PRESENTACIÓ DEL NOU MANUSCRIT

ALTRA VEGADA AQUÍ: US PRESENTO UN NOU MANUSCRIT: EN AQUESTA OCASIÓ, REDACTAT EN CASTELLÀ: MENYS SARCÀSTIC I MÉS INTENS QUE "SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE" ( ALMENYS, SOTA EL MEU PARER ) QUE INTENTA MOSTRAR LA TRISTA REALITAT - PER DESGRÀCIA, TAN QUOTIDIANA I CONEGUDA PER TOTS - DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. AQUEST LLIBRE, PRETÉN REFLECTIR AQUEST IMPACTE, SOTA LES VIVÈNCIES DEL JORGE MANLLEU; UN EXCEL·LENT CARDIÒLEG, CASAT AMB UNA REPUTADA PSIQUIATRA QUE, EN LA SEVA INTIMITAT MOSTRA LA CARA MÉS VIOLENTA I DEGENERADA, FORA DE L'HOSPITAL I DE LA SEVA IMATGE IDEALITZADA... NO, NO EM REFEREIXO A ELL: EM REFEREIXO A LA LAURA: A LA SEVA ESPOSA... UNA MALTRACTADORA QUE ACONSEGUEIX ESFONSAR-LO EN UN SENSE FI DE PERQUÈS, D'AMBIGÜITAT I DE SENTIMENT DE CULPA QUE EL JORGE ES DECIDEIX A PLASMAR A LES FULLES DEL SEU DIARI, FART DE NO PODER EXPRESSAR LA SEVA REALITAT, PER TEMOR A COMENTARIS I BURLES.
ARA BÉ... SERÀ TOT COM SEMBLA?... QUINA FI TINDRÀ EL SEU PATIMENT CONSTANT?... QUI ÉS EL JORGE? QUI ÉS LA LAURA?... EN FI, US CONVIDO A SEGUIR DE MICA EN MICA AQUEST RELAT I SI US VEIEU AMB COR, A QUE EXPRESSEU LA VOSTRA OPINIÓ.
A VEURE SI TENIU PACIÈNCIA I ARRIBEU AL FINAL... SI AIXÍ ÉS, POTSER US QUEDEU DE PEDRA.

FINS ARA!!!



DIARIO DE UN HOMBRE MALTRATADO:

PRÓLOGO

Nos conocimos en la facultad: aquel año escogía la especialidad de cardiología y ella optaba por la psiquiatría. La vi por los pasillos con su larga melena rubia y sus vivaces ojos azules como un cielo despejado en verano; hablaba con sus amigas y reía, mostrando una dentadura perfecta. Me cautivó y en ese momento me propuse conocerla en profundidad; saber su nombre, de sus aficiones, sus dudas, sus sueños e ilusiones… yo era demasiado tímido para presentarme inesperadamente y aquel día dejé escapar la oportunidad… pasé por su lado sin que ella me tuviera en cuenta, abandonándola a su simpática charla pensando que, en cualquier otra ocasión saldría de las sombras para que supiera de mí: uno de mis grandes amigos, Miguel, seguro que me la presentaría: conocía a todas las mujeres habidas y por haber y si no se daba el caso, a buen seguro hallaría un motivo para provocar un encuentro fortuito entre nosotros. Era un conquistador nato; un casanovas: alto, esbelto, buena presencia, guapo… y, en definitiva, un todo; su mente era ágil y rápida y por tanto, sus notas excelentes: aún ahora, después de tantos años, cuando nos encontramos de vez en cuando en su casa de St.Cugat o en la mía de Matadepera, en nuestras animadas tertulias, observo no sin asombro, esa elegancia y belleza que sigue conservando como si mantuviera latentes sus veinte años de ayer y no los cuarenta y dos que, inevitablemente pesan sobre nosotros: ginecólogo de oficio, me cuenta con distraída atención, mientras su esposa sonríe con cierta incomodidad reprimida, sus anécdotas en el mundo de las mujeres que lo visitan a diario en su consulta privada: suelen ser señoras adineradas, algunas realmente sublimes; enjoyadas y emperifolladas lo justo para causar una falsa apariencia de su edad, ya suficientemente madura… ríe con gusto cuando me cuenta que algunas buscan consuelo en él como si por el hecho de ser médico tuviera el poder de aliviar sus problemas menopáusicos y, ya de paso, también emocionales: la verdad es que lo pasamos bien pero en tanto que habla, gesticulando con su perfecto rostro, siempre bronceado y destacando en él unos enormes ojos verdes de largas pestañas negras como su cabello corto, detecto en Silvia una frustración y una pena nunca expresadas y me puedo identificar con ella; entiendo lo que significa callar el dolor sin que nadie pueda detectarlo, sin que alguien se ofrezca a mirarte y a entender sin necesidad de hablar… pero éste, es otro tema.

