SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 13:

NOVA CONVERSA AMB LA VEU DE LA CONSCIÈNCIA:


-Guenyo!?- la veu de perplexitat de la Montse.
Aquesta vegada estàvem assegudes en una terrasseta de la Rambla, amb un granissat de llimona entre les mans.
-Sí; es posa guenyo quan arriba a l’orgasme.
-Hòsties, Xènia; és collonut. Darrerament tot el que et passa s’apropa a l’abstracte.
-Apa, no exageris, Montserrat: segueix estant guapíssim malgrat aquest petit “defecte”.
-Petit, dius...- va mirar cap a un altre costat fent un ganyot de compromís- No hi ha res més important que un home et miri als ulls quan està en ple èxtasi per certificar-te que tu n’ets la causant, neneta meva. Aquest bon xicot, en canvi, no deu tenir les idees massa clares...
-Pobrissó... ell no pot fer-hi res.
-Almenys, podria posar-se un pegat.
-Què dius... em semblaria que ho estic fent amb un pirata... encara seria pitjor el remei que l’enfermetat, tia.
-Ai, què vols què et digui... a mi, em desconcentraria està cardant amb un tio al que se li en va l’ull a la virolé cada vegada que hi arriba, noia.
-Doncs a mi no, mira: no em va trencar gens el rotllo; al contrari... el divendres vaig anar a treballar més fresca que una rosa i les seves miradetes ( amb l’ull dret al seu lloc!! ), van ser molt significatives.
-D’acord, Xeni. Ja veig que me l’hauràs de presentar aquest Dr. Espinell. Demanaré hora a la seva consulta i de pas li faré un repàs mentre tinc les cames been separades...- es va posar a riure i jo també.
-Quina mala peça que ets!
Rèiem com dues tarades; crec que per l’efecte de les calors sufocants d’aquella tarda de dissabte del mes de Juliol.
-Tu el que has de procurar és tenir a la doctora “tifa” ben a ratlla: ja saps com són les d’aquesta mena... vampiresses que acaben clavant queixalada i portant al seu territori als pobres il.lusos: els tios.
-Crec que el Joan està prou escarmentat.
-Què?? Els homes, carinyo, no escarmenten; són els únics animals que entrebanquen dues vegades amb la mateixa pedra. T’asseguro que una sola neurona voltant-los pel cervell, no fa gaire per ells.
-Montse; la meuca de l’Elena és la única que me la va fotre i perquè em va agafar amb la guàrdia baixa: confiava en ella. No t’amoïnis per mi: me l’han jugat una vegada però ha estat la darrera... ho garanteixo, com que m’anomeno Xènia Genovell Prat.
La Montsina va assentir satisfeta; segur que va pensar: “aquesta és la meva Xènia”.

SEER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 12è:

ARA QUE ELS NENS DORMEN...


Sí, ja ho sé, ja... l’escena era d’allò més sentimental però això no és pas un conte de fades ni jo sóc la Blancaneus o la Bella Dorment, de manera que hi va haver una segona part.
Quan encara no havia acabat el sopar- convit- festa, el Joan em va proposar d’anar a moure l’esquelet a una altra banda i jo no vaig tenir inconvenient per tal de desfer-me’n d’aquella paperina que no desistia en el seu empeny de perseguir-nos per tota la sala controlant els nostres moviments de manera compulsiva.
Un cop aposentats en el seu vehicle, amb el que em començava a familiaritzar i quan havia posat la clau al contacte, sense mirar-me, va dir:
-Vols venir a casa?
-A la teva?
-No... a la del meu cosí...
Vaig parpellejar a un mode molt meu que sé que causa sensacions indescriptibles en els mascles sense disfuncions erèctils. I amb ell tampoc no va fallar, clar.
-Si promets tractar-me bé...
-El millor que sàpiga.
Amb un altre home, en altres temps i en diferents condicions, segurament només pel fet de bescanviar aquest joc de vocables amb trampa amagada, ja m’hagués tirat com una gata rabiosa a sobre seu i de pas el tio m’hagués arrencat la vestimenta d’una revolada: aleshores, el seu formós Pathfinder negre, hagués iniciat un sotragueig al ritme de Rock and Roll.
Però amb el doctor Espinell, la cosa no podia ser tan bèstia: pressentia que era un tio considerat, al cap i a la fi. Hagués quedat molt brut i molt desesperat, llençar-s’hi en pla lleona.
Vaig fer una veueta de fil i vaig pronunciar amb claredat:
-Si és així, anem-hi.
Per uns segons, sí que va mirar-me amb aquell verd tan diàfan... la mare que el va parir; sempre havia estat tan bo? I on havia estat perduda, jo, hòstia?

