SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 3:

SI AIXÒ ÉS UNA MARE...

Podeu creure que la persona que menys m'ha recolzat i la que més m'ha atabalat durant aquest mes i pico, ha estat la meva pròpia mare?
No es suposa que les marones estan per a consolar a les filles, per amanyagar-les quan es senten tristes i per a cuinar-les-hi pastissos de poma?... Nooo: la meva dissol tot estereotip de mare conciliadora i dolça. La meva mare és, senzillament, LA MARE.
L'endemà d'haver trencat amb en Xavi, és clar, la vaig trucar tota dolguda per a explicar-li el meu pesar. El primer que em va dir:
- Bufona... no m'estranya que t'hagi deixat per una altra amb la fila que fas darrerament...
- La fila que faig? Quina fila faig?
- Veus? Ni tan sols t'adones. Mira, Xènia: quan estàs amb un home, no pots baixar la guàrdia ni un segon perquè aleshores és quan passa una altra mossa i se l'emporta.
- Què vols dir? Per què he baixat la guàrdia, jo? - i a sobre ho vaig dir amb una tremolor a la veu que ara em fa emprenyar quan hi penso.
- Doncs perquè te n'has refiat, reina. Un noi de l'edat del Xavier, necessita vitalitat, varietat, sorpresa... per què creus que el teu pare i jo encara som junts després de quasi quaranta anys? Perquè no he permès que l'encant es perdés, estimada meva.
- Mare... el pare és un pallús i ho saps.
- Sí, una mica gamarús és però hi ha coses d'ell que tu com a filla coneixes: com a dona, no. I saber conservar les petites "flors" que una relació et dóna, és molt important.
- No entenc res del que em dius.
- Filla meva, ets ben curteta... la sexualitat és la flor de la vida; ho entens?
- Sí, però no tot es basa en el sexe, oi? - quan vaig dir això, em vaig detestar jo mateixa; em vaig veure vestideta de blanc fins al coll i resant-li a la Verge.
- Sembla mentida que portis la meva sang: està clar que te'n va rajar més del teu pare. Veus? La Laia en canvi, és ben bé com jo.
- Sí, d'acord; això ja m'ho conec però no t'he trucat perquè, prou malament com estic, m'esbronquis i a sobre tornis a comparar-me per milionèsima vegada amb la meva germana. No estic d'humor.
- Nena, no t'enfadis. Sí, ja sé que ho estàs passant nefastament. Au, vine el diumenge a dinar i així et distrauràs una mica de cabòries, d'acord?

I malgrat no tenir-les totes, vaig accedir a dinar amb ells aquell diumenge. Quina mala idea.

A veure: jo m'estimo molt als meus pares però no puc evitar culpar-los a tots dos de les meves decepcions, manies i defectes: i, sincerament, el deu en mèrits és per a mi soleta.
De ma mare i en poques paraules, quasi que ho he dit tot; solament explicant part de la conversa que vaig mantenir amb ella, ja un es pot formar un concepte de com és: primerament i perquè després no es digui que tot sembla negatiu; és una dona que, tot i la seva edat, 60 anys, es manté jove i estupenda: és bonica, té uns traços facials fins, uns ulls de gata del color de les fulles a la primavera: està súper estilitzada ( és clar: cada dia dues hores de gimnàs i els caps de setmana, partit de tenis amb les barbis ) i és tremendíssimament sexy. Seria una maleïda hipòcrita si no reconegués que he arribat a sentir-me gelosa dels seus atributs: però això era abans; quan totes les meves amistats femenines l'admiraven: quan jo encara sortia els dissabtes a la tarda de festa i tornava a les deu i mitja: ni un minut més tard.
