SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 21:

A PA I AIGUA...


A l’hora de dinar, vaig sortir sola perquè segons ell, tenia massa feina i no podia perdre temps. Ni una trucada no vaig rebre i per la tarda, només em va dirigir quatre mots relacionats amb treball i més secs que el musclo de la Reina d’Anglaterra.
Era la primera vegada en els mesos que portàvem com a parella, que el veia tan enfurismat o, si més no, tan indiferent. Em sentia rara... i, de fet, no sabia com encarar-m’hi de nou perquè tenia cert temor.
Aquell mateix vespre, el vaig trucar, poc després d’arribar a casa. Ell encara anava de camí a la seva:
-Diga’m- renoi; ja no era temps de sequera, els pantans estaven a vessar.
-Joan, ho sento. Perdona’m...
-Està bé- ho va dir en un to dur que no em va convèncer.
-No: no està bé: ho noto en el teu to de veu... Em sap greu, de debò... no volia ofendre’t. És que aquesta senyora i la seva repel.lència m’han atordit.
-Em sembla que estàs una mica obsessionada amb la idea que la Magsalin et té mania o quelcom semblant- em va ferir la manera com ho va expressar i també el que deia.
-Penses que estic desvariejant? És això?
-Una micona, sí, Xènia... li tens una animositat infundada.
-Infundada? Per les calces de la meva àvia, Joan!!: si les dues vegades que ens hem vist no ha fet altra cosa que mirar de buscar-me les pessigolles...
-I pel que veig, te les ha trobat. Si tal i com dius, és això el que ella cerca, l’estàs afavorint amb la teva conducta sobrepassada.
M’estava acusant a mi d’exagerada?! No se’m van caure els pits a terra perquè els tinc petits i lleugers:
-Vols dir que sóc jo la culpable, doncs?
-La culpable de què? Aquí no hi ha ni culpables ni víctimes. Només persones que tenen ganes de complicar-se l’existència, d’acord? Et deixo perquè no m’agrada agafar el mòbil mentre condueixo. Ja et trucaré demà quan arribi a Madrid, ok?
-Sí...- estava profundament entristida i ben segur que ell ho va notar- Bon viatge, bona estada i bon discurs. Cuida’t.
-Gràcies: tu també- un clic.

Com algú que em conegui pot imaginar, em vaig passar hores i hores amb el cap botit de vagues pensaments i deliris de desamor. Quasi no vaig aclucar ull i quan ho vaig fer, tot de malsons van assaltar-me fent-me despertar a tardanes hores de la matinada, amb un esglai i el nom d’ell als llavis. En un d’aquests mals somnis, hi veia a la Doctora Tae en el jardí d’una caseta blanca, com el vestit que ella mateixa portava, tancada per un jardí superb del que hi recollia unes roses grogues grandioses. M’hi apropava des de l’altra banda de la tanca i ella alçava la mirada i em somreia de la mateixa manera maliciosa com ho havia fet a la clínica. Hi havia una mena de boirina lletosa entre nosaltres; com si l’acció tingués lloc, unes quantes dècades anteriors.
Intentava correspondre al seu gest amb generositat quan tot d’una, veia aparèixer al Joan pel porxo de la vivenda. Em guaitava de lluny i em saludava amb la mà. Alhora, tres nens mestissos i guapíssims d’entre dos i cinc anys, treien el nas al darrera de les seves cames: eren els seus fills!! Sentia que em bategava el cor a cent cinquanta pulsacions i començava a suar com una porca tot i ser-ne conscient de l’agradable temperatura d’aquell lloc.
Quasi en un esgarip, li preguntava a ella:
-Què hi fa el doctor Espinell aquí? És el meu nuvi!!
-No, bonica; “ho era”.
-Com pots ser tan.... tan...
-Ai, Xènia, relaxa’t, dona: no tartamudegis... sembles idiota...
S’allunyava àgilment, quasi com si portés ales als turmells, deixant caure les roses al seu pas i s’apropava al Joan que la prenia per la cintura i feia com si ja no em veiés. Ella es treia el vestit i es quedava en pilotes mentre ell l’acariciava de dalt a baix, embruixat per les corbes morenes del seu cos perfecte. Els nens corretejaven pel jardí, assenyalant-me amb el dit, entre rialles i exclamant el més gran d’ells:
-Aquesta senyora té cara d’escarola!!
Al seu darrera, la seva mare i el meu enamorat, que era el seu pare, estaven cardant sobre els graons de l’entrada...
Vaig despertar amb els ulls humits i espantada: em sentia immobilitzada i per uns moments vaig tenir la sensació que m’havien posat una camisa de força. A l’entrar en raó totalment, em vaig adonar que tenia tota la flassada lligada al meu cos, momificant-me. Un filet de veu, somort, em va sortir enmig de la fosca, encara embalsamada jo, entre els llençols:
-Joaan?

