SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 20:

HAGUÉS ESTAT BONIC, DE NO SER PER LA DOCTORA "EXCREMENT"


Per què quan millor estàs amb la teva parella, tot s’ha d’estroncar? I per què toootes les sorpreses se’m presenten a la feina?
Ja n’estic escarmentada de petits- grans- petits homes que em foten el saltiró i em deixen a dos quarts de set, recoi! No esperava que el Joan fos el segon de la llista. Amb el Xavi ja en vaig tenir més que suficient per agafar un empatx i pensava que ell; un tio madur i mitjanament estable emocionalment; equilibrat i judiciós, no perdria els papers per un antic amor: que seria diferent.
El més fastigós de tot és que en el fons de la meva ment atrotinada, ha anat niant la idea que tard o d’hora, succeiria quelcom així.
Qui ha estat el plat precuinat que ha tret la gana d’una bona cuina casolana com jo a un home que està com un formatge, com el Dr. Espinell? La doctora Magsalin Tae: doctora cagarada, per servir-los! És clar: havia de témer que doctor i doctora, quallen millor que doctor i recepcionista...
Des del vespre del sopar d’estiu, quan vam trencar les relacions purament professionals el Joan i jo, i quan em va parlar d’ella, estirats al llit, vaig ensumar-me, pel seu esguard perdut, que encara hi quedaven restes d’una atracció fatal. Amb motiu, el meu recel.
En aquesta existència, les persones, que esdevenim els actors d’una coproducció a tot color, partícips d’ella vàries nacionalitats; catalana, filipina, anglesa, etc... mai apareixem solament una vegada, no: ens paguen per ser els protagonistes o inclús, els personatges secundaris: aquells que no deixen de tocar el crostó durant tot el film... i la Magsalin n’és un d’aquests: ella és una mercenària d’amors amb possibilitats i com que la seva vida es veu que deu ser molt avorrida, no ha trobat altra distracció que rondar al meu doctor com un d’aquells moscardons de vidre que et vénen ganes d’esclafar amb una revista del cor.

La idea és la següent: estava jo, tan tranquil.lament instal.lada a la meva butaca de secretària a la clínica, un dimarts a les deu del matí, quan va aparèixer per la porta de l’ascensor de la nostra planta, la “senyora”. Estava esplèndida; igual que el vespre del festeig. Unes cames delineadíssimes i, segurament, causa de no poques enveges, es subjectaven sobre unes sabates negres amb la punta oberta que mostraven uns dits d’ungles a la pedicura francesa i tenyides d’un crema discret. La modelava un vestit tan ajustat que semblava que els pits li anessin a sortir botant i uns malucs, com un toc de gràcia de bon escultor, es remenaven d’un costat a l’altre amb un atractiu que feia tremolar... En aquells moments, acabava de penjar el telèfon i les mans em van iniciar un rictus de trepidació tipus Parkinson i una fredor instantània va fer-ne glaçons dels meus pensaments.
Un puny se’m va clavar al bell mig de l’estómac i vaig estar a punt de vomitar el croissant que encara no havia esmorzat.
La doctora, al apropar-se’m, va somriure tan maliciosament que només faltava que li brillés un ullal. Duia el cabell negre, recollit en una mena de monyo del que no hi queia ni un pèl. Pura manifestació subconscient del que era aquella dona: una estirada.
Em va fitar amb curiositat i va dir, amb veu acaramel.lada:
-Bon dia. Hi és, oi, el Joan?- si en seria de mal parida... pronunciava el seu nom de pila directament per insinuar-me de nou, la seva gran familiaritat amb ell que, ja devia imaginar que jo sabia, es barrejava amb antics llençols de seda de colors pastís.
-Sí, naturalment. En aquests moments deu estar a la sala de metges perquè a aquestes hores no té cap part, a no ser que li esdevingui algun d’urgències, és clar. Vol que li faci un truc, doctora Tae?
