SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 10:

CONVERSA ENTRE AMIGUES:

-I no et va fer un petó?
-Dona, la cosa no va donar com per això. De fet, vam anar a prendre quelcom i ja està.
-Mira, Xeni; ets molt innocent, maca: un home, mai, sota cap concepte, et convida a fer unes cerveses sense interessos de per mig: i sinó; o està guillat o és gay.
-És el meu cap. El paio estava aclaparat i va tenir ganes d’esbargir-se una mica. A més, no estic en posició de muntar-m’ho amb ell.
-Que no estàs en posició de muntar-t’ho amb ell, dius?- em va posar una mà al front- Nena, tu tens febre.
Aquesta essencial conversa la manteníem la Montse i jo, assentades sobre la catifa del seu menjador, deglutint pipes de carabassa i bevent tònica, en la nit d’una xafogor tremenda l’endemà d’haver sortit amb el Joan.
El Jaume va aparèixer de la cuina amb uns bòxers espantosos a quadrets blaus.
-Montse, tia: més valdrà que canviïs els gustos horteres del teu home: porta uns calçotets que esparveren.
-Què collons passa amb els meus calçotets?
-Per començar, et vénen grans...
-És que jo tinc els ous enormes i necessito gran espai per guardar-los. Vols que me’ls tregui?- i va fer el gest de baixar-se’ls, en broma, naturalment: encara no tinc edat per a patir del cor. La Montsina no feia ni cas i el Jaume es va fondre per la porta del passadís.
-A veure; deixem-nos d’hòsties: jo et dic que si el Dr. Espinell et va demanar de prendre unes copes..
-Un cafè- vaig interrompre.
-Bé, és igual; una cervesa o un cafè...
-No; no és el mateix; una cervesa implica que vol gatzara: un cafè simbolitza llarga conversa i tranquil.litat.
-Deixa’t de romanços, xata; està clar, aleshores que erets tu la que buscava moguda, després de tres birres, doncs.
-Caram... no...
-Sí! I ara em véns amb la ximpleria de que és el teu cap i no estàs en condicions de follar-hi...- va fer una cara de tòtila, arreplegant les mans com si pregués- Però si vas mullar les calces i tot!!!
-No per res; l’alcohol em posa alegre... no sé. D’acord: és cert que em va mirar de forma especial però tampoc com per tirar-se’m al damunt.
-Em sembla, estimada meva, que el xoc post - traumàtic del Xavier t’ha fet perdre la perspectiva d’algunes situacions.
-No, però aquesta vegada haig d’anar amb peus de plom perquè amb aquest tio m’hi hauré de veure la cara cada dia i no estic disposada a tenir una mala experiència i haver-me’l d’empassar amb patates.
-Au, va, Xènia: què curta de mires ets: et va deixar anar que li encanten els caramel.lets i gens les aventures opressores: estava cridant desesperadament “vull mullar el meu xurro en tu”!
-Creus?
-És clar!... pfff- es va ficar un grapat de pipes a la vegada dintre de la boca- Jo ho veig nítid com la llum del dia, filla. Ara; sembla que tu, darrerament tens certs problemes per a pescar les indirectes.
-No és just... em deixes amb el dubte. No sabré quina cara posar el dilluns. Avui no li he donat voltes a l’assumpte en tot el dia i ara va i m’omples l’olla de pardals.
-Bonica; els pardals els tens sempre... jo intento, simplement, fer-te entrar en raó. Si dius que aquest tio està tan aprofitable i ell sembla ser que et troba útil a tu... què més vols? Només cal un llit i mooolt de fervor... la resta; un orgasme que t’hi cagues i un plaer, infinits...
-O no...
-Hòstia, Xeni; sembles la compuesta y sin novio. Visca la vida, recordes? No tens parella fixa, oi? Aleshores, aprofita les oportunitats, tu que pots!
-Tu que pots, què? Tens alguna queixa?- de nou, sortia el Jaume amb un entrepà de xoriço. Després diuen que les ties som xafarderes...
-Calla i tanca’t al lavabo!- li ho va dir la Montse, amb la boca plena.
-Quina barra! Què bé que viviu les dones- va desaparèixer, remugant entre dents com un vell.
-En fi, amiga meva; solament et puc dir una cosa amb seguretat clínica: si et fots al llit amb ell, ben segur que no patiràs de fongs a la figa!!
Vam esclafir a riure tot i que jo no vaig acabar d’entendre la brometa... és que els ginecòlegs són de segon ofici, caçadors de bolets?

