SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 18:

ARA VA DE TAQUICÀRDIES!

I les festes nadalenques van anar d’allò més bé; com era d’esperar. Sobretot, pel fet de no haver de sotmetre la meva dignitat als capricis inhumans de ma mare, de tocar-me el punt dèbil en aquestes dates tan marcades.
La Cindy va esdevenir una nena tan encisadora per dintre com per fora. Ens vam entendre molt bé ( no en el sentit literal de la paraula, és clar: els mots estaven de més; ens comunicàvem, majoritàriament per senyes: com si fóssim sordmudes ).
Al dia següent, després dels meus atacs d’enveja, manifestats telefònicament al Joan, en veure’ns a la clínica, ens va pujar la lívid a tots dos i en un moment donat i fortuït, ens vam tancar al quartet de la neteja i, entre detergents pudents, escombres, recollidors i draps humits quasi amb verdet, ens vam grapejar i besar com a possessos. És singular que les discussions via telèfon entre home i dona morts de passió, sempre finalitzin en una escena d’un erotisme inusitat quan es troben, cara a cara: ella sol evitar-lo per tal que es senti com un parrac brut: ell, la persegueix amb una desesperació patètica i al final, acaben rebolcant-se sobre merda, si cal, per tal de manifestar-se la seva mútua vehemència descontrolada i alliberada d’infàmia. Se l’amour...