La més de mitja hora de viatge cap a casa seva, vam passar-la escoltant la ràdio i sense dirigir-nos la paraula; com dos nens que s’han empipat a l’hora de l’esbarjo i no volen saber-ne res l’un de l’altre... jo, anava mirant per la finestreta les llums somortes dels pobles que deixàvem enrere... però al cap només hi tenia un pensament i ara no em dóna la gana de plasmar-lo... qui sigui lleugerament perspicaç, ja sabrà de què anava.

Vivia pels confins del poble; tirant a la muntanya i quan vaig veure la seva casa vaig quedar petrificada i això que jo ja n’estic acostumada a l’altisonància, viscuda a les meves pròpies carns.
-Vius en un palau o què?
Ell no va dir res però va fer un somrís lleu i vam enfilar la rampa vorejada d’un jardí molt vast ple de flors i arbusts de tota mena. Va deixar el cotxe fora del pàrking i una vegada apagat el motor, vaig seguir immòbil en el meu lloc. Ell es descordava el cinturó quan em va mirar fixament i va conferir amb una veu sarcàstica i assenyalant-me la porteta:
-Pots sortir si vols, saps?
-Ah... sí, és clar.
Tot i que la nit era molt tancada, s’hi veia força bé perquè hi havia encesos uns graciosos fanals no massa alts que envoltaven tota la perifèria del domicili. Quan vaig posar els meus talonets a terra no sabia cap a on collons tirar perquè estava absolutament desorientada.
-L’entrada és per allà- va tornar a indicar, aquesta vegada cap a un caminet de pedra.
Dit caminet donava a una gran esplanada on hi havia una piscina amb les llums obertes i més enllà un frondós avet. Tot es veia molt cuidat i això em va fer el pes; bon principi... era un paio curós.
La façana de casa seva tenia una pinta més bé d’estil psicodèlic: com amb forma de polígon irregular i amb una elevada pendent que faria uns disset metres amb grans vidrieres que tenien pinta de minimitzar les fronteres entre l’interior i l’exterior de la vivenda. No vaig trigar a comprovar que l’interior seguia la mateixa línea moderna. Quan va obrir l’entrada i vaig fer una passa endavant, tot de llums es van encendre automàticament per deixar-me veure una sala colossal: més de dos cents metres es desplegaven al meu davant. Ni una sola columna: només una paret blanca com la seva camisa que partia l’habitació per fer-ne, suposo, dos ambients: el saló- menjador i la cuina office. Una porteta ridícula s’amagava en un racó, al costat de l’esmentada paret. Al davant d’aquesta, hi havia una escalinata de graons obscurs que desembocava a un altre pis la meitat de gran que la planta baixa. Els mobles eren escassos; els necessaris: el baix del televisor d’almenys cinquanta polsades, un altre per col.locar-hi la cadena, el sofà Chester de pell natural de tres places amb reposa- cames, una taula de vidre amb quatre cadires del model Mr. Imposible i dos tamborets franquejant la barra americana de la cuina. Vaig suposar que també devia tenir llit...
Els meus ulls no donaven cabuda a tantes mesures:
-Què hi tens a dalt?
-L’estudi, el dormitori i un lavabo amb yacutsi.
-No patiràs de claustrofòbia...- vaig arronsar el nas, graciosament.
-És un loft. No n’havies vist mai cap?
-La veritat és que no. Estic acostumada a les grans propietats però una casa tan gegantina per a una sola persona, se’m fa increïble...
-No sempre n’és una...- va passar pel meu costat arrufant les celles i fent-ne dels seus ulls una meravella cristal.lina- Et ve de gust una copa de vi? O qualsevol altra cosa?
-Ja que ho has dit tu... qualsevol altra cosa m’estaria bé...- es va girar de cop i les seves dents d’anunci es van deixar veure en tota plenitud.
-Vaja: t’agrada deixar-te de preliminars, eh?
-La gent ho té mal entès: els preliminars, són per a les postres.
-Ah, sí?
-Ahà...
Em començava a posar calenta mentre em tocava el vestit fent-me la despistada: ja me l’imaginava apropant-se a mi lentament, prenent-me pels malucs i baixant-me les calces de forma frenètica...
-Ja... però una copeta de vi blanc, no anirà pas malament per a escalfar l’ambient una mica més, no?
Escalfar l’ambient? Però si jo sola provocava un incendi!
Per uns moments vaig estar segura que se’n burlava de mi; que de cop em diria: “vinga, maca: marxa cap al teu piset de quatre duros, tant que presumeixes de papes rics i ja ens veurem demà a la clínica: i si vols ja et deixo unes bragues d’alguna de les meves amants que encara dec tenir guardades a l’armari, perquè veig que tens certs problemes de retenció”.
-D’acord, doncs- sobtadament em sentia grotesca joguinejant amb el meu vestidet com una xicota de quinze anys i vaig deixar de tocar-me’l.
-I també un toc de música..- de camí a la cuina, va pitjar un botó de l’equip i va sonar jazz mentre ell es movia al ritme de la melodia.
-T’agrada el jazz?
-A tu no?
-... no està malament...
-Que no està malament? Aquest que sona ara és el millor: l’autèntic de Nova Orleans!
-Ah!... sí?- em vaig notar la cara de pàmfila. Per dissimular vaig iniciar un breu passeig per l'àmplia cambra, tafanejant bàsicament els quatre mobles i mirant pels finestrals que oferien unes vistes realment fantàstiques de Sant Cugat i, més enllà, insinuant-se la serra de Collserola.
Absorta en la visió d’aquell panorama, quasi no vaig percebre que els focus del sostre s’esmorteïen i ens deixaven a mitja penombra. Quan en vaig ser conscient, vaig restar quieta en aquella postura quasi artística. Per sobre de l’espatlla, una mà em va oferir una copa rectangular; en el seu interior, el vi daurat llampurnejava.
-No és molt millor així?
-Ja ho crec que sí- em vaig donar la volta de mica en mica fins a tenir-lo a ell de cara: ara els seus ulls claríssims, semblaven haver-se mudat d’una verdor més penetrant.
