SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 22:

DONCS ARA, DUES PEDRES... I VISCA L'ALCOHOL!!!


No cal ni demanar-se què va ser de mi a partir d’aquell malaurat diàleg.
L’endemà vaig anar a treballar amb uns ulls més inflats que els pits de la Pamela Anderson. Tots a la clínica van detectar que alguna me n’havia passat i el primer en quedar-se’m mirant creient que jo no el veia, fou ell.
Quan estava al vestuari, canviant-me la roba de carrer per la bata i els pantalons blancs que habituo a utilitzar a la recepció, va entrar la SuBsana: l’anomenem així perquè sempre fa cara d’emmalaltida: alguns, sospitem que es pega algunes ratlles de coca, de tant en tant: constantment sembla que estigui refredada i xucla tant pel nas que un dia ens absorbirà a tots. És infermera d’habitació: baixeta i molt poca cosa: prima com un filferro; cabells tenyits de ros cendra i ulls petits, castanys i expeditius.
Em va guaitar de dalt a baix i amb la seva veuerrota que desentona totalment amb la seva aparença vulnerable, va emetre:
-Tia: tu no estàs bé. Què et passa als ulls? Has plorat tota la nit com una magdalena o t’han fotut quatre cops de puny? El Joan et maltracta?... De ser així, ho portes malament, perquè aquí, tots els metges es resguarden les espatlles els uns als altres; com a tot arreu.
-Para el carro, Susi: amb la primera conclusió ja has donat just a la fusta.
-Has plorat tota la nit? I per què, si es pot saber?- s’anava traient la samarreta i a sota hi apareixien uns sostenidors ronyosos que subjectaven dos granets de sorra amb mugró.
-Doncs per motius que no tinc ganes d’expressar en aquests moments.
-Ho has deixat amb l’Espinell, oi?- hi ha gent molt poc subtil. La vaig excusar: quatre cèl.lules nervioses, drogades, no tenen massa capacitat de pesquis.
-Molt bé, Susanna: ets molt aguda.
-L’he vist a ell, ara quan entrava i feia la mateixa cara de mort que la teva.
-Gràcies; jo també t’estimo.
-Tenint en compte que tota la planta sap que esteu junts, no cal ser massa savi per entendre que heu trencat. Has estat tu?
-Mmnno: tots dos.
-Que bé que saps quedar, Xènia. No m’estranya que algunes ties t’envegin, per aquí.
-Ah, sí?
-I tant... N’hi ha unes quantes que es passen el dia deixant-te de volta i mitja.
-I no n’hi ha cap que parli bé de mi?
-Sí; diuen que ets molt mona i que tens sort d’estar amb el Dr. Espinell perquè és un exemplar en vies d’extinció...
-Doncs ja se’l regalo...
-També diuen, però, que ets una nena rica, malcriada.
-Ja... D’això: Susanna: podries dir quelcom per fer-me sentir millor, si no és massa demanar? Estic intentant refer-me d’un cop baix, saps?
-Uix, perdona- la vaig veure de reüll, reflexionar mentre em rentava les mans i a la poca estona, digué- Doncs, mira: si et vols animar, podries sortir aquesta nit amb uns quants compis d’aquí del Sant Novell: anirem de copes. Hem quedat a les deu a la Font de Canaletes.
No era precisament, una zona que acostumés a freqüentar i no és pas que em vingués massa de gust sortir amb aquests rústecs ( perquè si anaven de festa amb ella, per regla general, és que ho serien ) però com que a alguns ja els coneixia sobradament, em vaig sentir atrevida a enfrontar-me amb la bona de Déu.
-Sí... per què no? Hi aniré.
-Molt bé, tia: perfecte! Es sorprendran: diran: “Ei, la pija s’ha afegit al grup!”
-Només aquest vespre...
-Ho passaràs de puta mare!!
-Ummm- silenci per la meva part.
La vaig deixar allà, abaixant-se els pantalons i oferint un panorama desolador de la seva rereguarda coberta per unes calces de mercadillo.

