SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 15:

SORPRESA!!

Un dilluns de tempesta: per la tarda i jo ficada al llit amb dues mantes, el llençol, un pijama de llana, mitjons gruixuts i a trenta-vuit de febre.
Havia trucat al Joan per dir-li que tampoc no hi aniria l’endemà a la clínica perquè estava feta una andròmina contagiosa, plena de virus que les prenyades no voldrien contraure, sota cap concepte, per tal que els seus fetus estiguessin enfora de perill ( moltes embarassades tenen la idea que els seus petits nonats, poden agafar les malalties que elles mateixes enxampen, per inhalació, com si els nens tinguessin els seus nassos enganxats a la seva gola i obrissin els orificis per inspirar alhora que la mare: “Espera mamà, que abandono per uns moments la bossa i m’empasso la teva grip; així em consensuaré amb la teva mocarrera i mal de cap” ).
En una ocasió, vaig topar amb una dona que deia que mai creuava les cames perquè no volia que el seu fillet s’ofegués... vaig pensar: “Déu meu, aquesta tia està convençuda que l’embrió que porta a dintre respira a través de la seva figa!”... em vaig limitar a contestar que això era un error perquè les criatures respiraven i s’alimentaven a través de la placenta i del cordó umbilical, més no li va servir de res perquè la senyora, que fregava els cinquanta, va seguir espatarrada a la cadira deixant-me veure les seves calces roses de pre-mare. Cas omís. Però és que de bestieses n’escoltava tantes que va arribar un moment en el que feia oïdes sordes i passava de totes les animalades que algunes em deixaven anar... la feina de respondre a dites ximpleries, no era meva: pobre Dr. Racó...
Doncs bé: el meu estimat metge va regalar-me quatre bonics afalacs i jo vaig seguir estesa al meu llit com una difunta al seu nínxol.
Així que cap a les set de la tarda, van trucar a la porta i vaig aixecar-me tota recuperada, d’una revolada, sabent ( o, més bé, creient ), que seria ell... Vaig obrir sense contestar a l’intèrfon, intentant arreglar-me els cabells de sonada que portava encrespats cap a totes direccions, em vaig pessigar les galtes amb una mica- massa d’energia, em vaig rentar les dents per no flairar a cadàver en estat de putrefacció: tot, a la velocitat que comporta enfilar una planta i quan vaig sentir el timbre de dalt, vaig obrir vigorosament i amb una postura, treballosament sexy.
Era ell... però no ell, sinó “Ell”... el Xavier.
Em vaig quedar petrificada i vaig mirar-lo sense expressió, tot i que en el fons, sorpresa:
-Xavier... què vols? Què... què fas aquí?
-Passava pel portal i he tingut l’impuls de pujar a veure’t... Com que ja fa un temps des de que...
-Ja...- realment estava tan meravellada que no sabia ni què respondre.
Vaig obrir una mica més la porta i dels nervis ( perquè estava un xic neguitosa donada la situació: com ho hagués estat qualsevol persona adulta, normal ), el fil del cantó d’aquesta, va xocar amb la meva sabatilla i me la va engegar fins a l’altra punta del vestíbul.
-Passa, passa... – li deia mentre anava corrents a buscar la babutxa que s’entestava a no entrar-me en el peu.
-Perdona que hagi vingut per sorpresa però la veritat és que m’ha fet cosa trucar-te per telèfon i com que era al teu carrer...
-Sí, sí... ja... ja... – la maleïda sabatilla no s’encaixava al seu peu i mentre mirava al Xavi, vaig haver d’abaixar-me i embotir-me-la amb les mans.
-Estàs refredada?
-Una mica...- ho deia, encara ajupida i amb un caramell a mig penjar del nas que amb un moviment furtiu vaig treure’m amb el mocador que duia guardat a la butxaca de la bata.
-He sentit a dir que la vida et va prou bé..
-No em puc queixar- a la fi em vaig incorporar i el vaig mirar de front. Estava guapo- Volies quelcom en especial?- vaig arquejar les celles, alçant una micona la barbeta com per donar-me autoritat.
-No... solament tenia ganes de visitar-te.
-És clar.
Vaig entrar al menjador tot i que no tenia gaires ganes de que ell també hi entrés i s’assegués al sofà: no em venia de gust petar la xerradeta amb el que havia estat el meu nuvi infidel. Però les circumstàncies eren insòlites i la veritat és que la congestió m’havia deixat el cervell moll com l’aiguat que queia a l’altre costat dels finestrals. Per aquesta reflexió profunda fou que em vaig adonar que havia deixat un rierol per terra amb el seu paraigua que encara portava pres a la mà. Em vaig dirigir a la cuina, oferint la imatge d’una tronada que no tingués massa clar cap a on guiar-se i això em va empipar perquè no volia donar l’aparença que estava inquieta pel fet que se m’hagués plantificat a casa després dels set mesos que feia que ens havíem vist d’aquella manera al restaurant, anant jo amb la Montse i ell amb la seva encantadora meuca- Elena.