Amb els anys i gràcies als meus esforços i a base de prescinidir dels seus comentaris ofenedors i comparatius, m'he anat llaurant una cuirassa. En part, mal que em dolgui, sóc el que sóc mercès a ella: un dia vaig decidir que no volia ser el cigró negre de casa i vaig començar a canviar els meus hàbits de nena pàmfila, pels de noia elemental i, lògicament - arg - la vaig prendre a ella com a referència.
El negatiu: és una dona autoritària i capritxosa que sempre ha obtingut allò que ha volgut a base de cuixa, pitrera i d'encant personal. Tot i que no prové de família benestant, va aconseguir entabanar a mon pare que sí que tenia renom i el va fer caure rendit als seus peus com les mosques a al me... rda. Als meus avis ( vull dir als pares del meu pare ), no els va escaure gaire bé aquest nuviatge i és que la meva àvia, la Maragda, no en tenia un pèl de tonta i va copsar a ma mare d'una hora lluny. I com que la Júlia era una jove molt llesta, la van tenir tota la vida, fins el dia que la sogra va morir. I quan la sogra va morir, al poc temps va tenir una nena lletja de cabell obscur i ulls terriblement saltirons, a la que va anomenar Xènia i amb la que va poder continuar, anys endavant, durant l'adolescència entrebancada d'aquesta pobra mortal, la seva lluita incansable d'alta competició.
I si la meva àvia va morir abans de que jo naixés, us preguntareu: com coi puc saber que es portava tan malament amb la meva mare? Doncs perquè ella mateixa m'ho ha explicat milions de vegades: només que segons la seva versió, la meva àvia Maragda era una bruixa infecte sense fons que pretenia apartar-la del seu fill i, és clar, coneixent-la com la conec, cal tergiversar-ho tot i arribar a la conclusió de que la Bona de la Júlia era la que enfastijava constantment a la Dolenta de la Maragda.
Després de la faceta "mare com a fons d'inspiració" i en una època no massa tardana de la meva vida, vaig proposar-me que no seria com ella; no volia mirar-me al mirall i veure-hi el seu reflex i ara que en tinc trenta, em miro a l'espill... i la veig a ella... quin fracàs.
Ara bé; una cosa que tinc molt clara és que si algun dia he de ser mare d'una nena ( i a aquest pas el pare serà l'Esperit Sant ), no vull que quan s'apropi a certa edat, es senti tan avergonyida de mi com jo de la seva àvia. Abans, que se m'emporti el dimoni o que Déu em faci estèril sense probabilitat cap de fecundació ni mitjançant les noves tècniques... i d'això hi entenc força.
En fi, que la Júlia Prat és una dona que sap caure bé a tothom i que també sap condemnar a aquest "tothom" amb un somriure dels seus, als llavis llargs i rosats. És la number one entre les seves amigues riques i sempre, sempre, sap quedar com una estupenda amfitriona. Quina sort que té la podrida.
I què dir del meu pare? En Rafael Genovell és un tros de pa i alhora, un enze que viu encisat amb els embruixaments ( perquè no té altre nom ) de la seva esposa: jo crec que faria qualsevol cosa per ella; és més, si ma mare li demanés que es tirés daltabaix del Empaire State, no s'ho rumiaria ni un segon; hi aniria com un sonàmbul i adéu-siau. A aquestes alçades de les nostres existències i quan ells ja n'haurien d'estar fastiguejats l'un de l'altre com passa a quasi tots els matrimonis: que la dona es torna una queixiques i el paio un deixat, en canvi, viuen el seu amor com el primer any de nuvis. És alarmant la devoció malaltissa que aquest bon home li té a la seva senyora i mestressa.
Es van conèixer quan ella tenia vint anys i mon pare dinou: ell estudiava direcció d'empreses i ma mare vagarejava fent veure que estudiava Belles Arts. Un tio ben plantat: alt, prim: més que guapo, sobretot gallard: ulls castanys a to amb el color del seu cabell curt i d'inclinacions ondulades... No estava malament, vaja.