-Com veus... a mi sí que m’agraden els preliminars...- em va envoltar la cintura amb totes dues mans i vaig sentir els seus llavis enganxats als meus com ventoses... coi, si sabia besar!
Repentinament i quasi estampant-me contra la cristallera que tenia al darrera, es va enretirar d’una empenta i va començar a fregar-se el clatell com un tocat del bolet. Una idea em va assaltar la ment per iniciativa: aquell paio estava absolutament boig; era un esquizofrènic paranoide que havia patit una crisi just en un moment delicat i ara també començaria a patir deliris i a parlar-me de les cucaratxes que li sortien pel coll de la camisa i que veia en els endolls...
-Com m’he mullat la nuca?- es mirava les mans amb certa aversió i va alçar la vista cap al sostre, esperant veure-hi gotelleres ( que tant de bo no fossin provocades per la canonada de l’inodor... pel seu bé ).
Jo, seguia amb atenció el seu esguard amunt i avall per intentar de resoldre el misteri de la pluja indiscreta... aleshores, em va mirar arquejant les celles i sense pronunciar ni un mot va atansar el seu ditet cap a mi. Em vaig inspeccionar de dalt a baix sense entendre res, com de costum. Amb un gest d’interrogació vaig insinuar-li que no sabia què em volia dir i ell va moure l’índex cap a mi una i altra vegada com delatant-me malcaradament...
-La teva copa...
-Hòstia... – era buida- Ho sento, Joan; no m’he adonat que et vessava el vi al clatell quan t’he abraçat...- em vaig tapar la boca per reprimir una rialla.
-Ja pots riure, ja... per uns moments he pensat que algun graciós de per allà dalt se’m pixava a sobre. Bé; m’hauré de treure la camisa.
En un tres i no res, es desprenia de la peça, deixant a l’aire uns pectorals treballats... molt ben treballats...
-Vine aquí- mig rient, em va agafar suaument altra vegada, traient-me la copa de la mà i vam començar a ballar de nou, com durant el sopar... però ara, sols, íntimament, sense espectadors... lliurement per a fer toot el que volguéssim... – Pugem?
Al.leluia!
I vam pujar! Ell quasi arrossegant-me per les escales, cosa que hauria d’haver estat al revés atesa la meva desesperació gens disfressada. Va! A aquelles alçades, què importava que sabés de sobres que estava afamada de sexe? Al cap i a la fi, ell estava tan famèlic com jo.
El jaç era de dos per dos: japonès; d’aquells baixos, vull dir. A primera instància no vaig tenir temps de fixar-me en l’habitació que enllaçava amb l’estudi; estava a les fosques i l’esfera que hi havia sobre la seva tauleta de nit feia una llum entenebrida tot i que també molt confidencial.
Tal i com m’havia figurat, aquell home era tot un cavaller: em va treure la roba amb una delicadesa de cirurgià: primer em va acariciar els pits i va anar baixant les mans lentament a la mateixa vegada que em xiuxiuejava unes paraules a l’orella com per a desfer un bloc de gel del Pol Nord. Aquest tio estava més entrenat que jo!
Ens vam remenar copiosament ( com es sol fer en aquests casos, oi? ) i vam passar a l’acció que esperàvem amb delit tots dos: em va extasiar ser testimoni de la seva voluntat inaudita per aguantar-se l’orgasme fins acoblar-se al meu, perquè pocs paios en són capaços i menys a la seva edat, que estan ja mig atrotinats i amb prou gràcies, de fet, si aconsegueixen que se’ls aixequi. La “pitopàusia” és un símptoma, malauradament, molt estès entre els homes que passen dels quaranta; dramàtic... millor no esmentar-ho...
El Joan, per descomptat, amb els seus quaranta- dos anys, no en tenia cap de problema viril...
La veritat és que quan es va despullar ell, en veure-li certa part, quasi desisteixo de copular-hi; la tenia tant petita i arronsada que vaig fer una ullada a la tauleta per si hi acostumava a deixar una lupa per a les convidades. Aquest no devia presumir de minga, en edat adolescent: ben segur que era dels que s’amagava de pressa al darrera d’una tovallola al vestuari quan feia gimnàstica a l’institut... ah... però aquella dita que resa que “en el pot petit hi ha la bona confitura”... es complia de fit a fit. Renoi, quan la va tenir preparada... allò havia augmentat tres vegades el seu tamany original!
Increïble. Tot tio té quelcom: no existeix la perfecció; això són històries de poc pes que s’acostumen a inventar les noies que es troben a dieta, també al llit. Quan són guapos, simpàtics i amorosos, pateixen d’una denigrant precarietat de gènere masculí per a exercir les seves dots en espais reduïts... i quan són folladors excel.lents, fora del quadrilàter, no valen una merda.
Però el Joan Espinell; el doctor Joan Espinell, ho tenia tot... totes les propietats necessàries per a convèncer a qualsevol dona de la seva vàlua. Sí... ho tenia tot....inclús, després d’arribar al primer assalt...
Quan vam aconseguir el primer clímax, jo el tenia a sobre ( nota: durant la cardada inaugural, millor deixar que l’home adopti la postura tradicional, de manera que es senti més identificat amb el seu jo- mano, heretat dels seus ancestres. Un cop superat el primer set, una ja pot utilitzar la posició que més li escaigui ). La seva respiració, al començament, era apacible i les seves exhalacions amb olor a menta m’arribaven amb cada sospir; semblarà una exageració però puc constatar que m’he trobat amb homes que, ja d’entrada, només amb el seu alè pestilent, han ensorrat una bona trobada; i és que haver de girar el cap mentre ho fas amb un tio, per no poder explicar-li que caldria que es fes mirar l’halitosi, és més que impersonal i, això, inevitablement, finalitza en una esperada calamitat.
