imponents!!
-Tot t’ho dius soleta, bufona... Assossega’t, d’acord? Ja veuràs com hi ha una resposta raonable...
Més que tranquil.litzar-me jo, la vaig posar dels nervis a ella i quan vaig penjar, em vaig penedir de la meva actitud, tenint en compte el seu estat de bona esperança.

Una hora i quatre ungles devorades del peu dret, després, va sonar el meu mòbil. Em vaig acostar a la taula del menjador amb un sigil propi del qui espera trobar-se un lladre al darrera de les cortines i vaig mirar la pantalleta: “Joan”, hi marcava. Mentre sonava, vaig deliberar si devia agafar-lo o no; estava espantada i se m’estremien inclús les natges. Vaig deixar que es fes escoltar fins que va saltar el contestador i de seguida vaig comprovar si m’hi havia deixat missatge: efectivament:
-Hola, Xènia, vida. Escolta: no és el que tu penses encara que sembli sospitós. Fes-me un truc quan puguis, per favor. T’estimo.
Amb aquest encàrrec, em vaig tornar a sentir la part forta, malgrat que la incertitud, la ràbia i l’enveja furibunda em debilitaven bastant. Em vaig empassar les ganes de contestar a la seva telefonada.
Van ser quatre més les trucades que vaig rebre d’ell fins a les dotze de la nit. Durant la darrera, em va tornar a deixar un altre dictat: aquesta vegada em va semblar una mica crispat:
-Va, Xeni; no siguis nena... si dialoguem, t’ho podré justificar... Un petó.
Me’n vaig anar a dormir amb l’esperança que tornés a telefonar de nou perquè aquesta vegada tenia la intenció de conversar-hi: però ja no hi va haver més trucades.

L’endemà, durant el dia, tampoc no en vaig saber res però jo ja anava sobre segur perquè sabia amb encert, que ell no havia dormit: hagués o no comès pecat. I encara que em sentia bé a estones, n’hi havia d’altres en les que imaginava a la doctoreta en la postura del gosset passant-s’ho d’allò més bé i aquesta foto em partia els intents de ser optimista.
Va ser per la tarda, bora les set, quan em moria d’ensopiment al sofà, perquè tenia indicacions de no anar a la consulta privada, escalfant-me el cap, havent refusat sopar amb la colla, que va tornar a sonar el mòbil:
-Sí?- veu insubstancial.
-Com que “sí”?... Per què no em vas tornar la trucada?- estava una mica encès.
-Perquè no vaig voler.
-Ah: franca resposta.
-És que jo sempre sóc sincera... no com alguns...
-No vull discutir...- va estovar la veu- Xènia; ja sé que quan em vas trucar va respondre la Magsalin...
-Sí... i es va encarregar prou de dir-me que t’estaves dutxant. Es veu que la vostra amistat, que no relació sentimental, us concedeix la llibertat d’estar un a l’habitació de l’altre tranquil.lament i d’agafar-vos el telèfon i respondre a les trucades, per personals que aquestes siguin... O és que potser estava a punt de ficar-se amb tu al bany?
-No, no... va ser un malentès.
-Ah, és clar! Sóc jo altra vegada que malpenso i que ho tergiverso tot.
-Entenc que et sentissis incòmode, reina.
-Incòmode... em vaig sentir traïda! I me’n segueixo sentint; et queda clar??
-Escolta: estàvem a la sala de convencions de l’hotel i quan va finalitzar la darrera conferència, vaig pujar a l’habitació per arreglar-me una mica abans de sopar. Es veu que em va caure el mòbil de la butxaca i va quedar sobre la cadira: la Magsalin el va veure i me’l va portar a la cambra.-amb intencions mesquines, segur: vaig afegir per a mi- Com que estava dintre de la dutxa, no vaig sentir que picava a la porta i se’l va emportar. Quan tu vas trucar, ella estava SOLA a la seva habitació... Me’l va donar al baixar al menjador i em va dir que havia rebut una trucada teva... això és tot; creu-me!
-I una merda! Després d’haver passat de mi en arribar a Madrid el dimecres, encara em vols fer quedar com una sòmines que s’ho treu tot de la butxaca. Doncs, no: no et crec!!
-Estava enfadat, Xeni... no pots anar per la vida sospitant que m’ho faig amb la primera que em surt pel camí...
-No; si aquesta no era la primera...
-Quin concepte tens de mi? Et recordo que no he estat jo el que li va fotre les banyes a una “ex”- quasi em poso a riure: tant de bo!
-M’és igual, Joan! La doctora Tae et busca amb desesperació i no puc digerir en absolut la teva versió adulterada del fets; és massa rebuscada.
-Tu mateixa, noia...- de cop i volta, el vaig notar decebut i decaigut- Mira: t’anava a proposar que passéssim la nit junts però potser el millor serà que ens donem un temps; no m’agrada la desconfiança. Embruta una relació i veig que tu no estàs disposada a tenir fe en mi. Ens veurem demà a la clínica. Un petó.
-Molt bé. Petons...
De nou, el “clic” amb el que m’havia penjat el dimarts al vespre quan anava circulant.
Em vaig quedar “in out” uns segons... després vaig reaccionar: el Joan, m’havia deixat.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 20:

HAGUÉS ESTAT BONIC, DE NO SER PER LA DOCTORA "EXCREMENT"


Per què quan millor estàs amb la teva parella, tot s’ha d’estroncar? I per què toootes les sorpreses se’m presenten a la feina?
Ja n’estic escarmentada de petits- grans- petits homes que em foten el saltiró i em deixen a dos quarts de set, recoi! No esperava que el Joan fos el segon de la llista. Amb el Xavi ja en vaig tenir més que suficient per agafar un empatx i pensava que ell; un tio madur i mitjanament estable emocionalment; equilibrat i judiciós, no perdria els papers per un antic amor: que seria diferent.
El més fastigós de tot és que en el fons de la meva ment atrotinada, ha anat niant la idea que tard o d’hora, succeiria quelcom així.
Qui ha estat el plat precuinat que ha tret la gana d’una bona cuina casolana com jo a un home que està com un formatge, com el Dr. Espinell? La doctora Magsalin Tae: doctora cagarada, per servir-los! És clar: havia de témer que doctor i doctora, quallen millor que doctor i recepcionista...
Des del vespre del sopar d’estiu, quan vam trencar les relacions purament professionals el Joan i jo, i quan em va parlar d’ella, estirats al llit, vaig ensumar-me, pel seu esguard perdut, que encara hi quedaven restes d’una atracció fatal. Amb motiu, el meu recel.
En aquesta existència, les persones, que esdevenim els actors d’una coproducció a tot color, partícips d’ella vàries nacionalitats; catalana, filipina, anglesa, etc... mai apareixem solament una vegada, no: ens paguen per ser els protagonistes o inclús, els personatges secundaris: aquells que no deixen de tocar el crostó durant tot el film... i la Magsalin n’és un d’aquests: ella és una mercenària d’amors amb possibilitats i com que la seva vida es veu que deu ser molt avorrida, no ha trobat altra distracció que rondar al meu doctor com un d’aquells moscardons de vidre que et vénen ganes d’esclafar amb una revista del cor.