A les deu en punt del vespre, estava enmig de la Rambla, observant la Font de Canaletes i ja de pas, els transeünts que passaven pel meu costat; gent de tota mena, color i forma: moltes d’aquestes persones: principalment joves, semblaven pertànyer a una subcultura de crits i moviments esperpèntics. La veritat és que, poc acostumada com estava a baixar a les decrèpites zones cèntriques i baixes de la ciutat, em sentia una mica atemorida per la varietat descontrolada d’individualitat amorfa. Breu estona després d’arribar, vaig adonar-me que havia comès un gran error a l'acceptar la invitació de la Susanna, de moure’m per aquells barris de mala mort amb la seva tropa.
Em mirava el rellotge: no hi havia ningú; a sobre, una colla d’impuntuals.
Quan estava a punt de girar cua i agafar un taxi per a sortir d’aquell antre ple de cares berrugoses i esgarrifoses i de Bolivians que feien una pantomima interpretant les seves cançons gravades, al marge del carrer i vorejant el suïcidi sota l’espès trànsit de la ciutat a aquelles hores, vaig divisar una silueta que se m’apropava: era un paio, més bé entrat en anys: ja a uns metres, em va semblar espantós; vestit amb una gavardina gris, tota estripada i unes botes de muntanya que flairaven a tres kilòmetres la rodona: se’m va col.locar al davant. Jo, vaig fer la despistada, mirant a banda i banda, com si no hagués caigut en la seva pudent presència. Però ell seguia allà: quiet com una columna i observant-me fixament amb uns ulls que, ben segur, reflexarien la bogeria elevada a la màxima potència. Vaig sentir una veu cascada de cigaló d’anís que va contaminar els meus sentits olfactius:
-Hola- no vaig fer-ne el mínim cas.
-Hola- va tornar a repetir.
-Hola!!!
Aquesta vegada va alçar la veu i a mi em van fer figa les cames. Vaig haver de mirar-lo. Era una barreja entre el geperut de Notre-Dame i l’home elefant. Una butllofa monstruosa i, em va semblar, plena de líquid, bategava a la seva galta dreta i a l’esquerra, hi tenia una excrescència amb dos pèls negres i gruixuts com els bigotis d’un gat. No vaig dir res: només me’l vaig remirar amb menyspreu i vaig tornar a girar el rostre cercant auxili en la gentada que passava sense fer-nos el menor cas, és clar. Pensava en els imbècils del grupet de la Susi i la seva detestable manca de puntualitat... Després, una idea clara i concisa em va assaltar la ment: s’hauria volgut burlar de mi aquella infermereta del quinze que en comptes de mocs, vessava boles sòlides de coca?
Sobtadament, el vell es va obrir la gavardina greixosa i amb el fil de l’ull hi vaig percebre una cosa llargaruda i blanca, que es remenava d’un costat a l’altre, com un espàrrec flonjo i caigut. No vaig ni voler confirmar la meva sospita. De cop, va dir:
-¿Quierej shishica, guapa?- ensenyava un somriure torçat que mostrava unes dents plenes de carrall, trencades i podrides.
Em vaig posar la mà a la boca, reprimint les nàusees i amb to ofès vaig respondre:
-Váyase, cerdo!
El tio se’m va quedar mirant amb un gest de repèl:
-Guarra! Que ere una stresha... toa soi iguale: una recatá y depué el shosho o gotea. Cuqui, má que cuqui!!
Gràcies a Déu, va marxar Rambla avall, dient improperis i fent que tothom es girés al seu pas per fixar-se en mi.