Es van veure per primera vegada en una discoteca de les altes tendències de la ciutat. En aquella època, no es portaven les discos; més bé es feien "guateques" però els "nens bé" també sortien de festa. La Júlia, per aquells temps que corrien, ja tenia aquest afany de grandesa inusitada en les noies del seu estrat social i va convèncer a dues papallones més perquè esgotessin la seva paga setmanal i l'acompanyessin a cercar bona mercaderia, tal i com textualment ha remarcat les múltiples vegades que ens ha explicat la seva història d'amor a ma germana i a mi. Tot el que sé és per ella: i, naturalment, de tootes aquelles coses que narra, en faig la meitat i ho giro al revés: llavors, encaixa millor. Mon pare no en parla mai, del seu romanç.
Sigui com sigui, el fet és que es van conèixer un vespre de dissabte: com que la meva mare estava molt bona, va entaforar al Rafael Genovell Junior i així... amb uns quants anys de per mig, vaig venir jo a acabar d'adobar la família feliç: si més no, era el que la senyora Genovell esperava de la seva filla. Quina decepció: menys mal que després va treure cap la Laia i tot va anar millor.
En definitiva, els meus pares són una parella adinerada i pomposa com qualsevol altra, dintre de la seva normalitat i quotidianitat. Viuen en una bona casa amb jardí, font, piscina i servei i quan ell no viatja, que és la major part del temps, organitzen sopars i esdeveniments de tot tipus per a tenir la mansió plena de supèrbia i egolatria: perquè tots els amics són crême de la crême. A vegades entenc per què en ocasions, em resulta tan fàcil ser frívola.
Sigui com sigui i obviat que ma mare i jo ens avenim tant com en Tom i Jerry, el cas és que no puc queixar-me ja que mai no he tingut mancances de cap tipus, excepte d'amor, comprensió i tolerància maternes... però això és purament circumstancial...

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 2:

A PARTIR DELS 30, JA NO ETS "BELLA"; ETS "VELLA"

La setmana passada vaig complir els 31, de manera que ja he superat la trentena: ara ja puc dir que tinc trenta "i"... és horrible pensar que els anys aniran avançant i no hi ha cap mètode infalible per retenir-los; això m'horroritza.
A partir dels trenta, fas un petit canvi ortogràfic substituint la "b" de bella, de bellesa, per la "v" de vella, de molta edat que, tot i aparentment no modificar gran cosa la paraula, sí que altera completament el seu significat perquè vol dir que passes de ser bonica a convertir-te en una mena de mòmia de museu.
Fins que em va deixar el Xavier fa un mes, jo era una noia com Déu mana: alta, prima, guapa: morena, cabell curt a mitja melena, ulls castanys, moderna, eficient a la seva feina, espavilada... ara em sento com la nena lletja de la classe. De cop i volta, és com si hagués perdut tot l'encant que abans em caracteritzava. I és que mai, el que es diu MAI, un tio m'ha deixat a mi i menys per una altra tia... i menys per una altra tia tan propera a mi que gasta les mateixes bones referències que jo, si no millors. Des de que el molt imbècil va fotre cop de porta, no he tornat a ser la d'abans... quan vaig pel carrer em fa l'efecte que els homes no em miren, que les altres dones no m'envegen i quan passo per davant dels aparadors, inclús em fa vergonya mirar-me. Naturalmet, segueixo mudant-me igual, perquè una no pot perdre la seva dignitat, no almenys, de cara a la galeria, encara que per dintre estigui feta un nyap; però ja no camino amb fermesa i això em fot.
A més, m'ha agafat la paranoia que puc trobar-me amb l'adúlter i la seva figa-flor, al darrera de qualsevol cantonada, tan gran com és la ciutat mira i més bé vaig amb el cap cot, de forma que algun dia m'estamparé contra un fanal o pitjor encara, xocaré amb algun desgraciat o desgraciada que me dirà una bajanada i em ridiculitzarà.