La idea és la següent: estava jo, tan tranquil.lament instal.lada a la meva butaca de secretària a la clínica, un dimarts a les deu del matí, quan va aparèixer per la porta de l’ascensor de la nostra planta, la “senyora”. Estava esplèndida; igual que el vespre del festeig. Unes cames delineadíssimes i, segurament, causa de no poques enveges, es subjectaven sobre unes sabates negres amb la punta oberta que mostraven uns dits d’ungles a la pedicura francesa i tenyides d’un crema discret. La modelava un vestit tan ajustat que semblava que els pits li anessin a sortir botant i uns malucs, com un toc de gràcia de bon escultor, es remenaven d’un costat a l’altre amb un atractiu que feia tremolar... En aquells moments, acabava de penjar el telèfon i les mans em van iniciar un rictus de trepidació tipus Parkinson i una fredor instantània va fer-ne glaçons dels meus pensaments.
Un puny se’m va clavar al bell mig de l’estómac i vaig estar a punt de vomitar el croissant que encara no havia esmorzat.
La doctora, al apropar-se’m, va somriure tan maliciosament que només faltava que li brillés un ullal. Duia el cabell negre, recollit en una mena de monyo del que no hi queia ni un pèl. Pura manifestació subconscient del que era aquella dona: una estirada.
Em va fitar amb curiositat i va dir, amb veu acaramel.lada:
-Bon dia. Hi és, oi, el Joan?- si en seria de mal parida... pronunciava el seu nom de pila directament per insinuar-me de nou, la seva gran familiaritat amb ell que, ja devia imaginar que jo sabia, es barrejava amb antics llençols de seda de colors pastís.
-Sí, naturalment. En aquests moments deu estar a la sala de metges perquè a aquestes hores no té cap part, a no ser que li esdevingui algun d’urgències, és clar. Vol que li faci un truc, doctora Tae?
Va arquejar les seves celles més depilades que les meves i es va mossegar amb delicadesa, el llavi inferior ( “ja te’l pots perforar, si vols...”, em vaig dir: són aquells comentaris interiors que una té amb si mateixa en casos extrems ).
-Dispensi, però... ens coneixem?- ara em sortia amb aquestes? Vaig mig somriure amb paciència.
-Oh, i tant! Del sopar d’estiu. Recorda? Érem assegudes a la mateixa taula. La meva parella era el Doctor Espinell- se’m va tornar la veu més aguda: més pàmfila: més, de tu a tu.
-Caram; és ben cert! Tu ets...- va fer un repàs ràpid al meu voltant i va posar una cara compassiva- la secretària... perdona, no et recordava...- li havia de fotre un parell d’hòsties o calia una simple mirada criminal?
M’he trobat amb moltes gates maules i jo no sóc dona de pocs recursos malgrat els petits imprevistos o males jugades que alguns m’hagin pogut gastar. Si hi ha alguna cosa que una noia del meu estatus social aprèn ben aviat, és a defensar-se i a protegir-se dels perills que suposa ser dona de bona vida. En el meu món, hi ha molta competitivitat i una ha d’estar preparada per a qualsevol desaprensiva que se li aparegui amb armes femenines a punt de descarregar. I acostumen a ser fèmines de la seva mateixa raça.
Fins ara, les he superat a totes ( inclús a l’Elena! ) però la doctora “cacona” tenia pinta de ser un os dur de pelar. L’havia desbancat una vegada però... i aquesta segona?? Sabia que la tia, jugava fort i es passava per la clínica per a demostrar-ho.
Després d’analitzar les seves paraules agusades, vaig decidir de ser amable i no correspondre a la seva intencionada mal amagada hostilitat:
-Sí; efectivament... sóc la recepcionista- vaig obrir els braços en un gest fi, assenyalant la meva posició i el meu entorn- no ho puc amagar, oi?- un somriure babau em va relliscar.
-Molt em temo que no, bonica- les seves dents petites però arreglades, van tornar a mostrar aquell ullal de dona llop- En fi; no et molestis...- em va interrogar amb la mirada...
-Xènia!
-Sí; Xènia... No necessito previ avís per visitar al doctor. Ens coneixem massa bé- alguna cosa em va foradar els budells i em vaig tocar la panxa per si me’ls havia de subjectar- Gràcies.
No em va donar temps ni de respondre-li un sec “de res” perquè la tia ja havia enfilat passadís enllà amb el moviment del seu cul estret, quasi colpejant les parets.
Vaig passar totalment del que m’havia dit i vaig telefonar a la sala de metges. Va respondre la Maite i li vaig demanar que em passés al Joan:
-Què hi ha?
-T’informo que la teva vella amiga, la doctora Magsalin, s’apropa a la sala en la teva recerca.
-...
-Joan??
-Què? Ah... d’acord.
-Què passa?
-Res; estava pensant en la convenció de demà a Madrid.
-Per què?
-Per res en especial: és que ella també hi ha de venir.
-La Tae?
-Sí...
-I no m’ho havies dit fins ara?
-Bé: no hi havia pensat. És normal, Xeni: tots dos som ginecòlegs. Hi aniran més especialistes.
Vaig respirar profundament:
-Sabies que ella et vindria a fer una visita avui?
-Sí; alguna cosa em va dir...
-Com ? Que t’ho va dir? Des de quan parles amb ella, eh?
-Mai hi parlo; el divendres passat em va trucar per concretar quatre coses de temàtica professional respecte a les conferències que haurem d’impartir.
-Ah, sí? Què havia de concretar amb vostè, doctor Espinell? Com haurà de entaforar-li el dit al cony aquests dies d’hotel sense la meva presència? Ara entenc per què no em vas instar a acompanyar-te...
-No t’empipis, dona: després parlem. Et deixo que acaba d’entrar i els altres estan tafanejant.
-Molt bé!!!
Vaig penjar enfurismada. Segur que de reflectir-me al mirall en aquells precisos instants, hagués vist la meva pentinada melena, electrificada com la d’un punk de Rockabilly dels anys 70.

No van trigar gaire estona a sortir tots dos de la sala. S’apropaven a mi pel corredor, a passes lentes i xerrant entre ells amb una confidencialitat que em va ultratjar. Per uns instants, em va semblar que ella, li passava la mà per sota el braç i d’haver pogut se l’hagués amputat sense cap mirament i tant salvatgement com a la “Matança de Texas” però a la Clínica de Sant Novell. M’era igual aparèixer en “El Caso”.
Ella em va observar, amb un toc de mofa, quan estaven a uns dos metres del meu mostrador mentre el Joan parlava del seu important viatge a la Gran Capital.
Un cop petrificats al meu davant, la Magsalin va pronunciar amb la seva veu serena i malèfica per a deixar-me clares algunes cosetes:
-Bé, Joan, carinyo: així doncs, demà al matí em passes a recollir per casa cap allà les sis.
-Em, sí, sí...- el doctor Espinell amb cara de gos apallissat. Estava clar que s’ensumava un retorn mooolt espès al meu costat.
-En fi, Xènia: cuida’t, estimada... i mou una mica les cames que passar tot el dia asseguda al darrera del taulell no condiciona la bona circulació. Nosaltres els facultatius, veus, no parem quiets: més bé tot el contrari; cerquem de rescatar, ni que sigui un minut per tal de poder descansar les posaderes, oi Joan?- aaarrrgggg!!!... que algú me la tragués del davant, per favorr, abans que em penedís dels meus actes... No obstant, vaig fer-ne usança de les meves bones formes.
-Ui, no; no pateixi, doctora Tae: no tinc problemes de circulació i crec que les meves cames estan en plena forma. De fet, el doctor Espinell no en té cap queixa; no és cert, amor?- a la Magsalin li va canviar l’alegre i burleta expressió del rostre, tenyint-se d’una ombra sinistre i inquietant, tot i que no va esborrar el seu sol.lícit somrís de dona hipòcrita. El Joan, tampoc no havia abandonat el seu somriure que semblava enganxat a la seva faç amb loctite.
-Eje, eje... – què podia esperar, sinó aquell riure tan estúpid del mascle acollonit al davant de la confrontació entre dues femelles que es rifen el trofeu? Està clar que tots els éssers humans amb penjoll carnós, tenen un pèsol per cervell.
-Oh... i és clar... Per descomptat, ets una noia de bon veure i visiblement, sana. En fi... que passis bona jornada i, espero, ens veurem aviat- “en el teu enterrament”, va parlar la meva veu de la consciència: és molt intrusiva.
-Sense dubte.
Es van encaminar cap a l’ascensor i allà es van acomiadar amb els dos petons de rigor. Al tancar-se les portes de l’elevador, vaig captar la mirada enigmàtica de la filipina. Els seus ulls parlaven sense mots: “Tingues per segur que aquests dies cuidaré molt bé del teu xicot...” i una escletxa cada vegada més petita em va fer perdre-la de vista.
Quan vaig mirar endavant, el Joan estava allà, observant-me amb mutisme:
-Denigrant- vaig dir.
-Per què?
-No em facis parlar.
-Ara en podem parlar, si vols; estic lliure.
-Però jo no!- vaig mirar cap a baix i em vaig posar a teclejar l’ordinador.
-Ah, no? Tens molta feina?
-Tu també te’n fotràs de mi com la teva amiga?
-No ric de tu. Què et passa? Per què sempre estàs emprenyada? Pensava que erets una tia més oberta.
-Sóc oberta: però només obro la part de mi que m’interessa i no accepto ofertes de “sigues una imbècil”.
-No ets imbècil.
-I per què em tractes com a tal?
-Jo no et tracto com a tal.
-Fins ara, no has fet més que enganyar-me... si això no és tenir-me per una absoluta ximpleta, serà que estic senil.
-Altra vegada tornes al mateix?... Només et vaig amagar que era pare. No t’he mentit en cap moment.
-Sí que m’has enganyat, doctor Espinell Vic: des de que estem junts m’has volgut fer creure que aquest intent de dona, no et movia sentiments i ara veig que el tenir-la al davant, quasi em suposa haver-te d’eixugar les secrecions amb un tovalló!!
-No diguis bestieses, Xènia, si et plau!
-Com, que bestieses? Perdona’m, xato, però tinc prou experiència amb els tios com per saber distingir a la perfecció quan un encara perd els calçotets al davant d’un encant.
-Ja veig que tens una llarga i profunda vivència viril a la teva carrera de folladora però t’asseguro que amb mi t’equivoques i en començo a estar una mica tip dels teus atacs de gelosia irracional, saps?
-Quina barra que tens, Joan.
-No; tu ets una malpensada. Què ho fa que quasi totes les dones sigueu tan recargolades?
-I què coi ho fa que els paios sigueu tan rematadament frívols?
-Em consideres frívol, després de tots aquests mesos?- em va mirar severament i no vaig saber què respondre perquè el seu aspecte era glacial-... Potser jo també m’he equivocat amb tu- va afegir i girant cua, va fer via pel passadís, deixant-me sola a recepció.
Em vaig posar a plorar amb una barreja de ràbia, pena i frustració... i vaig maleir a la refotuda doctora esguerra- cors.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 19:

