SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

DARRER CAPÍTOL:

NOTÍCIES DE DARRERA HORA


Torna a fer calor: som a la primavera i jo ja tinc trenta-dos anys!! Em segueixo conservant com una nina... i és que qui està ben parida, no pot ser modesta.
Assegudes al porxo de la casa que el Jaume i la Montse s’han comprat a Matadepera, estem ella i jo: especifico: ella; la Montsina, el seu bombo ( sense accent ) de sexe femení i jo, menjant gelat de xocolata amb trossets d’avellana... deliciós.
-Ostres, si segueixo menjant així, dintre d’un mes, semblaré una balena.
-Dintre d’un mes?... Ja ho sembles!!- aquest és el Jaume des de l’interior de la vivenda.
-Has vist quina amabilitat regna en aquesta llar?- somriu, més bonica que mai, la veritat: els seus cabells curts rinxolats, d’un castany fosc satinat, envolten el seu rostre arrodonit i li ressalten els pòmuls.
-No en facis cas: ja saps que són homes.
-Xènia; estàs guapa, avui.
-Jo pensava el mateix de tu- riem i ens agafem de les mans.
-Com canvien les coses, Xeni. Fa dos dies feia vida lleugera i en canvi ara quasi no puc ni aixecar-me de la cadira sense ajuda... aquesta nena serà gran!
-Com a persona, vols dir?- ella somriu.
-Sí; això també...- rumia una estona- Estem madurant, oi?
-Això vol dir, amb bones paraules, que ens estem demacrant?
-Exacte.
Faig un cop d’ull a la casa des de la meva posició i comento:
-Caram, quina residència us heu buscat, penques.
-No res... un saldo...- riem de nou. Per a nosaltres, la vida és fàcil. I quan no hi arribem, sempre hi ha algú que ens cobreix els números- Què et penses? Tinc al Jaume esclavitzat a fer hores extra per la resta de la seva vida.
-Comences a semblar-te a ma mare...
-No, si et plau!!!- nova riallada de dones tontetes.

Silenci...

-Doncs... no pensis que seràs la única que viurà de luxe, maca...
-Què vols dir?
-El que escoltes...
-I què cony escolto? Viuràs amb el Joan?
-No... no només hi viuré: m’hi casaré!!!
-Què dius, ara? Però, quan? Quan ha estat això? Mala amiga; ho sabies des de feia temps i no m’ho has dit fins ara... una altra creu al meu calendari...
-Són notícies de darrera hora, Montsi... ahir em va demanar que ens caséssim.
-Això és fantàstic...-em va mirar el rostre greu...- o no?- va canviar el to per si de cas i jo vaig eixamplar el meus llavis d’orella a orella.
-És increïble!!! El primer home que em demana en matrimoni i la primera vegada que em sento preparada...
-Poc més d’un any després de que el tanoca del Xavier fes de les seves... i al final es va penedir... són tan inestables, pobrets...
-Em sembla que tu i jo hem trobat les excepcions que confirmen la regla...
-Sí, ni que ho diguis... el Jaume és molt excepcional...
-T’he sentit, nena... – un altre crit ofegat del mascle de la casa.
-A veure si callem i assumim la paraula “discreció”, amor meu- diu la Montse mirant cap a l’interior de la sala d’estar amb la sorna marcant-se-li a la cara.

Un ventet moderat i tebi s’aixeca pel jardí, joguinejant amb els geranis i les fulles de l’olivera que la Montse es va fer plantar: m’agrada el crepitar en fregar-se les unes contra les altres... dóna una certa calma interior. Miro a la meva amiga i sé que pensa el mateix que jo d’aquell instant.

-Espero que no t’atreveixis a casar-te tot just quan hagi de néixer la Carlota. No t’ho perdonaria mai. Com pots imaginar, no puc dir-li: “espera’t, reina”.
-Tranquil.la... la meva boda no seria una cerimònia en tota regla si tu no hi fossis. A l’Agost, encara tindrà temps la teva filla, de rumiar quin dia vol néixer.
-A l’Agost?... Bona època.
-Sí; enxampo als meus pares de vacances... se’n van a Costa Rica.
-De debò??
-No, tonta... què pretens? Que la meva mare em torturi tota la vida?
-En porta mitja, fent-ho; ja no ve d’una altra meitat...
-Això també és veritat...

Un nou i prolongat silenci.
-Has vist? Després de tant de patir, al final una aconsegueix trobar l’equilibri i la felicitat- a la Montse se la veu contenta mentre m’ho diu.
-Sí; però costa un sofriment indesitjable, no fotem. La vida està plena d’entrebancs.
-Per a nosaltres; els homes fan la seva sense pensar dues vegades les conseqüències dels seus actes i són tan superficials que al davant d’un contratemps, se’ls enregistraria un electroencefalograma pla.
-Millor viuen...
-L’important, estimada Xènia, és ser dona sense estressar-se.
-Això sona a títol de novel.leta per a passar l’estona...
-Ei! Bona idea... podríem escriure un llibre!
-D’acord: fes-me la introducció, el nus i el desenllaç i jo hi poso el nom.
M’aixeco i em trec la mandra de sobre:
-Bé, Montsina meva: me’n vaig que és tard i vol ploure- m’apropo a ella i li poso la mà a la panxa prominent- Adéu, Carlota: porta’t bé amb la mama- li faig dos petons a la Montse i miro cap a dintre de la vivenda- Adéu, Jaume: quedes convidat a la boda!!
-Boda, dius? La teva?
-De moment i que jo sàpiga, sí.
Surt a mig vestir amb les seves bermudes i les xancles i em fa una abraçada.
-Enhorabona per tu i bona sort per a ell- somriu amb picardia.
-Au, entra!-miro a la Montse, de nou- Paciència, filla...
-No ho saps prou bé...
M’encamino cap a la portalada de ferro de l’entrada i pego sotragada amb el graó que puja cap a la marquesina on encara és asseguda la Montse, que fa una riallada:
-El dia de la boda, et demano que no t’entrebanquis... per la teva dignitat de núvia.
-JA, JA!!
Quan estic a punt de sortir, li envio un petó i ella me’l torna. M’adono de quant l’aprecio. En posar un peu al carrer, la sento cridar el meu nom:
-Recorda’t... ser dona sense estressar-se!