De mica en mica, com el llibre dels bons amants especifica amb pèls i senyals, el sacseig s’anava accentuant i per tant la respiració es tornava cada vegada més veloç i entretallada. Tot anava com la seda: la seva llengua havia fet meravelles ( i no em refereixo a vocalitzar mots, precisament ), les seves extremitats superiors havien localitzat tots els punts dèbils del meu cos i ara el seu penjoll, ja gens caigut, em feia col.locar-lo en el primer lloc del rànquing de paios amb titola laboriosa.
Quan les convulsions van picar a la porta del meu estómac per indicar-me que la correguda era maratoniana, vaig cridar:
-Sí, sí... ja, ja!!
Aleshores, ell es va posar tens com una barra de ferro i va escridassar al mateix temps:
-Sí... jo també, nena, jo també...
I va ocórrer...
El seu ull dret, tan bonic i verd com l’aigua d’un rierol, em va abandonar per enfocar cap al seu nas; només el dret, sí. Efectivament; mentre que el Dr. s’agitava involuntàriament per les sotragades que la seva pistola provocava a cada tret, es va posar guenyo... “Maledicció!”, va ser el meu primer pensament... i després, amb els dies, he anat raonant i, què punyetes, aquest noi és un autèntic crack.
Cada victòria aconseguida junts aquella nit, va ser degudament celebrada pel seu ull dret en direcció al seu nas hel.lènic.
Ara em pregunto si aquest “tic” estrany, deu ser quelcom semblant a l’efecte “polla-palanca-dispositiu-ull-dret”; no sé; com aquelles nines tan bufones a les que, quan els aixeques la maneta, tanquen els ullets; doncs igualment, al Joan li passa alguna cosa per l’estil: que quan el pito li entra en acció, posa en funcionament un mecanisme que afecta el nervi òptic- misteris de Déu nostre senyor- d’un sol ull. Encantador...
Deixant de banda aquest petit detall del que ell, per cert, no es va avergonyir i que ni tan sols va esmentar ( si és que n’és conscient el pobre ), quan vam esgotar les nostres provisions, ben entrada la matinada, ens vam estirar de costat, un enfront de l’altre, agafats de les mans com si esperéssim sentir el xiulet de la bomba d’Hiroshima sobre els nostres caps i així, morir plegats, tal qual a les novel.les de moc fàcil.
Tal i com estem avesats en aquestes ocasions, vam iniciar una conversa privada en la que vam treure a relluir temes prou íntims, d’aquells que només es xerren quan un acaba de conèixer les “cavitats” i/o “protuberàncies” del company.
Ell va revelar part de les seves relacions i jo, una porció de les meves.
Vam finalitzar la parlada tot just en el punt de partida; el sopar d’aquell capvespre... i... naturalment, la doctora Magsalin Tae, va ser la protagonista principal.
-Què ho ha fet, que la teva col.lega, la doctora Tae fos tan esquerpa amb mi?
-Ho ha estat?
-I tant que sí. És que no has sentit l’únic diàleg que hem mantingut? Quasi que li he hagut de demanar disculpes per estar present en un sopar de “doctors privilegiats”...
Va somriure:
-No; no era un sopar per a metges amb privilegi; hi podia anar qui volgués... – es va quedar pensatiu per uns instants- Sí; us he sentit parlar... et defenses prou bé- em va fer un petó- M’agraden les dones de resposta ràpida- un altre petó- Bé; potser estava molesta; segurament per això ha estat una mica adusta amb tu.
-Adusta no, Joan: estúpida, més bé diria jo... I... per què havia d’estar molesta, si es pot saber?
-Més que molesta, suposo que dolguda... em vaig ficar al llit amb ella unes quantes vegades.
-Podrit; ja m’ho ensumava... te les busques espectaculars, oi?
-Per això estic ara aquí amb una tal Xènia- se’m va quedar mirant amb l’expressió de murri i de pas jo em vaig posar vermella com un semàfor.
-Sí, ja... però la doctora Tae ja es perfila una tia amb classe.
-I la té, sense dubte. Però, no et deixis enganyar per les aparences; és una dona molt intel.ligent, culte, preciosa, que sap seduir als homes ja només amb la seva veu dolça i amb les seves formes refinades ... però quan la coneixes una mica més; quan vas més enllà del llindar de la medicina que t’hi uneix, no resulta tan encantadora; és molt possessiva. A mi em va agafar desprevingut. Pensava que teníem un afer i quasi sense adonar-me, em vaig veure lligat de peus i mans i a ella al meu davant amb un fuet a les mans a punt d’espetegar-me a sobre. Vaig haver de dir que prou...
Ja sé que això sonarà idiota, però el fet és que alhora que m’explicava de la Magsalin, em notava una mena de gelosia que anava recorreguent les meves venes com si fossin un circuit de MotoCross... Per què punyetes havia d’experimentar aquella sensació horrible? L’enveja o la insinuació d’aquesta, era una senyal inequívoca que alguna cosa em fallava, per variar: no és normal sentir-se gelosa d’una paia que s’ha embolicat amb un tio al que acabes de conèixer-li les pilotes.
La veu del Joan em va arrencar de la meva abstracció:
-... és filipina... Vols que et faci còmplice d’una coseta que em va dir una de les primeres vegades que ho vam fer?- “No!”, vaig escridassar per dintre- Saps què significa el seu cognom traduït a la nostra llengua?- se’m va despertar l’interès, vés per on- “Excrement”.
-Què? Si, home: em prens el pèl...
-No; és cert. Magsalin Tae és l’equivalent de Magsalin Excrement.
-Ostres, pobra: quina creu, no?
-Per què? Nosaltres no en fem pas la traducció.
Vaig somriure maliciosament i alterant la veu vaig pronunciar:
-“Hola, bona tarda: tenia hora de visita per a fer-me una sitologia amb la doctora Excrement”... ji, ji....
Era bo recrear-se en el mal dels altres. I millor encara, observar que el Dr. Espinell reia amb mi.
Parlant de la senyora cagalló, ens vam adormir.
Evidentment, l’endemà tots dos vam arribar tard a l’hospital després de dues miserables hores de son... però la resta... van valdre la pena!