LA MONTSINA, S'ESTRENA!!!


Ens va enxampar al Joan i a mi, en plena migdiada hivernal d’un dissabte que queien borrallons de neu. Vaig agafar el mòbil amb els meus dits letàrgics:
-Mmdigues?
-Xènia!
Em vaig incorporar d’un salt al llit i li vaig donar cop de colze a la cara al Joan que va fer una mena de so gutural i es va donar la volta, ensenyant-me el seus glutis pocavergonyes.
-Montse?- la sentia plorar o era jo que encara somiava?
-Oh, Xènia.... Xeni...
-Què passa? Estàs bé? Per què plores? Què tens? Puc ajudar-te?
-Això no podia passar-me a mi...
-El què? Estàs malalta? És mortal? Et trobes en fase terminal?- quasi anava a trencar a plorar jo també, temem-me el pèssim.
-No...
-I doncs?
-No... pitjor encara...
-Què pot ser pitjor que estar en fase terminal?
-Estar embarassada!
Vaig deixar la boca oberta i em va fer l’efecte que em queien quatre dents.
-Embarassada??
-Sí... d’allò que se’n diu quan un ésser aliè al teu organisme, envaeix la teva matriu i totes les defenses miren de contraatacar-lo per a protegir el teu jo, el teu cos, la teva individualitat i autonomia... un embaràs, Xènia!
-Sí, sí... sé de què va, Montse: treballo per a un ginecòleg i surto amb ell, recordes? He vist centenars de dones prenyades...
-Totes unes desgraciades, segur!!- va parlar amb la veu trencada com si fos la fi del món.
-Les he vistes molt felices, eh...
-Jo no ho sóc...
-Moontse- vaig intentar calmar-la una mica. Em resultava estrany perquè és ella la que té respostes per a tot i consols per a mi- Què té de dramàtica la situació?
-Que dintre de tres o quatre mesos, semblaré un bombo.
-T’has deixat l’accent a la darrera “o”.
-No; parlo seriosament. Això és terrible.
-Com ha estat? No em diguis que han fallat les pastilles perquè no m’ho creuré.
-I és clar que no!! Vaig deixar les pastilles fa un parell de mesos perquè em sentaven fatal i ho hem estat fent amb preservatiu: però fa cosa de cinc setmanes, quan vam sortir a sopar amb el Jacint i la Marta, vam tornar alegres a casa i... bé... què t’haig de dir...
-Tia; doncs avorta!
-És que quan li he dit al Jaume s’ha emocionat i se m’ha posat a plorar i tot... com vols que li ho proposi? Seria capaç de suïcidar-se: desitjava ser pare.
-Montsina, reina meva... potser és que ja tocava l’hora, no?
-Ha tocat massa aviat.
-Au, que ja tenim una edat, noia: dintre d’un mes compleixes els trenta- quatre.
-No m’ho recordis, vols? Estic mirant d’animar-me.
-Aleshores, pensa que aquesta criatura us canviarà la vida. Segur que no ha vingut perquè sí.
-Ha vingut per a tocar-me la gaita; per això: per a dir-me; “veus el que et passa per fer-ho sense condó?”
-Sigues optimista, Montsina: encara que ara ho vegis tan negatiu, en el fons és un regal.
-Vols dir?
-N’estic convençuda.
Es va fer un espai en blanc:
-Creus que seré una bona mare?
-No en tinc cap dubte: com també ets una bona amiga...
-Xèniaaa...- vaig riure a la seva exclamació sentimental però les llàgrimes començaven a vessar dels meus ulls color de mel- T’estimo...
-I jo, tonta. Deixa de plorar, punyeta: semblem dues cursis com l’Elena- em vaig adonar de que feia temps que no hi pensava seriosament en aquest element i em vaig sorprendre de la manca total d’odi, que m’omplia de goig.
-És que som cursis, Xeni. Com ella. No tan putes, però sí cursis.
-Tens raó... Me n’alegro molt per vosaltres, Montse: sobretot pel Jaume que deu estar botant d’alegria... Tinc el pressentiment de que serà una nena.
-Que no s’assembli a mi...
-És clar que no: et donarà mil patades.
Vam riure i ens vam sentir alegres durant quinze minuts.
Quan vaig penjar el telèfon em vaig mirar al Joan que encara m’ensenyava la part menys ajogassada del seu cos i sobtadament, una emoció estranya i majestuosa em va prendre. Potser va ser la neu que queia en una melodia sordina, fora del loft o la bona notícia de que la Montse estigués en estat i s’anés a estrenar com a mare a finals d’aquest any. O l’idíl.lic silenci que m’envoltava. La qüestió és que vaig desitjar més que mai al Joan i vaig necessitar que m’abracés.
El vaig despertar amb una petita empenta i es va girar, obrint les parpelles i fent brillar la claror dels seus ulls. Sota la manta, hi tenia muntada una tenda de càmping:
-Encara??- vaig mirar el campament amb incredulitat i ell va somriure. Jo també, però lleugerament.
-Què tens?
-Gana...
-De què?
-De tu- em vaig apropar molt a ell i vaig envoltar-me jo mateixa amb el seu braç d’home fort.
Se’m va acudir que potser i després de tot, no em desagradava tant la idea de ser mare i quasi vaig sentir enveja sana per la meva gran amiga...

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 18:

ARA VA DE TAQUICÀRDIES!

I les festes nadalenques van anar d’allò més bé; com era d’esperar. Sobretot, pel fet de no haver de sotmetre la meva dignitat als capricis inhumans de ma mare, de tocar-me el punt dèbil en aquestes dates tan marcades.
La Cindy va esdevenir una nena tan encisadora per dintre com per fora. Ens vam entendre molt bé ( no en el sentit literal de la paraula, és clar: els mots estaven de més; ens comunicàvem, majoritàriament per senyes: com si fóssim sordmudes ).
Al dia següent, després dels meus atacs d’enveja, manifestats telefònicament al Joan, en veure’ns a la clínica, ens va pujar la lívid a tots dos i en un moment donat i fortuït, ens vam tancar al quartet de la neteja i, entre detergents pudents, escombres, recollidors i draps humits quasi amb verdet, ens vam grapejar i besar com a possessos. És singular que les discussions via telèfon entre home i dona morts de passió, sempre finalitzin en una escena d’un erotisme inusitat quan es troben, cara a cara: ella sol evitar-lo per tal que es senti com un parrac brut: ell, la persegueix amb una desesperació patètica i al final, acaben rebolcant-se sobre merda, si cal, per tal de manifestar-se la seva mútua vehemència descontrolada i alliberada d’infàmia. Se l’amour...

