SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 23

I... VAN SER FELIÇOS, MENJANT PERDIUS?

La Xènia es va llançar en picat aquella mateixa tarda al finalitzar la darrera consulta del grandiós i cèlebre doctor Joan Espinell Vic, futur pare dels seus fills, que, de fet, havia passat per sobre d’ella com un saltador professional de perxa i s’havia reclòs al seu despatx igual que un cargol dintre de la seva closca.
Abans de que agafés la seva jaqueta i toqués el dos, vaig picar a la porta; al principi, vaig pensar que no volia que hi entrés perquè no va respondre però de seguida em vaig adonar que havia colpejat tan afeblidament que el pobre no m’havia ni sentit. Anava molt arreglada... ja podia, ja, després de la corredissa ravatada que havia fotut cap a casa durant l’escassa hora que m’havia restat en haver-me omplert el pap. No podia fer les paus amb ell, vestida amb aquella faldillota infecte que m’arribava a mitja tíbia i aquell intent de samarreta que em quedava com un mallot; la Susanna devia pensar que m’agradava la dansa. I per acabar d’adobar-ho, les meves bambes, que em donaven l’estupend toc de bon gust per a treballar en un circ ambulant.

Quan va pronunciar aquell: “endavant” típic, vaig obrir la porta de mica en mica i em vaig situar al davant de la seva taula, amb els bracets arreplegats a sobre del formidable vestidet curt, color morat, tal i com la innocent que mai no ha romput un plat ( però que en realitat porta tota una trencadissa al darrera ). Ell estava fullejant el darrer expedient quan va alçar la vista i se’m va quedar guaitant sense dir ni piu. Va arquejar les celles i sense poder-ho evitar, va repassar el meu metre vuitanta, engolint-se el meu recollit en una original pinça de cabell, el vestit i les meves cames sota els pantis. Va sospirar profundament i va articular, tot seriós:
-Boniques cames.
-Només, boniques?
-Temptadores...
-I?
-I?
Semblàvem imbècils o era simplement una impressió meva?
-I què més?
-No sé... no te’n refiïs de les paraules d’aquest mentider...
-No ets un mentider...
-Ara ja no ho sóc? I aquest canvi a què treu cap?
-A que t’estimo i a que et crec. La teva versió dels fets va sonar una mica estranya però confio en tu.
Em va seguir mirant una estona sense immutar-se i finalment es va aixecar de la butaca i, bordejant la taula, se’m va posar de front. Em va agafar la barbeta i me la va aixecar una mica. L’esguard li va somriure:
-Ets una nena dolenta, saps?
-Mmsshii...- aquí començava l’intercanvi de cursilades que queda segellat.

Cal dir que aquell vespre em va baixar les calces de nou i que el seu bonic ull va tocar la punta de l’Everest com... quatre o cinc vegades? Increïble!! No hi ha res com fer l’amor amb un tio, quan hi has estat cabrejada... rodó!

En comptes de portar-me unes tisores de carnisser a l’hospital i dedicar-me a tallar membres més que personals, vaig decidir d’explicar-li jo mateixa al Joan, a la llum de les espelmes, que havia comès una petita falta quan estava fora de mi... i molt enfora... No es va emprenyar: em va fer unes palmadetes a la panxa nua i mirant cap a la seva extremitat erecte i tocant-se-la amb delicadesa, va dir:
-I això que era jo el que perdia aquesta joia per les altres... i per quines altres!!- li vaig clavar el dit a les costelles- Au!
-Tu, mantén-te-la ben embutxacada i serem amics moolt de temps...
-Solament amics?
-Bé; amics amb dret al llit.
-Je, je...
I... per a què estan els homes? Doncs per a complaure’ns a nosaltres les dones... entre altres petits detalls que no tenen importància, és clar...