Aterrida de trobar-me en aquells tuguris, sola i més plantada que una ceba, vaig resoldre, definitivament, que me’n tornava a casa i fou quan algú va vociferar el meu nom. Era la Susanna. Fins a cert punt, em vaig sentir alleujada. Però fins a un punt molt petit: almenys, la mossa, no m’havia pres el número.
Anava amb dos nois que ja coneixia de la clínica Sant Novell i vaig relaxar els músculs.
-Ei, hola; sentim el retard!
Mirant la fatxa que feien, no em va costar sentir-me plenament desplaçada. Automàticament vaig determinar que la Laia hauria d’haver estat en el meu lloc: s’hi hagués emmotllat de pressa... I això que jo havia parat compte de vestir-me amb les meves pitjors indumentàries; pantalons texans, esportives, un jersei de coll alt i el jaquetó negre més gastat que tenia. En va: ells anaven fets uns andròmines...
Els vaig saludar amb un somrís insuls.
-Vinga, som-hi, que ens esperen al Cafè de l’Òpera.
De baixada, vam estar intercanviant, bàsicament estupideses inconsistents sobre la clínica, la nostra feina i bla, bla, bla... em vaig sorprendre mig endormiscada mentre caminava i sentint, que no escoltant, la taladrada que un dels nois m’estava regalant a propòsit de les seves dots frustrades com a cap de plantilla d’infermers del departament de ginecologia: només en vaig treure que tothom se’l prenia pel pito del sereno i no pas perquè ell ho digués, sinó perquè era un fet revalidat, que ningú no seguia les seves instruccions... solsament cal veure’l en acció per entendre que els seus mots tenen el mateix ressò que el silenci. Amb la cara de babau que fa, no m’estranya. Recordo que una vegada, li va fotre una bronca a un company seu, no sé ben bé el per què: quatre crits i l’altre mirant-se’l sense dir ni mu però amb indiferència... i quan es va girar, tot enfurismat i amb el posat d’un gran infermer al poder, l’altre, va començar a fer-li botifarra i a treure-li la llengua a les seves esquenes alhora que ell em feia un cop d’ull amb una arrogància que vaig trobar depriment. Vaig riure bastant amb les parides del xicot que havia rebut la reprimenda però el cert és que em vaig adonar de que a alguns adults, els manca madurar... i de que la planta en la que treballo, tot sovint, més que un departament de ginecologia, sembla un centre d’acollida per a discapacitats psíquics.

La tensió de trencar amb el Joan, m’havia extenuat. El tenia al cap tota l’estona, encara que feia els possibles per oblidar-me’n del seu rostre perfecte i dels seus ullassos intimidadors. Quan també apareixia la doctoreta al seu costat, dintre del meu cervell, m’entraven ganes de plorar, donant per fet que aquella nit haurien quedat per a sopar i fer unes postres molt especials al magnífic loft d’ell... o, posats, a l’excel.lent mansió d’ella... Em preguntava si devia pensar en mi... o estava massa aclaparat observant el cos eròtic de la Tae, mentre ella li posava a la boca, amb una mà, una maduixa ben vermella, plena de nata muntada i agafant amb l'altra, la seva tranca amb suavitat tal com si fos el timó que l’hagués d’encaminar fins al paradís... quina merda!

Donat que un cop arribats al cafè em vaig adonar que l’ambient no estava tan malament com jo havia previst, em vaig animar una mica i vaig encetar conversa amb algunes de les persones que ja tenia vistes de la feina. Eren divertides i tot... No podia queixar-me perquè m’afalagaven tota l’estona i això m’encantava. Un dels nois que s’havia assegut al meu costat i que tindria si fa no fa, la meva mateixa edat, el Tomàs; força guapo, sigui dit de pas, no em treia la vista de sobre. Va ser en un altre local de la Plaça Reial on, entre el terrabastall i les cervesetes i cubates que portàvem a sobre, va aprofitar l’avinentesa per apropar-se a mi i iniciar un diàleg distès i agradable. Em va saber greu no recordar la seva cara de la Sant Novell: hi ha tant de personal i jo estic tan sumida en les meves coses i carregada de treball que, per regla general, no seria capaç ni de memoritzar la meva pròpia fesomia reflectida al mirall.
La seva primera pregunta, com no, va ser d’intuir:
-Ja no surts amb el doctor Espinell, oi?
-No- dues lletres juntetes que pronunciades amb contundència, causen respecte.
-Ah...- pobre; em va fer llàstima haver-lo deixat tan tallat.
-Veuràs: és que no tinc ganes de parlar del tema. Vull ometre’l en la mesura del possible.
-Entenc- va somriure d’una manera tan sincera que em va omplir de certa pau.
Copa rere copa, ens vam anar aïllant cada vegada més de la resta del grup: a cada hora que passava, em sentia més desinhibida i també més marejada i la companyia del Tomàs em feia estar molt a gust. No vaig parlar dels meus drames ni vaig vessar una llàgrima. Vam riure molt i sense saber com ni d’on va sortir, en un moment donat de la vetllada, em va fer un petó i jo li vaig seguir el joc perquè en tenia ganes i perquè volia tornar-li la pilota al totxo del Joan, encara que no fos present de cos i ànima: el seu cos, ja se’n guardaria ell prou de tenir-lo distret i la seva ànima, probablement a aquelles hores, ja estava més carbonitzada que un dels filets de les barbacoes del meu pare.
Estava contentíssima i després dels tres o quatre intercanvis de petons, ens vam unir de nou a la colla. Vam canviar dues vegades més de bareto, recorreguent tot el Barri Antic: jo, més trompa que viva, recolzant-me en els altres i cridant incongruències que tots compartien amb desimboltura i sense pescar ni una paraula de les futeses que deia, perquè anaven tan cecs com una servidora.
A la darrera taverna irlandesa en la que vam aposentar el cul, vaig desaparèixer en combat. Érem asseguts en una taula gran, aïllada de la resta; envoltats d’una nuvolada pròpia d’un fumador d’opi, tan concentrada que es podia tallar amb ganivet. Jo tenia entre les mans, una pinta de cervesa negra amb un rajolí de grosella que a aquelles alçades ja no feia gust de res perquè el meu paladar havia mort i a sobre, havia accedit a fumar-me un “peta” que m’havia pujat directament a l’àtic. Sincerament; sé que xerrava pels descosits i que tots m’escoltaven amb atenció hipnòtica, més per l’efecte dels porros que no pas per la magnitud transcendental de les meves paraules inconnexes. En un moment donat, algú, no en tinc ni punyetera idea de qui collons va ser, va dir amb una efusivitat peculiar dels embriagats per norma, que era increïble que una tia de la meva condició fos tan enrotllada i estigués allà amb ells fent-la petar. Tot i que els meus pensaments eren tan tèrbols com les aigües d’una claveguera, recordo que em vaig quedar seriosa i pensativa, rodolant-me el cap perillosament i, sense solta ni volta, vaig murmurar, creant un ambient de misteri confidencial i sota la mirada expectant dels dotze penjats que tenia al davant, rodejant la taula:
-No sé quina és la meva condició, però una cosa que sí tinc clara en aquests precisos moments...- tots esperaven amb fruïció empallegosa, els meus mots essencials- és que... en breu... cauré del tamboret...
Una foscor irreversible, va envair els meus ulls i vaig perdre tota noció.