Mentre la senyora Júlia Prat em creia a la Patagònia entre pingüins i blocs de gel, jo passava les festes entre el loft del Dr. Espinell i la casa dels seus pares. Gent humil però molt educada... més que d’altres que pretenen fer creure a la resta del món que tenir les butxaques plenes, els atorga, automàticament, elegància i classe... la de l’arrogància, principalment.
Tanta amabilitat i condescendència em van commoure i més malament em vaig sentir quan passat Reis; tot just el mateix dia que vam acomiadar a la Cindy a l’aeroport ( jo, amb llàgrimes als ulls i un “torna aviat “ en un anglès més barat que les tendes xineses ), ens va trucar la germana del Joan: la Meritxell, a mig camí de tornada, per comunicar-li que la seva mare era ingressada a l’hospital St. Vicenç per un desmai que no pintava bé:
-Et deixo a casa...
-Ni somiar-ho, Joan; t’acompanyo a l’hospital sense acceptar negatives.
-Gràcies: segurament necessitaré que estiguis al meu costat.
-Allà em tindràs.
Per uns moments, va treure la mà dreta del volant per prémer la meva amb força i em vaig arraulir a ell, amorosament, alhora que forçava el cinturó de seguretat que em prenia el coll com si pretengués escanyar-me.
Quan vam arribar, la mare del Joan: la Dolors, estava en el box, sota observació. El seu marit, feia cara de desnodrit, ressaltant encara més una primesa que inspirava quasi a l’anorèxia; però no es feia estrany, perquè el seu fill gran, l’Ernest, era com ell: un escuradents. En canvi, la noia havia pres els gens de la mare: més bé grassona i, per tant, poc estilitzada, tot i que tenia una fesomia molt agradable i uns ulls verds tan hipnòtics com els de son germà mitjà.
Estaven criant males herbes al bell mig de la sala d’espera ( on normalment es desespera ) i traient el cap de tant en tant per la porta per si s’apropava algun facultatiu per donar-los explicacions. Els vaig saludar amb compunció i em vaig asseure en una de les cadires blanques i ràncies que hi ha enganxades a la paret: aquelles que quan t’hi seus, inicien un balanceig de vertigen i et fan mirar cap a tots costats amb la certesa de que en l’instant menys esperat, te la pegaran i et faran caure de cul a terra.
Quan portàvem una mitja hora d’espera, va aparèixer un noi jove amb la muda verda pròpia dels metges i va preguntar pels familiars de la senyora Dolors Vic. El Joan, evidentment, va fer un pas endavant. El xicot va allargar una mà gran i venosa cap a ell i es va presentar com el Dr. Rodèlius. Embrossi Rodèlius. Vaig pensar que els seus pares no tenien perdó.
-Mirin; la situació és aquesta: la seva esposa i mare, ha patit una pre-aturada cardíaca provocada segurament per una fibril.lació ventricular severa, derivada d’una taquicàrdia que probablement ja devia tenir manifestada sense símptomes evidents fins el dia d’avui. De seguida que tinguem llit buit al departament d’arítmies, la traslladarem. Allà hi tenim el millor equip d’especialistes en aquest camp, coordinat pel doctor Josep Moneguet. Sense dubte, estarà en bones mans: no pateixin. Ara, si vol entrar algú de vostès al box per estar amb ella, no hi ha problema. Només la poden acompanyar dues persones però, perquè l’espai és reduït i hi tenim d’altres pacients.
Va somriure lleugerament i se’n va anar amb la seva afabilitat cap a un altre lloc.
Hi van entrar, la Meritxell i el seu pare. L’Ernest, el Joan i jo, vam romandre a la sala d’espera, sense saber de què xerrar.
I, vam saber de què parlar perquè ens vam tirar dues hores allà esperant que passés quelcom. Fins que van sortir la Meri. i son pare i ens van informar que anaven a pujar a la Dolors a cardiologia.
Tots ens vam dirigir a la sisena planta del gran hospital i vam esperar a la petita habitació doble, depriment, on hi havia un finestral que donava al pati interior: al costat d’una rampa per on hi passava personal constantment. A la poca estona, van entrar dos infermers arrossegant una llitera de rodes amb la mare del Joan estirada i tapada fins el coll i la van instal.lar en el llit a tocar de l’alegre finestra des de la qual, es filtrava una llum esmorteïda i descoratjadora. Almenys, la dona gaudiria del privilegi d’estar sola.
No va passar massa estona més, sense ni temps d’haver-nos dirigit vocables els uns als altres, que va entrar un home, vestit amb una bata blanca, impecable. Era alt i prim i aparentava tenir uns cinquanta anys. Tenia el cabell curt i canós, uns ulls petits, ametllats i foscos però molt vius i una nàpia prominent. Interessant... De nou, com el xicot d’urgències, també va allargar una maneta: massa petita per a la seva alçada, cap al pare del Joan i va pronunciar, amb una veu bastant aguda:
-Vostè deu ser el seu marit, suposo. Què tal: sóc el doctor Josep Moneguet.
Sense dir res més, va girar sobre sí mateix i va mirar a la Dolors que jeia amb un rostre cadavèric, incrementada la impressió, per la preciosa bata que gasten en aquests centres de salut i que la dona duia posada.
-Com es troba, senyora Vic?
-No sabria dir-li... em sento una mica marejada...
-És normal. Pateix de taquicàrdia i sembla que ara el seu cor, sobtadament, ha decidit molestar-la una mica. Amb els fàrmacs que li hem receptat, es trobarà millor.
-I és geu, això?
-Si es tracta adequadament, no: la taquicàrdia és menys complexa que l’arítmia.
A mi, allò em sonava a plàstics i decibels.
-Segurament, tot s’arreglarà amb una ablació.
-Ablació?!- cadascun dels membres d’aquella família em va mirar, inclòs el Joan, amb certa estupefacció. El tal Moneguet va arquejar les celles i amb un somriure servicial va respondre calmosament:
-Sí, efectivament. En aquests casos, solem utilitzar un catèter que introduïm per la vena aorta i el fem arribar fins a la zona elèctrica del cor que provoca les vibracions. La cremem i llestos. Amb les taquicàrdies sol donar-nos bons resultats: no acostumem a tenir problemes de reincidència- ara es referia de nou a la Dolors i els seus.
Vaig silenciar i en secret, em vaig avergonyir profundament d’allò que la meva ment havia interpretat per ABLACIÓ... què hi tenia a veure, el clítoris amb el cor?

Aquella mateixa tarda, la mare del Joan va deixar d’estar sola a la petita cambra. Hi van ingressar una altra dona, més o menys de la mateixa edat que ella i dues vegades més grassa. Quan la van posar a sobre el llit, els camillers la van deixar caure com si fos una foca ensinistrada o una enorme truïta de patates a la que volguessin donar la volta per coure-la.
Més que malalta del cor, semblava que estigués fotuda del cap. No articulava més que mots indistingibles que ni tan sols sabíem si eren catalans o croates. Gemegava constantment i durant els tres dies que la Dolors va romandre al St. Vicenç, ens vam acostumar als laments en forma de “Aaiii” que sonaven de fons com música ambiental d’una peça ratllada o un gra massa psiquedèlica per a les nostres rústiques oïdes.
Al principi, vam intentar bescanviar alguna conversa amb la que, pensàvem, era un ésser viu normal i corrent fins que a les poques hores, vam resoldre l’entrellat que la pobra devia tocar campanes.