Va arquejar les seves celles més depilades que les meves i es va mossegar amb delicadesa, el llavi inferior ( “ja te’l pots perforar, si vols...”, em vaig dir: són aquells comentaris interiors que una té amb si mateixa en casos extrems ).
-Dispensi, però... ens coneixem?- ara em sortia amb aquestes? Vaig mig somriure amb paciència.
-Oh, i tant! Del sopar d’estiu. Recorda? Érem assegudes a la mateixa taula. La meva parella era el Doctor Espinell- se’m va tornar la veu més aguda: més pàmfila: més, de tu a tu.
-Caram; és ben cert! Tu ets...- va fer un repàs ràpid al meu voltant i va posar una cara compassiva- la secretària... perdona, no et recordava...- li havia de fotre un parell d’hòsties o calia una simple mirada criminal?
M’he trobat amb moltes gates maules i jo no sóc dona de pocs recursos malgrat els petits imprevistos o males jugades que alguns m’hagin pogut gastar. Si hi ha alguna cosa que una noia del meu estatus social aprèn ben aviat, és a defensar-se i a protegir-se dels perills que suposa ser dona de bona vida. En el meu món, hi ha molta competitivitat i una ha d’estar preparada per a qualsevol desaprensiva que se li aparegui amb armes femenines a punt de descarregar. I acostumen a ser fèmines de la seva mateixa raça.
Fins ara, les he superat a totes ( inclús a l’Elena! ) però la doctora “cacona” tenia pinta de ser un os dur de pelar. L’havia desbancat una vegada però... i aquesta segona?? Sabia que la tia, jugava fort i es passava per la clínica per a demostrar-ho.
Després d’analitzar les seves paraules agusades, vaig decidir de ser amable i no correspondre a la seva intencionada mal amagada hostilitat:
-Sí; efectivament... sóc la recepcionista- vaig obrir els braços en un gest fi, assenyalant la meva posició i el meu entorn- no ho puc amagar, oi?- un somriure babau em va relliscar.
-Molt em temo que no, bonica- les seves dents petites però arreglades, van tornar a mostrar aquell ullal de dona llop- En fi; no et molestis...- em va interrogar amb la mirada...
-Xènia!
-Sí; Xènia... No necessito previ avís per visitar al doctor. Ens coneixem massa bé- alguna cosa em va foradar els budells i em vaig tocar la panxa per si me’ls havia de subjectar- Gràcies.
No em va donar temps ni de respondre-li un sec “de res” perquè la tia ja havia enfilat passadís enllà amb el moviment del seu cul estret, quasi colpejant les parets.
Vaig passar totalment del que m’havia dit i vaig telefonar a la sala de metges. Va respondre la Maite i li vaig demanar que em passés al Joan:
-Què hi ha?
-T’informo que la teva vella amiga, la doctora Magsalin, s’apropa a la sala en la teva recerca.
-...
-Joan??
-Què? Ah... d’acord.
-Què passa?
-Res; estava pensant en la convenció de demà a Madrid.
-Per què?
-Per res en especial: és que ella també hi ha de venir.
-La Tae?
-Sí...
-I no m’ho havies dit fins ara?
-Bé: no hi havia pensat. És normal, Xeni: tots dos som ginecòlegs. Hi aniran més especialistes.
Vaig respirar profundament:
-Sabies que ella et vindria a fer una visita avui?
-Sí; alguna cosa em va dir...
-Com ? Que t’ho va dir? Des de quan parles amb ella, eh?
-Mai hi parlo; el divendres passat em va trucar per concretar quatre coses de temàtica professional respecte a les conferències que haurem d’impartir.
-Ah, sí? Què havia de concretar amb vostè, doctor Espinell? Com haurà de entaforar-li el dit al cony aquests dies d’hotel sense la meva presència? Ara entenc per què no em vas instar a acompanyar-te...
-No t’empipis, dona: després parlem. Et deixo que acaba d’entrar i els altres estan tafanejant.
-Molt bé!!!