Des de que sóc "soltera" a la força, els sopars amb els amics ja no són com setmanes ençà. Em fa l'efecte que tothom em mira de reüll quan jo estic rient, prenent-me el cubata i dissimulant la meva derrota i pensen: " Mira-te-la ella, pobreta: l'ha deixat el Xavier i la criatura fa esforços al nostre davant perquè no notem que es sent com una cacona. Haurem de seguir-li la corrent i fer veure que no hem observat cap canvi... renoi, quina mala cara que fa: serà que avui no s'ha maquillat?". I, Déu meu, això és el pitjor que a una dona pot succeir-li després d'un desengany amorós: que els amics l'espiïn amb pena; quelcom que em resulta nauseabund.
Caram: ja no sóc el centre d'atenció; la gent ja no diu allò de: " Xènia, com t'ho fas per anar sempre a la moda? On has comprat aquests pantalons ajustats de pitillo tan xulos?" o... " Nena, com t'ho fas per tenir constantment la darrera paraula i deixar als altres amb la seva a la boca?"... coses que pensava que al meu nuvi el feien tornar boig de vanitat de tenir a una tiarrona com jo al costat i que, llastimosament, aquests darrers llargs dies, he conclòs que, més bé el devien fastiguejar. Ara, les col·legues se m'apropen, em posen el seu garfi ple d'ungles pintades de carmí sobre el braç i em pregunten amb un to greu: " Què, Xènia, bufona: com estàs?". I jo només faig un gest, tot arronsant-me com dient: " Què vols que respongui?" i elles em remiren amb una falsa complicitat que m'omple d'una mala hòstia impressionant.
Perquè cal dir que, el fet que et deixin tirada com un fuet, també comporta les seves avantatges, no penseu: quan esdevé un fet com aquest, comences a fixar-te més en el teu entorn ( perquè fins aleshores, tu erets el centre de l'univers, per què enganyar-nos )i inicies una mena de teràpia d'auto-reconeixement a partir dels demés; de la seva forma d'actura i de dirigir-se a tu. Et tornes més aguda, més perspicaç; les orelles es transformen en radars de llarga distància i a més, sempre trobes a alguna idiota d'aquelles que es passa la vida especulant i xerrant més del compte i que té per norma explicar tot el que sap que pot tocar els collons a la veïna.
I m'he adonat de que hi ha molta harpia solta: moltes d'aquestes paparres que et vénen al darrera, daurant-te la píndola i que després a les teves esquenes, quan et veuen vulnerable i feble, et claven punyalada. Mira; haig de reconèixer que potser sóc una "pija" , però bon cor, no me n'ha mancat mai. Ja és amb raó aquella dita que resa que l'enveja és molt dolenta.
A mi no m'agrada criticar a ningú i si ho faig, consti que és amb motius més que justificats.

Una dona de la meva edat ja no està per a certes punyetes. Trenta anys són més que suficients en experiència adquirida per tal de saber mantenir l'endreç al davant de qualsevol situació espinosa i no perdre els papers. En tots els àmbits: tant en el personal com en el laboral. Si algú et veu flaquejar, ets presa fàcil. Per tant, és importantíssim, saber-se'n estar de fer la paperina al davant dels altres amb llagrimetes i disbarats d'aquesta mena. Jo, ploro a casa i ja està. Molts dies, quan arribo al pis, sigui l'hora que sigui i hagi fet el què hagi fet, em poso a llagrimejar durant una estona i quan se m'ha passat la tonteria, segueixo amb la meva com si res. Reconec que encara mantinc els àlbums de fotos en parella però almenys he tingut prou esma com per treure el retrat d'ell que tenia a la seva tauleta de nit: a la banda esquerra del llit. Ben mirat, hi feia una cara de babau que no s'aguantava. Per cada jorn que passa, em pregunto què cony li devia veure... sí, realment era guapo però tenia un d'aquells atractius de plastilina: i poc caràcter, tot sigui dit.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

BENVINGUTS A LA MEVA BLOG!! SI LLEGIU AQUEST INTENT DE LLIBRE, ESPERO QUE US AGRADI. LA MEVA INTENCIÓ NO HA ESTAT ALTRA QUE LA DE FER PASSAR UNA BONA ESTONA AL LECTOR, UTILITZANT COM A MITJÀ DE DISTRACCIÓ, A LA DESVENTURADA XÈNIA, AMB LA QUE ESPERO, US DIVERTIU UNA MICA, GAUDINT DELS SEUS ABSURDS INFORTUNIS, DE MANERA QUE OBLIDEU ELS MALS DE LA CRISI QUE ENS ACOSA.