De tant en tant, les infermeres, quan entraven a l’habitació per canviar els llençols i netejar-la una mica a ella, ens dedicaven una mirada còmplice com dient: “pobrets: santa paciència” i aleshores es dirigien a la senyora- balena i li xiuxiuejaven amb tendresa: “Vinga, senyora Paquita, no remugui tant que aquí la tractem molt bé” i, naturalment, l’altra seguia amb el seu planyiment fent cas omís.
Un dels dos migdies que em vaig apropar a l’hospital, aprofitant l’hora de dinar, amb el Joan, per veure a la seva mare, estàvem asseguts al voltant del llit ( ja li havien practicat l’ablació: la de cor, vull dir! I tot havia anat segons el previst ): el Joan seia d’esquena a la cortina que separava a les dues pacients. Rèiem per alguna de les banalitats que estàvem esmentant en aquells moments quan de cop i volta, tot el terra va tremolar: vam fer un bot sobre les nostres cadires i la Meritxell, assentada sobre el llit de la seva mare, es va aixecar alarmada i va cridar: “Un terratrèmol!”.
-Meri; no en patim de terratrèmols a Barcelona!- va dir el Joan amb els ulls desorbitats.
Va descórrer la cortina i allà, tirada per sobre de les rajoles com un sac de formigó: a l’altra banda de la llitera on érem nosaltres; a tocar de la porta d’entrada, hi era la senyora Paqui, gemegant com sempre però amb un clam més pronunciat.
-Déu meu! Pobra dona...- va exclamar la Dolors.
Tots vam córrer en el seu auxili. Entre el Joan i son pare van mirar d’aixecar-la:
-Hòstia puta, com pesa, tu!- vaig creure que el Sr. Joan Espinell pare, es trencaria per la meitat. Tant ell com el seu fill, esbufegaven, vermells com el sol ponent de tardor.
-Espereu: premeré el botó perquè vinguin les noies.
La Meritxell es va apropar a l’intercomunicador i a l’acte va sonar una veu de restreta amargada:
-Síiii?
-La senyora Paquita ha caigut del llit!!!
-I com collons ha caigut del llit?- va preguntar el pare del Joan.
-Com vols que ho sàpiga, papa? Estava aquí igual que tu. Haurà mirat d’aixecar-se... jo què sé.
-Déu me’n guard: quin ensurt m’ha donat. Una mica més i m’han de tornar a intervenir- ho deia la mare del Joan amb un mig somriure dissimulat.
-Tal i com està aquesta bona dona, no ha rebentat de miracle, amb la caiguda- el Joan se la mirava, circumspecte, acaronant-li les galtasses greixinoses.
-Penses que és un globus d’aigua o què?
-Pare, aquesta senyora està tan grossa que no me’n sé avenir que l’hagin pogut entrar per la porta d’urgències de l’hospital: i mira que és ample!
Pare i fill tenien una conversa tan realista que la Meri i jo ens vam mirar de reüll i ens vam fotre a riure tapant-nos la boca amb tal repressió que ens va agafar singlot.
Tres fornits paios van entrar de seguida i la van col.locar al seu jaç de nou, amb un PAFFF que va sonar a pet de llufa i que, del cert, no vaig saber distingir entre el soroll dels llençols.
La Paquita, pobrissona, resguardada pels seus greixos, no va patir més que alguna que d’altra contusió i quan la mare del Joan va abandonar l’hospital, ens va dir que la desventurada encara seguia amb la seva repetitiva cançoneta del “ai, ai, ai” com si fos una cantadora gitana.

L’important és que tot va anar bé: que la Dolors es va refer ben aviat i que la vaig acompanyar a casa seva durant uns quants dies. Hi vaig fer bons vincles tant amb ella com amb la seva filla i la veritat és que he agafat el gust d’anar a dinar amb tots plegats quasi cada diumenge. Per al Joan és positiu però a vegades, inclús em sembla que es sent molest que presti tanta atenció a la seva família i el deixi una mica de banda... com són els homes...
Però estic contenta: em sento molt més unida a ell.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 17:

TIRORIRO-TIRORIRORÍ:

El “Tiroriro-tirorirorí” del meu telèfon va sonar aquella mateixa nit a la una trenta- dos de la matinada quan jo encara ploriquejava al llit, amagada entre el tumult de funda nòrdica, manta i cobrellit... El mòbil parpellejava dintre de la meva sabatilla ( quan me’n vaig a dormir, l’acostumo a dipositar aquí per tal de no enderrocar-lo quan apago el despertador amb una mà sense tacte a aquelles hores matineres ).
Vaig contestar amb veu tènue i somicosa:
-Xènia... estàs plorant?
-Sí.
-Per què, petita?
-Perquè ets sòrdid! Menyspreable! Abominable!
-Escolta: tenies tot el dret a saber que sóc pare però... em feia... em feia por sincerar-me: en tot aquest temps no he trobat mai el moment just per a explicar-t’ho. Temia que marxessis cames ajudeu-me si t’ho deia.
-Per quin motiu hauria d’haver fugit de tu si sabia la veritat? A cas ets un maltractador de nens o res semblant?
-No...
-I doncs, eh? M’has pres per la típica nena cursi i cap de trons que no entén res, oi? Que només pensa en els seus modelets i en portar la mitja melena ben arreglada- i no s’equivocava...
-No diguis això: no és cert i ho saps. La cosa no era tan senzilla. Confessar a una dona a la que estimes, que tens una filla, pot posar en risc la relació...- que m’estimava!!! Oh!!! La petxina em va començar a donar palmes sota la flassada- L’Ayleen i jo, vam tenir un rotllo esporàdic. Va venir a Espanya a fer un curset pràctic. Ens vam agradar; vam mantenir relacions unes quantes vegades i cap a les darreries, es va quedar en estat. No va voler avortar perquè a casa seva eren molt catòlics i li tenien menjat el cap, de manera que em va dir que tornaria al seu país i jo em vaig comprometre a fer-me’n càrrec de la criatura i posar-li el meu cognom. Això és tot. La Cindy, quasi ni em coneix, pobreta: ens veiem dues vegades a l’any i ni així: normalment, per les vacances d’estiu i ara de cara a les festes nadalenques. Potser, algun dia, ja no en sàpiga d’ella.
Tot i els seus raonaments, em sentia engelosida i vaig seguir a la meva com si no hagués escoltat ni una paraula del sermó que m’acabava de deixar anar:
-Tots els homes sou iguals: uns mentiders i uns falsos. N’estic farta de vosaltres!!
-No sóc mentider. Només m’he limitat a ometre una part de la meva vida i ja està. T’asseguro que tard o d’hora, si això nostre hagués seguit endavant, t’ho hagués revelat.
-Estafador!!!
-Ei... jo no t’he estafat res.
-Sí, senyor: m’has estafat la confiança que tenia dipositada en tu. Ja no me’n podré refiar...
-Ostres, Xeni... per favor... no et posis així, preciosa.
-No m’anomenis preciosa!!!- xisclava per telèfon i estava segura de que ell devia enretirar-se el mòbil de l’orella per tal que no el deixés sord com una tàpia- A quantes ties més els llences pirops?
-Què dius, ara?
-Ja que tenies una filla secreta, ara també resultarà que tens amants amagades sota les pedres, no?
-I és clar que no, tia! Què t’empatolles?
-El guapo doctor Espinell li pren el pèl a la tòtila de la secretària; se la folla quan vol i es queda tan ample. Què? Et diverteixes narrant-li als teus grans amics de professió que te’m passes per la pedra cada vegada que et ve de gust i que jo em sotmeto com una poca- pena que està penjada per tu?- mmm.... aquesta conversa tenia un caire morbós que m’estava encantant... jo, delirava, per descomptat, però em posava a to saber que ell, des de l’altre costat de la línia: des del seu enorme loft de St. Cugat, estava perdent el cul per mi, desconcertat com el tenia.
-No... jo... no; de cap manera... com vols que...
-Mentider!
-Xènia... m’estàs tornant boig... tot anava pel fet que no t’havia dit que era pare... fora d’això: no he fet res dolent.
-Segur!
-No! Jo no et prenc per tonta... al contrari... ets una tia espavilada, bonica, atractiva, sinuosa, elegant... què més vols que et digui? Que em perds: que quan et veig cada matí allà a la clínica em vénen ganes de violar-te sobre el taulell.
Vaig callar i de transfons sentia la seva respiració agitada des de l’altre cantó. La meva cloïssa insatisfeta i alterada, no parava de bategar a les parts baixes... i vaig tenir la seguretat de que necessitava tractament per a nimfòmanes.
Tota emocionada i, encara que de la forma menys obscena possible perquè estava tapada fins als ulls, vaig respondre amb una veu eròtica i profunda:
-Vull que em diguis que demà al vespre em pegaràs un clau rere l’altre fins a fer-me perdre el coneixement.
-Hòstia, lady... no em facis això. M’estàs trempant i ara em faràs passar una nit d’insomni, de puta mare.
-Així, te la torno.
-No s’hi val: la teva venjança va més enllà del que em mereixo.
-La meva venjança, guapo... no ha fet més que brotar... Bona nit, senyor Espinell Vic... i... posa-te-la en una glaçonera...
Vaig penjar i em vaig adormir com un angelet.

L’endemà em va trucar la mare per preguntar-me què faré aquest Nadal. Li vaig dir que el Joan i jo tenim previst de marxar a la Patagònia. Passo de que el meu Príncep Blau, ara es converteixi en “el pare a marxes forçades”. M’hi nego!!

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 16:

I AQUESTA PRECIOSITAT, QUI ÉS?