SER DONA SENSE ESTRESSAR-SE

CAPÍTOL 9:

LOVE IS IN THE AIR...


Les coses succeeixen sense que una les esperi. Fas la teva feina, tens els teus amics, passes els caps de setmana com pots, et fas algun regal al cos de tant en tant, et compres roba cara i maca i quan comences a creure que els éssers humans virils són pura comèdia en la major part dels casos, n’apareix un, el més improvís i et deixa de pasta de moniato.
I això em va passar a mi, el dijous.
Nou pacients vaig atendre a recepció només jo, aquella tarda; cinc prenyades, tres amb trastorns hormonals que impedien les seves menstruacions amb periodicitat i una altra pobra dona de la que, es sospita, té un càncer de mama.
Tenia un mal de cap horrorós i em vaig haver de prendre una aspirina a mitja jornada perquè no aguantava més la veuerrrota d’una de les senyores que esperava ser visitada pel doctor. Era alta i semblava un elefant sortit del zoo amb un ventre que encara la feia més atroç. Estava en el seu cinquè mes d’embaràs i ja era mare de quatre nenes; en venia una altra. Xerrava amb la dona que tenia al costat, també en estat però molt més discreta i li explicava no sé quina mena de contes sobre la seva facilitat per quedar-se “inseminada” i l’orgull del seu marit de tenir una fauna a la seva casa del Tibidabo. La dona del costat ( més bé una noia ), no sabia cap a on mirar perquè l’altre fotia uns crits que jo crec que s’escoltaven des de les tres consultes situades en el pis de tres - cents metres quadrats i suposo que igualment des del replà de la vivenda.
Si m’haguessin dit que era camionera i no pas dona mestressa de llar de milionari, m’ho hagués cregut sense dubtar ni un moment.

En fi: que el dijous jo estava extenuada i molt escalfada perquè al migdia mentre dinava, em va trucar l’Andreu, que ja començava a ser més pesadet que un número atòmic 82 i fora de les seves brometes acostumades, es va dedicar a desenvolupar una tesi sobre la nostra “relació?” i a menjar-me el cap intentant de convèncer-me per tal que visquéssim plegats; quan va pronunciar els mots següents: “crec que hauríem de formalitzar el nostre lligam i conviure sota el mateix sostre” em vaig ennuegar amb una cullerada de cigrons que m’estava posant a la boca en aquells precisos instants: van sortir volant; un, va quedar esclafat al mòbil i en vaig veure un altre rodolar fins desaparèixer sota el moble de l’equip de música. Un més, va quedar pansit i erm al bell mig de la taula del saló quasi a tocar del gerro de flors tropicals inorgàniques.
-Però, Andreu; què t’estàs enfilant, ara? No podem viure junts.
-Per què? Jo t’estimo... és que tu a mi no?
-Bé... mm... sí.... mm... no... coi, és tot massa complicat, ara per ara... m’estàs fent ballar el cap.
-No és normal, això nostre, Xènia: només ens podem veure els caps de setmana a hores comptades.
-Tots dos treballem: no tenim altre horari.
-Au, vinga; saps que no és del tot cert. Quan t’interessa, surts amb les teves amigues i prescindeixes de mi. Per tant, tens més temps lliure del que parles, no et sembla? Jo, estic disposat a fer el lloc que calgui per tal de que tu hi càpigues.
-No en necessitaràs gaire... no estic grassa- va ser una manera barroera de trencar el gel, ho reconec.
-No te’n fotis dels meus sentiments, vols? Sembla que només em necessites per fer l’amor..
Què delicat és, vaig pensar: jo més bé n’hagués dit fer una rebolcada. Menys mal que no podia veure la ganyota que em sortia en aquells moments. Em vaig sentir dolenta, dolenta com el pebre. Una mena de Xavier en versió femenina però amb més categoria, és clar.
-Ostres, Andreuet, no et posis així...- ara em sortia la vena melosa, previ amor fraternal- Mira: jo crec que tal i com estem, anem fent... cohabitar suposa moltes coses que poden complicar-nos una mica l’existència, no et sembla? I a més, fa molt poc que mantenim aquest rotllo: tres mesos...
-Ah... aquí està la paraula clau: “rotllo”. Tu i jo solament tenim un rotllo, no?
-És que tu ho veies d’una altra manera?
-Sí, Xeni, sí: jo ho veia com una relació de parella normal i corrent; com la de dues persones que s’estimen i que volen anar més enllà...- a on? A l’Àfrica? La Xènia cínica actuava per comesa pròpia.
-Ho sento, Andreu: no era la meva intenció provocar mals enteniments, t’ho juro.
-Ja...
-Ho dic de debò: ets molt bon noi; et mereixes algú que sàpiga valorar les teves emocions.
-I tu no pots fer un esforç?
-No... no; ni en sé ni puc valorar-les.
-Aleshores, no hi ha res més a dir, oi?
-No...
Després d’aquest darrer vocable, vaig sentir el “clic” a l’altre costat de la línia i em vaig posar a plorar. Però no plorava per l’Andreu, sincerament: plorava perquè se m’acabaven els bons polvos allà mateix, perquè em sentia més puta que les gallines i alhora, tan cabronassa com el meu “ex”. Quin fàstic de vida.

