SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 14:

DINAR FANTÀSTIC


Tres mesos feia que estàvem junts el Joan i jo quan, per error, vaig decidir de portar-lo un bonic diumenge de tardor, a dinar a casa dels meus pares.
En realitat, la meva intenció anava més enllà de les simples presentacions feixugues i sobrants entre “amic” i papàs. El meu vertader propòsit era tocar els nassos a ma mare. Volia que conegués al tros d’home amb el que la seva filla, l’ovella negra, s’havia embolicat a l’ombra de les seves crítiques despietades i impròpies d’una matriarca cap a la seva primogènita. Ho vaig aconseguir, suposo... però a quin preu!

A ell no el va sobtar gaire que li proposés de visitar als meus. Em vaig sentir una mica insegura del meu suggeriment però s’ho va prendre súper bé. Potser tenia curiositat per saber d’on recoi sortia aquella mossa amb la que compartia més que consulta. Si en vaig ser d’egoista...

La meva mare va articular aquells mots en do menor que acostumen a sortir-li quan l’envaeix la sorpresa... sigui bona o dolenta, en caure-li a sobre una notícia via telefònica:
-Ens presentaràs al teu promès?
-No és el meu promès, mare; només un amic.
-És clar....- era necessari que emprés aquest to burleta?- Un... amic, amic, vols dir?
-Com, que un “amic, amic”? Sí, un amic: de la paraula amistat...
-Aleshores, s’entén que no hi ha hagut pervertiment?
-Mare!!!
-Ai, preciosa... és broma; sempre tan poc desperta...
Després d’establir dia i hora, vaig penjar emprenyada, com sempre que xerro amb ella.

Per adobar la situació, ma germana, com a cosa excepcional, també va assistir al dinar familiar ( es veu que la seva indiferència filosòfica cap a tot i cap a tothom, no la restringia de tafanejar qui era el nou “desafortunat” de la Xènia i a sobre es va presentar amb el seu actual barbat; el Simó ).
Quan vam arribar, el meu pare ens va rebre amb la seva educació i amabilitat, d’arrels. La mare estava a la cuina i parlotejava amb la Laia i el seu Neandertal. Ens hi vam apropar:
-Hola, mare.
-Hoola, neenaaa...
Va donar l’esquena als taquets de truïta de patates i als altres entrants que tenia a sobre del grandiós marbre i es va apropar a mi amb els braços estesos d’una forma tan absolutament exagerada com només podia sortir d’ella. Utilitzava una pronunciació melòdica i dolça ( per entabanar al meu acompanyant, naturalíssimament ). Em va fer dos petons refinats; un a cada galta i aleshores, com si no hagués caigut en la presència del meu company, se’l va mirar amb uns ulls encantadors i ben oberts i va exclamar, quasi exultant:
-Tu deus ser en Joan, oi, guapo?
-Això mateix..
“Smuac, smuac”: van ressonar per tota l’estança.
Mentre ma mare estampava els seus petons mortals en el que era el meu “amic”, els altres ens vam quedar allà com tanoques sense saber exactament què dir-nos. Vaig mirar al nuvi de la Laia:
-Ei, Simó; com va això?
Ni tant sols va respondre; va murmurar una mena de so indescriptible com un home de les cavernes que era i em vaig quedar igual: quina escena més incongruent.
Quan la Sra. Júlia Prat va decidir de deixar tranquil al meu company, vam anar al saló i ens vam asseure tots plegats com bons membres de la mateixa casta reputada. El meu pare va xerrar de política durant un quart d’hora fins que la seva dona el va interrompre per donar pas a taula i ja de pas, treure’ns a tots d’un dilema.
Val a dir, per què no, que durant la primera hora tot va resultar aparentment normal i que el nostre tarannà es desenvolupava en unes condicions òptimes. La situació va mudar durant l’àpat. Com no, la meva mare es va expropiar de la conversa:
-Així que ets ginecòleg...
-Sí, correcte.
