SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 17:

TIRORIRO-TIRORIRORÍ:

El “Tiroriro-tirorirorí” del meu telèfon va sonar aquella mateixa nit a la una trenta- dos de la matinada quan jo encara ploriquejava al llit, amagada entre el tumult de funda nòrdica, manta i cobrellit... El mòbil parpellejava dintre de la meva sabatilla ( quan me’n vaig a dormir, l’acostumo a dipositar aquí per tal de no enderrocar-lo quan apago el despertador amb una mà sense tacte a aquelles hores matineres ).
Vaig contestar amb veu tènue i somicosa:
-Xènia... estàs plorant?
-Sí.
-Per què, petita?
-Perquè ets sòrdid! Menyspreable! Abominable!
-Escolta: tenies tot el dret a saber que sóc pare però... em feia... em feia por sincerar-me: en tot aquest temps no he trobat mai el moment just per a explicar-t’ho. Temia que marxessis cames ajudeu-me si t’ho deia.
-Per quin motiu hauria d’haver fugit de tu si sabia la veritat? A cas ets un maltractador de nens o res semblant?
-No...
-I doncs, eh? M’has pres per la típica nena cursi i cap de trons que no entén res, oi? Que només pensa en els seus modelets i en portar la mitja melena ben arreglada- i no s’equivocava...
-No diguis això: no és cert i ho saps. La cosa no era tan senzilla. Confessar a una dona a la que estimes, que tens una filla, pot posar en risc la relació...- que m’estimava!!! Oh!!! La petxina em va començar a donar palmes sota la flassada- L’Ayleen i jo, vam tenir un rotllo esporàdic. Va venir a Espanya a fer un curset pràctic. Ens vam agradar; vam mantenir relacions unes quantes vegades i cap a les darreries, es va quedar en estat. No va voler avortar perquè a casa seva eren molt catòlics i li tenien menjat el cap, de manera que em va dir que tornaria al seu país i jo em vaig comprometre a fer-me’n càrrec de la criatura i posar-li el meu cognom. Això és tot. La Cindy, quasi ni em coneix, pobreta: ens veiem dues vegades a l’any i ni així: normalment, per les vacances d’estiu i ara de cara a les festes nadalenques. Potser, algun dia, ja no en sàpiga d’ella.
Tot i els seus raonaments, em sentia engelosida i vaig seguir a la meva com si no hagués escoltat ni una paraula del sermó que m’acabava de deixar anar:
-Tots els homes sou iguals: uns mentiders i uns falsos. N’estic farta de vosaltres!!
-No sóc mentider. Només m’he limitat a ometre una part de la meva vida i ja està. T’asseguro que tard o d’hora, si això nostre hagués seguit endavant, t’ho hagués revelat.
-Estafador!!!
-Ei... jo no t’he estafat res.
-Sí, senyor: m’has estafat la confiança que tenia dipositada en tu. Ja no me’n podré refiar...
-Ostres, Xeni... per favor... no et posis així, preciosa.
-No m’anomenis preciosa!!!- xisclava per telèfon i estava segura de que ell devia enretirar-se el mòbil de l’orella per tal que no el deixés sord com una tàpia- A quantes ties més els llences pirops?
-Què dius, ara?
-Ja que tenies una filla secreta, ara també resultarà que tens amants amagades sota les pedres, no?
-I és clar que no, tia! Què t’empatolles?
-El guapo doctor Espinell li pren el pèl a la tòtila de la secretària; se la folla quan vol i es queda tan ample. Què? Et diverteixes narrant-li als teus grans amics de professió que te’m passes per la pedra cada vegada que et ve de gust i que jo em sotmeto com una poca- pena que està penjada per tu?- mmm.... aquesta conversa tenia un caire morbós que m’estava encantant... jo, delirava, per descomptat, però em posava a to saber que ell, des de l’altre costat de la línia: des del seu enorme loft de St. Cugat, estava perdent el cul per mi, desconcertat com el tenia.
-No... jo... no; de cap manera... com vols que...
-Mentider!
-Xènia... m’estàs tornant boig... tot anava pel fet que no t’havia dit que era pare... fora d’això: no he fet res dolent.
-Segur!
-No! Jo no et prenc per tonta... al contrari... ets una tia espavilada, bonica, atractiva, sinuosa, elegant... què més vols que et digui? Que em perds: que quan et veig cada matí allà a la clínica em vénen ganes de violar-te sobre el taulell.
Vaig callar i de transfons sentia la seva respiració agitada des de l’altre cantó. La meva cloïssa insatisfeta i alterada, no parava de bategar a les parts baixes... i vaig tenir la seguretat de que necessitava tractament per a nimfòmanes.
Tota emocionada i, encara que de la forma menys obscena possible perquè estava tapada fins als ulls, vaig respondre amb una veu eròtica i profunda:
-Vull que em diguis que demà al vespre em pegaràs un clau rere l’altre fins a fer-me perdre el coneixement.
-Hòstia, lady... no em facis això. M’estàs trempant i ara em faràs passar una nit d’insomni, de puta mare.
-Així, te la torno.
-No s’hi val: la teva venjança va més enllà del que em mereixo.
-La meva venjança, guapo... no ha fet més que brotar... Bona nit, senyor Espinell Vic... i... posa-te-la en una glaçonera...
Vaig penjar i em vaig adormir com un angelet.

L’endemà em va trucar la mare per preguntar-me què faré aquest Nadal. Li vaig dir que el Joan i jo tenim previst de marxar a la Patagònia. Passo de que el meu Príncep Blau, ara es converteixi en “el pare a marxes forçades”. M’hi nego!!