Quan vaig reaccionar de nou, serien les deu del matí. Tenia un mal de cap tal, que semblava que me’l punxessin amb una agulla de cosir. A l’intentar posar-me en peu, tota imatge va perdre la seva forma autèntica i vaig caure sobre el llit en el que havia estat ajaguda, suposo, part de la matinada.
Em vaig preguntar on cony estava, mirant amb reguard al meu voltant. Més enllà del camastre desconegut que m’havia arropat durant unes hores, hi havia una còmoda amb un espill penjat a la paret on hi havia enganxada una noteta escrita en un pòsit. Vaig agafar forces i intentant de no perdre l’equilibri altra vegada, m’hi vaig apropar. Estava a casa de la Susanna. Amb una lletra matussera hi deia que no m’havia volgut despertar perquè havia arribat a casa seva feta una porqueria; vomitant al primer taxi, que ens havia deixat tirades a mig camí i delirant en el segon. Que patia pel cop que m’havia donat en caure del tamboret alt de la darrera taverna en la que havíem estat i, finalment, que m’havia deixat cafè a la cuina i roba neta - era un dir- ( que amb prou pena m’hi cabria, és clar, perquè ella era un tap de bassa ).
Feia tard!!!
En moure’m per anar a fer-me una dutxa, no sense haver emplenat abans el meu organisme de cafeïna, vaig notar una estrebada a la cama dreta: em vaig baixar el texà que pudia als quatre elements més asquerosos de la antinatura: tabac, alcohol, greix i colònia fermentada amb suor i hi vaig veure un blau tan gran com la lluna plena.
Em vaig avergonyir de la meva actitud durant aquella nit. No era pas la primera vegada que feia el burro, naturalment; però quan el faig, acostumo a estar entre vertaders amics... o això crec jo, vaja. No em va fer el pes que tota aquella tropa de descordats, hagués trencat la seva visió enaltida de la bonica recepcionista com a conseqüència d’una nit de transgressió regada en alcohol, maria i, tristament, finalitzada en una triomfal caiguda.

A les onze, sortia corrents al carrer, comprimida en una faldilla talla 12 i prenia un taxi per anar cap a la clínica: tenia en ment al Joan qui, segurament estava emprenyat perquè arribava amb retard: amb massa, retard.