-Deu ser una feina absolutament apassionant, oi?- va col.locar l’anvers de la seva mà sota la barbeta en una postura refinada.
-A mi m’entusiasma; no podria pas dir el contrari.
Em mirava al Joan quan responia i el veia tan atractiu i tan senyor que em venien ganes d’enretirar la seva cadira, asseure-m’hi a sobre i fer-li l’amor allà, al davant de tots cridant: “És meu, és meu!!”... per contra i esquinçant d’una manera bàrbara la meva fantasia, la Júlia va deixar anar un dels seus tirs:
-La Laia, també està estudiant medicina: aquest any s’ha especialitzat en neurocirurgia: aquesta noia és una setciències.
La meva germana va regalar un somriure carregat de contrarietat:
-Té mèrit; la neurocirurgia és una de les especialitats més delicades que existeix.
-Uix; però ella té plena capacitat per a fer tot allò que es proposi- ma mare, de nou. De què anava aquesta, parlant-li al Joan de la Laia i de les seves aptituds? Menys mal que, per una vegada, ma germana em va llegir el pensament.
-Em sembla que no és de mi de qui hauríem de parlar, no?
A la meva estimada mare se li va posar cara de pòquer. Volia jugar amb mi, oi? Doncs tindria partida...
-Saps què passa, Joan? Que la meva mare es sent profundament orgullosa de ma germana. És lògic; crec que és molt lloable que admiris dels teus fills allò que tu mai no seràs.
-Ja... – pobre Joan; no sabia quina cara fer perquè els ulls de la Sra. Júlia estaven clavats en mi com la mirada de la desballestada d’una pel.lícula de terror, en la seva víctima.
-Tens raó, bufona- i referint-se a ell- Sembla mentida com dues germanes poden ser tan diferents: la Xènia, pobreta, no és més que una recepcionista.
-També és una feina molt digna- gràcies, Joan!
-Mare... jo encara no sóc doctora: no avancis esdeveniments...- la Laia al meu favor?... Déu meu; tanta llàstima començava a despertar?.
El meu pare s’ho escoltava tot ben callat i el prehistòric, també.
-No dubto que ho arribaràs a ser.
-Doncs quan ho sigui, ho celebrarem, d’acord?- indubtablement, ma germana no em defensava a mi; simplement, contradeia a ma mare.
-És tan modesta...- va mirar al Joan amb cara de tonta, sacsejant una mica el cap com dient “és que és única”.
El doctor Espinell, amb la seva agilitat racional, intentà desviar el diàleg centrat en la Laia. Va mirar al Simó i amb un agradable gest va preguntar:
-També estudies medicina?
-Sí; però jo vaig a per la cardiologia...- la seva veu sonava cavernícola: per si de cas, mai no deixaria el meu cor a les seves mans; encara se l’acabaria menjant.
-No està gens malament.
-Ja veus, rei: aquí tenim dos presumptes brillants metges i un altre de fet- parlava la Júlia i de pas em desbancava.
-Sí: tres estrelles i dues fracassades...- té resposta, marona!
-Saps que la Xènia va aconseguir aquesta feineta mercè a que el seu pare era bon amic del Dr. Racó?- no podia callar, no...
-Sí; ja m’ho va explicar- fota’t!
-El meu pare és un àngel...-vaig mirar-lo amb una tendresa totalment sincera- A mi em va buscar un lloc de treball i a ma mare li va solucionar la vida. Com són les persones...- un dels meus somriures estupends.
-No esperaràs que ara el Dr. Espinell arregli la teva, oi, maca? Avui en dia les dones intel.ligents se’n surten soletes...
-Està clar que en els teus temps, no.
Allò s’havia convertit en un tres i no res, en un complet intercanvi entre mare i filla: en una autèntica partida de ping-pong; ella em passava la pilota i jo se la tornava i la resta, contemplava girant el cap d’un costat a l’altre. En aquells moments, vaig tenir una mena de flash; vaig entendre per què la doctora Magsalin se m’havia fet tan repel.lent en veure-la; em recordava a la meva pròpia mare: aparentment, afable... però punyetera de mena!