ESTARÉ DISPOSADA A REBRE TOTES LES VOSTRES CRÍTIQUES I, SI US FA EL PES, EM SENTIRÉ SATISFETA DE QUE EM RECOMANEU ALS VOSTRES AMICS I CONEGUTS. GRÀCIES A TOTS! VANESSA.

CAPÍTOL 1:

BYE-BYE, BABY:

Avui el Xavi m'ha deixat. Ha fotut un cop de porta i m'ha palplantat enmig del menjador tot just quan jo acabava d'arribar de la consulta, a dos quarts de set.
Ha estat com un intercanvi: un "jo surto i tu entres". Quasi m'ha semblat que en obrir la porta, m'anava a saludar amb el cap en un gest simpàtic tal i com fem quan ens topem dos coneguts pel carrer i somriem amables dient "bona tardaaa" amb aquella darrera "a" arrossegada i solidària.
Però ell no ha estat ni amable ni solidari; ha estat un simple cabró que m'ha abandonat amb una senzilla i precisa explicació ràpida i telegràfica: "Ho sento, Xènia: estic enamorat de l'Elena. Ja fa temps que mantenim un rotllo i feia setmanes que em vetllava pel coco la idea d'abandonar aquest pis - ( ídem, deixar-te, és clar però ha jugat amb la seva subtilesa ) - No és la meva intenció fer-te mal i per tant és millor marxar ara que allargar-ho tot".
Aquestes frases insusbstancials i rocambolesques, han entrat per les meves oïdes d'una manera absolutament incongruent: per uns moments he dubtat si és que estava sorda o més bé m'havia tornat imbècil perquè no entenia res. La meva pobra ment, ja de per si una mica espessa, cal dir, ha intenta en va, processar la informació que a una velocitat indescriptible, potser comparable i adequada a la velocitat del so i de manera més bé subliminal, em metrellava sense compassió. Primerament; l'Elena? Quina Elena? La meva Elena? Aquella noia rossa, d'ulls blaus profunds, carinyosa i afable que es deia la meva amiga i que havia passat tants vespres al meu pis, fent-nos companyia mútua, xerrrant com dues descosides, rient com a boges, intercanviant material íntim, criticant als homes i a la que havia explicat amb pèls i senyals les meves relacions sexuals amb el Xavier? Aquesta Elena era de la que ara ell em parlava? D'ella se n'havia enamorat? De la que deia pudors de clavegueram i anomenava fleuma, exposant-se als meus esclats de mala llet per ser tan poc delicat i comprensiu amb la naturalesa fràgil d'algunes persones?... No podia ser; no es tractava de la mateixa noia. Ni tant sols m'ha donat l'oportunitat d'aclarir el dubte perquè la seva marxa precipitada no ha donat cabuda a res més que a un "PLAM" de pel·lícula.