-I a tu, què tal et va?- vaig sortir amb la baieta de rentar el terra i em vaig posar a fregar les gotetes que recorrien tot el rebedor.
-Ai, perdona: dóna’m, ja ho netejo jo- se’m va apropar, deixant el paraigua sobre un bassalet d’H2O concentrat en un terra impol.lut.
-No, deixa; ho faig jo, tranquil
De cop i volta, ens vam veure tots dos agafats a la vara de l’utensili amb una dèria per netejar, malaltissa. Semblava que aquell ceptre fos el pal d’un vaixell que s’està enfonsant i miréssim de salvar-nos la pell a empentes per fer-nos fora mútuament.
-No t’amoïnis, Xavier: ja frego jo, recoi!
-D’acord... – va envermellir i vaig seguir la meva tasca.
-Així, doncs... tot et va bé, oi?
-Sí... a mitges...
-A mitges?
-És que amb l’Elena... bé; la cosa no acaba de rutllar...
-Ah, no?... Jo pensava que éreu l’un per l’altre. Després de tot el ciri que vau muntar- ironia Xènica.
-Em sap greu...
-El què?
-Haver-te deixat de la manera en que ho vaig fer...
-Vaja... doncs a mi no em fa res.
-No em guardes rancúnia?- posava una carona d’àngel com per trencar-se-la.
-Nooo... i ara, noi- en part, era cert; que consti!- Em vas obrir els ulls amb aquell mastegot.
-De debò?
-Sí... i tant... em vas ensenyar quelcom molt important.
-El què?
-Que alguns homes, a més de ser capullos, els manca la capacitat mínima de fer les coses ben fetes... i que les mingues grans, solen pertànyer a propietaris d’encèfal reduït...
-Mm- es va quedar en blanc.
-Què et sembla?- em vaig quedar allà quieta amb el motxo a les mans i un ampli somriure.
-No sé què dir-te... que tinc la tranca gran i que sóc un imbècil?
-Bingo!
-Tens raó.
-Naturalment... però no et crucifixis per això, eh. Ja han passat uns quants mesos i m’he refet perfectament.
-Me n’alegro perquè la veritat és que aquests darrers dies jo no he fet res més que pensar en tu a cada hora... He estat recordant quan fèiem l’amor; els teus ulls, els teus llavis humits, el teu entrecuix càlid... El meu organisme ha cobrat factura perquè m’he sentit com si m’hagués pres tota una caixa de Viagra.
-Bé; ja tenies a l’Elena per desfogar-te, no?
-L’Elena... uf, l’Elena...- se’m va atansar de forma perillosa i arriscada i jo vaig recular dues passes.
-L’Elena, què? Quan em vas deixar, vas argumentar que n’estaves enamorat... o no?
-Sí; tu ho has dit: “n’estava”.
-Ja no?
Va negar amb el cap:
-M’he adonat de que la dona a la que desitjo inevitablement, ets tu- se’m va apropar més, encara.
-A veure, Xavier; què has begut?
-Com?
-T’has injectat, t’has dopat? Què has fet? Què tens?
-Tinc la necessitat de ficar-me al llit amb tu; no és més que això.
-Ara ja no és el moment adient.
-Per què no?- els seus ulls em miraven amb una fixació que em despullava tota.
-Perquè estic sortint amb un altre home i...
-I què?
-Que no se la vull fotre... m’agrada, l’estimo...
-Ho trobo raonable...- intentava fer-me un petó i jo, sense saber el per què, em deixava arrossegar.
En aquells precisos i justos instants, va sonar de nou, foradant les nostres orelles, l’intèrfon de la porta i de l’ensurt vaig deixar escapar el bastó que va xocar contra el front del Xavier, trontollant-li entre les dues celles. Després, el motxo va caure a terra, rígid, amb un cop sec. Em vaig enganxar l’auricular fins al timpà:
-Digui??- vaig cridar més que no pas preguntar.
-Hola, guapa: sóc el Joan- la seva bonica veueta s’escoltava en miniatura.
-És el Joan!!!!- vaig veure un capellà que em sortia de la boca i aterrava sobre l’espatlla dreta del Xavier.
-Qui és el Joan?
-El meu... la meva parell... el meu nuvi, hòstia!
-No t’estressis, dona: no passa res.