Mentre la senyora Júlia Prat em creia a la Patagònia entre pingüins i blocs de gel, jo passava les festes entre el loft del Dr. Espinell i la casa dels seus pares. Gent humil però molt educada... més que d’altres que pretenen fer creure a la resta del món que tenir les butxaques plenes, els atorga, automàticament, elegància i classe... la de l’arrogància, principalment.
Tanta amabilitat i condescendència em van commoure i més malament em vaig sentir quan passat Reis; tot just el mateix dia que vam acomiadar a la Cindy a l’aeroport ( jo, amb llàgrimes als ulls i un “torna aviat “ en un anglès més barat que les tendes xineses ), ens va trucar la germana del Joan: la Meritxell, a mig camí de tornada, per comunicar-li que la seva mare era ingressada a l’hospital St. Vicenç per un desmai que no pintava bé:
-Et deixo a casa...
-Ni somiar-ho, Joan; t’acompanyo a l’hospital sense acceptar negatives.
-Gràcies: segurament necessitaré que estiguis al meu costat.
-Allà em tindràs.
Per uns moments, va treure la mà dreta del volant per prémer la meva amb força i em vaig arraulir a ell, amorosament, alhora que forçava el cinturó de seguretat que em prenia el coll com si pretengués escanyar-me.
Quan vam arribar, la mare del Joan: la Dolors, estava en el box, sota observació. El seu marit, feia cara de desnodrit, ressaltant encara més una primesa que inspirava quasi a l’anorèxia; però no es feia estrany, perquè el seu fill gran, l’Ernest, era com ell: un escuradents. En canvi, la noia havia pres els gens de la mare: més bé grassona i, per tant, poc estilitzada, tot i que tenia una fesomia molt agradable i uns ulls verds tan hipnòtics com els de son germà mitjà.
Estaven criant males herbes al bell mig de la sala d’espera ( on normalment es desespera ) i traient el cap de tant en tant per la porta per si s’apropava algun facultatiu per donar-los explicacions. Els vaig saludar amb compunció i em vaig asseure en una de les cadires blanques i ràncies que hi ha enganxades a la paret: aquelles que quan t’hi seus, inicien un balanceig de vertigen i et fan mirar cap a tots costats amb la certesa de que en l’instant menys esperat, te la pegaran i et faran caure de cul a terra.
Quan portàvem una mitja hora d’espera, va aparèixer un noi jove amb la muda verda pròpia dels metges i va preguntar pels familiars de la senyora Dolors Vic. El Joan, evidentment, va fer un pas endavant. El xicot va allargar una mà gran i venosa cap a ell i es va presentar com el Dr. Rodèlius. Embrossi Rodèlius. Vaig pensar que els seus pares no tenien perdó.
-Mirin; la situació és aquesta: la seva esposa i mare, ha patit una pre-aturada cardíaca provocada segurament per una fibril.lació ventricular severa, derivada d’una taquicàrdia que probablement ja devia tenir manifestada sense símptomes evidents fins el dia d’avui. De seguida que tinguem llit buit al departament d’arítmies, la traslladarem. Allà hi tenim el millor equip d’especialistes en aquest camp, coordinat pel doctor Josep Moneguet. Sense dubte, estarà en bones mans: no pateixin. Ara, si vol entrar algú de vostès al box per estar amb ella, no hi ha problema. Només la poden acompanyar dues persones però, perquè l’espai és reduït i hi tenim d’altres pacients.
Va somriure lleugerament i se’n va anar amb la seva afabilitat cap a un altre lloc.
Hi van entrar, la Meritxell i el seu pare. L’Ernest, el Joan i jo, vam romandre a la sala d’espera, sense saber de què xerrar.
I, vam saber de què parlar perquè ens vam tirar dues hores allà esperant que passés quelcom. Fins que van sortir la Meri. i son pare i ens van informar que anaven a pujar a la Dolors a cardiologia.
Tots ens vam dirigir a la sisena planta del gran hospital i vam esperar a la petita habitació doble, depriment, on hi havia un finestral que donava al pati interior: al costat d’una rampa per on hi passava personal constantment. A la poca estona, van entrar dos infermers arrossegant una llitera de rodes amb la mare del Joan estirada i tapada fins el coll i la van instal.lar en el llit a tocar de l’alegre finestra des de la qual, es filtrava una llum esmorteïda i descoratjadora. Almenys, la dona gaudiria del privilegi d’estar sola.
No va passar massa estona més, sense ni temps d’haver-nos dirigit vocables els uns als altres, que va entrar un home, vestit amb una bata blanca, impecable. Era alt i prim i aparentava tenir uns cinquanta anys. Tenia el cabell curt i canós, uns ulls petits, ametllats i foscos però molt vius i una nàpia prominent. Interessant... De nou, com el xicot d’urgències, també va allargar una maneta: massa petita per a la seva alçada, cap al pare del Joan i va pronunciar, amb una veu bastant aguda:
-Vostè deu ser el seu marit, suposo. Què tal: sóc el doctor Josep Moneguet.
Sense dir res més, va girar sobre sí mateix i va mirar a la Dolors que jeia amb un rostre cadavèric, incrementada la impressió, per la preciosa bata que gasten en aquests centres de salut i que la dona duia posada.
-Com es troba, senyora Vic?
-No sabria dir-li... em sento una mica marejada...
-És normal. Pateix de taquicàrdia i sembla que ara el seu cor, sobtadament, ha decidit molestar-la una mica. Amb els fàrmacs que li hem receptat, es trobarà millor.
-I és geu, això?
-Si es tracta adequadament, no: la taquicàrdia és menys complexa que l’arítmia.
A mi, allò em sonava a plàstics i decibels.
-Segurament, tot s’arreglarà amb una ablació.
-Ablació?!- cadascun dels membres d’aquella família em va mirar, inclòs el Joan, amb certa estupefacció. El tal Moneguet va arquejar les celles i amb un somriure servicial va respondre calmosament:
-Sí, efectivament. En aquests casos, solem utilitzar un catèter que introduïm per la vena aorta i el fem arribar fins a la zona elèctrica del cor que provoca les vibracions. La cremem i llestos. Amb les taquicàrdies sol donar-nos bons resultats: no acostumem a tenir problemes de reincidència- ara es referia de nou a la Dolors i els seus.
Vaig silenciar i en secret, em vaig avergonyir profundament d’allò que la meva ment havia interpretat per ABLACIÓ... què hi tenia a veure, el clítoris amb el cor?

Aquella mateixa tarda, la mare del Joan va deixar d’estar sola a la petita cambra. Hi van ingressar una altra dona, més o menys de la mateixa edat que ella i dues vegades més grassa. Quan la van posar a sobre el llit, els camillers la van deixar caure com si fos una foca ensinistrada o una enorme truïta de patates a la que volguessin donar la volta per coure-la.
Més que malalta del cor, semblava que estigués fotuda del cap. No articulava més que mots indistingibles que ni tan sols sabíem si eren catalans o croates. Gemegava constantment i durant els tres dies que la Dolors va romandre al St. Vicenç, ens vam acostumar als laments en forma de “Aaiii” que sonaven de fons com música ambiental d’una peça ratllada o un gra massa psiquedèlica per a les nostres rústiques oïdes.
Al principi, vam intentar bescanviar alguna conversa amb la que, pensàvem, era un ésser viu normal i corrent fins que a les poques hores, vam resoldre l’entrellat que la pobra devia tocar campanes.