-Què en sabràs tu d’aquella època, estimada... tot eren entrebancs per als joves.
-És clar... per això t’ho vas muntar bé. Vas veure al pare i vas dir: “aquest, algun dia em traurà de la misèria”. En fi... almenys jo, m’estic guanyant les castanyes: no m’agradaria que ningú altre m’hagués de mantenir tota la meva existència; quina creu. Així que no cal que pateixis...
-Penses que tot per a mi ha estat fàcil, Xènia?- adoptava aquella postura de “senyora ofesa” que controla minuciosament el seu entorn mentre es fa la ferida.
-Home; massa problemàtic no haurà estat, tenint en compte que tens mil minyones que et fan des de l’esmorzar fins al sopar, passant per la bugada, la neteja general, la compra més esgotadora: jardiner, fisioterapeuta i ja posats, micos d’animació: tot, en una mansió enorme de somni... el més dur que et pot haver passat i que jo recordi, és que se t’hagi trencat una ungla acabada de fer la manicura o no saber decidir-te per quin model posar-te en un dels teus sopars de gala.
-Ets una malcarada. Com goses parlar-li així a la teva mare al davant del teu promès- vinga a tocar els pebrots amb el substantiu- del Simó i de la resta de la família?
-I tu? Com tens la barra de mirar de ridiculitzar-me d’aquesta manera tan insensible?
-Jo, ridiculitzar-te? I ara! Em sembla que tens un profund complex d’inferioritat que t’ofusca la visió de la realitat, filla.
-No: el que m’atordeix profundament és que no sàpigues quan posar un STOP a la teva jactància empipadora!..
-Com...?
-T’ho explico millor?...
Se’m va quedar la rèplica a la boca: en aquells moments, vaig començar a sentir un sorollet estrany; una mena de gàrgara desagradable: estava tan centrada en la meva discussió que per uns segons no vaig saber identificar d’on venia dit rumor. Estàvem en el segon plat; uns peus de ministre talla quaranta-u amb salsa d’ametlla.
Llavors, vaig mirar endavant: la Laia guaitava a ma mare i es recreava en la seva barreja entre derrota i mala hòstia i al seu costat, el prehistòric s’estava posant d’un color morat macilent:
-Simó?
-Arfg!
No va dir res més i així, de forma inesperada, va fer el gest d’aixecar-se, va entrebancar amb la pota davantera de la seva cadira, va caure enrere a càmera lenta, arrossegant amb sí totes les tovalles amb gots, coberts, pa i demés a dintre ( igual que l’ET quan es guarda les provisions a la manta i se l’emporta a l’habitació de l’Eliot ) i tot seguit vaig veure un parell de peus, encara més tremends que els dels porcs que ens menjàvem, a sobre de la taula: en definitiva: que el paio havia caigut enrere amb el seient encastat al cul. Ens va costar de reaccionar perquè va ser una situació sobtada i estrafolària a la vegada. Ma germana va ser la primera a mirar cap al terra, amb la veu aterrida:
-Simó!!.. Amor meu, què et passa?- amor meu? La Laia anomenant amor meu al seu barbut... el que fan els esdeveniments inesperats- Merda! S’està ofegant!!
D’un bot, com en Tarsan, el Joan va dirigir-se cap a l’altre costat de la taula i el vaig veure desaparèixer a l’ajupir-se cap al nuvi de la Laia. Aleshores, els meus pares i jo també ens vam aixecar de les nostres cadires i observàvem des dels nostres llocs tots els moviments.
-Es deu haver empassat un os: per això s’està ofegant!- va cridar el Joan.
-Ai, Déu meu; ha estat una mala idea això de preparar peus de porc- ma mare, tapant-se la boca amb una mà tremolosa.
-Sisplau; pot fer el favor d’ajudar-me? Seria convenient aixecar-lo i fer-lo posar dret per tal de que expulsi allò que obstaculitza les seves vies respiratòries- el Dr. Espinell, dirigint-se a mon pare.