Bé; massa, massa gelós, el Joan no era. Va oblidar molt ràpidament l’incident amb el Xavi, i això no em va acabar de satisfer... hi veia dues opcions: o que el noi passés de mi més del que aparentava o bé que fos així sempre, per regla general: la qual cosa li treia punts perquè no m’agraden els homes summament desencadenats: una petita porció de gelosia és benvinguda en una relació... o no? En canvi, el tio va fer com si realment no l’hagués inquietat més del que vam parlar aquella tarda: i l’endemà i el següent i l’altre, tot va seguir igual. Ni retrets, ni mals humors fora d’hora... res: somriures, bona sintonia i posa-t’hi flors, Xènia. Collons: jo volia males cares, reprovacions, insinuacions escortades per mirades de fúria irrefrenable... puaj!
En part millor perquè vam seguir fent la nostra com si res.
Sí que vaig notar un cert canvi en la seva forma d’actuar; però ben bé tres setmanes després de l’encontre.
Es passejava per la consulta amb aire desatent i amb un comportament sospitós. Quan érem plegats, feia el mateix: és a dir: no existir. Com si habités un altre planeta i amb mi només hi fos el seu cos. Aparentment, semblava que es tractés del que es tractés allò que li succeïa, no anava amb mi però d’altre banda, tenia la impressió que jo hi pintava alguna cosa en aquella conducta misteriosa... em preguntava si estaria mutant. Alguns paios ho fan quan porten cert tempet al costat de la mateixa dona... si en sabré d’aquestes coses... s’esgoten i aleshores, sofreixen una mena de metamorfosi infecte i llavors és quan el penis se’ls en va cap a tot arreu per inèrcia, a favor de la seva subsistència.
En principi vaig mirar de no donar-hi importància; al cap i a la fi, tots podem patir una temporada maldada però quan vaig observar que la cosa semblava allargar-se més del que calia, em vaig començar a tornar una mica paranoica. Contemplava a les meves condeixebles cada vegada que ell els passava pel davant per tal de detectar alguna mena de mínima senyal, que pogués tenir un embolic amb qualsevol d’elles: especialment, amb la Mireia, que era la més afavorida. Per contra, no trobava que hi hagués quelcom d’anormal entre ells. I això, naturalment, em desconcertava perquè no tenia a on agafar-me.

A darrera hora d’una tarda de dimecres de poca feina, mentre estava a la recepció, navegant per Internet per tal de no avorrir-me excessivament, es va obrir la porta i van entrar una xicota, d’uns vint-i-pocs anys amb una nena que n’aparentava set o vuit: la primera idea que em va voltar el cap va ser que aquella noia era massa jove per tenir una cria de tal edat. Susdita senyoreta, se’m va apropar i amb una positura apocada i molts bons modals va preguntar pel senyor Espinell:
-Tenia hora concertada amb ell?
-No, no... en realitat no venia a visitar-me; venia per ella- i va assenyalar a la neneta que em mirava amb uns enormes ulls rodons d’un color blau fosc, fantàstics.
-I aquesta preciositat, qui és?- “quina nebodeta més bufona”, se’m va acudir, alhora que m’abocava per sobre del taulell per tal de veure-la millor i oferir-li la meva màxima amabilitat.
-La Cindy- el seu accent va sonar estrany; un català d’aquells de nyigui-nyogui que es barrejava, indubtablement, amb un altre idioma.
-Oh, quin nom més bonic, Cindy. Que vens a veure al teu oncle, potser?
La nena se’m va quedar mirant amb un gest que no vaig saber interpretar si era una insinuació de “ets idiota o ho fas veure?” o de certa perplexitat enfront les meves paraules.
-No... que va!- la noia va somriure àmpliament- és la seva filla...
-Ah??- sabeu allò quan t’adones perfectament que se t’està quedant la cara d’autista profunda i que els demés te la miren adonant-se’n clarament de la teva severa carència? Em notava el llavi inferior, immòbil: com si tot d’una hagués patit una embòlia que em dificultés la parla. Quasi vaig creure, per unes dècimes de segon, que em queia la baba. La gesticulació va anar acompanyada d’un to de veu agut i beneitó- La... seva filla?
-Sí; té sis anyets. No parla massa bé el català perquè viu a Anglaterra.
-Ja...
Estava segura de que anava desmaiar-me per qualsevol racó a partir del moment que m’aixequés de la cadira. Vaig agafar l’auricular i vaig trucar al despatx del Joan. Ell va respondre amb un fil de veu:
-Diga’m, Xeni.
-Aquí hi ha... - vaig alçar la vista cap a la dona...
-La Miranda.
-Aquí hi ha la Miranda amb la Cindy; la teva FILLA- i vaig remarcar les lletres, especialment recalcant la “ll”- que t’esperen.
-Ah. Sí; surto- i em va penjar secament.
Va sortir tot despentinat i amb una pinta de llunàtic, increïble. S’havia estat remenant els cabells en el seu escriptori? I això, per què? Potser es sentia una mica cabró?
El primer que va fer va ser llançar-me una miradeta d’aquelles que guarden tots els homes quan es senten acovardats i són plenament conscients que l’han pifiat ben grossa. Jo, evidentment, vaig fer com si no l’advertís.
En segon lloc, es va dirigir a la petita amb els braços oberts:
-Oh, my darling...
La Cindy el va abraçar amb molta tendresa i em vaig sentir una mica desplaçada, sincerament ( a part d’absurda, és clar ). Una altra vegada m’havia deixat enredar? Ara resultava que el meu nuvi tenia una filla secreta de la que no m’havia esmentat res en els cinc mesos que portàvem sortint.
-D’això... Xènia; et presento a la meva filla: la Cindy- ho va dir mirant-me l’orella, interessadíssim en el meu lòbul d’on, excepcionalment, no hi penjava cap arracada.
-Sí; ja hem fet les presentacions... oi, bonica?- vaig picar l’ullet a la nena que es va quedar impassible. La pobra entenia tant de català com jo de cantonès. El meu somriure hipòcrita i retingut, no m’abandonava- És encantadora... la veritat és que no s’assembla gaire a tu- el vaig fitar amb les venetes bategant-me als ulls.
-No... no, ni molt menys: ha sortit a sa mare.
El vaig acabar d’enclastar, fulminant-lo amb una mirada d’odi privat i ell es va moure una mica alarmat, acariciant els cabells rossos lligats en dues trenes de la seva filla; “l’apareguda”.
-Bé; vull dir... la seva mare no és massa agraciada però la Cindy ha heretat els seus trets facials, en versió reformada, ej...- se li va quedar travada la rialleta tonta que no venia al cas.
-El Dr. Espinell em va explicar que ell mateix va portar al món a la seva pròpia filla... –la pobra noieta que havia vingut de mainadera i que estava ficant la pota d’una forma fastigosament innocent, va posar cara de novel.la rosa i em van venir temptacions d’encaixar-li una pilota de bàsquet a la boca.
-Oh... encisador...- hi havia una destral a prop?
-Who’s that girl?- la criatura tornava a parlar... i tots tres la vam mirar com si Jesucrist en versió femenina, decidís delectar-nos amb uns mots bíblics i celestials.
-She’s the secretary of your dad, love- va respondre en un anglès curadíssim, la Miranda que, per cert i curiosament, semblava la germana bessona de la dona del Julio Iglésias: un factor més per odiar a mort al Joan.
-Auh...- les galtones se li van ruboritzar a la cria i un somriure tímid va sortir dels seus llavis amples i infantils i de sobte, vaig sentir un afecte maternal, commovedor.
Els tres adults ens vam quedar callats i aleshores, la Miranda ens va mirar al Joan i a mi ( no tenia pinta de ser idiota, de manera que segurament devia detectar certa tibantor entre nosaltres ) i va exclamar, amb la seva melòdica veu:
-Bé: me’n vaig que encara haig d’agafar els ferrocarrils i he quedat amb un col.lega.
-Vols que t’hi apropi?
-No, no cal, Sr. Espinell: merci- va fer una ullada a la criatura i situant-se a la seva alçada, li va fer un petó molt suau- Bye, Cindy, dear.
-Bye- la nena se la va mirar amb cara de “no em deixis aquí tirada, si us plau”.
-Adéu... Xènia?- em va oferir una maneta menuda i ossuda però de llargs dits com tentacles.
-Sí; correcte. Encantada, Miranda- la vaig correspondre amb el braç tant estirat com un tronc d’aquells que et foten un caminet de muntanya, enlaire.
Va desaparèixer rere la porta de la consulta, ondejant la seva cabellera sedosa i platina.
Em vaig quedar mirant cap a la direcció per on ella s’havia esvaït, com si hi veiés alguna figura fantasmal que m’estigués explicant alguna batalleta de la guerra civil. I de mentre, sabia a ciència certa, que el Joan em fitava de reüll amb un semblant de culpabilitat que em posava a cent.
Quan vaig tornar a reaccionar, la Cindy tenia els seus ullassos blavosos, perforant els meus. De debò que, i sense ànim de ser perversa, en aquells moments em recordava a la nena del “Exorcista”, poc abans de la transformació. Era bufoníssima però tenia una expressió molt buida al rostre.
Em vaig posar a endreçar sense mirar al Dr. Espinell que estava allà petrificat espiant-me amb l’esguard baix.
-Anem a sopar alguna cosa: vols venir?
Vaig trigar una estona a respondre: com si no el sentís:
-No, gràcies. La teva filla i tu tindreu moltes coses de les que xerrar i donat que el meu anglès és tan pur com les fulanes de la Rambla Catalunya, prefereixo no participar-hi. D’altra banda, imagino que la nena tindrà ganes d’estar amb el seu PARE a soles- vaig subratllar el vocable sense mirar-lo ni una sola vegada, alhora que trastejava absurdament amb una carpeta que anava col.locant d’un calaix, a l’arxivador i de l’arxivador, a l’armari...
-Estàs emprenyada, oi?
-Nooooooooo.... què t’ho fa pensar? Si és d’allò més normal sortir amb un tio i no assabentar-te’n fins al cap de quasi mig any, que té una filla... Succeeix cada dia, tranquil. És que m’ha de venir la menstruació i estic de mala lluna, ja saps... cosa de dones...
-Xènia...
-Deixa-ho córrer, d’acord?
Vaig sortir de darrera del taulell amb la meva bossa marró penjada de l’espatlla, tota indignada i em vaig clavar una topada al maluc contra el moble, mentre intentava esquivar la seva mà que mirava de prendre’m pel braç.
-Au, Xènia, carinyo... permet-me que t’expliqui, dona....
-Fes-ho per sms!!
Vaig marxar corrents passant per davant dels mostradors darrera dels quals hi sobresortien els seients deserts de les meves companyes que havien plegat durant l’estona que havíem estat intercanviant estupideses allà a la sala d’espera, el Joan, la Miranda i jo amb una nena de sis anys que, ben segur, no ballava sardanes.
Tenia els ulls plens de llàgrimes quan vaig sortir al carrer i un fred glacial em va recórrer des dels dits dels peus fins a la punta del nas. Em vaig penedir de no haver-me acomiadat de la criatura: pobreta; al cap i a la fi, ella no en tenia cap culpa. També em vaig penedir de no haver permès que el Joan m’apropés fins a casa... cago en Déu, la rasca que fotia!!!