En segon lloc: a partir de quin moment havia estat que jo, pobra de mi, hagués badat tant com per a no adonar-me que el meu estimat xicot: aquell tio guapo que encantava a quasi totes les dones de trenta, amb els seus ullassos foscos de llargues pestanyes negres com els seus cabells curts, musculat i morenàs, intel·ligent, adorable i enginyós, havia començat a follar amb una altra que no fos jo mateixa? I aleshores, des de quan pensava en aquesta "altra" mentre ho fèiem, tòtila de mi, creient que les seves expressions de plaer portaven el meu nom escrit a la cara d'idiota que ara començava a veure-li només en tancar la porta a la seva esquena?
Aquests dos replantejaments, se m'han passat pel cap en qüestió de pocs minuts, després de veure'l desaparèixer del meu davant amb la seva bossa del DIR. Hi devia haver guardat quatre calçotets, quatre mitjons i quatre samarretes. Potser aquesta tal Elena ja l'havia anat equipant de roba si realment feia un tempet que em fotia les banyes. Potser aquesta tal Elena també havia acceptat d'acollir-lo a casa seva: d'obrir-li les portes igual que les cames... mala pècora...
Aleshores, no se m'ha acudit altra cosa que telefonar a l'Elena que esperava que no fos l'Elena i, lògicament, després de cinc trucs, ha saltat el contestador i la seva veuta fina i prudent, ha pronunciat els mots que ja em coneixia de moltes altres vegades: "Hola, sóc l'Elena: en aquests precisos instants, no puc atendre la vostra trucada però si sou amables i pacients, us correspondré de seguida que trobi un moment. Gràcies". De cop i volta m'ha semblat el missatge més estúpid que mai he escoltat i la seva veu m'ha fet venir basques. He estat a punt de deixar-li un bonic encàrrec: "Mira, mala bèstia; sóc la Xènia: sí, la teva amiga: aquella amb la que has passat grans bones estones i a la que, de pas, li has tret el "maromo"... si tens ovaris, truca'm, quedem i en parlem i si no en tens, ja passaré jo per casa teva en una visita sorpresa i et portaré uns quants records". En canvi, he penjat, m'he tirat al sofà i m'he posat a plorar com una magdalena durant llarga estona. Ha estat patètic.
Llavors, quan se m'ha passat la plorera, l'he trucat a ell. No ha trigat gens a contestar:
- Hola, Xènia.
- Hola...
- ...
- Què... vull dir... què ha passat entre nosaltres, eh? Què m'he perdut?
- No ho sé, bonica. A vegades aquestes coses van així. L'amor ho és tot i no-res alhora.
- Què vol dir això? Que ho és tot i no-res a la vegada? És absurd. O és o no i punt.
- D'acord, doncs no és.
- Com pots ser tan capullo?
- Xènia...
- No, de debò: com has pogut deixar-me d'aquesta manera tan cretina i a sobre per anar-te'n amb una de les meves millors amigues? És la cosa més bruta i fastigosa que un tio li pot fer a la seva parella.
- Sí, potser és cert...
- No: potser, no; rotundament inqüestionable. És una PUTADA, Xavi!
- Sí, bé... mira, la veritat és que no tinc massa ganes de parlar del tema. La situació és aquesta i ja està. De mica en mica ho anirem superant, no et sembla?
- "Ho anirem?" Voldràs dir que ja ho aniré superant jo amb el temps i una canya, oi?... No només em deixa el nuvi sinó que a més, he perdut a una de les que creia, millor persona de la faç de la terra.
- I ho segueix essent...
- Ja pots ben dir-ho, bandarra... a tu ara sí que et sembla la millor dona del planeta... suposo que foteu bones cardades...
- Xènia, ho sento: haig de penjar.
- Tens pressa o és que et toca els pebrots que et truqui després de dues hores i mitja d'haver-me plantat sense més, per demanar-te una explicació decent que justifiqui l'abandó de tres anys de relació?
- Tinc pressa i prou. Cuida't... i quan tot es calmi, si vols una tarda podem fer un cafè i en parlem.
- Vés a la merda i la mala peça que ara mateix deus tenir al teu costat, que també se n'hi vagi!