L’home se li va apropar de seguida i entre tots dos van mirar de posar dempeus al pobre noi que pesava bora els cent quilos, tot en alçada. Mentrestant, el Simó proferia una sèrie de sons guturals força asquerosets: ma germana s’ho mirava tot amb els ulls de be degollat.
-Hauríem de trucar a una ambulància...- la Sra. Prat amb les seves lúcides idees.
-Mare: ja tenim un metge en acció.
Ho vaig dir amb la vista fixada en el meu heroi que estava passant per tots els colors de l’Arc de Sant Martí, subjectant i aguantant el pes de l’home de les coves.
-Ara, serà qüestió de pressionar-li el tòrax amb força per tal que pugui expel.lir l’os.
La resta dels components d’aquella taula, sotjàvem des de les nostres posicions, com soldats a l’espera d’entrar en batalla.
El Joan, tenia agafat al Simó des del darrera, amb tots dos braços envoltant-li el pit fent l’efecte que sostenia un sac de patates. Va empènyer fortament cap endintre, amb els braços ben arraulits al xicot que, pobre, bavejava de mala manera, portant-se la mà al coll com si això li servís per alguna cosa útil. Les galtetes diminutes, ocultes rere l’atapeïda mata negra de pèl vertiginós, estaven ara tan vermelles com el color grana que ma mare tenia estampat als llavis. A la segona exhortada del Joan sobre el tòrax del noi, tots vam veure una coseta deforme que sortia amb un gran impuls, volant de la seva boca, amb un fil de saliva penjant-hi que anava caient per terra a mesura que dit objecte, traçava un arc que va tenir com a destí, un brutal impacte contra l’ull del meu pare: malgrat les petites mesures de “l’os?” ( encara ningú no n’era conscient ), el va colpejar amb suficient força perquè tot seguit, ell exclamés:
-El meu ull!!
-Déu del cel, que me l’han deixat guerxo!- la meva mare va córrer com una tota protectora, al costat del seu marit que es cobria l’ull danyat.
Alhora que en Simó, a la fi, es refeia, mig marejat, assegut a la cadira de la Laia mentre aquesta li xiuxiuejava – pobret osset pelut meu- amb molt d’encert, els altres prestàvem atenció a l’ull borni del meu pare. De nou, el Dr. Espinell, havia d’actuar com a metge d’urgències:
-Està bé, senyor Genovell?
-Crec que no; no hi veig, ara per ara.
-Ai, els peus de porc... que m’han deixat cec al Rafael...- podia ser de debò que ma mare estigués somiquejant o aquella sessió tan esperpèntica entrava dintre del seu teatre?
Vaig mirar al meu voltant; la taula desparada; amb la tovalla tirada per terra; la vaixella de porcellana xinesa, feta a miques conjuntament amb els gots i les copes: els coberts, havien arribat fins a la porta del saló: una forquilla havia quedat clavada i de punta, a la sabata de “l’osset pelut” de ma germana però el seu atordiment no els permetia d’adonar-se’n. El parquet estava ple de vi, tot enganxós: realment tot plegat presentava un aspecte de caos. Quin desastre: em vaig tapar la cara per aïllar-me de tot allò per uns instants.
-Ara sí, seria bo que portéssim al seu marit a l’hospital.
-Oh, quin disgust- efectivament: ma mare, ploriquejava...
-No s’amoïni; tot anirà bé. Com a molt deu tenir una petita lesió ocular. Estàs millor, Simó?- el Joan va mirar cap al xaval amb cara dissortada.
-Pff... sí, sí; gràcies, ha estat un mal tràngol- a la fi, es va aixecar, ajudat per la Laia que el prenia del braç com si fos un vell: una imatge irrisòria tenint en compte el problema de gegantisme que patia aquell tio: al seu costat, la meva germana semblava un nan.