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 11:

LA XÈNIA, TRIOMFA!

Em pregunto per què la Montse sempre ha de tenir raó. Jo crec que vertaderament és clarivident. No és pas allò de “si l’encerto l’endevino”, no.
Just una setmana després del nostre apassionant diàleg; és a dir, el divendres següent, que vaig treballar a la consulta per la tarda, quan ja plegava paradeta, el Dr. Joan Espinell, va sortir del seu despatx tot mudadet i arreglat. Semblava que volia dir-me quelcom però alhora, se’l veia una mica absent. Jo, traginava amb quatre paperots que tenia per damunt de la taula, encara que estava més pendent d’ell que del que feia.
Finalment, se’m va apropar i amb un somriure retret, ensenyant tota la dentadura de cavall com per presumir-ne, digué:
-Molta feina, avui, eh!
-No em puc queixar; hi ha hagut divendres pitjors.
-Sí, sí és cert...- es va gratar el cap en un posat quasi còmic- D’això... escolta, et volia demanar... bé; resulta que el proper dijous tenim el sopar d’estiu amb companys de l’hospital: més ginecòlegs!- va fer una passa enrere i es va posar les mans al davant de la cara amb els palmells cap a mi, com si s’esgarrifés. Vaig riure-... i, en fi, em demanava si et vindria de gust acompanyar-m’hi. No t’ensopiràs, t’ho asseguro; els de la meva espècie també sabem divertir-nos i dir ximpleries- s’estava posant vermell! Sorprenent!!- Què respons? Sense compromís, eh: si no en tens ganes, no passa res.
-Hauré de mirar-m’ho a l’agenda perquè em sona que la propera setmana tinc alguns galimaties- aquí actuava la Xènia astuta: un sí a corre-cuita és sinònim d’exasperació. I jo, no n’estava pas d’exasperada... o sí?
-Llavors, ja me’n diràs alguna cosa quan et vagi bé.
-T’ho confirmo.