Vaig penjar enfurismada. Segur que de reflectir-me al mirall en aquells precisos instants, hagués vist la meva pentinada melena, electrificada com la d’un punk de Rockabilly dels anys 70.

No van trigar gaire estona a sortir tots dos de la sala. S’apropaven a mi pel corredor, a passes lentes i xerrant entre ells amb una confidencialitat que em va ultratjar. Per uns instants, em va semblar que ella, li passava la mà per sota el braç i d’haver pogut se l’hagués amputat sense cap mirament i tant salvatgement com a la “Matança de Texas” però a la Clínica de Sant Novell. M’era igual aparèixer en “El Caso”.
Ella em va observar, amb un toc de mofa, quan estaven a uns dos metres del meu mostrador mentre el Joan parlava del seu important viatge a la Gran Capital.
Un cop petrificats al meu davant, la Magsalin va pronunciar amb la seva veu serena i malèfica per a deixar-me clares algunes cosetes:
-Bé, Joan, carinyo: així doncs, demà al matí em passes a recollir per casa cap allà les sis.
-Em, sí, sí...- el doctor Espinell amb cara de gos apallissat. Estava clar que s’ensumava un retorn mooolt espès al meu costat.
-En fi, Xènia: cuida’t, estimada... i mou una mica les cames que passar tot el dia asseguda al darrera del taulell no condiciona la bona circulació. Nosaltres els facultatius, veus, no parem quiets: més bé tot el contrari; cerquem de rescatar, ni que sigui un minut per tal de poder descansar les posaderes, oi Joan?- aaarrrgggg!!!... que algú me la tragués del davant, per favorr, abans que em penedís dels meus actes... No obstant, vaig fer-ne usança de les meves bones formes.
-Ui, no; no pateixi, doctora Tae: no tinc problemes de circulació i crec que les meves cames estan en plena forma. De fet, el doctor Espinell no en té cap queixa; no és cert, amor?- a la Magsalin li va canviar l’alegre i burleta expressió del rostre, tenyint-se d’una ombra sinistre i inquietant, tot i que no va esborrar el seu sol.lícit somrís de dona hipòcrita. El Joan, tampoc no havia abandonat el seu somriure que semblava enganxat a la seva faç amb loctite.
-Eje, eje... – què podia esperar, sinó aquell riure tan estúpid del mascle acollonit al davant de la confrontació entre dues femelles que es rifen el trofeu? Està clar que tots els éssers humans amb penjoll carnós, tenen un pèsol per cervell.
-Oh... i és clar... Per descomptat, ets una noia de bon veure i visiblement, sana. En fi... que passis bona jornada i, espero, ens veurem aviat- “en el teu enterrament”, va parlar la meva veu de la consciència: és molt intrusiva.
-Sense dubte.
Es van encaminar cap a l’ascensor i allà es van acomiadar amb els dos petons de rigor. Al tancar-se les portes de l’elevador, vaig captar la mirada enigmàtica de la filipina. Els seus ulls parlaven sense mots: “Tingues per segur que aquests dies cuidaré molt bé del teu xicot...” i una escletxa cada vegada més petita em va fer perdre-la de vista.
Quan vaig mirar endavant, el Joan estava allà, observant-me amb mutisme:
-Denigrant- vaig dir.
-Per què?
-No em facis parlar.
-Ara en podem parlar, si vols; estic lliure.
-Però jo no!- vaig mirar cap a baix i em vaig posar a teclejar l’ordinador.
-Ah, no? Tens molta feina?
-Tu també te’n fotràs de mi com la teva amiga?
-No ric de tu. Què et passa? Per què sempre estàs emprenyada? Pensava que erets una tia més oberta.
-Sóc oberta: però només obro la part de mi que m’interessa i no accepto ofertes de “sigues una imbècil”.
-No ets imbècil.
-I per què em tractes com a tal?
-Jo no et tracto com a tal.
-Fins ara, no has fet més que enganyar-me... si això no és tenir-me per una absoluta ximpleta, serà que estic senil.
