SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 20:

HAGUÉS ESTAT BONIC, DE NO SER PER LA DOCTORA "EXCREMENT"


Per què quan millor estàs amb la teva parella, tot s’ha d’estroncar? I per què toootes les sorpreses se’m presenten a la feina?
Ja n’estic escarmentada de petits- grans- petits homes que em foten el saltiró i em deixen a dos quarts de set, recoi! No esperava que el Joan fos el segon de la llista. Amb el Xavi ja en vaig tenir més que suficient per agafar un empatx i pensava que ell; un tio madur i mitjanament estable emocionalment; equilibrat i judiciós, no perdria els papers per un antic amor: que seria diferent.
El més fastigós de tot és que en el fons de la meva ment atrotinada, ha anat niant la idea que tard o d’hora, succeiria quelcom així.
Qui ha estat el plat precuinat que ha tret la gana d’una bona cuina casolana com jo a un home que està com un formatge, com el Dr. Espinell? La doctora Magsalin Tae: doctora cagarada, per servir-los! És clar: havia de témer que doctor i doctora, quallen millor que doctor i recepcionista...
Des del vespre del sopar d’estiu, quan vam trencar les relacions purament professionals el Joan i jo, i quan em va parlar d’ella, estirats al llit, vaig ensumar-me, pel seu esguard perdut, que encara hi quedaven restes d’una atracció fatal. Amb motiu, el meu recel.
En aquesta existència, les persones, que esdevenim els actors d’una coproducció a tot color, partícips d’ella vàries nacionalitats; catalana, filipina, anglesa, etc... mai apareixem solament una vegada, no: ens paguen per ser els protagonistes o inclús, els personatges secundaris: aquells que no deixen de tocar el crostó durant tot el film... i la Magsalin n’és un d’aquests: ella és una mercenària d’amors amb possibilitats i com que la seva vida es veu que deu ser molt avorrida, no ha trobat altra distracció que rondar al meu doctor com un d’aquells moscardons de vidre que et vénen ganes d’esclafar amb una revista del cor.

La idea és la següent: estava jo, tan tranquil.lament instal.lada a la meva butaca de secretària a la clínica, un dimarts a les deu del matí, quan va aparèixer per la porta de l’ascensor de la nostra planta, la “senyora”. Estava esplèndida; igual que el vespre del festeig. Unes cames delineadíssimes i, segurament, causa de no poques enveges, es subjectaven sobre unes sabates negres amb la punta oberta que mostraven uns dits d’ungles a la pedicura francesa i tenyides d’un crema discret. La modelava un vestit tan ajustat que semblava que els pits li anessin a sortir botant i uns malucs, com un toc de gràcia de bon escultor, es remenaven d’un costat a l’altre amb un atractiu que feia tremolar... En aquells moments, acabava de penjar el telèfon i les mans em van iniciar un rictus de trepidació tipus Parkinson i una fredor instantània va fer-ne glaçons dels meus pensaments.
Un puny se’m va clavar al bell mig de l’estómac i vaig estar a punt de vomitar el croissant que encara no havia esmorzat.
La doctora, al apropar-se’m, va somriure tan maliciosament que només faltava que li brillés un ullal. Duia el cabell negre, recollit en una mena de monyo del que no hi queia ni un pèl. Pura manifestació subconscient del que era aquella dona: una estirada.
Em va fitar amb curiositat i va dir, amb veu acaramel.lada:
-Bon dia. Hi és, oi, el Joan?- si en seria de mal parida... pronunciava el seu nom de pila directament per insinuar-me de nou, la seva gran familiaritat amb ell que, ja devia imaginar que jo sabia, es barrejava amb antics llençols de seda de colors pastís.
-Sí, naturalment. En aquests moments deu estar a la sala de metges perquè a aquestes hores no té cap part, a no ser que li esdevingui algun d’urgències, és clar. Vol que li faci un truc, doctora Tae?
Va arquejar les seves celles més depilades que les meves i es va mossegar amb delicadesa, el llavi inferior ( “ja te’l pots perforar, si vols...”, em vaig dir: són aquells comentaris interiors que una té amb si mateixa en casos extrems ).
-Dispensi, però... ens coneixem?- ara em sortia amb aquestes? Vaig mig somriure amb paciència.
-Oh, i tant! Del sopar d’estiu. Recorda? Érem assegudes a la mateixa taula. La meva parella era el Doctor Espinell- se’m va tornar la veu més aguda: més pàmfila: més, de tu a tu.