De tant en tant, les infermeres, quan entraven a l’habitació per canviar els llençols i netejar-la una mica a ella, ens dedicaven una mirada còmplice com dient: “pobrets: santa paciència” i aleshores es dirigien a la senyora- balena i li xiuxiuejaven amb tendresa: “Vinga, senyora Paquita, no remugui tant que aquí la tractem molt bé” i, naturalment, l’altra seguia amb el seu planyiment fent cas omís.
Un dels dos migdies que em vaig apropar a l’hospital, aprofitant l’hora de dinar, amb el Joan, per veure a la seva mare, estàvem asseguts al voltant del llit ( ja li havien practicat l’ablació: la de cor, vull dir! I tot havia anat segons el previst ): el Joan seia d’esquena a la cortina que separava a les dues pacients. Rèiem per alguna de les banalitats que estàvem esmentant en aquells moments quan de cop i volta, tot el terra va tremolar: vam fer un bot sobre les nostres cadires i la Meritxell, assentada sobre el llit de la seva mare, es va aixecar alarmada i va cridar: “Un terratrèmol!”.
-Meri; no en patim de terratrèmols a Barcelona!- va dir el Joan amb els ulls desorbitats.
Va descórrer la cortina i allà, tirada per sobre de les rajoles com un sac de formigó: a l’altra banda de la llitera on érem nosaltres; a tocar de la porta d’entrada, hi era la senyora Paqui, gemegant com sempre però amb un clam més pronunciat.
-Déu meu! Pobra dona...- va exclamar la Dolors.
Tots vam córrer en el seu auxili. Entre el Joan i son pare van mirar d’aixecar-la:
-Hòstia puta, com pesa, tu!- vaig creure que el Sr. Joan Espinell pare, es trencaria per la meitat. Tant ell com el seu fill, esbufegaven, vermells com el sol ponent de tardor.
-Espereu: premeré el botó perquè vinguin les noies.
La Meritxell es va apropar a l’intercomunicador i a l’acte va sonar una veu de restreta amargada:
-Síiii?
-La senyora Paquita ha caigut del llit!!!
-I com collons ha caigut del llit?- va preguntar el pare del Joan.
-Com vols que ho sàpiga, papa? Estava aquí igual que tu. Haurà mirat d’aixecar-se... jo què sé.
-Déu me’n guard: quin ensurt m’ha donat. Una mica més i m’han de tornar a intervenir- ho deia la mare del Joan amb un mig somriure dissimulat.
-Tal i com està aquesta bona dona, no ha rebentat de miracle, amb la caiguda- el Joan se la mirava, circumspecte, acaronant-li les galtasses greixinoses.
-Penses que és un globus d’aigua o què?
-Pare, aquesta senyora està tan grossa que no me’n sé avenir que l’hagin pogut entrar per la porta d’urgències de l’hospital: i mira que és ample!
Pare i fill tenien una conversa tan realista que la Meri i jo ens vam mirar de reüll i ens vam fotre a riure tapant-nos la boca amb tal repressió que ens va agafar singlot.
Tres fornits paios van entrar de seguida i la van col.locar al seu jaç de nou, amb un PAFFF que va sonar a pet de llufa i que, del cert, no vaig saber distingir entre el soroll dels llençols.
La Paquita, pobrissona, resguardada pels seus greixos, no va patir més que alguna que d’altra contusió i quan la mare del Joan va abandonar l’hospital, ens va dir que la desventurada encara seguia amb la seva repetitiva cançoneta del “ai, ai, ai” com si fos una cantadora gitana.

L’important és que tot va anar bé: que la Dolors es va refer ben aviat i que la vaig acompanyar a casa seva durant uns quants dies. Hi vaig fer bons vincles tant amb ella com amb la seva filla i la veritat és que he agafat el gust d’anar a dinar amb tots plegats quasi cada diumenge. Per al Joan és positiu però a vegades, inclús em sembla que es sent molest que presti tanta atenció a la seva família i el deixi una mica de banda... com són els homes...
Però estic contenta: em sento molt més unida a ell.