Quan vaig arribar al meu lloc de treball, hi regnava un desgavell tremend. Es veu que totes les dones del món s’havien posat d’acord per donar a llum. Els metges anaven bojos ara cap aquí, ara cap allà; les infermeres feien encàrrecs, perdent les planxes al seu pas i els camillers cridaven: “Està a punt!” arrossegant senyores que s’agafaven les panxes engrossides com si temessin que el seus fills sortissin projectats.
Aquell aldarull era quotidià però just aquell matí, quasi a tocar del migdia, se’m feia costa amunt. Com a positiu, en vaig treure que el doctor Espinell potser no havia ni percebut la meva absència, tot i que com a cap de ginecologia, era la seva obligació tenir l’ordre sota control. I, evidentment, així era. Va sortir del quiròfan amb el barret encara posat al cap i la mascareta sota la barbeta i es va acostar al mostrador amb cara de pocs amics. Li sortia foc pels queixals, per les orelles i pels ulls:
-Es pot saber on redéu t’havies fotut? El telèfon no ha parat de sonar en tot el matí. Prou feina tenim tots com per, a sobre, cobrir la teva!! T’he trucat al mòbil cent vegades i no has respost a cap d’elles!
-Ho sento... és que em vaig deixar el telèfon a casa. I aquest matí no em trobava massa bé- em va observar, sospesant.
-No has dormit a casa?- un aire d’incertesa li tintava el rostre. Sospitava? Es començava a sentir engelosit?
-No- me’l vaig mirar, desafiadora.
-La propera vegada que hagis d’arribar tard, avisa amb temps!- va dir després d’uns segons de meditació i se’n va anar veloçment sense esperar contesta i tot i que estava feta una deixalla humana sense possibilitats de reciclatge, em vaig dir: hurra!

Per sort, de la gent amb la que havia sortit el dia abans, no em vaig topar més que amb la Susanna a la que vaig haver d’agrair per força les seves atencions i em vaig comprometre a tornar-li el favor. Pensant en el Tomàs, em vaig sentir culpable i dolenta. Pensant de nou en el Joan... no vaig voler pensar... La meva estimada companya em va donar detalls amb ets i uts del que havia esdevingut aquella mena de sortida de redempció amb el meu JO:
-Tia, tens una retòrica que ni el meu xicot argentí!
-Ah, sí?
-Et diré... tan calladeta com se’t veu aquí... tant... no sé.... SOBRIA.... ja, ja, ja!!...- vaig correspondre a la seva gracieta amb un ja, ja, fastiguejat.
-No cal que te’n fotis de mi amb tanta crueltat. No estava en un dels meus millors moments. Sento si us vaig causar alguna molèstia.
-I ara, dona! Al contrari: ens vam divertir molt... Per cert, a qui has deixat amb l’ai al cor és al Tomàs, nena: que sospirava per tu: se’t volia emportar a casa seva quan et vas desmaiar.
-Hòstia puta, quin número...- vaig dir més per a mi que per a ella, en veu baixa.
-Això no va ser res en comparació a quan et vas treure la part de dalt al pub i et vas fotre a ballar en sostenidors enmig de la pista mentre aquell capullo que corria per allà, et grapejava els pits des del darrera...
-Això vaig fer?!- estava tan beguda que em creia capaç d’haver comès qualsevol barbaritat i no recordar-me’n.
-Ja, ja, ja!!! Pobreta Xènia... que no, tranquil.la... que no! És broma!!
-Susanna... saps que les teves dentetes de ratolí, perillen, oi?

Les escasses tres hores que distaven fins a les tres de la tarda, em van passar lentes i parsimonioses, en canvi el Joan em passava pel davant, ràpid i repetidament i no em treia la vista de sobre. Què absurd, estar pendent de les miradetes a les nostres edats. Per a mi, mil paraules valen més que una mirada, la veritat.
A l’hora de plegar, em va semblar que es volia aproximar a mi per a dir-me quelcom però una companya de feina el va aturar per a fer-li un comentari i vaig marxar, perseguida pels seus ulls que no podia evitar que em trasbalsessin. Fora d’això, no vaig rebre cap telefonada i em vaig sumir en una profunda depre, acompanyada de patates fregides i una hamburguesa americana per a dinar. A les nenes tontes de papà, sovint ens succeeixen aquestes coses quan ens sabem menyspreades, abandonades... i BANYUDES, per segona vegada consecutiva!!... Però... de debò creia que ell era capaç d’una cosa així? Havia enraonat amb tanta contundència en el seu dia sobre el seu rebuig cap a la doctora Magsalin... i l’havia vist tant convençut que mai no tornaria a caure en el seu sortilegi...
El quid de la qüestió era que, tant si la resposta esdevenia afirmativa com negativa, jo sí que havia fet el ridícul d’una manera espatarrant i d’altra banda, m’havia enrotllat amb el Tomàs que, segons la Sub., delejava pel meu nom donant voltes per l’hospital com un zombi a la recerca d’un cervell del que alimentar-se: i això, el Joan, MAI no ho hauria de saber: sota cap concepte i si calia, tallaria els ous o extirparia els ovaris que fossin necessaris per tal de tancar algunes boquetes... algunes quantes: AARG!!