Tal i com preveia, no em va telefonar el dimecres al matí. Ni per la tarda: de manera que a tocar de les vuit del vespre, estava tan desesperada que quasi m’havia menjat totes les ungles de les mans i les del peu esquerre. Em vaig deixar d’hòsties i tota decidida vaig marcar el seu número. Dos trucs, tres, quatre i.... :
-Mani’m!- una veu femenina??? La veu que m’ensumava???
-Hola? Qui és? Que hi és el Joan?
-Sóc la Doctora Tae: en aquests moments el Doctor Espinell no es pot posar: s’està dutxant. Amb qui parlo, si us plau?
Vaig penjar sense respondre. La meva respiració era tan agitada com si hagués corregut la Marató i em manqués l’alè. Parlava en veu alta i no em sortien les paraules: com a una vella asmàtica:
-La... doctora... Tae... No pot ser.... ella... estic... delirant...
Amb les mans ballant la samba, vaig telefonar a la Montse:
-Altra vegada la mateixa història, Montsina!!!- ara era jo la que tornava a plorar tant que ni tant sols m’entenia a mi mateixa. Em ploraven inclús els conceptes.
-Què ha passat, Xeni?
-Ella... la doctora defecació!!
-La doctora defecació?... Ah! La doctora Magsalin!!
-Sí... aquesta esquelètica amb cuixes de pardal!!... Me l’ha pres, Montse: me l’ha pres amb tota la descaradura!!
-Calma’t, carinyo; segur que ha estat un error.
-No: no hi ha cap error. El Joan va marxar enfadat: ben segur que es va permetre el luxe d’ofendre’s, perquè no en volia res de mi... ja tenia en ment la pitrera d’aquesta barbi inflable!!
-Au, Xènia... no hi haurà per tant. Vinga, explica’m què ha succeït...
Sanglotant més que no pas parlant decentment, vaig contar-li el que tot just m’acabava de passar. Va callar uns segons que se’m van fer eterns...
-Mira... la ciència sempre troba una raó adient per a tot: no traiem les coses de context, val? Espera’t a xerrar amb ell...
-La única raó adient que la mare ciència pot donar en aquest cas, n’és una de molt coherent: el Joan està copulant amb la seva col.lega!
-Ella no ha dit que estiguessin cardant: ha dit que ell s’estava dutxant...
-I ben segur que estava a punt d’entrar a la dutxa per acompanyar-lo, tapada amb una mini tovallola i lluint unes cames imponents!!
-Tot t’ho dius soleta, bufona... Assossega’t, d’acord? Ja veuràs com hi ha una resposta raonable...
Més que tranquil.litzar-me jo, la vaig posar dels nervis a ella i quan vaig penjar, em vaig penedir de la meva actitud, tenint en compte el seu estat de bona esperança.

Una hora i quatre ungles devorades del peu dret, després, va sonar el meu mòbil. Em vaig acostar a la taula del menjador amb un sigil propi del qui espera trobar-se un lladre al darrera de les cortines i vaig mirar la pantalleta: “Joan”, hi marcava. Mentre sonava, vaig deliberar si devia agafar-lo o no; estava espantada i se m’estremien inclús les natges. Vaig deixar que es fes escoltar fins que va saltar el contestador i de seguida vaig comprovar si m’hi havia deixat missatge: efectivament:
-Hola, Xènia, vida. Escolta: no és el que tu penses encara que sembli sospitós. Fes-me un truc quan puguis, per favor. T’estimo.
Amb aquest encàrrec, em vaig tornar a sentir la part forta, malgrat que la incertitud, la ràbia i l’enveja furibunda em debilitaven bastant. Em vaig empassar les ganes de contestar a la seva telefonada.
Van ser quatre més les trucades que vaig rebre d’ell fins a les dotze de la nit. Durant la darrera, em va tornar a deixar un altre dictat: aquesta vegada em va semblar una mica crispat:
-Va, Xeni; no siguis nena... si dialoguem, t’ho podré justificar... Un petó.
Me’n vaig anar a dormir amb l’esperança que tornés a telefonar de nou perquè aquesta vegada tenia la intenció de conversar-hi: però ja no hi va haver més trucades.