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 15:

SORPRESA!!

Un dilluns de tempesta: per la tarda i jo ficada al llit amb dues mantes, el llençol, un pijama de llana, mitjons gruixuts i a trenta-vuit de febre.
Havia trucat al Joan per dir-li que tampoc no hi aniria l’endemà a la clínica perquè estava feta una andròmina contagiosa, plena de virus que les prenyades no voldrien contraure, sota cap concepte, per tal que els seus fetus estiguessin enfora de perill ( moltes embarassades tenen la idea que els seus petits nonats, poden agafar les malalties que elles mateixes enxampen, per inhalació, com si els nens tinguessin els seus nassos enganxats a la seva gola i obrissin els orificis per inspirar alhora que la mare: “Espera mamà, que abandono per uns moments la bossa i m’empasso la teva grip; així em consensuaré amb la teva mocarrera i mal de cap” ).
En una ocasió, vaig topar amb una dona que deia que mai creuava les cames perquè no volia que el seu fillet s’ofegués... vaig pensar: “Déu meu, aquesta tia està convençuda que l’embrió que porta a dintre respira a través de la seva figa!”... em vaig limitar a contestar que això era un error perquè les criatures respiraven i s’alimentaven a través de la placenta i del cordó umbilical, més no li va servir de res perquè la senyora, que fregava els cinquanta, va seguir espatarrada a la cadira deixant-me veure les seves calces roses de pre-mare. Cas omís. Però és que de bestieses n’escoltava tantes que va arribar un moment en el que feia oïdes sordes i passava de totes les animalades que algunes em deixaven anar... la feina de respondre a dites ximpleries, no era meva: pobre Dr. Racó...
Doncs bé: el meu estimat metge va regalar-me quatre bonics afalacs i jo vaig seguir estesa al meu llit com una difunta al seu nínxol.
Així que cap a les set de la tarda, van trucar a la porta i vaig aixecar-me tota recuperada, d’una revolada, sabent ( o, més bé, creient ), que seria ell... Vaig obrir sense contestar a l’intèrfon, intentant arreglar-me els cabells de sonada que portava encrespats cap a totes direccions, em vaig pessigar les galtes amb una mica- massa d’energia, em vaig rentar les dents per no flairar a cadàver en estat de putrefacció: tot, a la velocitat que comporta enfilar una planta i quan vaig sentir el timbre de dalt, vaig obrir vigorosament i amb una postura, treballosament sexy.
Era ell... però no ell, sinó “Ell”... el Xavier.
Em vaig quedar petrificada i vaig mirar-lo sense expressió, tot i que en el fons, sorpresa:
-Xavier... què vols? Què... què fas aquí?
-Passava pel portal i he tingut l’impuls de pujar a veure’t... Com que ja fa un temps des de que...
-Ja...- realment estava tan meravellada que no sabia ni què respondre.
Vaig obrir una mica més la porta i dels nervis ( perquè estava un xic neguitosa donada la situació: com ho hagués estat qualsevol persona adulta, normal ), el fil del cantó d’aquesta, va xocar amb la meva sabatilla i me la va engegar fins a l’altra punta del vestíbul.
-Passa, passa... – li deia mentre anava corrents a buscar la babutxa que s’entestava a no entrar-me en el peu.
-Perdona que hagi vingut per sorpresa però la veritat és que m’ha fet cosa trucar-te per telèfon i com que era al teu carrer...
-Sí, sí... ja... ja... – la maleïda sabatilla no s’encaixava al seu peu i mentre mirava al Xavi, vaig haver d’abaixar-me i embotir-me-la amb les mans.
-Estàs refredada?
-Una mica...- ho deia, encara ajupida i amb un caramell a mig penjar del nas que amb un moviment furtiu vaig treure’m amb el mocador que duia guardat a la butxaca de la bata.
-He sentit a dir que la vida et va prou bé..
-No em puc queixar- a la fi em vaig incorporar i el vaig mirar de front. Estava guapo- Volies quelcom en especial?- vaig arquejar les celles, alçant una micona la barbeta com per donar-me autoritat.
-No... solament tenia ganes de visitar-te.
-És clar.
Vaig entrar al menjador tot i que no tenia gaires ganes de que ell també hi entrés i s’assegués al sofà: no em venia de gust petar la xerradeta amb el que havia estat el meu nuvi infidel. Però les circumstàncies eren insòlites i la veritat és que la congestió m’havia deixat el cervell moll com l’aiguat que queia a l’altre costat dels finestrals. Per aquesta reflexió profunda fou que em vaig adonar que havia deixat un rierol per terra amb el seu paraigua que encara portava pres a la mà. Em vaig dirigir a la cuina, oferint la imatge d’una tronada que no tingués massa clar cap a on guiar-se i això em va empipar perquè no volia donar l’aparença que estava inquieta pel fet que se m’hagués plantificat a casa després dels set mesos que feia que ens havíem vist d’aquella manera al restaurant, anant jo amb la Montse i ell amb la seva encantadora meuca- Elena.
-I a tu, què tal et va?- vaig sortir amb la baieta de rentar el terra i em vaig posar a fregar les gotetes que recorrien tot el rebedor.
-Ai, perdona: dóna’m, ja ho netejo jo- se’m va apropar, deixant el paraigua sobre un bassalet d’H2O concentrat en un terra impol.lut.
-No, deixa; ho faig jo, tranquil
De cop i volta, ens vam veure tots dos agafats a la vara de l’utensili amb una dèria per netejar, malaltissa. Semblava que aquell ceptre fos el pal d’un vaixell que s’està enfonsant i miréssim de salvar-nos la pell a empentes per fer-nos fora mútuament.
-No t’amoïnis, Xavier: ja frego jo, recoi!
-D’acord... – va envermellir i vaig seguir la meva tasca.
-Així, doncs... tot et va bé, oi?
-Sí... a mitges...
-A mitges?
-És que amb l’Elena... bé; la cosa no acaba de rutllar...
-Ah, no?... Jo pensava que éreu l’un per l’altre. Després de tot el ciri que vau muntar- ironia Xènica.
-Em sap greu...
-El què?
-Haver-te deixat de la manera en que ho vaig fer...
-Vaja... doncs a mi no em fa res.
-No em guardes rancúnia?- posava una carona d’àngel com per trencar-se-la.
-Nooo... i ara, noi- en part, era cert; que consti!- Em vas obrir els ulls amb aquell mastegot.
-De debò?
-Sí... i tant... em vas ensenyar quelcom molt important.
-El què?
-Que alguns homes, a més de ser capullos, els manca la capacitat mínima de fer les coses ben fetes... i que les mingues grans, solen pertànyer a propietaris d’encèfal reduït...
-Mm- es va quedar en blanc.
-Què et sembla?- em vaig quedar allà quieta amb el motxo a les mans i un ampli somriure.