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 21:

A PA I AIGUA...


A l’hora de dinar, vaig sortir sola perquè segons ell, tenia massa feina i no podia perdre temps. Ni una trucada no vaig rebre i per la tarda, només em va dirigir quatre mots relacionats amb treball i més secs que el musclo de la Reina d’Anglaterra.
Era la primera vegada en els mesos que portàvem com a parella, que el veia tan enfurismat o, si més no, tan indiferent. Em sentia rara... i, de fet, no sabia com encarar-m’hi de nou perquè tenia cert temor.
Aquell mateix vespre, el vaig trucar, poc després d’arribar a casa. Ell encara anava de camí a la seva:
-Diga’m- renoi; ja no era temps de sequera, els pantans estaven a vessar.
-Joan, ho sento. Perdona’m...
-Està bé- ho va dir en un to dur que no em va convèncer.
-No: no està bé: ho noto en el teu to de veu... Em sap greu, de debò... no volia ofendre’t. És que aquesta senyora i la seva repel.lència m’han atordit.
-Em sembla que estàs una mica obsessionada amb la idea que la Magsalin et té mania o quelcom semblant- em va ferir la manera com ho va expressar i també el que deia.
-Penses que estic desvariejant? És això?
-Una micona, sí, Xènia... li tens una animositat infundada.
-Infundada? Per les calces de la meva àvia, Joan!!: si les dues vegades que ens hem vist no ha fet altra cosa que mirar de buscar-me les pessigolles...
-I pel que veig, te les ha trobat. Si tal i com dius, és això el que ella cerca, l’estàs afavorint amb la teva conducta sobrepassada.
M’estava acusant a mi d’exagerada?! No se’m van caure els pits a terra perquè els tinc petits i lleugers:
-Vols dir que sóc jo la culpable, doncs?
-La culpable de què? Aquí no hi ha ni culpables ni víctimes. Només persones que tenen ganes de complicar-se l’existència, d’acord? Et deixo perquè no m’agrada agafar el mòbil mentre condueixo. Ja et trucaré demà quan arribi a Madrid, ok?
-Sí...- estava profundament entristida i ben segur que ell ho va notar- Bon viatge, bona estada i bon discurs. Cuida’t.
-Gràcies: tu també- un clic.

Com algú que em conegui pot imaginar, em vaig passar hores i hores amb el cap botit de vagues pensaments i deliris de desamor. Quasi no vaig aclucar ull i quan ho vaig fer, tot de malsons van assaltar-me fent-me despertar a tardanes hores de la matinada, amb un esglai i el nom d’ell als llavis. En un d’aquests mals somnis, hi veia a la Doctora Tae en el jardí d’una caseta blanca, com el vestit que ella mateixa portava, tancada per un jardí superb del que hi recollia unes roses grogues grandioses. M’hi apropava des de l’altra banda de la tanca i ella alçava la mirada i em somreia de la mateixa manera maliciosa com ho havia fet a la clínica. Hi havia una mena de boirina lletosa entre nosaltres; com si l’acció tingués lloc, unes quantes dècades anteriors.
Intentava correspondre al seu gest amb generositat quan tot d’una, veia aparèixer al Joan pel porxo de la vivenda. Em guaitava de lluny i em saludava amb la mà. Alhora, tres nens mestissos i guapíssims d’entre dos i cinc anys, treien el nas al darrera de les seves cames: eren els seus fills!! Sentia que em bategava el cor a cent cinquanta pulsacions i començava a suar com una porca tot i ser-ne conscient de l’agradable temperatura d’aquell lloc.
Quasi en un esgarip, li preguntava a ella:
-Què hi fa el doctor Espinell aquí? És el meu nuvi!!
-No, bonica; “ho era”.
-Com pots ser tan.... tan...
-Ai, Xènia, relaxa’t, dona: no tartamudegis... sembles idiota...
S’allunyava àgilment, quasi com si portés ales als turmells, deixant caure les roses al seu pas i s’apropava al Joan que la prenia per la cintura i feia com si ja no em veiés. Ella es treia el vestit i es quedava en pilotes mentre ell l’acariciava de dalt a baix, embruixat per les corbes morenes del seu cos perfecte. Els nens corretejaven pel jardí, assenyalant-me amb el dit, entre rialles i exclamant el més gran d’ells:
-Aquesta senyora té cara d’escarola!!
Al seu darrera, la seva mare i el meu enamorat, que era el seu pare, estaven cardant sobre els graons de l’entrada...
Vaig despertar amb els ulls humits i espantada: em sentia immobilitzada i per uns moments vaig tenir la sensació que m’havien posat una camisa de força. A l’entrar en raó totalment, em vaig adonar que tenia tota la flassada lligada al meu cos, momificant-me. Un filet de veu, somort, em va sortir enmig de la fosca, encara embalsamada jo, entre els llençols:
-Joaan?