L’endemà, durant el dia, tampoc no en vaig saber res però jo ja anava sobre segur perquè sabia amb encert, que ell no havia dormit: hagués o no comès pecat. I encara que em sentia bé a estones, n’hi havia d’altres en les que imaginava a la doctoreta en la postura del gosset passant-s’ho d’allò més bé i aquesta foto em partia els intents de ser optimista.
Va ser per la tarda, bora les set, quan em moria d’ensopiment al sofà, perquè tenia indicacions de no anar a la consulta privada, escalfant-me el cap, havent refusat sopar amb la colla, que va tornar a sonar el mòbil:
-Sí?- veu insubstancial.
-Com que “sí”?... Per què no em vas tornar la trucada?- estava una mica encès.
-Perquè no vaig voler.
-Ah: franca resposta.
-És que jo sempre sóc sincera... no com alguns...
-No vull discutir...- va estovar la veu- Xènia; ja sé que quan em vas trucar va respondre la Magsalin...
-Sí... i es va encarregar prou de dir-me que t’estaves dutxant. Es veu que la vostra amistat, que no relació sentimental, us concedeix la llibertat d’estar un a l’habitació de l’altre tranquil.lament i d’agafar-vos el telèfon i respondre a les trucades, per personals que aquestes siguin... O és que potser estava a punt de ficar-se amb tu al bany?
-No, no... va ser un malentès.
-Ah, és clar! Sóc jo altra vegada que malpenso i que ho tergiverso tot.
-Entenc que et sentissis incòmode, reina.
-Incòmode... em vaig sentir traïda! I me’n segueixo sentint; et queda clar??
-Escolta: estàvem a la sala de convencions de l’hotel i quan va finalitzar la darrera conferència, vaig pujar a l’habitació per arreglar-me una mica abans de sopar. Es veu que em va caure el mòbil de la butxaca i va quedar sobre la cadira: la Magsalin el va veure i me’l va portar a la cambra.-amb intencions mesquines, segur: vaig afegir per a mi- Com que estava dintre de la dutxa, no vaig sentir que picava a la porta i se’l va emportar. Quan tu vas trucar, ella estava SOLA a la seva habitació... Me’l va donar al baixar al menjador i em va dir que havia rebut una trucada teva... això és tot; creu-me!
-I una merda! Després d’haver passat de mi en arribar a Madrid el dimecres, encara em vols fer quedar com una sòmines que s’ho treu tot de la butxaca. Doncs, no: no et crec!!
-Estava enfadat, Xeni... no pots anar per la vida sospitant que m’ho faig amb la primera que em surt pel camí...
-No; si aquesta no era la primera...
-Quin concepte tens de mi? Et recordo que no he estat jo el que li va fotre les banyes a una “ex”- quasi em poso a riure: tant de bo!
-M’és igual, Joan! La doctora Tae et busca amb desesperació i no puc digerir en absolut la teva versió adulterada del fets; és massa rebuscada.
-Tu mateixa, noia...- de cop i volta, el vaig notar decebut i decaigut- Mira: t’anava a proposar que passéssim la nit junts però potser el millor serà que ens donem un temps; no m’agrada la desconfiança. Embruta una relació i veig que tu no estàs disposada a tenir fe en mi. Ens veurem demà a la clínica. Un petó.
-Molt bé. Petons...
De nou, el “clic” amb el que m’havia penjat el dimarts al vespre quan anava circulant.
Em vaig quedar “in out” uns segons... després vaig reaccionar: el Joan, m’havia deixat.