-Altra vegada tornes al mateix?... Només et vaig amagar que era pare. No t’he mentit en cap moment.
-Sí que m’has enganyat, doctor Espinell Vic: des de que estem junts m’has volgut fer creure que aquest intent de dona, no et movia sentiments i ara veig que el tenir-la al davant, quasi em suposa haver-te d’eixugar les secrecions amb un tovalló!!
-No diguis bestieses, Xènia, si et plau!
-Com, que bestieses? Perdona’m, xato, però tinc prou experiència amb els tios com per saber distingir a la perfecció quan un encara perd els calçotets al davant d’un encant.
-Ja veig que tens una llarga i profunda vivència viril a la teva carrera de folladora però t’asseguro que amb mi t’equivoques i en començo a estar una mica tip dels teus atacs de gelosia irracional, saps?
-Quina barra que tens, Joan.
-No; tu ets una malpensada. Què ho fa que quasi totes les dones sigueu tan recargolades?
-I què coi ho fa que els paios sigueu tan rematadament frívols?
-Em consideres frívol, després de tots aquests mesos?- em va mirar severament i no vaig saber què respondre perquè el seu aspecte era glacial-... Potser jo també m’he equivocat amb tu- va afegir i girant cua, va fer via pel passadís, deixant-me sola a recepció.
Em vaig posar a plorar amb una barreja de ràbia, pena i frustració... i vaig maleir a la refotuda doctora esguerra- cors.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 19:

LA MONTSINA, S'ESTRENA!!!


Ens va enxampar al Joan i a mi, en plena migdiada hivernal d’un dissabte que queien borrallons de neu. Vaig agafar el mòbil amb els meus dits letàrgics:
-Mmdigues?
-Xènia!
Em vaig incorporar d’un salt al llit i li vaig donar cop de colze a la cara al Joan que va fer una mena de so gutural i es va donar la volta, ensenyant-me el seus glutis pocavergonyes.
-Montse?- la sentia plorar o era jo que encara somiava?
-Oh, Xènia.... Xeni...
-Què passa? Estàs bé? Per què plores? Què tens? Puc ajudar-te?
-Això no podia passar-me a mi...
-El què? Estàs malalta? És mortal? Et trobes en fase terminal?- quasi anava a trencar a plorar jo també, temem-me el pèssim.
-No...
-I doncs?
-No... pitjor encara...
-Què pot ser pitjor que estar en fase terminal?
-Estar embarassada!
Vaig deixar la boca oberta i em va fer l’efecte que em queien quatre dents.
-Embarassada??
-Sí... d’allò que se’n diu quan un ésser aliè al teu organisme, envaeix la teva matriu i totes les defenses miren de contraatacar-lo per a protegir el teu jo, el teu cos, la teva individualitat i autonomia... un embaràs, Xènia!
-Sí, sí... sé de què va, Montse: treballo per a un ginecòleg i surto amb ell, recordes? He vist centenars de dones prenyades...
-Totes unes desgraciades, segur!!- va parlar amb la veu trencada com si fos la fi del món.
-Les he vistes molt felices, eh...
-Jo no ho sóc...
-Moontse- vaig intentar calmar-la una mica. Em resultava estrany perquè és ella la que té respostes per a tot i consols per a mi- Què té de dramàtica la situació?
-Que dintre de tres o quatre mesos, semblaré un bombo.
-T’has deixat l’accent a la darrera “o”.
-No; parlo seriosament. Això és terrible.
-Com ha estat? No em diguis que han fallat les pastilles perquè no m’ho creuré.
-I és clar que no!! Vaig deixar les pastilles fa un parell de mesos perquè em sentaven fatal i ho hem estat fent amb preservatiu: però fa cosa de cinc setmanes, quan vam sortir a sopar amb el Jacint i la Marta, vam tornar alegres a casa i... bé... què t’haig de dir...
-Tia; doncs avorta!