-Sí que passa: passa que ell és el meu gran amor i tu el meu “ex- ex” nuvi i que no vull que pugi i et vegi dintre del meu pis.
-Aleshores... vols que em quedi al replà i així semblarà que no he posat el peu a casa teva?
-No!!... no ho sé.
Van picar a la porta sense utilitzar el timbre. Merda! Per què havia de viure en un primer? Vaig xiuxiuejar com una idiota:
-Ja és aquí...shhh- em vaig posar el dit índex al davant dels llavis.
Acte seguit, vaig obrir la porta per segona vegada i allà va aparèixer el Dr. Joan Espinell amb els seus ulls verds de cristall.
-Bona tarda...- em va fer un petó fugaç i va mirar per sobre al Xavier que feia posat de beneit.
Jo me’ls vaig mirar a tots dos que es clavaven els ulls com dards i mig histèrica vaig dir, encara amb aquell to cridaner, referint-me al Joan:
-Ah... et presento al... al meu amic; en Xavier- es van fer unes estrebades de mans com per arrencar-se els braços.
-Xavier... et presento al meu company: el Dr. Espinell...- encara tenien les mans encaixades com dos homosexuals que s’acaben de conèixer.
-Encantat...- aquest era el Joan amb un aspecte, aparentment desimbolt.
-Igualment- el Xavi, amb cara de potència.
-Bé, Xavier: ja ens veurem un altre dia. Gràcies per la visita: espero sentir-me més recuperada demà.
-Ben segur.
Em va fer dos petons sota l’atenta mirada del meu doctor i a continuació el va saludar a ell amb un moviment de mà que el Joan va correspondre amistosament.
La porta es va tancar a l’esquena del Xavier amb un PLAM tal i com la nostra relació havia acabat. Durant uns segons no em vaig voler donar la volta enrere per por de topar-me amb un esguard inquisidor. Però em vaig girar i, els ulls del Joan EREN inquiridors.
-Així que aquest paio era el Xavier?
-Sí... un amic.
-Un amic o el teu “ex” amic?- Déu meu; es recordava del seu nom. Però si només li havia parlat d’ell al principi; la nit que vam sortir a prendre unes cerveses.
-D’això... sí, sí... el meu “ex”.
-I per què no has especificat durant les presentacions? Ell és el teu amic i jo el teu “company”, oi?
-Vaja... company, nuvi... no?- em tocava els cabells del clatell de forma una mica histriònica.
-Per a mi, un company pot ser un “col.lega de feina”: ser el teu nuvi significa una micona més que això... no et sembla?
-Caram, John, no t’ho prenguis malament.
-No: ni molt menys- va mirar al seu voltant com si no sabés què fer: tal i com si el meu pis li fos desconegut- Bé: de fet, només he vingut per veure com et trobaves i portar-te aquest detallet...
Va treure un paquetet embolicat en un paper daurat molt llampant que anava lligat amb un llacet lila. El vaig obrir desmanyotadament: en el seu interior hi havia un gosset blanc de peluix:
-Oh... quina cucada, Joan... – li vaig fer un dolç petó als llavis però ell va ser una mica esquerp.
-Au, vinga: no t’enfadis amb mi.
-Em pots explicar què feia aquest tio a casa teva?... Mira; pensaràs que estic gelós i no t’equivoques però és que tampoc no tinc per costum relacionar-me amb les meves antigues amants. Al meu passat hi solc posar segell per enviar-lo a Nipona.
-Jo també. Ha vingut per sorpresa, t’ho asseguro. Estava feta pols al llit quan han trucat a la porta. He donat tant per fet que series tu, que he obert sense ni tan sols preguntar i aleshores ha aparegut ell i no he sabut com desfer-me’n.
Em va repassar amb un cert aire de sospita al rostre i potser quan va estar segur que deia la veritat, va somriure maliciosament:
-Està bé... no t’estressis- altra vegada? Tots dos s’havien posat d’acord en incitar-me a teràpia o què? No estava estressada, solsament una mica neuròtica.
-Vull que em creguis. No tinc res amb aquest totxo. Per a mi la història va quedar més que finita.
-Ok, maca... no passa res, val? Tot està en ordre... mentre no el torni a veure...-em va fer un petó que va sonar a “xuc”.
Vam dormir junts, per descomptat i durant el vespre la febre, que amb els imprevistos m’havia baixat, va tornar a pujar en picat: i és que el cervell no em va parar en tota la matinada... què punyeta volia el Xavi: enrotllar-se amb mi?... Una satisfacció infinita m’omplia de goig: la tia suprema de la Xènia, tornava a estar en forma i entrava en acció. Sí!!!