Tal i com preveia, no em va telefonar el dimecres al matí. Ni per la tarda: de manera que a tocar de les vuit del vespre, estava tan desesperada que quasi m’havia menjat totes les ungles de les mans i les del peu esquerre. Em vaig deixar d’hòsties i tota decidida vaig marcar el seu número. Dos trucs, tres, quatre i.... :
-Mani’m!- una veu femenina??? La veu que m’ensumava???
-Hola? Qui és? Que hi és el Joan?
-Sóc la Doctora Tae: en aquests moments el Doctor Espinell no es pot posar: s’està dutxant. Amb qui parlo, si us plau?
Vaig penjar sense respondre. La meva respiració era tan agitada com si hagués corregut la Marató i em manqués l’alè. Parlava en veu alta i no em sortien les paraules: com a una vella asmàtica:
-La... doctora... Tae... No pot ser.... ella... estic... delirant...
Amb les mans ballant la samba, vaig telefonar a la Montse:
-Altra vegada la mateixa història, Montsina!!!- ara era jo la que tornava a plorar tant que ni tant sols m’entenia a mi mateixa. Em ploraven inclús els conceptes.
-Què ha passat, Xeni?
-Ella... la doctora defecació!!
-La doctora defecació?... Ah! La doctora Magsalin!!
-Sí... aquesta esquelètica amb cuixes de pardal!!... Me l’ha pres, Montse: me l’ha pres amb tota la descaradura!!
-Calma’t, carinyo; segur que ha estat un error.
-No: no hi ha cap error. El Joan va marxar enfadat: ben segur que es va permetre el luxe d’ofendre’s, perquè no en volia res de mi... ja tenia en ment la pitrera d’aquesta barbi inflable!!
-Au, Xènia... no hi haurà per tant. Vinga, explica’m què ha succeït...
Sanglotant més que no pas parlant decentment, vaig contar-li el que tot just m’acabava de passar. Va callar uns segons que se’m van fer eterns...
-Mira... la ciència sempre troba una raó adient per a tot: no traiem les coses de context, val? Espera’t a xerrar amb ell...
-La única raó adient que la mare ciència pot donar en aquest cas, n’és una de molt coherent: el Joan està copulant amb la seva col.lega!
-Ella no ha dit que estiguessin cardant: ha dit que ell s’estava dutxant...
-I ben segur que estava a punt d’entrar a la dutxa per acompanyar-lo, tapada amb una mini tovallola i lluint unes cames imponents!!
-Tot t’ho dius soleta, bufona... Assossega’t, d’acord? Ja veuràs com hi ha una resposta raonable...
Més que tranquil.litzar-me jo, la vaig posar dels nervis a ella i quan vaig penjar, em vaig penedir de la meva actitud, tenint en compte el seu estat de bona esperança.