-És que quan li he dit al Jaume s’ha emocionat i se m’ha posat a plorar i tot... com vols que li ho proposi? Seria capaç de suïcidar-se: desitjava ser pare.
-Montsina, reina meva... potser és que ja tocava l’hora, no?
-Ha tocat massa aviat.
-Au, que ja tenim una edat, noia: dintre d’un mes compleixes els trenta- quatre.
-No m’ho recordis, vols? Estic mirant d’animar-me.
-Aleshores, pensa que aquesta criatura us canviarà la vida. Segur que no ha vingut perquè sí.
-Ha vingut per a tocar-me la gaita; per això: per a dir-me; “veus el que et passa per fer-ho sense condó?”
-Sigues optimista, Montsina: encara que ara ho vegis tan negatiu, en el fons és un regal.
-Vols dir?
-N’estic convençuda.
Es va fer un espai en blanc:
-Creus que seré una bona mare?
-No en tinc cap dubte: com també ets una bona amiga...
-Xèniaaa...- vaig riure a la seva exclamació sentimental però les llàgrimes començaven a vessar dels meus ulls color de mel- T’estimo...
-I jo, tonta. Deixa de plorar, punyeta: semblem dues cursis com l’Elena- em vaig adonar de que feia temps que no hi pensava seriosament en aquest element i em vaig sorprendre de la manca total d’odi, que m’omplia de goig.
-És que som cursis, Xeni. Com ella. No tan putes, però sí cursis.
-Tens raó... Me n’alegro molt per vosaltres, Montse: sobretot pel Jaume que deu estar botant d’alegria... Tinc el pressentiment de que serà una nena.
-Que no s’assembli a mi...
-És clar que no: et donarà mil patades.
Vam riure i ens vam sentir alegres durant quinze minuts.
Quan vaig penjar el telèfon em vaig mirar al Joan que encara m’ensenyava la part menys ajogassada del seu cos i sobtadament, una emoció estranya i majestuosa em va prendre. Potser va ser la neu que queia en una melodia sordina, fora del loft o la bona notícia de que la Montse estigués en estat i s’anés a estrenar com a mare a finals d’aquest any. O l’idíl.lic silenci que m’envoltava. La qüestió és que vaig desitjar més que mai al Joan i vaig necessitar que m’abracés.
El vaig despertar amb una petita empenta i es va girar, obrint les parpelles i fent brillar la claror dels seus ulls. Sota la manta, hi tenia muntada una tenda de càmping:
-Encara??- vaig mirar el campament amb incredulitat i ell va somriure. Jo també, però lleugerament.
-Què tens?
-Gana...
-De què?
-De tu- em vaig apropar molt a ell i vaig envoltar-me jo mateixa amb el seu braç d’home fort.
Se’m va acudir que potser i després de tot, no em desagradava tant la idea de ser mare i quasi vaig sentir enveja sana per la meva gran amiga...

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 18:

ARA VA DE TAQUICÀRDIES!

I les festes nadalenques van anar d’allò més bé; com era d’esperar. Sobretot, pel fet de no haver de sotmetre la meva dignitat als capricis inhumans de ma mare, de tocar-me el punt dèbil en aquestes dates tan marcades.
La Cindy va esdevenir una nena tan encisadora per dintre com per fora. Ens vam entendre molt bé ( no en el sentit literal de la paraula, és clar: els mots estaven de més; ens comunicàvem, majoritàriament per senyes: com si fóssim sordmudes ).
Al dia següent, després dels meus atacs d’enveja, manifestats telefònicament al Joan, en veure’ns a la clínica, ens va pujar la lívid a tots dos i en un moment donat i fortuït, ens vam tancar al quartet de la neteja i, entre detergents pudents, escombres, recollidors i draps humits quasi amb verdet, ens vam grapejar i besar com a possessos. És singular que les discussions via telèfon entre home i dona morts de passió, sempre finalitzin en una escena d’un erotisme inusitat quan es troben, cara a cara: ella sol evitar-lo per tal que es senti com un parrac brut: ell, la persegueix amb una desesperació patètica i al final, acaben rebolcant-se sobre merda, si cal, per tal de manifestar-se la seva mútua vehemència descontrolada i alliberada d’infàmia. Se l’amour...

