SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 19:

LA MONTSINA, S'ESTRENA!!!


Ens va enxampar al Joan i a mi, en plena migdiada hivernal d’un dissabte que queien borrallons de neu. Vaig agafar el mòbil amb els meus dits letàrgics:
-Mmdigues?
-Xènia!
Em vaig incorporar d’un salt al llit i li vaig donar cop de colze a la cara al Joan que va fer una mena de so gutural i es va donar la volta, ensenyant-me el seus glutis pocavergonyes.
-Montse?- la sentia plorar o era jo que encara somiava?
-Oh, Xènia.... Xeni...
-Què passa? Estàs bé? Per què plores? Què tens? Puc ajudar-te?
-Això no podia passar-me a mi...
-El què? Estàs malalta? És mortal? Et trobes en fase terminal?- quasi anava a trencar a plorar jo també, temem-me el pèssim.
-No...
-I doncs?
-No... pitjor encara...
-Què pot ser pitjor que estar en fase terminal?
-Estar embarassada!
Vaig deixar la boca oberta i em va fer l’efecte que em queien quatre dents.
-Embarassada??
-Sí... d’allò que se’n diu quan un ésser aliè al teu organisme, envaeix la teva matriu i totes les defenses miren de contraatacar-lo per a protegir el teu jo, el teu cos, la teva individualitat i autonomia... un embaràs, Xènia!
-Sí, sí... sé de què va, Montse: treballo per a un ginecòleg i surto amb ell, recordes? He vist centenars de dones prenyades...
-Totes unes desgraciades, segur!!- va parlar amb la veu trencada com si fos la fi del món.
-Les he vistes molt felices, eh...
-Jo no ho sóc...
-Moontse- vaig intentar calmar-la una mica. Em resultava estrany perquè és ella la que té respostes per a tot i consols per a mi- Què té de dramàtica la situació?
-Que dintre de tres o quatre mesos, semblaré un bombo.
-T’has deixat l’accent a la darrera “o”.
-No; parlo seriosament. Això és terrible.
-Com ha estat? No em diguis que han fallat les pastilles perquè no m’ho creuré.
-I és clar que no!! Vaig deixar les pastilles fa un parell de mesos perquè em sentaven fatal i ho hem estat fent amb preservatiu: però fa cosa de cinc setmanes, quan vam sortir a sopar amb el Jacint i la Marta, vam tornar alegres a casa i... bé... què t’haig de dir...
-Tia; doncs avorta!
-És que quan li he dit al Jaume s’ha emocionat i se m’ha posat a plorar i tot... com vols que li ho proposi? Seria capaç de suïcidar-se: desitjava ser pare.
-Montsina, reina meva... potser és que ja tocava l’hora, no?
-Ha tocat massa aviat.
-Au, que ja tenim una edat, noia: dintre d’un mes compleixes els trenta- quatre.
-No m’ho recordis, vols? Estic mirant d’animar-me.
-Aleshores, pensa que aquesta criatura us canviarà la vida. Segur que no ha vingut perquè sí.
-Ha vingut per a tocar-me la gaita; per això: per a dir-me; “veus el que et passa per fer-ho sense condó?”
-Sigues optimista, Montsina: encara que ara ho vegis tan negatiu, en el fons és un regal.
-Vols dir?
-N’estic convençuda.
Es va fer un espai en blanc:
-Creus que seré una bona mare?
-No en tinc cap dubte: com també ets una bona amiga...
-Xèniaaa...- vaig riure a la seva exclamació sentimental però les llàgrimes començaven a vessar dels meus ulls color de mel- T’estimo...
-I jo, tonta. Deixa de plorar, punyeta: semblem dues cursis com l’Elena- em vaig adonar de que feia temps que no hi pensava seriosament en aquest element i em vaig sorprendre de la manca total d’odi, que m’omplia de goig.
-És que som cursis, Xeni. Com ella. No tan putes, però sí cursis.
-Tens raó... Me n’alegro molt per vosaltres, Montse: sobretot pel Jaume que deu estar botant d’alegria... Tinc el pressentiment de que serà una nena.
-Que no s’assembli a mi...
-És clar que no: et donarà mil patades.
Vam riure i ens vam sentir alegres durant quinze minuts.
Quan vaig penjar el telèfon em vaig mirar al Joan que encara m’ensenyava la part menys ajogassada del seu cos i sobtadament, una emoció estranya i majestuosa em va prendre. Potser va ser la neu que queia en una melodia sordina, fora del loft o la bona notícia de que la Montse estigués en estat i s’anés a estrenar com a mare a finals d’aquest any. O l’idíl.lic silenci que m’envoltava. La qüestió és que vaig desitjar més que mai al Joan i vaig necessitar que m’abracés.
El vaig despertar amb una petita empenta i es va girar, obrint les parpelles i fent brillar la claror dels seus ulls. Sota la manta, hi tenia muntada una tenda de càmping:
-Encara??- vaig mirar el campament amb incredulitat i ell va somriure. Jo també, però lleugerament.
-Què tens?
-Gana...
-De què?
-De tu- em vaig apropar molt a ell i vaig envoltar-me jo mateixa amb el seu braç d’home fort.
Se’m va acudir que potser i després de tot, no em desagradava tant la idea de ser mare i quasi vaig sentir enveja sana per la meva gran amiga...