Avancem arenga. El dilluns quasi vaig perbocar el “sí” quan vaig veure al Joan allà a la clínica a les vuit del matí, amb aquella cara d’adormit tan bufona. Vaig estar tot el cap de setmana esperant-lo per poder confirmar la cita abans no li demanés a la Mireia. El diumenge al vespre ja n’estava fins el capdamunt de mi mateixa i de la meva manca d’autocontrol i em vaig plantejar com un greu problema psicològic el que m’havia insinuat la meva amiga; que el trauma post – abandó de l’inútil del Xavi, m’havia trastocat el seny.
-Sí!!.
-Sí a què?- el pobre a aquelles primerenques hores, encara no estava del tot amb els peus a la terra... i ja havia de portar al món a quatre infants... més als imprevists... m’encantava la idea...
-Que comptis amb mi el dijous per al sopar.
-Ah!... és clar. Gràcies- uuiiixxx....
Em circumdava una mena d’entusiasme estúpid que em va tenir tot el matí i part de la tarda, obsessionada. Per què punyetes m’havia de sentir tan encantada de sortir amb un home, a tocar de la madurès, quan jo ja n’estava farta de trobades de caire amorós? Això, de fet, era un simple sopar de treball i punt. Ok, és cert que durant l’etapa que m’he tirat al costat de la nafra del Xavier, no he tastat la confraternització amb els meus semblants de l’altre sexe però qui té talent per a destacar, sobresurt sempre, inclús després d’un incís de tres anys. No era hora de sentir-se com una insatisfeta que està a punt de perdre la virginitat; per favor; si tinc la vagina més ample que el canal de la Manxa!

Resumint i anant de cara al gra: l’esmentat dia del sopar, vaig quedar amb el doctor, que passaria per casa a buscar-me cap allà a les nou i mitja. L’esdeveniment es faria en un hotel de cinc estrelles on acostumaven a celebrar les convencions sobre ginecologia quan venien a la ciutat els especialistes d’arreu del món.
Des del dissabte anterior, ja estava penjada al galant de nit, la vestimenta que tenia en ment de posar-me aquell vespre. Si amb aquesta no m’omplia de gloria, ja podia plegar!
Vaig sortir corrent com una esperitada cap a casa, em vaig fer una dutxa rapideta, em vaig posar tot el repertori de cremes; hidratants, reafirmants, anti-arrugues, em vaig fer uns quants tirabuixons al cabell admirablement sedós, valgui a recalcar; em vaig maquillar discreta però ostensiblement i per acabar, vaig esmunyir-me dintre del meu vestidet sense tirants i amb l’esquena oberta, ajustat i curt fins els genolls a joc amb la bossa de mà i també amb les sabates de taló d’agulla que anaven lligades als turmells. I a sobre del meu perfum predilecte DKNY Be Delicious, em vaig ajustar un mocadoret granat.
El mirall del rebedor em va tornar un reflexa de puntuació deu.