Mentre la senyora Júlia Prat em creia a la Patagònia entre pingüins i blocs de gel, jo passava les festes entre el loft del Dr. Espinell i la casa dels seus pares. Gent humil però molt educada... més que d’altres que pretenen fer creure a la resta del món que tenir les butxaques plenes, els atorga, automàticament, elegància i classe... la de l’arrogància, principalment.
Tanta amabilitat i condescendència em van commoure i més malament em vaig sentir quan passat Reis; tot just el mateix dia que vam acomiadar a la Cindy a l’aeroport ( jo, amb llàgrimes als ulls i un “torna aviat “ en un anglès més barat que les tendes xineses ), ens va trucar la germana del Joan: la Meritxell, a mig camí de tornada, per comunicar-li que la seva mare era ingressada a l’hospital St. Vicenç per un desmai que no pintava bé:
-Et deixo a casa...
-Ni somiar-ho, Joan; t’acompanyo a l’hospital sense acceptar negatives.
-Gràcies: segurament necessitaré que estiguis al meu costat.
-Allà em tindràs.
Per uns moments, va treure la mà dreta del volant per prémer la meva amb força i em vaig arraulir a ell, amorosament, alhora que forçava el cinturó de seguretat que em prenia el coll com si pretengués escanyar-me.
Quan vam arribar, la mare del Joan: la Dolors, estava en el box, sota observació. El seu marit, feia cara de desnodrit, ressaltant encara més una primesa que inspirava quasi a l’anorèxia; però no es feia estrany, perquè el seu fill gran, l’Ernest, era com ell: un escuradents. En canvi, la noia havia pres els gens de la mare: més bé grassona i, per tant, poc estilitzada, tot i que tenia una fesomia molt agradable i uns ulls verds tan hipnòtics com els de son germà mitjà.
Estaven criant males herbes al bell mig de la sala d’espera ( on normalment es desespera ) i traient el cap de tant en tant per la porta per si s’apropava algun facultatiu per donar-los explicacions. Els vaig saludar amb compunció i em vaig asseure en una de les cadires blanques i ràncies que hi ha enganxades a la paret: aquelles que quan t’hi seus, inicien un balanceig de vertigen i et fan mirar cap a tots costats amb la certesa de que en l’instant menys esperat, te la pegaran i et faran caure de cul a terra.
Quan portàvem una mitja hora d’espera, va aparèixer un noi jove amb la muda verda pròpia dels metges i va preguntar pels familiars de la senyora Dolors Vic. El Joan, evidentment, va fer un pas endavant. El xicot va allargar una mà gran i venosa cap a ell i es va presentar com el Dr. Rodèlius. Embrossi Rodèlius. Vaig pensar que els seus pares no tenien perdó.
-Mirin; la situació és aquesta: la seva esposa i mare, ha patit una pre-aturada cardíaca provocada segurament per una fibril.lació ventricular severa, derivada d’una taquicàrdia que probablement ja devia tenir manifestada sense símptomes evidents fins el dia d’avui. De seguida que tinguem llit buit al departament d’arítmies, la traslladarem. Allà hi tenim el millor equip d’especialistes en aquest camp, coordinat pel doctor Josep Moneguet. Sense dubte, estarà en bones mans: no pateixin. Ara, si vol entrar algú de vostès al box per estar amb ella, no hi ha problema. Només la poden acompanyar dues persones però, perquè l’espai és reduït i hi tenim d’altres pacients.
Va somriure lleugerament i se’n va anar amb la seva afabilitat cap a un altre lloc.
Hi van entrar, la Meritxell i el seu pare. L’Ernest, el Joan i jo, vam romandre a la sala d’espera, sense saber de què xerrar.