-No sé què dir-te... que tinc la tranca gran i que sóc un imbècil?
-Bingo!
-Tens raó.
-Naturalment... però no et crucifixis per això, eh. Ja han passat uns quants mesos i m’he refet perfectament.
-Me n’alegro perquè la veritat és que aquests darrers dies jo no he fet res més que pensar en tu a cada hora... He estat recordant quan fèiem l’amor; els teus ulls, els teus llavis humits, el teu entrecuix càlid... El meu organisme ha cobrat factura perquè m’he sentit com si m’hagués pres tota una caixa de Viagra.
-Bé; ja tenies a l’Elena per desfogar-te, no?
-L’Elena... uf, l’Elena...- se’m va atansar de forma perillosa i arriscada i jo vaig recular dues passes.
-L’Elena, què? Quan em vas deixar, vas argumentar que n’estaves enamorat... o no?
-Sí; tu ho has dit: “n’estava”.
-Ja no?
Va negar amb el cap:
-M’he adonat de que la dona a la que desitjo inevitablement, ets tu- se’m va apropar més, encara.
-A veure, Xavier; què has begut?
-Com?
-T’has injectat, t’has dopat? Què has fet? Què tens?
-Tinc la necessitat de ficar-me al llit amb tu; no és més que això.
-Ara ja no és el moment adient.
-Per què no?- els seus ulls em miraven amb una fixació que em despullava tota.
-Perquè estic sortint amb un altre home i...
-I què?
-Que no se la vull fotre... m’agrada, l’estimo...
-Ho trobo raonable...- intentava fer-me un petó i jo, sense saber el per què, em deixava arrossegar.
En aquells precisos i justos instants, va sonar de nou, foradant les nostres orelles, l’intèrfon de la porta i de l’ensurt vaig deixar escapar el bastó que va xocar contra el front del Xavier, trontollant-li entre les dues celles. Després, el motxo va caure a terra, rígid, amb un cop sec. Em vaig enganxar l’auricular fins al timpà:
-Digui??- vaig cridar més que no pas preguntar.
-Hola, guapa: sóc el Joan- la seva bonica veueta s’escoltava en miniatura.
-És el Joan!!!!- vaig veure un capellà que em sortia de la boca i aterrava sobre l’espatlla dreta del Xavier.
-Qui és el Joan?
-El meu... la meva parell... el meu nuvi, hòstia!
-No t’estressis, dona: no passa res.
-Sí que passa: passa que ell és el meu gran amor i tu el meu “ex- ex” nuvi i que no vull que pugi i et vegi dintre del meu pis.
-Aleshores... vols que em quedi al replà i així semblarà que no he posat el peu a casa teva?
-No!!... no ho sé.
Van picar a la porta sense utilitzar el timbre. Merda! Per què havia de viure en un primer? Vaig xiuxiuejar com una idiota:
-Ja és aquí...shhh- em vaig posar el dit índex al davant dels llavis.
Acte seguit, vaig obrir la porta per segona vegada i allà va aparèixer el Dr. Joan Espinell amb els seus ulls verds de cristall.
-Bona tarda...- em va fer un petó fugaç i va mirar per sobre al Xavier que feia posat de beneit.
Jo me’ls vaig mirar a tots dos que es clavaven els ulls com dards i mig histèrica vaig dir, encara amb aquell to cridaner, referint-me al Joan:
-Ah... et presento al... al meu amic; en Xavier- es van fer unes estrebades de mans com per arrencar-se els braços.
-Xavier... et presento al meu company: el Dr. Espinell...- encara tenien les mans encaixades com dos homosexuals que s’acaben de conèixer.
-Encantat...- aquest era el Joan amb un aspecte, aparentment desimbolt.
-Igualment- el Xavi, amb cara de potència.
-Bé, Xavier: ja ens veurem un altre dia. Gràcies per la visita: espero sentir-me més recuperada demà.
-Ben segur.
Em va fer dos petons sota l’atenta mirada del meu doctor i a continuació el va saludar a ell amb un moviment de mà que el Joan va correspondre amistosament.
La porta es va tancar a l’esquena del Xavier amb un PLAM tal i com la nostra relació havia acabat. Durant uns segons no em vaig voler donar la volta enrere per por de topar-me amb un esguard inquisidor. Però em vaig girar i, els ulls del Joan EREN inquiridors.
-Així que aquest paio era el Xavier?
-Sí... un amic.
-Un amic o el teu “ex” amic?- Déu meu; es recordava del seu nom. Però si només li havia parlat d’ell al principi; la nit que vam sortir a prendre unes cerveses.
-D’això... sí, sí... el meu “ex”.
-I per què no has especificat durant les presentacions? Ell és el teu amic i jo el teu “company”, oi?
-Vaja... company, nuvi... no?- em tocava els cabells del clatell de forma una mica histriònica.
-Per a mi, un company pot ser un “col.lega de feina”: ser el teu nuvi significa una micona més que això... no et sembla?
-Caram, John, no t’ho prenguis malament.
-No: ni molt menys- va mirar al seu voltant com si no sabés què fer: tal i com si el meu pis li fos desconegut- Bé: de fet, només he vingut per veure com et trobaves i portar-te aquest detallet...
Va treure un paquetet embolicat en un paper daurat molt llampant que anava lligat amb un llacet lila. El vaig obrir desmanyotadament: en el seu interior hi havia un gosset blanc de peluix:
-Oh... quina cucada, Joan... – li vaig fer un dolç petó als llavis però ell va ser una mica esquerp.
-Au, vinga: no t’enfadis amb mi.
-Em pots explicar què feia aquest tio a casa teva?... Mira; pensaràs que estic gelós i no t’equivoques però és que tampoc no tinc per costum relacionar-me amb les meves antigues amants. Al meu passat hi solc posar segell per enviar-lo a Nipona.
-Jo també. Ha vingut per sorpresa, t’ho asseguro. Estava feta pols al llit quan han trucat a la porta. He donat tant per fet que series tu, que he obert sense ni tan sols preguntar i aleshores ha aparegut ell i no he sabut com desfer-me’n.
Em va repassar amb un cert aire de sospita al rostre i potser quan va estar segur que deia la veritat, va somriure maliciosament:
-Està bé... no t’estressis- altra vegada? Tots dos s’havien posat d’acord en incitar-me a teràpia o què? No estava estressada, solsament una mica neuròtica.
-Vull que em creguis. No tinc res amb aquest totxo. Per a mi la història va quedar més que finita.
-Ok, maca... no passa res, val? Tot està en ordre... mentre no el torni a veure...-em va fer un petó que va sonar a “xuc”.
Vam dormir junts, per descomptat i durant el vespre la febre, que amb els imprevistos m’havia baixat, va tornar a pujar en picat: i és que el cervell no em va parar en tota la matinada... què punyeta volia el Xavi: enrotllar-se amb mi?... Una satisfacció infinita m’omplia de goig: la tia suprema de la Xènia, tornava a estar en forma i entrava en acció. Sí!!!