Abans de que arribés el Joan, jo ja l’esperava a l’entrada del portal. Cinc minuts més tard, ell ja hi era plantat. Vaig obrir el portaló amb certa delicadesa deliberada i em vaig apropar al cotxe, tant impol.lut com quan m’havia deixat allà mateix feia dues setmanes. En agafar la maneta de la meva porta i mirar endintre, em vaig estavellar contra dos ulls esplendorosos que somreien per sí sols. Quan el vaig veure mig de costat, amb una mà al volant i amb aquella camisa clara que deixava entreveure un pit poc poblat de pèl i morè, quasi m’agafa un síncope. Però m’havia proposat, fermament, no quedar en evidència ni una sola vegada, al llarg del vespre. Al sopar hi hauria altres dones; infermeres però també grans ginecòlogues, potser algunes boniques i radiants a les que altres homes escoltarien i admirarien en silenci. Jo només era una recepcionista però això no tenia per què suposar un obstacle.
Així que el Dr. Espinell em va mirar satisfet:
-Uau!... al teu costat sóc un drap.
No vaig respondre i vaig deixar anar un posat sibarític.
Vam trigar cosa de mitja hora en arribar a l’hotel. Un jove vestit de grum, va agafar les claus de l’automòbil i se’l va emportar. El Joan em va passar la mà per l’esquena ( i de pas, se’m va eriçar el pèl ) i vam pujar els quatre graons per entrar al vestíbul: rectifico; a l’impressionant vestíbul! Era un hotel que jo coneixia però de veus; no hi havia estat mai en el seu interior. Un cop a dintre del Hall, hi havia tres graons de marbre per a baixar a la recepció que es trobava a uns cinc metres de distància d’on érem nosaltres. Columnes, també de marbre groc, envoltaven el gran saló i tot de grans poltrones de cuir marró estaven disposades al voltant de taules baixes del mateix color que les parets que centellejaven amb les vives llums al.lògenes instal.lades en un sostre a dos nivells d’uns sis i vuit metres d’alçada. A mà esquerra, una llarga escalinata bordejada per llumetes blanques, enfilava fins al pis de dalt, de dimensions descomunals.
Sense preguntar a ningú i encara envoltada pel braç del Joan que em feia pessigolles a la pell nua amb la màniga de la seva camisa, vam travessar el vestíbul i vam deixar-lo enrere a través d’una porta de fusta enorme que va donar pas a un corredor de poca extensió que finalitzava en una gran sala on ja s’hi veia gent i s’escoltaven els mormols.
-Preparada?
-No en faig cara?
Un llarg somriure al seu rostre....
En posar el peu dintre de la gran cambra que jo crec que faria uns cinc-cents metres quadrats, tot d’homes se’ns van apropar per a saludar al Joan i aprofitar l’avinentesa per a observar-me amb discreció.
Allà hi havia una pila de gentada.
-Pensava que seríem deu o quinze persones...- quasi li vaig xiuxiuejar a l’oïda mentre ell baixava una mica el cap per escoltar-me. Aleshores vaig adonar-me que era altíssim perquè jo portava uns bons tacons amb els quals devia superar el metre vuitanta- cinc i encara ell em sobrepassava tres dits, ben bé.
-No... som unes cent- trenta persones.
-Déu meu: això sembla un convit més que no pas un sopar entre metges del mateix departament... tants n’hi ha a la clínica? No m’ho semblava pas.
-Ens hem arreplegat especialistes de diversos hospitals i policlíniques; cada any ho fem així.
Mentre em donava explicacions, es va acostar una dona: tenia pinta de cinquantenària i ja de lluny vaig percebre un no- sé- què especial en la seva forma de mirar-me de dalt a baix que vaig detestar d’entrada.
-Joan?- se li va apropar i li va fer dos petons. La seva veu va sonar repel.lent. Ell em va treure el braç de la cintura, llastimosament per a mi i va correspondre a la seva salutació, apropant-s’hi- I?...- els seus ulls tan estirats que semblaven orientals i d’una profunditat tan negre com la nit més fosca que mai el firmament hagués tingut, em van explorar amb una barreja de curiositat i de disgust. Era guapa la pútrida: tenia unes faccions suaus però pronunciades; llavis molsuts i un nas més bé amplot que li conferien un encant especial. Se la veia una senyora distingida. Portava un vestit llarg de color canyella que li esqueia de mort.
-Aquesta és la Xènia... la meva ajudant- “Ajudant”... em va agradar que no escollís la paraula “secretaria” o “administrativa”... mentre no triés aquest mot per no sentir-se mortificat per la meva nímia representació...- Xènia: et presento a la doctora Tae: Magsalin Tae.
-Encantada- una mà de canell més esquelètic que els meus, es va allargar amb uns dits llargaruts d’ungles molt pulcres pintades de color carn.
-Igualment- la meva mà, a relació, em va semblar basta i desmesurada: merda, un punt menys!
Passant olímpicament de mi, va tornar a referir-se al meu company:
-Joan, t’asseuràs amb nosaltres, espero, oi?... Tenim molt a parlar- quin pendó: de manera intencionada em descartava a mi singularitzant el verb asseure.
-Per descomptat.
Vam dirigir-nos a la taula rodona on ja hi havia asseguts vuit comensals; encara quedaven tres cadires lliures. Érem set homes i tres dones: malauradament, l’altra fèmina era aliada directe de la tal Magsalin perquè es van correspondre amb una mirada còmplice que no em va passar desapercebuda. Com que sóc idiota a mitges, vaig entendre suficient el que succeïa: la doctora Tae perdia la rereguarda pel meu acompanyant... i la seva amiga, camarada, col.lega o el que fos, n'estava al corrent... fantàstic... dues contra una!!
Vam seure de forma tal que vaig col.locar-me entre el meu cabdill i la doctoreta. Si tenia ganes de sarau, amb mi l’anava a trobar.