I, vam saber de què parlar perquè ens vam tirar dues hores allà esperant que passés quelcom. Fins que van sortir la Meri. i son pare i ens van informar que anaven a pujar a la Dolors a cardiologia.
Tots ens vam dirigir a la sisena planta del gran hospital i vam esperar a la petita habitació doble, depriment, on hi havia un finestral que donava al pati interior: al costat d’una rampa per on hi passava personal constantment. A la poca estona, van entrar dos infermers arrossegant una llitera de rodes amb la mare del Joan estirada i tapada fins el coll i la van instal.lar en el llit a tocar de l’alegre finestra des de la qual, es filtrava una llum esmorteïda i descoratjadora. Almenys, la dona gaudiria del privilegi d’estar sola.
No va passar massa estona més, sense ni temps d’haver-nos dirigit vocables els uns als altres, que va entrar un home, vestit amb una bata blanca, impecable. Era alt i prim i aparentava tenir uns cinquanta anys. Tenia el cabell curt i canós, uns ulls petits, ametllats i foscos però molt vius i una nàpia prominent. Interessant... De nou, com el xicot d’urgències, també va allargar una maneta: massa petita per a la seva alçada, cap al pare del Joan i va pronunciar, amb una veu bastant aguda:
-Vostè deu ser el seu marit, suposo. Què tal: sóc el doctor Josep Moneguet.
Sense dir res més, va girar sobre sí mateix i va mirar a la Dolors que jeia amb un rostre cadavèric, incrementada la impressió, per la preciosa bata que gasten en aquests centres de salut i que la dona duia posada.
-Com es troba, senyora Vic?
-No sabria dir-li... em sento una mica marejada...
-És normal. Pateix de taquicàrdia i sembla que ara el seu cor, sobtadament, ha decidit molestar-la una mica. Amb els fàrmacs que li hem receptat, es trobarà millor.
-I és geu, això?
-Si es tracta adequadament, no: la taquicàrdia és menys complexa que l’arítmia.
A mi, allò em sonava a plàstics i decibels.
-Segurament, tot s’arreglarà amb una ablació.
-Ablació?!- cadascun dels membres d’aquella família em va mirar, inclòs el Joan, amb certa estupefacció. El tal Moneguet va arquejar les celles i amb un somriure servicial va respondre calmosament:
-Sí, efectivament. En aquests casos, solem utilitzar un catèter que introduïm per la vena aorta i el fem arribar fins a la zona elèctrica del cor que provoca les vibracions. La cremem i llestos. Amb les taquicàrdies sol donar-nos bons resultats: no acostumem a tenir problemes de reincidència- ara es referia de nou a la Dolors i els seus.
Vaig silenciar i en secret, em vaig avergonyir profundament d’allò que la meva ment havia interpretat per ABLACIÓ... què hi tenia a veure, el clítoris amb el cor?

Aquella mateixa tarda, la mare del Joan va deixar d’estar sola a la petita cambra. Hi van ingressar una altra dona, més o menys de la mateixa edat que ella i dues vegades més grassa. Quan la van posar a sobre el llit, els camillers la van deixar caure com si fos una foca ensinistrada o una enorme truïta de patates a la que volguessin donar la volta per coure-la.
Més que malalta del cor, semblava que estigués fotuda del cap. No articulava més que mots indistingibles que ni tan sols sabíem si eren catalans o croates. Gemegava constantment i durant els tres dies que la Dolors va romandre al St. Vicenç, ens vam acostumar als laments en forma de “Aaiii” que sonaven de fons com música ambiental d’una peça ratllada o un gra massa psiquedèlica per a les nostres rústiques oïdes.
Al principi, vam intentar bescanviar alguna conversa amb la que, pensàvem, era un ésser viu normal i corrent fins que a les poques hores, vam resoldre l’entrellat que la pobra devia tocar campanes.