Així que vaig anar a la consulta capmoixa i sense ganes de bravates.
Seguidament d’untar-me el cap amb els esgarips del proboscidi escandalós a la sala d’espera i quan ja plegava ordinador, agendes i carpetes a les vuit i mitja del vespre, va sortir el Joan del seu despatx amb cara de pocs amics i més atractiu que mai. La seva expressió una mica sorruda li conferia un esguard que per uns segons em va regirar el desig.
-Noi... quina merda de tarda- es va recolzar sobre el meu mostrador, tocant-se els cabells de forma distreta, amb una mà i amb la mirada verda transparent perduda, mentre jo el guaitava mig excitada- Em temo que la senyora Montclòs té càncer de pit. L’he manat fer-se una mamografia però no en tinc cap dubte... Li he hagut de dir el que em figurava i se m’ha posat a plorar. Hòstia: aquestes situacions encara em resulten depriments.
Va aixecar els ulls i em va mirar tan fixament que em vaig notar fogots com si tingués la menopausa i això no m’ho perdono. El cor se’m va fer mantega... tenia sentiments! Dintre d’aquest cos i d’aquest rostre perfectes, hi havia caritat i emotivitat... no se’m va caure la baba de miracle.
-Ostres, què dur... no m’he fixat que cap de les teves pacients sortís plorant.
-Perquè l’he calmat a dintre del despatx. La Rosa- la seva infermera- s’ha assegut al seu costat i entre tots dos hem intentat de fer-li entendre que actualment un tumor al pit, ni és mortal ni tampoc requereix de l’extirpació de la mama: a no ser que estigui molt avançat i tampoc no serà el seu cas.
-Ah.
Va picar tres vegades sobre el taulell i la seva serietat va donar pas a un somriure enèrgic que quasi em tomba de la cadira... cal tenir en compte que em sentia molt tocada per la meva conversa amb l’Andreu i en conseqüència, extremadament sensibilitzada amb el concepte “d’activitat sexual”.
-En fi... estic fet pols. No aniré cap a casa directament... – i canviant la veu en un to alegre, va dir- Fa un cafè?
-No...- el somriure se li va quedar glaçat i jo vaig gaudir per unes fraccions mínimes de temps, del seu atordiment- Fa una cerveseta...- ara era jo la que somreia.
-Collons, quasi m’has fet sentir com un cretí- uf; quina dentadura de nacre, el tio- Doncs, vinga; aprofita que convida la casa.