Vam acabar tots a l’hospital més proper. El Simó estava ja en plena forma tot i que se li havia quedat la cara d’ennuegat ( potser ja la tenia... per estar amb la Laia... ).
El meu pare s’hi va estar una estoneta llarga però tot va quedar a la fi, en un esglai i una quasi microscòpica ferideta a l’ull esquerre que quedaria guarida amb unes quantes gotetes ( preferia al Joan guenyo que no pas al meu pare guerxo; evident ).
Vam portar als meus progenitors de nou cap a casa i allà ens hi vam acomiadar:
-Aix, Joan; quina mala impressió t’haurem causat amb tot aquest batibull, oi?... No creguis que aquestes coses acostumen a passar gaire sovint per aquí.
-No pateixi senyora Prat: tot està bé.
-Ho sento; espero que aquest fet no marqui precedent- un “eje, eje” d’aquells tan estúpids seus.
-Ni molt menys: coses pitjors s’han vist. He treballat uns quants anys a emergències... No es preocupi gens.
-Gràcies per tot, maco: esperem que tornis aviat... i la propera vegada faré uns canalons... que no porten os i no resulten cap risc- la seva rialleta em va marejar; per favor: és que no acabava mai aquella comèdia?

El meu pare volia que ens quedéssim a prendre una copa i el Joan hi estava disposat però m’hi vaig negar rotundament... vista l’experiència, encara hagués esdevingut la 3ª Guerra Mundial.

De tornada al meu pis, jo estava taciturna.
-Ei... què et passa, dona guapa? Estàs molt seriosa- mentre conduïa, el Joan em va aixecar el mentó amb la mà que tenia lliure.
-Què vols que em passi? Ja veus el número que s’ha muntat a casa meva.
-Quin número? El teu cunyat ha estat a punt d’ofegar-se, pobre; no crec que hagi estat un acte deliberat..
-Per favor; no anomenis cunyat a aquella cosa peluda amb potes...si s’assembla al Ieti... Pff... No; no ha estat un acte calculat i tampoc no ho ha estat el fet que un os vomitat pel Winnie Poo en versió gegantina, es clavés a l’ull del meu pare, que haguéssim d’anar cames ajudeu-me a l’hospital, que el dinar s’hagi reduït a un escampall de merda per terra... no; ni molt menys: qui volia arruïnar la fabulosa dinada de presentació del Dr. Joan Espinell Vic a la família Genovell Prat? Qui? Qui atemptaria contra mi i tindria tantes ganes de fotre’m?
-Xènia... no et posis així, carinyo- em va acaronar els cabells mentre uns llagrimots descomunals quasi m’arrencaven a mi, els ulls de les conques. Vaig esclafir en una plorera descontrolada.
-Què estúpida em sento... volia....- sanglotava- ... volia quedar bé; oferir-te una bona estampa dels meus i... i.... hem quedat tots com uns idiotes... semblàvem sortits del Cotolengo...- més i més llàgrimes...
-Au, no siguis dramàtica. Saps què et dic? Que m’heu semblat una família singular: divertida. Les formes exagerades, avorreixen enormement, tia: em fan entrar son. Avui he estat despert tota l’estona.
-I és clar; et deus haver divertit veient com l’escurçó de ma mare m’atacava sense compassió...
-Vinga, preciosa: que tens el do de paraula i ho saps... se les tornaves totes amb guarniment.
Em vaig quedar callada, mirant-lo amb cara de pomes agres i una tristor immensa a la meva ànima pura.
-No ploris més que no m’agrada veure’t infeliç.
-És que sóc una infeliç.
-Noo.. et SENTS infeliç; però no ho ets: no és el mateix.
-Ah, no?
Va negar amb el cap:
-T’ho dic jo.
Vaig fer un llarg sospir de consol i, bé... donada la tendresa d’aquell Sir... també de fervor... així és la vida... passi el que et passi, tot va a parar al mateix sac. Ja ho diuen: “tots els camins, porten a Roma”... i, en aquest cas, Roma era la luxúria!