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

DARRER CAPÍTOL:

NOTÍCIES DE DARRERA HORA


Torna a fer calor: som a la primavera i jo ja tinc trenta-dos anys!! Em segueixo conservant com una nina... i és que qui està ben parida, no pot ser modesta.
Assegudes al porxo de la casa que el Jaume i la Montse s’han comprat a Matadepera, estem ella i jo: especifico: ella; la Montsina, el seu bombo ( sense accent ) de sexe femení i jo, menjant gelat de xocolata amb trossets d’avellana... deliciós.
-Ostres, si segueixo menjant així, dintre d’un mes, semblaré una balena.
-Dintre d’un mes?... Ja ho sembles!!- aquest és el Jaume des de l’interior de la vivenda.
-Has vist quina amabilitat regna en aquesta llar?- somriu, més bonica que mai, la veritat: els seus cabells curts rinxolats, d’un castany fosc satinat, envolten el seu rostre arrodonit i li ressalten els pòmuls.
-No en facis cas: ja saps que són homes.
-Xènia; estàs guapa, avui.
-Jo pensava el mateix de tu- riem i ens agafem de les mans.
-Com canvien les coses, Xeni. Fa dos dies feia vida lleugera i en canvi ara quasi no puc ni aixecar-me de la cadira sense ajuda... aquesta nena serà gran!
-Com a persona, vols dir?- ella somriu.
-Sí; això també...- rumia una estona- Estem madurant, oi?
-Això vol dir, amb bones paraules, que ens estem demacrant?
-Exacte.
Faig un cop d’ull a la casa des de la meva posició i comento:
-Caram, quina residència us heu buscat, penques.
-No res... un saldo...- riem de nou. Per a nosaltres, la vida és fàcil. I quan no hi arribem, sempre hi ha algú que ens cobreix els números- Què et penses? Tinc al Jaume esclavitzat a fer hores extra per la resta de la seva vida.
-Comences a semblar-te a ma mare...
-No, si et plau!!!- nova riallada de dones tontetes.

Silenci...

-Doncs... no pensis que seràs la única que viurà de luxe, maca...
-Què vols dir?
-El que escoltes...
-I què cony escolto? Viuràs amb el Joan?
-No... no només hi viuré: m’hi casaré!!!
-Què dius, ara? Però, quan? Quan ha estat això? Mala amiga; ho sabies des de feia temps i no m’ho has dit fins ara... una altra creu al meu calendari...
-Són notícies de darrera hora, Montsi... ahir em va demanar que ens caséssim.
-Això és fantàstic...-em va mirar el rostre greu...- o no?- va canviar el to per si de cas i jo vaig eixamplar el meus llavis d’orella a orella.
-És increïble!!! El primer home que em demana en matrimoni i la primera vegada que em sento preparada...
-Poc més d’un any després de que el tanoca del Xavier fes de les seves... i al final es va penedir... són tan inestables, pobrets...
-Em sembla que tu i jo hem trobat les excepcions que confirmen la regla...
-Sí, ni que ho diguis... el Jaume és molt excepcional...
-T’he sentit, nena... – un altre crit ofegat del mascle de la casa.
-A veure si callem i assumim la paraula “discreció”, amor meu- diu la Montse mirant cap a l’interior de la sala d’estar amb la sorna marcant-se-li a la cara.

Un ventet moderat i tebi s’aixeca pel jardí, joguinejant amb els geranis i les fulles de l’olivera que la Montse es va fer plantar: m’agrada el crepitar en fregar-se les unes contra les altres... dóna una certa calma interior. Miro a la meva amiga i sé que pensa el mateix que jo d’aquell instant.

-Espero que no t’atreveixis a casar-te tot just quan hagi de néixer la Carlota. No t’ho perdonaria mai. Com pots imaginar, no puc dir-li: “espera’t, reina”.
-Tranquil.la... la meva boda no seria una cerimònia en tota regla si tu no hi fossis. A l’Agost, encara tindrà temps la teva filla, de rumiar quin dia vol néixer.
-A l’Agost?... Bona època.
-Sí; enxampo als meus pares de vacances... se’n van a Costa Rica.
-De debò??
-No, tonta... què pretens? Que la meva mare em torturi tota la vida?
-En porta mitja, fent-ho; ja no ve d’una altra meitat...
-Això també és veritat...

Un nou i prolongat silenci.
-Has vist? Després de tant de patir, al final una aconsegueix trobar l’equilibri i la felicitat- a la Montse se la veu contenta mentre m’ho diu.
-Sí; però costa un sofriment indesitjable, no fotem. La vida està plena d’entrebancs.
-Per a nosaltres; els homes fan la seva sense pensar dues vegades les conseqüències dels seus actes i són tan superficials que al davant d’un contratemps, se’ls enregistraria un electroencefalograma pla.
-Millor viuen...
-L’important, estimada Xènia, és ser dona sense estressar-se.
-Això sona a títol de novel.leta per a passar l’estona...
-Ei! Bona idea... podríem escriure un llibre!
-D’acord: fes-me la introducció, el nus i el desenllaç i jo hi poso el nom.
M’aixeco i em trec la mandra de sobre:
-Bé, Montsina meva: me’n vaig que és tard i vol ploure- m’apropo a ella i li poso la mà a la panxa prominent- Adéu, Carlota: porta’t bé amb la mama- li faig dos petons a la Montse i miro cap a dintre de la vivenda- Adéu, Jaume: quedes convidat a la boda!!
-Boda, dius? La teva?
-De moment i que jo sàpiga, sí.
Surt a mig vestir amb les seves bermudes i les xancles i em fa una abraçada.
-Enhorabona per tu i bona sort per a ell- somriu amb picardia.
-Au, entra!-miro a la Montse, de nou- Paciència, filla...
-No ho saps prou bé...
M’encamino cap a la portalada de ferro de l’entrada i pego sotragada amb el graó que puja cap a la marquesina on encara és asseguda la Montse, que fa una riallada:
-El dia de la boda, et demano que no t’entrebanquis... per la teva dignitat de núvia.
-JA, JA!!
Quan estic a punt de sortir, li envio un petó i ella me’l torna. M’adono de quant l’aprecio. En posar un peu al carrer, la sento cridar el meu nom:
-Recorda’t... ser dona sense estressar-se!