-Caram; és ben cert! Tu ets...- va fer un repàs ràpid al meu voltant i va posar una cara compassiva- la secretària... perdona, no et recordava...- li havia de fotre un parell d’hòsties o calia una simple mirada criminal?
M’he trobat amb moltes gates maules i jo no sóc dona de pocs recursos malgrat els petits imprevistos o males jugades que alguns m’hagin pogut gastar. Si hi ha alguna cosa que una noia del meu estatus social aprèn ben aviat, és a defensar-se i a protegir-se dels perills que suposa ser dona de bona vida. En el meu món, hi ha molta competitivitat i una ha d’estar preparada per a qualsevol desaprensiva que se li aparegui amb armes femenines a punt de descarregar. I acostumen a ser fèmines de la seva mateixa raça.
Fins ara, les he superat a totes ( inclús a l’Elena! ) però la doctora “cacona” tenia pinta de ser un os dur de pelar. L’havia desbancat una vegada però... i aquesta segona?? Sabia que la tia, jugava fort i es passava per la clínica per a demostrar-ho.
Després d’analitzar les seves paraules agusades, vaig decidir de ser amable i no correspondre a la seva intencionada mal amagada hostilitat:
-Sí; efectivament... sóc la recepcionista- vaig obrir els braços en un gest fi, assenyalant la meva posició i el meu entorn- no ho puc amagar, oi?- un somriure babau em va relliscar.
-Molt em temo que no, bonica- les seves dents petites però arreglades, van tornar a mostrar aquell ullal de dona llop- En fi; no et molestis...- em va interrogar amb la mirada...
-Xènia!
-Sí; Xènia... No necessito previ avís per visitar al doctor. Ens coneixem massa bé- alguna cosa em va foradar els budells i em vaig tocar la panxa per si me’ls havia de subjectar- Gràcies.
No em va donar temps ni de respondre-li un sec “de res” perquè la tia ja havia enfilat passadís enllà amb el moviment del seu cul estret, quasi colpejant les parets.
Vaig passar totalment del que m’havia dit i vaig telefonar a la sala de metges. Va respondre la Maite i li vaig demanar que em passés al Joan:
-Què hi ha?
-T’informo que la teva vella amiga, la doctora Magsalin, s’apropa a la sala en la teva recerca.
-...
-Joan??
-Què? Ah... d’acord.
-Què passa?
-Res; estava pensant en la convenció de demà a Madrid.
-Per què?
-Per res en especial: és que ella també hi ha de venir.
-La Tae?
-Sí...
-I no m’ho havies dit fins ara?
-Bé: no hi havia pensat. És normal, Xeni: tots dos som ginecòlegs. Hi aniran més especialistes.
Vaig respirar profundament:
-Sabies que ella et vindria a fer una visita avui?
-Sí; alguna cosa em va dir...
-Com ? Que t’ho va dir? Des de quan parles amb ella, eh?
-Mai hi parlo; el divendres passat em va trucar per concretar quatre coses de temàtica professional respecte a les conferències que haurem d’impartir.
-Ah, sí? Què havia de concretar amb vostè, doctor Espinell? Com haurà de entaforar-li el dit al cony aquests dies d’hotel sense la meva presència? Ara entenc per què no em vas instar a acompanyar-te...
-No t’empipis, dona: després parlem. Et deixo que acaba d’entrar i els altres estan tafanejant.
-Molt bé!!!
Vaig penjar enfurismada. Segur que de reflectir-me al mirall en aquells precisos instants, hagués vist la meva pentinada melena, electrificada com la d’un punk de Rockabilly dels anys 70.

No van trigar gaire estona a sortir tots dos de la sala. S’apropaven a mi pel corredor, a passes lentes i xerrant entre ells amb una confidencialitat que em va ultratjar. Per uns instants, em va semblar que ella, li passava la mà per sota el braç i d’haver pogut se l’hagués amputat sense cap mirament i tant salvatgement com a la “Matança de Texas” però a la Clínica de Sant Novell. M’era igual aparèixer en “El Caso”.
Ella em va observar, amb un toc de mofa, quan estaven a uns dos metres del meu mostrador mentre el Joan parlava del seu important viatge a la Gran Capital.
Un cop petrificats al meu davant, la Magsalin va pronunciar amb la seva veu serena i malèfica per a deixar-me clares algunes cosetes:
-Bé, Joan, carinyo: així doncs, demà al matí em passes a recollir per casa cap allà les sis.