I he pressionat la tecla de penjar el mòbil amb tanta força que quasi el forado.
No sé exactament quanta estona m'he quedat allà asseguda al sofà del menjador. Només puc dir que el meu cervell ha començat a fumejar de la quantitat de pensaments opacs i projectes de venjança que l'han turmentat.
Al final i per una inèrcia estúpida, he engegat la tele, m'he fet una bossa de crispetes, he obert una coca-cola light, he tret un gelat de vainilla del congelador que tenia de la setmana passada i després de posar-me el pijama i les plantofes, m'he empassat tots els programes de TV3 sense fixar-me en cap d'ells i menjant com una porca fins a les 2h de la matinada, hora en la que, amb els mocs penjats del nas, els ulls com dues botes, les llàgrimes enganxades al careto i regalimant el rímel que encara no m'havia tret, he trucat a la Montse; una altra de les meves amigues ( que si me l'ha fumut alguna vegada i d'amagat, almenys no serà havent-se ficat al llit amb el meu xicot ).
- Com pot ser tan petarda la tia aquesta?!
M'he sentit una mica millor quan la Montsina ha escridassat per telèfon amb una determinació pròpia del seu caràcter, aquesta frase. Val a dir que totes tres: la Montse, l'Elena i jo, fins avui, érem el trio perfecte. Les tres magnífiques o quelcom per l'estil; per què no? Tres ties bones que porten als paios de cul. En pensar això, he esclafit en un plor d'adolescent traumada perquè m'he adonat de que elles dues seguien el seu rol però via tàndem perquè la tercera del grup, s'havia esconyat pel camí de ser la tia guapa que es menja el món amb un parell d'ulls de color mel.
- No ploris, Xènia. No s'ho valen aquest parell de mal parits. En tot cas, espera que el Xavier es penedeixi i vulgui tornar amb tu.
- De debò creus que voldrà tornar?
- Bé... la veritat és que, per ara no...
- Arg! Ostres, Montse... quina merda. I ara què faré sense ell?
- Buscar-te'n un altre que es mereixi a una tia tan digna com tu. El Xavi ja es pot confitar a la tros de bleda aquesta. Per la meva part, compta que ja no penso tornar a dirigir-li la paraula pel que em resti de vida. És una creu al meu calendari: pitjor que la de la menstruació, creu-me.
- Gràcies, maca. Em sento tan feta merda que seria capaç de ficar el cap a la tassa del vàter i tirar de la cadena.
- Doncs per contra, més bé el que pots fer és ficar el cul sobre la tassa del vàter i cagar-los a ells.
M'he posat a riure en una mena d'histerisme barrejat amb frustració. Hem quedat que demà per la tarda ens veurem una estona i farem una cerveseta per xerrar de tot menys dels amorfs aquests que es deien parella i amiga: que ens burlarem de tot i de tots i que si cal, ella passarà del Jaume, allargarem la tarda fins al vespre per anar a sopar i després sortirem de marxa. Tot mentida, ho sé. Ens trobarem, ens mirarem als ulls de forma compungida, la Montse m'abraçarà i dirà: "Ho sento, carinyo", tornaré a gemegar com una tanoca i ens quedarem tota la santa tarda assegudes al bareto, jo prenent una canya rere l'altre mentre li explico els meus bonics records i em lamento de les banyotes que el Xavi m'ha posat amb tanta traça. I diré, entre somics: "És un mitja merda, un miserable, un desgraciat, un podrit... i estava de tan bon veure!!".
Malgrat la desídia que m'arrossega en aquests moments i la manca de ganes de tot, la única cosa positiva que puc rescatar d'entre tanta inmundícia i injustícia repugnant, és que, encara que algunes amigues et fallin, sempre n'hi ha d'altres amb les que pots comptar incondicionalment encara que les hagis de treure del llit a les dues de la matinada per explicar-les-hi els teus drapets bruts. T'estimo, Montse!