Ens vam aposentar en un bar que hi ha tot just a la cantonada de l’avinguda on està ubicada la consulta. En principi, quan vàrem asseure’ns un al davant de l’altre en una petita taula quadrada de color de xocolata amb les vores negres, no sabíem exactament de què coi parlar. Ens miràvem de retruc i somrèiem com dos obtusos i tafanejàvem ( bé, una servidora ho feia veure ), els veïns del costat com si ens interessessin les seves converses que jo, personalment, no seguia per a res.
En un moment donat, va aixecar la vista de la seva tassa de cafè i va emetre amb el seu somrís ordenat:
-Em sap greu; et dec semblar un idiota però és que de fet, encara que treballem junts a diari un merdé d’hores, no en sé res de tu i no sé de què parlar. La feina és massa avorrida, no?
-Je, je... sí, suposo. No t’amoïnis: a mi em passa el mateix. Em sento una mica estranya- li vaig dedicar el meu somriure més sensual, tot i que pels nervis de la situació, em va sortir una ganyota.
-Bé... com va la vida?
-Anar fent: però sempre estic disposada a que vagi millor.
Quan va arquejar els llavis cap amunt, vaig saber; vaig intuir que ens anàvem a caure força bé després de tot un any de veure’ns a tothora amb l’escut pel mig.

Conya a conya vam estar en aquella taverna tres hores seguides, escatainant sense descansar ni per agafar aire. Semblava que ens coneguéssim de tota la vida. Em va explicar que estava solter perquè, increïblement encara no havia trobat a la dona dels seus somnis però que això no li causava entrebanc, al contrari, perquè anar de flor en flor li garantia una vida lliure de compromisos i una autonomia de moviment que no menyspreava en absolut. Això, durant la primera hora; durant la segona, va reconèixer que certa vegada sí que havia estat totalment enamorat d’una tia que es veu que el va portar pel camí de l’amargura; era una dona encara més independent que ell i al seu costat es sentia com un ocell al que li volen tallar les ales i al final el va deixar. Es va tirar quasi un any sencer fet una pena fins que va remuntar i va dir un prou amb lletres majúscules. A partir d’aleshores, va seguir assaborint els delits del fadrinatge.
Per la meva banda i per tema de fatuïtat, no em vaig atrevir a dir-li que el meu ex - nuvi m’havia deixat per una de les meves millors amigues: hagués esdevingut tot un deshonor per a la meva imatge. No només és el fet que t’abandonin, sinó que et fotin unes banyes que ratllin les parets per allà a on passes. Una acció anava seguida de l’altra; i ja que hauria d’haver-les esmentat totes dues, vaig decidir no contar-ne cap.
Més bé em vaig dedicar a desfigurar una micona la realitat i adjudicant-me l’indesitjable do de ma mare, vaig dir tot el contrari; que no me n’havia pogut estar d’embolicar-me amb el millor col.lega del meu xicot i que l’havia acabat abandonant. Inclús hi vaig afegir l’emocionant component “baralla de galls”.
El Joan m’observava amb un aire de pur interès mentre li explicava el meu film de ficció i jo m’anava sentint cada vegada més farsant: ell m’havia explicat la veritat i jo mentia com una condemnada. Però què coi; ningú ha dit que sigui bo posar totes les cartes sobre la taula a la primera volta, oi? Després te la juguen i tu perds la partida... HA!
És clar, 180 minuts van donar per parlar de les nostres vides familiars: aquesta vegada no el vaig enganyar però vaig ometre que ma mare fos una dictadora, mon pare un sumís i ma germana una drogata. Per descomptat no va caler excloure que els meus progenitors tenien peles i prestigi.
Ell em va informar que tenia dos germans més; un de més gran i una altra de més jove i que provenia de família humil; els seus pares havien estat simples treballadors. Que sempre l’havia atret la branca de ginecologia perquè considerava tot un miracle el naixement d’una nova vida i que volia veure-ho de prop i col.laborar en el seu origen. Ho deia amb tanta passió que em quedava absorta... quin tros d’home!
Des d’un principi havia destacat a l’equip del Dr. Racó; vaja, que era un noi espavilat. I per això es guanyava tan bé la vida: de consulta en consulta i de congrés en congrés.