-Em, sí, sí...- el doctor Espinell amb cara de gos apallissat. Estava clar que s’ensumava un retorn mooolt espès al meu costat.
-En fi, Xènia: cuida’t, estimada... i mou una mica les cames que passar tot el dia asseguda al darrera del taulell no condiciona la bona circulació. Nosaltres els facultatius, veus, no parem quiets: més bé tot el contrari; cerquem de rescatar, ni que sigui un minut per tal de poder descansar les posaderes, oi Joan?- aaarrrgggg!!!... que algú me la tragués del davant, per favorr, abans que em penedís dels meus actes... No obstant, vaig fer-ne usança de les meves bones formes.
-Ui, no; no pateixi, doctora Tae: no tinc problemes de circulació i crec que les meves cames estan en plena forma. De fet, el doctor Espinell no en té cap queixa; no és cert, amor?- a la Magsalin li va canviar l’alegre i burleta expressió del rostre, tenyint-se d’una ombra sinistre i inquietant, tot i que no va esborrar el seu sol.lícit somrís de dona hipòcrita. El Joan, tampoc no havia abandonat el seu somriure que semblava enganxat a la seva faç amb loctite.
-Eje, eje... – què podia esperar, sinó aquell riure tan estúpid del mascle acollonit al davant de la confrontació entre dues femelles que es rifen el trofeu? Està clar que tots els éssers humans amb penjoll carnós, tenen un pèsol per cervell.
-Oh... i és clar... Per descomptat, ets una noia de bon veure i visiblement, sana. En fi... que passis bona jornada i, espero, ens veurem aviat- “en el teu enterrament”, va parlar la meva veu de la consciència: és molt intrusiva.
-Sense dubte.
Es van encaminar cap a l’ascensor i allà es van acomiadar amb els dos petons de rigor. Al tancar-se les portes de l’elevador, vaig captar la mirada enigmàtica de la filipina. Els seus ulls parlaven sense mots: “Tingues per segur que aquests dies cuidaré molt bé del teu xicot...” i una escletxa cada vegada més petita em va fer perdre-la de vista.
Quan vaig mirar endavant, el Joan estava allà, observant-me amb mutisme:
-Denigrant- vaig dir.
-Per què?
-No em facis parlar.
-Ara en podem parlar, si vols; estic lliure.
-Però jo no!- vaig mirar cap a baix i em vaig posar a teclejar l’ordinador.
-Ah, no? Tens molta feina?
-Tu també te’n fotràs de mi com la teva amiga?
-No ric de tu. Què et passa? Per què sempre estàs emprenyada? Pensava que erets una tia més oberta.
-Sóc oberta: però només obro la part de mi que m’interessa i no accepto ofertes de “sigues una imbècil”.
-No ets imbècil.
-I per què em tractes com a tal?
-Jo no et tracto com a tal.
-Fins ara, no has fet més que enganyar-me... si això no és tenir-me per una absoluta ximpleta, serà que estic senil.
-Altra vegada tornes al mateix?... Només et vaig amagar que era pare. No t’he mentit en cap moment.
-Sí que m’has enganyat, doctor Espinell Vic: des de que estem junts m’has volgut fer creure que aquest intent de dona, no et movia sentiments i ara veig que el tenir-la al davant, quasi em suposa haver-te d’eixugar les secrecions amb un tovalló!!
-No diguis bestieses, Xènia, si et plau!
-Com, que bestieses? Perdona’m, xato, però tinc prou experiència amb els tios com per saber distingir a la perfecció quan un encara perd els calçotets al davant d’un encant.
-Ja veig que tens una llarga i profunda vivència viril a la teva carrera de folladora però t’asseguro que amb mi t’equivoques i en començo a estar una mica tip dels teus atacs de gelosia irracional, saps?
-Quina barra que tens, Joan.
-No; tu ets una malpensada. Què ho fa que quasi totes les dones sigueu tan recargolades?
-I què coi ho fa que els paios sigueu tan rematadament frívols?
-Em consideres frívol, després de tots aquests mesos?- em va mirar severament i no vaig saber què respondre perquè el seu aspecte era glacial-... Potser jo també m’he equivocat amb tu- va afegir i girant cua, va fer via pel passadís, deixant-me sola a recepció.
Em vaig posar a plorar amb una barreja de ràbia, pena i frustració... i vaig maleir a la refotuda doctora esguerra- cors.