Els paios que seien amb nosaltres eren prou distrets; entre ells i el Joan no paraven de dir animalades de tot tipus i d’explicar anècdotes d’allò més tontes amb les que s’havien enfrontat al llarg de les seves llargues o curtes carreres. Tots, sense dubte, tenien més edat que jo: m’atreviria a dir que el doctor Espinell era el metge més jove... i més atractiu, és clar: la doctora - ginecòloga Magsalin Tae, també n’era conscient d’aquesta característica trivial.
A la poca estona de servir-nos el sopar: una mena de crema d’alls, bastant suculenta malgrat la repulsiva aparença, va començar a sonar música de fons: un blues. Aleshores, el Joan estava distret xerrant amb el senyor que tenia a l’altre costat; un home molt amè que semblava, era el més gran i ja de pas el que més barbaritats esbombava amb una tremenda desimboltura. Jo estava callada, miraculosament, tot i que m’havia adaptat de seguida a la conversa genèrica que es tractava sobre aquelles estovalles de color blau cel i no m’havia passat inadvertit l’afany obsés que la meva veïna de taula a banda esquerra tenia per cotorrejar amb el meu veí de taula a banda dreta, intentant tractar amb ell temàtiques massa complexes per a mi. Encara que estava molt concentrada en la meva cullera i el meu caldo saborós i la manera de no vessar el seu contingut sobre el meu vestit abans d’arribar-me a la boca, percebia que la simpàtica facultativa m’analitzava d’amagat.
Quan ets una noia de bon bressol com jo, sempre has de tenir present la instrucció que t’ha format i per tant has de controlar qualsevol petit detall: per exemple; si estava menjant una sopeta, no podia consentir que per mantenir l’equilibri del cobert en agafar el líquid del plat sense tombar aquest ( que és de molta mala educació! ), em tremolés el cap durant el procés d’atansar-lo fins a mi i d’empassar-me el seu contingut; això resulta tan lleig com caminar amb sabates altes i anar perdent l’estabilitat.
La metgessa Tae, es veu que admirava la meva impassibilitat per menjar-me la deliciosa crema sense fer trontollar el meu coll com una marioneta.
En el camí de la tercera o quarta cullerada, va interrompre amb la seva veu, encara més insolent que la primera vegada:
-Així que ets l’ajudant del doctor Espinell?... Treballes en el seu equip? Ets especialista? Infermera? No em sembla recordar-te.
-No... no ben bé: sóc la seva recepcionista.
La gesticulació beguínament amable, va obrir teló a una carassa d’irrefrenable repèl.
-La seva recepcionista, dius?
-Sí...
-I... perdona la pregunta: no t’ofenguis, però... què hi fas aquí?
-Aquí?- vaig mirar al meu voltant, estranyada; aquí, a on?: en aquella cadira, en aquella taula, en aquella sala, en aquella ciutat, en aquell planeta? A on?
-Sí; en aquest sopar...
-Ah... bé; el Joan em va demanar que l’acompanyés.
-Ja veig...- no m’hagués entrat la còlera de no haver captat la lleu però significativa mirada que intercanviava amb la seva gran amiga, la doctora Fontenosa, per cert, com fotent-se’n de mi. Aquella pixa - plantes no sabia amb qui tractava.
-Hi ha quelcom d’estrany?- el meu to ara, s’equiparava al seu.
-No, no... ni molt menys.
-Ah; és que m’ha semblat que no es trobava conforme amb la meva presència en aquest simple soparet d’estiu. No cal ser doctora especialitzada, oi, per venir-hi? Bé, vull dir, a l’entrada no m’ha fet l’efecte que vetessin el pas a secretaries administratives...- vaig fer una rialleta d’aquelles a l’estil injuriós.
-No, naturalment.
Ara, així de cop i volta, no donava la impressió de sentir-se massa còmoda amb la situació que ella mateixa, havia encetat. D’altra banda, la seva amiga no sabia cap a on mirar.
La doctora Tae va emmudir uns instants i el millor del cas era que tots havien silenciat per a escoltar el nostre intercanvi d’adulacions.
-No era pas la meva intenció ofendre’t.
-Oh, per favor... i ara... qualsevol no em pot tocar la fibra, no s’amoïni. Un comentari desafortunat d’algú desconegut no és suficient per a fer-me treure el pitjor de dintre...
-Bé: me n’alegro perquè no pretenia...
-Sí, ha quedat clar, doctora Magsalin- notava que el Joan tenia la vista clavada en mi... allò era rodó!

Què explicar de més sinó que la resta del sopar va ser relaxadíssim i agradable ?
Després de les copetes de sobretaula i experimentant-me de nou el goig al cos, gràcies al vinet i al cava i sabent-me admirada per uns quants homes que se m’apropaven per parlar mentre el doctor Espinell em controlava a distància, tertuliant amb alguns dels seus socis i a la mateixa vegada que la Magsalin el controlava a ell alhora que altres doctors l’acaparaven per força i en contra del que ella hagués volgut, pobreta, a la fi, enmig d’un esclat del famós “Words” versionat per la Soraya, que sonava per tota la sala, se’m va apropar el meu capitost i em va demanar si tenia ganes de ballar. Per què no? No és que la cançó en si, donés per a un ball precisament romàntic, però crec que la qüestió era que els nostres cossos entressin en contacte...
Al recolzar el meu cap sobre el seu pit i escoltar el batec del seu cor, em vaig sentir poc menys que triomfadora.