A les dotze en punt vam mirar el rellotge del local; ens vam fer una ullada i vam riure.
-Quina xerrera, no? Juraria que en ma vida he gastat tanta saliva seguida.
-No puc dir el mateix... jo sóc de les que enraona.
-Aleshores ja hi estàs acostumada.
-Més o menys...
-Has vingut amb cotxe? Et porto a casa?
-No tinc carnet de conduir- era denigrant que una dona de la meva edat no portés cotxe? Potser hauria d’haver callat la boqueta.
-Llavors t’hi acompanyo!

Va pagar les TRES cerveses que jo m’havia liquidat i els seus quatre cafès i com si m’hagués llegit el pensament, en sortir al carrer, moll d’una fina pluja d’estiu, va preguntar:
-Li dones bastant a la birra, oi?
-No, no creguis... depèn del dia.
-Avui n’és un d’ells?- va ensenyar tota la seva dentadura Profident.
-I què passa amb tu, eh? T’agrada col.locar-te a base de cafeïna o què?
-És el meu únic vici, t’ho prometo- i va aixecar la mà esquerra com si estigués jurant en un judici.
-I m’ho haig de creure?
-No!... En realitat sóc tot un transgressor... però inofensiu.
Vaig riure tontament perquè em notava els efectes de l’alcohol intentant malmetre la meva cita fortuïta. Alhora, em notava aquella mena de joc precedent a la conquesta: em començava a sortir el flirteig de forma involuntària perquè les Estrella-Damm feien tota la tasca per mi.
Vam entrar en el seu Pathfinder de color negre, brillant i net com una patena. Bé, jo m’hi vaig encaixonar perquè les meves passes eren irregulars i havia de dissimular els meus moviments tal.losos. Al asseure’m vaig picar de cap contra la part de dalt de la meva porteta i vaig veure pampallugues. Estic segura de que al Joan no li va passar desapercebuda la meva ridícula patacada però va fer cas omís. Mentre em col.locava correctament a la meva plaça i feia una rialleta agradable quan ell m’examinava, notava que em bategava la coroneta.
Durant el curt recorregut fins al meu portal, em va dir que ell vivia a Sant Cugat, en una mena de loft.
Es va aturar al davant del número 58 del meu carrer i se’m va quedar mirant sense pronunciar-se i això, una vegada més, em va intimidar. Em sentia incòmode: no n’estic acostumada a ser la part acoquinada; en tot cas, sóc jo la que usualment acovarda als homes.
-En fi... he passat distret aquesta estona amb tu... ho sento; no pretenia que s’allargués tant.
-I ara! Ja ha estat bé, ja. Jo també l’he passat entretinguda...- em vaig quedar en blanc, és clar.
-Doncs, res: ens veurem demà allà a la clínica. Ja es sap; la rutina. Miraré de no sotmetre’t gaire.
Va deixar anar un “je, je” encisador i jo el vaig imitar amb un jjjee que va semblar d’addicte a la beguda.
El millor és que ell estava content i somreia tota l’estona amb certa modèstia. Em contemplava com si fos el quadre “Mujer Joven” de Sandro Botticelli.
Vaig baixar del cotxe amb compte de no tornar a xocar de cap perquè aquesta vegada ja no m’hagués excusat de la meva imbecil.litat i en posar el peu dret al terra encara humit, vaig sentir que deia a la meva esquena:
-Per cert; estàs molt maca, Xènia.
Què va succeir aleshores? Res més enllà que quan em vaig girar per donar-li les gràcies pel compliment, vaig posar un peu entre la vorera i l’asfalt i vaig estar a punt de matar-me: però gràcies als Déus grecs, ell no es va adonar. Jo crec que el dijous tenia la negra perquè m’havia trobat alacaiguda i estava mancada de reflexes.
Un adéu suau i vaig sentir el motor accelerar i allunyar-se carreró avall.
Quan vaig entrar al pis, vaig córrer cap al lavabo: tenia les calces xopes. Què llardosa!