Una hora i quatre ungles devorades del peu dret, després, va sonar el meu mòbil. Em vaig acostar a la taula del menjador amb un sigil propi del qui espera trobar-se un lladre al darrera de les cortines i vaig mirar la pantalleta: “Joan”, hi marcava. Mentre sonava, vaig deliberar si devia agafar-lo o no; estava espantada i se m’estremien inclús les natges. Vaig deixar que es fes escoltar fins que va saltar el contestador i de seguida vaig comprovar si m’hi havia deixat missatge: efectivament:
-Hola, Xènia, vida. Escolta: no és el que tu penses encara que sembli sospitós. Fes-me un truc quan puguis, per favor. T’estimo.
Amb aquest encàrrec, em vaig tornar a sentir la part forta, malgrat que la incertitud, la ràbia i l’enveja furibunda em debilitaven bastant. Em vaig empassar les ganes de contestar a la seva telefonada.
Van ser quatre més les trucades que vaig rebre d’ell fins a les dotze de la nit. Durant la darrera, em va tornar a deixar un altre dictat: aquesta vegada em va semblar una mica crispat:
-Va, Xeni; no siguis nena... si dialoguem, t’ho podré justificar... Un petó.
Me’n vaig anar a dormir amb l’esperança que tornés a telefonar de nou perquè aquesta vegada tenia la intenció de conversar-hi: però ja no hi va haver més trucades.

L’endemà, durant el dia, tampoc no en vaig saber res però jo ja anava sobre segur perquè sabia amb encert, que ell no havia dormit: hagués o no comès pecat. I encara que em sentia bé a estones, n’hi havia d’altres en les que imaginava a la doctoreta en la postura del gosset passant-s’ho d’allò més bé i aquesta foto em partia els intents de ser optimista.
Va ser per la tarda, bora les set, quan em moria d’ensopiment al sofà, perquè tenia indicacions de no anar a la consulta privada, escalfant-me el cap, havent refusat sopar amb la colla, que va tornar a sonar el mòbil:
-Sí?- veu insubstancial.
-Com que “sí”?... Per què no em vas tornar la trucada?- estava una mica encès.
-Perquè no vaig voler.
-Ah: franca resposta.
-És que jo sempre sóc sincera... no com alguns...
-No vull discutir...- va estovar la veu- Xènia; ja sé que quan em vas trucar va respondre la Magsalin...
-Sí... i es va encarregar prou de dir-me que t’estaves dutxant. Es veu que la vostra amistat, que no relació sentimental, us concedeix la llibertat d’estar un a l’habitació de l’altre tranquil.lament i d’agafar-vos el telèfon i respondre a les trucades, per personals que aquestes siguin... O és que potser estava a punt de ficar-se amb tu al bany?
-No, no... va ser un malentès.
-Ah, és clar! Sóc jo altra vegada que malpenso i que ho tergiverso tot.
-Entenc que et sentissis incòmode, reina.
-Incòmode... em vaig sentir traïda! I me’n segueixo sentint; et queda clar??
-Escolta: estàvem a la sala de convencions de l’hotel i quan va finalitzar la darrera conferència, vaig pujar a l’habitació per arreglar-me una mica abans de sopar. Es veu que em va caure el mòbil de la butxaca i va quedar sobre la cadira: la Magsalin el va veure i me’l va portar a la cambra.-amb intencions mesquines, segur: vaig afegir per a mi- Com que estava dintre de la dutxa, no vaig sentir que picava a la porta i se’l va emportar. Quan tu vas trucar, ella estava SOLA a la seva habitació... Me’l va donar al baixar al menjador i em va dir que havia rebut una trucada teva... això és tot; creu-me!
-I una merda! Després d’haver passat de mi en arribar a Madrid el dimecres, encara em vols fer quedar com una sòmines que s’ho treu tot de la butxaca. Doncs, no: no et crec!!
-Estava enfadat, Xeni... no pots anar per la vida sospitant que m’ho faig amb la primera que em surt pel camí...
-No; si aquesta no era la primera...
-Quin concepte tens de mi? Et recordo que no he estat jo el que li va fotre les banyes a una “ex”- quasi em poso a riure: tant de bo!
-M’és igual, Joan! La doctora Tae et busca amb desesperació i no puc digerir en absolut la teva versió adulterada del fets; és massa rebuscada.
-Tu mateixa, noia...- de cop i volta, el vaig notar decebut i decaigut- Mira: t’anava a proposar que passéssim la nit junts però potser el millor serà que ens donem un temps; no m’agrada la desconfiança. Embruta una relació i veig que tu no estàs disposada a tenir fe en mi. Ens veurem demà a la clínica. Un petó.
-Molt bé. Petons...
De nou, el “clic” amb el que m’havia penjat el dimarts al vespre quan anava circulant.
Em vaig quedar “in out” uns segons... després vaig reaccionar: el Joan, m’havia deixat.