De tant en tant, les infermeres, quan entraven a l’habitació per canviar els llençols i netejar-la una mica a ella, ens dedicaven una mirada còmplice com dient: “pobrets: santa paciència” i aleshores es dirigien a la senyora- balena i li xiuxiuejaven amb tendresa: “Vinga, senyora Paquita, no remugui tant que aquí la tractem molt bé” i, naturalment, l’altra seguia amb el seu planyiment fent cas omís.
Un dels dos migdies que em vaig apropar a l’hospital, aprofitant l’hora de dinar, amb el Joan, per veure a la seva mare, estàvem asseguts al voltant del llit ( ja li havien practicat l’ablació: la de cor, vull dir! I tot havia anat segons el previst ): el Joan seia d’esquena a la cortina que separava a les dues pacients. Rèiem per alguna de les banalitats que estàvem esmentant en aquells moments quan de cop i volta, tot el terra va tremolar: vam fer un bot sobre les nostres cadires i la Meritxell, assentada sobre el llit de la seva mare, es va aixecar alarmada i va cridar: “Un terratrèmol!”.
-Meri; no en patim de terratrèmols a Barcelona!- va dir el Joan amb els ulls desorbitats.
Va descórrer la cortina i allà, tirada per sobre de les rajoles com un sac de formigó: a l’altra banda de la llitera on érem nosaltres; a tocar de la porta d’entrada, hi era la senyora Paqui, gemegant com sempre però amb un clam més pronunciat.
-Déu meu! Pobra dona...- va exclamar la Dolors.
Tots vam córrer en el seu auxili. Entre el Joan i son pare van mirar d’aixecar-la:
-Hòstia puta, com pesa, tu!- vaig creure que el Sr. Joan Espinell pare, es trencaria per la meitat. Tant ell com el seu fill, esbufegaven, vermells com el sol ponent de tardor.
-Espereu: premeré el botó perquè vinguin les noies.
La Meritxell es va apropar a l’intercomunicador i a l’acte va sonar una veu de restreta amargada:
-Síiii?
-La senyora Paquita ha caigut del llit!!!
-I com collons ha caigut del llit?- va preguntar el pare del Joan.
-Com vols que ho sàpiga, papa? Estava aquí igual que tu. Haurà mirat d’aixecar-se... jo què sé.
-Déu me’n guard: quin ensurt m’ha donat. Una mica més i m’han de tornar a intervenir- ho deia la mare del Joan amb un mig somriure dissimulat.
-Tal i com està aquesta bona dona, no ha rebentat de miracle, amb la caiguda- el Joan se la mirava, circumspecte, acaronant-li les galtasses greixinoses.
-Penses que és un globus d’aigua o què?
-Pare, aquesta senyora està tan grossa que no me’n sé avenir que l’hagin pogut entrar per la porta d’urgències de l’hospital: i mira que és ample!
Pare i fill tenien una conversa tan realista que la Meri i jo ens vam mirar de reüll i ens vam fotre a riure tapant-nos la boca amb tal repressió que ens va agafar singlot.
Tres fornits paios van entrar de seguida i la van col.locar al seu jaç de nou, amb un PAFFF que va sonar a pet de llufa i que, del cert, no vaig saber distingir entre el soroll dels llençols.
La Paquita, pobrissona, resguardada pels seus greixos, no va patir més que alguna que d’altra contusió i quan la mare del Joan va abandonar l’hospital, ens va dir que la desventurada encara seguia amb la seva repetitiva cançoneta del “ai, ai, ai” com si fos una cantadora gitana.

L’important és que tot va anar bé: que la Dolors es va refer ben aviat i que la vaig acompanyar a casa seva durant uns quants dies. Hi vaig fer bons vincles tant amb ella com amb la seva filla i la veritat és que he agafat el gust d’anar a dinar amb tots plegats quasi cada diumenge. Per al Joan és positiu però a vegades, inclús em sembla que es sent molest que presti tanta atenció a la seva família i el deixi una mica de banda... com són els homes...
Però estic contenta: em sento molt més unida a ell.